Crònica del Festival de Sitges 2015

No hi ha rés que m’exciti més que el terror. Explorar el costat fosc d’un mateix o afrontar les pors que ens turmenten des d’un racó de l’inconscient es quelcom que tan sols ens pot fer més forts. Quan era un marrec d’esplai esperava amb delit les “nits de por“, una activitat que alguns monitors consideren anti-pedagògica i similar a una tortura infantil. A mi, en canvi, els túnels del terror em produeixen unes descàrregues d’adrenalina que cap orgasme podrà mai igualar.

Es per això que, després de dos anys d’absència involuntària per agenda laboral, per fi he pogut retornar al meu estimat Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges , al qual soc un addicte des de 2006, com recordaran els lectors més veterans d’aquest blog. Després d’aquest parèntesi trobo al Festival un xic millor organitzat, gràcies a que la tecnologia ha facilitat enormement la compra d’entrades. També apuntar que el “Zombie Walk” s’ha convertit en un esdeveniment massiu al marge del Festival; famílies amb nens ben petits, maquilladíssims i difressadíssims amb tota mena d’efectes gore. Només li falten carrosses i coreografies per eclipsar el Carnaval o l’Orgull Gai.

Tot i que la meva polla opini el contrari, la veritat es que em trobo molt més integrat entre l’ambient cultureta i freak del Festival, que entre els adonisíacs musculocas que poblen les platges i discoteques de Sitges durant el més d’agost. Tot i que aquí no abundin els pectorals i abdominals sobredesenvolupats, es molt més agradable passejar pels carrerons i botigues customitzades amb teranyines i esquelets, sentir tota mena de converses cinèfiles i passejar entre el glamour sinistre de robes fosques. De fet, he de confessar que el més bèstia que he vist al Festival no estava a les pantalles, sinó a una samarreta on una hi posava “Je Suis Charlie” acompanyada per la imatge de Charles Manson.

Celebro la tria del 20é aniversari de “Seven” per ambientar l’edició d’enguany. Vint anys ja! Recordo perfectament la seva estrena com si fos ahir! En fi… Aquest any ens ho hem pres amb calma, veient un film al dia i dedicant força temps a la vida social i contemplativa. Res a veure amb l’estres dels primers anys quan intentàvem veure-ho tot, empalmant una sessió amb la següent. Sap greu la quantitat de films i d’històries genials que passen per les pantalles d’aquest esdeveniment i de les quals mai més se’n sap res, devorades per la voracitat de la distribució controlada per les grans multinacionals i escopides en l’anonimat i l’oblit dels temps. Per això val la pena vindre al Festival, suposo.

Vaig comprar les entrades al darrer moment, escollint a l’atzar entre el poc que quedava a la venta. La tria ha estat prou fructífera, amb tres històries ben diferents que aborden els límits de la crueltat humana, explorant com de bèstia pot ser la maldat entre humans quan desapareixen els límits; històries que podrien haver sortit de la ment de Hobbes i el seu “Homo homini lupus“. A continuació la meva crítica:

Alena (Suècia, 2015) Daniel di Grado

Un claustrofòbic institut privat, ple de noies uniformades, cegades per l’odi envers el diferent. Bullyng homòfob que es trobarà venjat per l’espectre d’una noia morta. Un film correcte, tot i que un xic previsible. La justa mesura d’ensurts, efectes paranormals, suspens, maldat i una trama amb un gir imprevist al final. La típica peli que esperes veure en aquest Festival. NOTA: 6

The Boy (EUA, 2015) Craig Macneill

Un motel semiabandonat i un tendre infant que resultarà la versió infantil de Norman Bates.  Que pot ser més esfereïdor que un adorable nen descobrint la seva crueltat sociòpata mitjançant la tortura a animals indefensos i persones incautes?. Una genial història, amb un ritme molt pausat, que sap causar una gran inquietud a l’espectador sense requerir de cap efecte especial ni artifici sobrenatural. NOTA: 8

Knock knock (EUA, 2015) Eli Roth

Keanu Reeves protagonitza aquesta història a mig camí entre “Hard Candy” i “Funny Games“. Humor negre, tensió, violència gratuïta i ensurts en una casa d’un ric arquitecte feliçment casat, on dues jovenetes s’hi colen per seduir-lo, violar-lo, torturar-lo i fer-li tota mena de malifetes, simplement per diversió. NOTA: 7

“No cal conèixer el perill per a tenir por; de fet, els perills desconeguts són els que inspiren més por” .
Alexandre Dumas

Crònica del Festival de Sitges 2011

Un any més he abandonat, per uns dies, la rutina hospitalenca per tal de traslladar-me  al glamour cinèfil de Sitges. Aquest cop, però, he perllongat un xic més la meva evasió; ja em vaig passar l’Agost  a la ciutat menjant-me els mocs a cullerades i tenia que posar-hi remei!

