→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.
-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.
-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).
->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.
-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.
->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.
->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.