Postal de París

Estimats lectors:

Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.

Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.

No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del  futbol, les matançes de braus i la Moreneta.

Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.

En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!

Arqueòleg Glamurós

GUERRA CIVIL GAI: Mani vs. Pride

Catalunya, fent honor a la seva llarga tradició caïnita i fratricida, ha celebrat L’Orgull GLTB i els 40 anys de la Revolució Sexual de Stonewall amb dos actes paral·lels i aparentment irreconciliables. Aquest blog, com no podia ser d’una altre forma, ha acudit als dos i n’ha fet una crònica fotogràfica.

Tot i que Barcelona va ser pionera en les manifestacions gais, aquesta absurda enemistat interna, fruït de rivalitats personals entre liders històrics (Jordi Petit, Armand de Fluvià, Eugeni Rodriguez…), ha deslluït les celebracions històricament… fins aquest any!

Manifestació del Orgull

Convocada pels col·lectius gais més alternatius (FAGC i CGB) va tenir lloc dissabte a la tarda, aplegant unes 8.000 persones segons la organització. S’hi van apuntar ERC, ICV, EUiA i altres grupuscles extraparlamentaris com Maulets.

Amb una sola carrossa, audio pèssim, batucades i un amateurisme esplaiero, els típics líders històrics d’aquests col·lecttius van corejar les consignes de sempre i a la nit hi va haver una festa a la mateixa plaça amb poca afluència.

El millor va ser trobar a molts altres bloggers i comentaristes com Rafa, The Traumas, Pep, Atenes de Pericles, Topo, Martí i, com no, El Niño del Exorcista.

Ens vàren repartir un pamflet en el que s’afrimava que els assitents al Pride del dia següent eren egolatres narcicistes, capitalistes, espanyolites i que vetarien l’entrada a majors de 35, gordes, calves i guenyes.

Batucada

La úinca carrossa de la mani

Final de la Mani a Pça Sant Jaume

Freaks varis per a tots els gustos

PRIDE

Convocada pels col·lectius gais majoritaris, empreses (discoteques, pàgines web, saunes, restaurants...) , Ajuntament de Barcelona, Generalitat i tots els partits excepte el PP, va treure al carrer 500.000 35.000 persones en un espectacular acte mai vist a la ciutat, carroçes, música, actes polítics…

I sí! Hi havien majors de 35, gordes, calves i fins i tot iaies, nens petits i families senceres ( a Plaça Espanya fins i tot hi havien parcs infantils). De guenya no en vaig veure cap, però.

Serà tot lo capitalista que vulgueu, però per fí Barcelona, amb un govern d’esquerres, té un Orgull a l’alçada del de Madrid, on regna el PP.

Carrosses de les emrpeses

Associació de pares i mares de Gais i Lesbianes
.

Els àngels de Gaydar.. slurrp!

Final de festa multitudinari a Plaça Espanya

Els freaks son una constant omnipresent

En fi, que sembla que la cosa ha acabat com les Festes de Gràcia: un event oficial molt lluent i un d’alternatiu cutrillo, però radical i necessari.

Sens dubte jo prefereixo no escollir i fer doblet!! I fins aqí aquest especial!

Jean Yves Lamoigne: fotografiant la ironia.

Jean Yves Lamoigne, fotògraf francés freelance que ha col·laborat amb moltíssimes campanyes publicitàries d’impacte, és la delicia visual escollida per revitalitzar la abandonada secció de fotografia d’aquest blog, aprofitant les poques visites que acostumo a tenir els caps de setmana.

Les seves provocadores fotografies, o fotomontatges si ho preferiu, beuen directament del sentit d’un humor bastant negre, causant en cada una de les seves treballades imatges una freda emoció entre el somriure més frívol i l’esglai glaçat davant un succés inminent. Disfruteu-lo!

.

.

.

.

.

.

.

.

Fotocrònica de la voràgine (I)

Doncs res, el cap de setmana m’ha passat volant entre fer, desfer la maleta, sopar per Gràcia i passar la nit a Razzmatazz. Un cop més marxo cap a l’interior de la Catalunya rural a treballar en el projecte arqueològic que em duc entre mans! Quatre dies laborables més i agafo vacances!! Per fí!

Apa i per que no us queixeu us reagalo by the face algunes fotos que he pogut fer en el transcurs de la primera setmana del meu agitadíssim estiu! Ens llegim el finde vinent! Be evil!

Blue Velvet

.

Allà on vaig sempre em trobo una Gàrgola!

.

Nena jugant en un sorral

.

Ora et labora

.

Però mira que ets gòtica!

Fotoreportatge de la Nit Blanca de Montjuïc

Doncs si! Ahir la primera nit blanca a la Muntanya de Montjuïc, on un grup d’arqueòlegs (i una professora de Belles Arts) vàrem aprofitar per anar a veure museus i tot tipus espectacles nocturns, al mateix temps que a mi em va donar per provar el “modo noche” de la meva càmara i, de pas, fer un post fotogràfic que relata perfectament la nostra esperiència cultural noctàmbula! Ja em direu si us agraden!

Follow the city lights

.

The Fountain

.

Ese hombre que tu ves ahi…

.

Botafumeiro

.

Piragüa – Ou ferrat

.

Foc o Aigua

.

El triomf de la nit

.

Highway to Hell

.