Evidentment m’he perdut els dos films estrella del festival, “Melancolia” de Lars Von Trier i “Mientras Duermes” de Jaume Balagueró. Per no faltar a la costum vaig escollir les entrades quasi a l’atzar i al darrer moment, però no em puc pas queixar, doncs el nivell ha estat altíssim amb propostes molt arriscades i innovadores. Ja enxamparé a Lars i Jaume als cinemes comercials en breu.

DIMECRES 12

Sens dubte la desfilada de les forces armades és un espectacle d’allò més gore i esfereïdor, però vam preferir el terror de la ficció, ja que sempre és més reconfortant saber que el malson acaba amb els títols de crèdit.

Sleeping Beauty: Una jove precària decideix prostituir-se adormida per les nits, però no pot resistir la curiositat de saber que succeeix amb el seu cos un cop obre els ulls cada matí. Versió postmoderna de la “Bella Dorment”, amb una brillant interpretació femenina i una proposta molt engrescadora, però força mal resolta. Podria haver donat molt més de si. NOTA: 6

Extraterrestre: Divertidíssima història de Nacho Vigalondo, que compta amb la inestimable ajuda de Carlos Areces de Muchachada Nui. El guió narra les peripècies d’un matrimoni, l’amant i un veí freak en dia que els extraterrestres arriben a la terra. Realment els alienígenes no son més que una mera excusa, per ficar-nos un mig d’una desternillant comèdia amb les situacions més absurdes i delirants. NOTA: 7,5

DIJOUS 13

Amb companyia d’amistats i en dia laborable, el cinema és molt més agradable i descansat, menys cues i més lloc per triar, tot i que es troba a faltar  l’ambientillo del Festival!

Womb: Una dona decideix clonar al seu marit i parir-lo, per poder tornar a estar amb ell. Un film lent, expressionsita, amb una interpretació delicada i passional. De nou ens trobem davant una magnífica història molt original, amb grans possibilitats i que no s’acaba de trobar la forma de desenvolupar-la, tot i que el film ens deixa amb bon sabor de boca. NOTA: 6,5

Target: Infumable mamarratxada russa sense cap ni peus.  Un esperpèntica narració decadent, ambientada en un Moscou Futurista, amb una estètica vulgar, uns personatges freds amb zero empatia i una deriva rocambolesca i barroca que semblava no tenir fi. Realment tan sols m’ha quedat el dubte de saber quina mena d’al·lucinògen havia ingerit el director abans de regurgitar aquesta col·lecció de despropòsits. NOTA: -1

DIVENDRES 14

Un any més les disfresses més angunioses i sanguinolentes ambienten el ZombieWalk i per tots els racons de la vila trobes gent amb els ulls penjant, cicatrius supurant, carn putrefacta i deformitats diverses. Aquest any, però ens ha faltat la presència del nostre amic “Niño del Exorcista” Una pena!

Troll Hunter: Una versió noruega de The Blair Witch Project, canviant bruixa per  uns trolls,al més pur estil de David el Gnomo. Entretinguda i correcte, amb personatges creïbles, però poc més; el format del fals documental està més vist que el TBO, tot i que la mitologia escandinava està poc explotada al cinema de terror. És una llàstima doncs la idea no era dolenta! NOTA: 5,5

El Páramo: Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. NOTA: 8

DISSABTE 15

Aquest dia vam fer campana del cinema i les seves gales de cloenda, per tal de sumar-nos a les mobilitzacions internacionals del 15O a Barcelona. Òbviament no em podia perdre aquesta jornada d’indignació planetària, demostrant un cop més que els problemes de la crisi son globals i la resposta també ho ha de ser, deixant de banda les ridícules diferències de llengua o procedència geogràfica. Una manifestació espectacular i memorable que ha de servir per anar construïnt la resistència a la ofensiva de la dreta i l’extrema dreta.

DIUMENGE 16

I que millor que rematar la festa amb una sessió intensiva de Marató a la sala del Retiro? La veritat es que ja estàvem un xic saturats com per estar 6 hores en una butaca, però el cartell valia la pena!

Red State: El film , merescudament guanyador del Festival d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman . Imprescindible!. NOTA:9

A Lonely Place to Die: Entretingut thriller d’aventures i acció que narra com un grup d’escaladors troben una nena petita enterrada viva dins una caixa de fusta en mig de la muntanya. La història és prou correcte, tot i que em sobren escenes de lluïment dels escaladors, si, ja sabem que en sabeu molt, gràcies! NOTA: 6

The Yellow Sea: No podia faltar un film asiàtic! Aquest cop es tracta d’un taxista xinés que es veu obligat a emigrar a Corea per tal de cometre un assassinat per encarreg i pagar així els seus deutes. Es guió és brillant i la trama molt ben trobada, tot i que a voltes resulta excessivament barroca i enrevessada sense motiu. Em sobren persecucions i tirotejos, però en general molt bé. Va rebre el remi a millor director. NOTA: 7,5

Attack The Bloc: I per acabar aquest any, un passatemps d’allò més divertit: una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema! NOTA: 8.

FESTIVAL DE SITGES (II): Horrors coreans, fantasies 3D i fi de festa

Dissabte 16

Esmorzem tranquil·lament a l’ apartament, donant gràcies a no haver d’anar a la primera sessió, per primer cop al Festival. Així doncs, mentre assaborim un combinat de Gínger Ale i llimonada mentolada, acompanyat amb berlines de xocolata, el nostre amic Niño del Exorcista, ens detalla les mòrbides escenes de violacions i tortures a nadons que havia vist la nit abans a “Serbian Film“, que nosaltres havíem declinat a presenciar. Tot i així a ell, i a la crítica de El País, li han semblat un film nyonyo i suau.

Sitges es troba molt més buida i tranquil·la que la setmana passada, trobem entrades per la Marató de diumenge sense ni fer cua i, abans de tornar al cinema, veiem pel 3/24 com la cinta guanyadora del certamen és un conte sobre el segrest del Pare Noel que, un any més, no hem vist; ens queda el consol del premi a la millor actriu per la protagonista de “Drem Home” i que la infumable “Secuestrados” s’en va amb les mans buides.

–THE HOUSEMADE: Una àcida crítica social contra la burgesia coreana, explicada a través de la història d’una assistenta que es veu assetjada sexual i físicament per tots els membres de la família per la qual treballa. La  narració es desenvolupa en una creixent tensió, dins una atmosfera fosca i ofegant. Una interpretació molt correcte, especialment per part dels secundaris. NOTA: 6,5

–I SAW THE DEVIL: Gore i violència extrema gratuïta en el segon film coreà del dia. La macabra peli ens mostra assassí en sèrie, que mata sense motiu aparent, perseguit per un marit vidu d’una de les seves víctimes. He de reconèixer que en el primer crim vaig patir un lleuger ensurt experimentant, per uns segons, quelcom semblant a la por per primer cop en molt temps. La projecció va començar amb una hora d’endarreriment, degut a la farragosa entrega de premis, desencadenant una veritable guerra contra la narcolèpsia en els darrers moments. NOTA: 7

Diumenge 17

Ens aixequem més d’hora que mai, doncs hem de netejar tot l’apartament, fer maletes, esmorzar i arribar a la cua del Marató Focus en 3D de l’Auditori Meilà, l’únic que ens anava bé per horaris a mi i al meu xicot, darrers supervivents que ens hem quedat fins al final del Festival, a peu del canó.

– HYBRID 3D: Una ximpleria com un piano, on un cotxe assassí posseït per un calamar mutant causa el pànic en un garatge. Els diàlegs pretenen ser grandiloqüents i es queden en una burda paròdia, els efectes 3D semblen afegits amb calçador i la trama no s’aguanta per enlloc, omplint el temps amb sang i explosions. Més pròpia de l’amateurisme de la Sala Brigadoon. NOTA:3

–THE SHOCK LABYRINTH: Res a veure amb l’anterior! Aquí la tridimensionalitat és total i efectiva en cada pla, emprada de forma intel·ligent al servei del terror. La història sembla lleugerament inspirada en el món oníric i psicològic de David Lynch, on un grup de joves torna a una casa del terror on, de petits, es van perdre presenciant la traumàtica mort d’una de les seves companyes. Tot i no ser brillant, resulta quant menys innovadora en el llenguatge narratiu i en la presentació visual. NOTA: 7

Marxem sense veure la darrera cinta del Marató, Amphibious, doncs tenim un dinar familiar a l’altre punta de la vil·la; pel resum crec que tampoc ens perdem cap meravella! I res, així acaben per cinquè  cop consecutiu, les meves peripècies cinèfiles per Sitges. Fins l’any vinent!!!