Ratpenat Humà

Cameo, cameo …*by Blanco Nuclear*

Heu de saber que aquest blog està d’enorabona. El motiu? Doncs en primer lloc perqué en una setmana he rebut dos premis: Jonkepa m’ha otorgat el Premi Goldenbird conforme soc un sels seus blogs favorits i Toni Hilton, des de la seva bitàcora, que ara s’anomena “Supermarica 2008“, m’ha concedit el galardó “Fabulous Blog“,que també m’ha fet molta ilu! I per si això fos poc avui he fet un cameo al blog del Eduard (EDP.cat), amb un relat titolat “Diàlegs imaginaris dins un laberint“, així que no estaria malament que us hi passeu i el llegiu!

I finalment és per mi un honor presentar un cameo del meu vell amic del esplai “Blanco Nuclear“, que  ens presenta un projecte molt interessant que porta entre mans i per el qual necesita col·laboració! Us animo a que us el llegiu i hi participeu!

Cameo, cameo

L’ Arqueòleg Glamurós m’ha donat la oportunitat de fer un cameo al seu blog, de perdre la virginat amb la blogosfera! M’ha donat la oportunitat de fer públic el que em passa i/però/per tan, primer em presento:  

Sóc jove, modern, interessat per la cultura i les noves tendències, a vegades també artista conceptual i, com a tal, a vegades perdó el cap.  Ja està. Bé, també tinc un blog  molt avorrit, res de l’altre món, el qual i sobretot, no recomano a ningú.

L’altre dia, vaig despertar-me creient-me que era en Pasqual Maragall… si! l’ex-alcalde de Barcelona i ex-president de Catalunya. El mateix que es va col·locar la corona d’espines al cap amb en Carod i el del 3% !!!

Al principi va ser una experiencia horrible però, per sort!, m’hi he acostumat i ara li començo a agafar el gust…nose que em passa, devem estar conectats d’alguna manera sinèrgica, però sóc capaç de llegir-li la ment………..

Sé del ben cert que està obsessionat amb Barcelona (ciutat…) i per això, quan sóc ell, nomès escric sobre ella al blog. Perqué té un blog! Ho sabeu? Bé, potser el tinc jo però m’haureu de perdonar perquè ja no se qui sóc i qui deixo de ser. l’adreça es la següent:

                   http://lamevabarcelona.blogspot.com

Direu que el nom, és mostra (una mica) d’egocentrisme però bé, bàsicament la he feta jo tal i com és i, per tan, és meva (seva).Al blog podreu llegir-hi parrafades avorrides sobre barcelona (amb algun detall bo de tan en tan) i veure-hi fotografies que faig de la ciutat. Com que sóc molt dolent amb la càmera, i en faig poquetes que valguin la pena, he pensat que els barcelonins podrien col·laborar-hi, ves!

No us espanteu per la serietat del blog. penseu que l’escriu el jo (nosaltres) més dominat per ell i clar, el bon parlar, el rotllo institucional blablabla, de moment he aconseguit que no sonin els segadors cada cop que s’hi entra.

Crec que m’estic excedint una mica amb la longitud del cameo, tot i que en ocasions s’agraeix…

En fi, salut i gràcies a l’Arqueòleg!!!

*by Blanco Nuclear*

Farmacoadictes

Abants quant un crio era molt mogut, els seus professors i pares intentaven educar-lo, amb més o menys fortuna, per tal de que s’adequés a les normes de conducta en una aula. Però darrerament els mestres i familiars han trobat la panacea a tots els seus mals: que el nano és un gamberro indomable? Doncs se li diagnostica un TDAH (Transtorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat), l’inflem a base de dextroamfetamina i psicoestimulants convertint al alumne en un dòcil zombie i problema resolt.

I no parlem ja dels casos d’ansietat i depresió! En comptes de buscar l’arrel psicològica del problema que causa aquesta reacció, és molt més fàcil drogar al pacient a base d’ansiloítics i antidepresius (benzodiacepinas com diacepan, quant no prozac), per tal d’alienar-lo temporalment del seu infern personal fins que, passat l’efecte, necessiti una nova dosi.  

No serè jo qui posi en dubte la ciència ni la medicina: estic absoltuament en contra de les posicions postmodernistes de la dreta creacionista i, per altre banda, el hippisme new age (teràpies alternatives i orientals) no em mereix gaire confiança; però tinc la lleugera sensació que darrere  de l’actitud pastillera no s’hi amaga el mètode hipotètico-deductiu si no més aviat l’allargada ombra de la industria farmacèutica, el grup empresarial i econòmic més poderós del món.

Sabieu que la empresa de medicaments Pfizer cotitza 10.000 milions de dolars anualment, més que les 500 empreses més grans de costrucció dels EUA juntes? O que les inversions en publicitat d’aquestes empreses triplica la seva inversió en receca médica? O que les seves donacions econòmiques varen resultar claus per finançar la campanya electoral de Georges Bush? O que la patronal de la farmàcia va presionar perqué s’eliminessin dels temàris de la carrera de medicina qualsevol referència a les teràpies naturals? 

Si us interessa el tema us recomano la peli “Prozac Nation” dirigida per Erik Skjoldbjærg i protagonitzada per Cristina Ricci i Jonathan Rhys Meyers.

“All the drugs in this world
won’t save you from yourself”

Marilyn Manson a Coma White

Somnis entre boires

Igualada ahir a les 8:00 del matí…

Somnis entre boires
boires entre els dos.
Tu i jo, pell a pell
ombres dins el cel.

I t’obriré un camí enmig del mar
ple de llums, ple de plaers
i ocults, secrets

Sangtraït