Festival de Sitges (III): Que és el Terror?

Dissabte

“Terror és quan quelcom quotidià es converteix en extraordinari i allò usual en excepció”, donant voltes a aquesta frase que em va dir Princesa Dragomirof, varem arribar un cop més a la clàssica cua del Auditori, mentre jo mirava arreu a veure si algun psicòpata vestit amb barretina em seguia per les cantonades.

Salomon Kane. M.J. Basset, França

Basat amb un còmic, es tracta duna cinta de fantasia èpica ambientada en un estrany s.XVI en el que ja hi han fotografies però segueixen lluitant amb espases medievals, en comptes de fer-ho amb sables o pistoles.

Un guió fet amb el cul, amb previsibles intents per sorprendre, on els bons son herois invencibles immunes al dolor, capaços de matar a 50 dolents amb un cop de ma.

Tan sols salvaria l’excel·lent fotografia, vestuari i efectes especials. Típic blockbuster per a adolescents freaks avorrits sense cap noció d’història. NOTA: 2,5

Zombie Walk

Un any més la diversió més esbojarrada s’havia traslladat a la platja de davant el carrer del pecat, on varem descobrir que el nostre amic, la superestrella del horterisme coneguda com “Niño del Exorcista”, havia esdevingut de nou en l’ànima de la festa, com podeu veure a les següents imatges:

Seria la definició de terror aquella Zombie Fallera? Tindria quelcom a veure amb el meu psicòpata la Zombie Pubilla?

Diumenge

A contrarellotge i sense temps per aturar-nos ni a dinar varem fer un marató de tres films quasi consecutius! Que ja s’acaba el festival i ens ha de donar temps a veure-ho tot!

Hearthless. P. Ridley, UK

Una historia de terror psicològic, amb tints molt Lynch, on un fotògraf es veu immers en una estranya trama d’assassinats perpetrats per uns encaputxats. Tan sols una petita nena hindú que només ell pot veure, l’ajudarà.

Interpretació rodona i brillants cops d’efecte que em van deixar sense veu de tan cridar! NOTA: 7,5

.

The Loft. O.L.Looy. Bèlgica

Típica història d’un assassinat on, a partir d’un interrogatori haurem d’anar reconstruint les diferents versions dels cinc sospitosos, tots ells homes infidels que es reunien en un Loft secret per materialitzar els seves fantasies sexuals.

Està molt ben pensada i no deixa cap fil sense lligar tot i una a trama que arriba a ser complexa i barroca fins a extrems difícilment imaginables. NOTA: 6,8

Accicdent. Soi Cheang, Japó

Una banda mafiosa japonesa que es dedica a aniquilar a persones fent veure que ha estat un simple accident fruit del atzar, fins que un bon dia els mateixos protagonistes comencen a ser també víctimes d’estranys successos.

Una trama original, complexa i ben desenvolupada a al que tan sols se li pot retreure d’extremada lentitud del ritme i els diàlegs. NOTA: 7

I quan arribem de nou al apartament descobrim el Palmares de la present edició, on el fill de Bowie arrasa amb Moon, que no hem vist, però la nostre favorita Canino li arravatava el Premi de la Crítica i del Jurat Carnet Jove, mentre que Summer Wars s’ha endut el galardó al millor film d’animació.

Segueixo donant voltes a la definició de terror… surto del festival amb la única convicció que, si existeix, es troba de ben segur amagat dins la nostre ment i que una forma de pensar tan materialista com la meva trigaria en trobar-hi la raó de ser.

FESTIVAL DE SITGES (II): Les pijes també moren massacrades

Diumenge 3

Després d’una vetllada festiva al Carrer del Pecat, que millor que despertar-se un xic tard amb un copiós esmorzar, on, al voltant de magdalenes, fruita, cafè i torrades, la delegació enviada per aquest blog al Festival va comentar el millor de la jornada anterior, amb una opinió majoritària que s’inclinava cap a “Canino” com a gran revelació de la present edició.

El dia no pintava gaire fantàstic, ja que les entrades adquirides al tun tun ens feien presagiar soporíferes històries per a rostres pre-púbers plens d’acne, així que fins i tot varem donar un cop d’ull al programa de la gratuïta Sala Brigadoon, però títols com “Bollywood Bizarro”, “I was a teenage Freddy Krugger” o “Las babosas asesinas” no ens convidaven precisament a la gatzara i la disbauxa.

SORORITY ROW. Stewart Hendler, EUA

Típic i tòpic psicokiller que es va carregant a un grup d’adolescents per entregues. Vaja, la mateixa història que ens havien explicat abans i millor a Elm Street i “Se lo que hicisteis el último verano”, amb un assassí encaputxat directament fotocopiat de Scream.

La única novetat que presenta la història és que els protagonistes son un grupet de pijas insofribles, imitadores de Gossip Girl, però sense la gràcia d’aquesta sèrie, ni molt menys!

El guió es troba tan ple d’incoherències abismals, que sembla sorgit de la ment d’un becari amb menys llums que el Cuerto Oscuro de Metro i que, per postres, té la barra de deixar la porta oberta a una segona part!
Tan sols en salvaria la BSO a ritme de technopop i Franz Ferdinand.

Reaccions i Notes

– Niño del Exorcista: Viernes 13 + Paris Hilton= Sin tetas no hay homicidio. Nota: 5

– Princesa Dragomiroff: El que fan 2 pastilles! Nota: 4,5

– Esteban: La vitamina B 12 és un perill. Nota 5

– Intrèpida Libèl•lula: Harpias hasta la muerte. Nota: 2

– Arqueòleg Glamurós: “Jo tia! No pienso pasarme la mitad de mis años fértiles en la cárcel, vale?”Nota: 1,5

Exposició de quadres cinèfils al Palau Miramar

SUMMER WARS Mamoru Hosoda, Japó

Un cop més els meus estúpids perjudicis envers l’animació i el manga a fer punyetes! Aquesta història tendre i enginyosa està a l’alçada del milloret dels films vistos fis al moment.

La història tracta sobre un fantasiós futur on una espècie de Facebook manté tot el planeta unit amb una xarxa d’intercomunicació virtual que, en el moment que hi entra un virus, veurà afectada tota la seguretat planetària i tan sols un jove estudiant hi podrà fer front, amb l’ajuda de la surrealista família d’una nova amiga.

Vaig sortir de la sala disposat a disfressar-me d’innocent col•legiala i assistir al proper Saló del Manga que es celebra cada any just al costat de casa meva!

Reaccions i notes

–Arqueòleg Glamurós: ehhh! No marxeu cap al tren tan ràpid que m’heu de dir una frase i una nota!! Nota: 7

De cara al proper cap de setmana ja hem comprat localitats per no repetir amb mediocres cintes teenagers, per a les que no tenim edat i, òbviament assitirem a la macroparty megafreak del “Zomby Walk” dissabte a la nit l’anunci del qual us deixo aquí:

FESTIVAL DE SITGES’09 (I): Canino vs White Lightnin

Cada Octubre els cinèfils catalans tenim una ineludible cita amb el Festival més terrorífic i glamurós existent celebrat a la vil•la de Sitges. Òbviament aquest blog no fa campana i, un any més, esdevindrà un testimoni privilegiat per transmetre a la resta de mortals quines son les tendències futures a les pantalles dels vostres cinemes. Aquí us deixo amb la primera de les entregues d’aquest especial!

Dissabte 3

Sense lloc a dubtes la Crisi no ha fet acte de presència al Festival: tot i la pujada en el preu de les entrades les llargues cues han estat les grans protagonistes d’aquest primer cap de setmana i, fent honor la nostre fama, la delegació hospitalenca enviada per aquest blog va adquirir les passis al darrer moment i sense cap planificació prèvia més enllà del atzar i el nostre instint.

Òbviament ja no varem arribar a temps per veure la esperada Gala d’obertura amb REC 2, ni als centenars d’adolescents histèriques que dormien al ras per veure la pre-estrena d’un tràiler de la segona part de la vampírica saga de Crepúsculo

Així doncs, després d’atipar-nos de sushi en un molt recomanable japonès de la platja ens varem disposar a saciar el mono de freakisme a la sala gran del Auditori

CANINO (Dogthooth) Yorgos Lanthimos, Grècia.

Una arriscada proposta radical sobre uns pares que decideixen, per algun estrany motiu, tancar als seus fills dins a casa, inventant una mitologia pròpia en la que el món exterior és un univers perillós ple de monstres al que no podran accedir fins que la seva dent canina els caigui.

El punt fort del film radica en les ocurrents formes en que els progenitors inventen excuses improvisades per donar una explicació coherent sobre qualsevol indici de vida externa: els gats esdevenen essers malèfics i els avions joguines voladores, els gossos son engendrats per humans i qualsevol mot d’estrany significat es susceptible a ser reinventat: un “telèfon” és un saler, un “cony” serveix per il•luminar i un “zombie” és un tipus de flor. de jardí.

El ritme del film oscil•la entre la calma més tediosa a la sobtada violència o el sexe més explicit. Em quedo amb la frase “L’incest es preferible a la presència de desconeguts”

Reaccions i notes

–Niño del Exorcista: Tenint en compte que soc un mal crític de cinema i m’he adormit, segur que la peli estava genial. Nota: 5??

–Princesa Dragomiroff: Una mostra de tendre infantesa. Nota: 6,5

–Esteban: Encara estic en estat de xoc! Definitivament una història que no et deixa indiferent! Nota: 8

–Intrèpida Libèl•lula: Antes muerta que canina! Nota: 7

–Arqueòleg Glamurós: Amb una casa com aquesta a mi tampoc m’importaria viure-hi tota la vida tancat! Nota: 7,5

Exposició d’escultures d’insectes al Palau Miramar

WHITE LIGHTNIN. Dominic Murphy, EUA-Croàcia

La Secció Noves Visions sempre ens acaba donant disgustos pel seu elevat to de freakisme, però amb aquesta excel•lent història sembla que finalment ens hi hem reconciliat.

Es tracta d’una delirant espiral que ens va submergint lentament en la ment d’un ionki psicòtic que ensuma benzina des d’infant, mentre combina el seu talent pel ball de claqué amb la venjança per la injusta mort del seu pare.

Ambientada a les profunditats de l’Amèrica del Sud, poblada per borratxos, armes i violència extrema, la cinta alterna alegrement escenes de profundes reflexións amb gore, escatologia coprofàgica i, sobretot, moltes agulles punxant venes!

Cal destacar una interpretació magistral d’Edward Hogg, que ens fa creïble l’angoixa claustrofòbia del protagonista, així com l’aparició de Carrie Fisher, ex-Princesa Leia reciclada a quarentona de vida alegre.

Reaccions i notes

–Esteban: Totalment innecessària. Nota:0

–Princesa Dragomiroff: Danzad malditos! Nota:8

–Andrew: Sobraven les pauses! Nota: 7,5

–Visionaria Namasté: Un film romàntic i tendre. Que mono! Nota:9

–Niño del Exorcirsta: Reaccions viscerals contaposades en cada espectador. Nota: 8

–Intrèpida Libèl•lula: Calia que es mengés els seus propis dits? Nota: 8

–Arqueòleg Glamurós: Ha valgut la pena que se’m regirés l’estomac amb tanta vena punxada. Nota:7,5

I per acabar el més terrorífic de la jornada: un antre anomenat Restaurant els Arcs, on demanar una pizza Margarita va esdevenir una episodi propi dels malsons a Elm Street!

CRÒNICA DE SITGES’08 (III i final)

Divendres 10

Zombie Walk

Després d’una breu pausa a Hospitalet varem tornar a aterrat al Festival on, en homenatge al aniversari del arxiconegut film “La nit dels morts vivents“, s’havia congregat un veritable carnaval ambulant caracteritzat pel gore més extrem i uns maquillatges impossibles, recarregats d’efectes especials per simular la putrefacció més horrenda.

Nosaltres no anàvem caracteritzats ja que varem arribar a les mil, però el nostre amic “El niño del Exorcista” (a la foto) ho va fer per tots nosaltres! La festa va consistir en una tètrica rua i un concert de psicobiily amb grups de pintorescos noms com “Eyaculación Postmortem”.

MY DREAM OF LONELINESS NEVER WALKS ALONE

No quedaven entrades per quasi res, però com teníem el mono cinèfil varem cometre el terrible error d’entrar a veure aquesta freakiada de peli: una cinta alamana experimental, amb escenes inconnexes, sense cap mena d’argument ni sentit, on s’anaven succeint versions pornogràfiques de la caputxeta vermella amb monòlegs d’Adolf Hitler explicant acudits.

El millor: ehhmmm… bé… pasapalabra!

El pitjor: Veure aquest toston a mitjanit va resultar una àrdua lluita contra la narcolèpsia!

Nota: 2/10

Dissabte 11

PRIME TIME

Un film espanyol que parteix d’una idea prou bona, tot i que no gaire original: Un grup de persones son tancades contra la seva voluntat en un reality show extrem on el públic decideix a qui maten. Tot i així no acaba de ser una peli excepcional, degut al seu amateurisme interpretatiu i de realització. Em va deixar un regustet a “Cube” i a “El método Grolhom”.

El millor: Quan maten al fatxa, amb tot el cine aplaudint!

El pitjor: Els actors venen tots d’UPA Dance i “Al salir de classe”: no tenen credibilitat!

Nota: 7/10

Aps! A la sortida em van entrevistar de la tele, però no sé de quin canal, si algú em veu que m’avisi.Gràcies!

FESTA!

Finalment hem aconseguit descobrir una discoteca gai a Sitges que no sigui leather ni bear! Era força petita, amb una mitjana d’edat elevadísisma i les meves amigues eren les úniques noies, però ens van oferir un genial espectacle d’streap-tease integral amb un boy vestit de poli by the face!

I res, fins aquí la crònica d’aquest Festival. Per les estadístiques i els comentaris, veig que no ha despertat cap mena d’interés en vosaltres: que hi farem!! Ja sabeu que escric el que em rota independentment del seu èxit!

CRÒNICA DE SITGES’08 (II)

Diumenge 5

SURVEILLANCE

A les 9:30 del matí, i havent dormit amb prou feines 3 hores, ens varem dirigir al Casino del Prado per veure el film que ha resultat guanyador del Festival: el segon llargmetratge de Jenifer Lynch, filla del meu director de cinema viu favorit, David Lynch.

I la veritat es que el galardó el té més que merescut: una terrorífica història sobre un serial killer, que s’explica fragmentada segons la versió de cada un dels testimonis de la matança, en un claustrofòbic interrogatori policial. La cinta sap mantenir de forma magistral la intriga i la tensió en cada moment  i ha resultat el milloret de tot el Festival, sense lloc a dubtes! (Vegeu trailer)
El millor: Jenifer ha sabut heretar les millors virtuts dels films del seu pare, sense caure en les paranoies surrealistes d’aquest (encara…)
El pitjor: NO aneu a veure aquesta peli a les 9:30 del matí!!
Nota: 9/10

SESSIÓ DE BRIGADOON

Com no teníem entrades per la tarda ens varem estar un parell d’horetes en aquesta sala gratuïta, pixant-nos de riure amb els curtíssims efectes especials i la pèssima interpretació d’un film de vampirs mexicà dels anys seixanta. Els ratpenats eren de peluix i aguantats per fils!!

ROCKANROLLA

Si, Guy Richie, a part de ser el marit de Madonna, es un reputat director de cinema que va saltar a la fama amb “Snatch, cerdos y diamantes”. Aquest cop torna al atac amb una altre història d’acció delirant entre mafiosos corruptes i divertides situacions còmiques, sense gaires pretensions més (Vegeu trailer)
El millor: Quan un dels mafiosos a punt de morir surt del armari.
El pitjor: La trama és tan absolutament complicada i succeeix tot tan ràpid que resulta impossible no perdre el fil.
Nota: 6/10

Dilluns 6

LA POSSIBILITAT D’UNA ILLA

Per mi la gran decepció d’aquest any. Després de llegir-me apassionadament la novela en el que es basa el film, em vaig convertir en un gran fan de Miquel Houellebecq, autor del llibre i director de la peli i, quina va ser la meva sorpresa quan em vaig trobar amb aquesta veritable MERDA. Imagino que a Houellebecq li ha succeït el mateix que a Paul Auster amb “La vida interior de Matrin Frost”: un escriptor que sense tenir ni puta idea de cine es posa a rodar, creient que això de les càmeres no té cap misteri.

Però realment no entenc com ho pot haver fet TAN malament! Sembla talment com si no hagués entès el seu propi llibre oblidant tota la ironia i provocació, que són la única gràcia de la seva obra. No recordava mai haver vist un film on la gent xiulés en comptes d’aplaudir al final.
El millor: que s’acaba…
El pitjor: TOT. Realment és un desastre absolut de peli: mal gravada, pèsimament realitzada, mal actuada, avorrida, lenta fins al sopor… crec que jo ho hagués fet bastant millor!
Nota: 1,5/10

Vaig sortir tan decebut del cinema que vaig abandonar la idea d’anar a veure “Blindness“, l’adaptació de “Ensayo sobre la ceguera” de Saramago: amb un llibre que m’hagin destroçat ja n’he tingut prou!

(Continuarà… i tranquils que ja tan sols queda una part!)

CRÒNIQUES DE SITGES’08 (I)

Aprofito el breu parèntesi que m’he pres en la meva estada al Festival de Cinema Internacional de Sitges per fer-vos un primer avanç informatiu de les meves aventures i, de pas, una crítica als films que vosaltres, oh vulgars mortals, no podreu veure a les pantalles fins d’aquí uns quants mesos.

.

.

Dijous 3

Vaig aterrar a la vila de Sitges ben entrat el vespre i sense temps per adquirir entrades per la gala d’inauguració, així que vaig decidir anar a prendre quelcom al il·lustre Carrer  del Pecat amb el meu amic ultrafreak “El Niño del Exorcista”, que per un casual també ronda per aquestes contrades. I així doncs varem aprofitar per discutir acaloradament sobre política, sobre perquè els gais s’han apoderat de la cultura hortera o perquè les feministes son tan poc femenines (en comparació als travestis, per exemple). També em va intentar convèncer, sense gaire èxit, que “Borrachas Provincianas” és la sensació pop del moment i  “El ataque de las colegialas zombies” un film de culte.

“El Niño del exorcista” i el seu discretíssim vano de butxaca

Divendres 4

Després d’estar deu hores mirant màquines excavadores vaig arribar rebentat al Festival, però amb unes ganes boges de veure qualsevol peli en la que quedessin entrades… i va ser aquesta.

DEAD GIRL

Una entretinguda cinta protagonitzada per un grup d’adolescents (interpretats per actors de 35 anys, of course!) que quan troben el cadàver d’una noia, teòricament morta, decideixen violar-la, sense sospitar que es una zombie. Necrofília, gore, sang i fetge i sobretot molt humor negre del pal “Braindead: Tu madre se ha comido a mi perro”.(vegeu trailer)
El millor: Les peripècies que fan per dissimular la putrefacció i seguir-se follant a la morta!
El pitjor: No tenir 15 anys i estar en ple apogeu freak-rolero! L’hauria disfrutat el triple.
NOTA: 5,5/10

Dissabte 5

Després d’un matí estirat al sofà veient capítols de “A 2m bajo tierra” i ja amb tota la comitiva hospitalenca traslladada al meu apartament, era hora de retornar a la càrrega. Evidentment no varem mirar el programa ni les sinopsis, és molt més divertit comprar les entrades a cegues!

RAMIREZ

Un serial killer que aniquila les seves víctimes de forma cruel, freda i despietada tan sols pel plaer de fer fotos als seus cadàvers.  La sessió va comptar amb un postscreaning en el que vàrem poder xerrar amb el director i els actors sobre els diversos aspectes de la cinta.
El millor: La freda interpretació del protagonista, realment podria colar com a psicòpata.
El pitjor: Queden molts aspectes de la història sense resoldre, com si el director els hagués oblidat a mig rodatge.
NOTA: 6/10

SEXY KILLER

La primera sorpresa del festival. Quan ja estàvem ben convençuts que es tractaria d’una espanyolada més aviat cutrilla, ens va deixar bocabadats amb el desternillant humor d’aquesta peculiar història d’una assassina a mig camí entre Paris Hilton i Hannibal Lecter, a ritme de technopop petardo. (vegeu trailer)
El millor: El guapíssim Alejo Sauras fent de gai, els guions de Paco Cabezas (a qui varem conèixer l’any passat) i el divertidíssim paper de Paco León.
El pitjor:El final es taaant exagerat, però tant..!
NOTA: 7/10

El repartiment de Sexykiller a la Premiere, amb Alejo Sauras, Paco Cabezas…

(continuarà…)