El meu primer record d’infantesa

Suposo que resulta força simptomàtic de la meva hipocondríaca i torturada ment el fet que la imatge més antiga que conservo desada dins la meva laberíntica memòria correspongui a un accident ferroviari. El primer fotograma de la meva existència podria ser perfectament un dia jugant al parc,  un matí a la platja o una abraçada dels meus pares… però no! Soc absolutament incapaç d’evocar tota aquesta pàrvula nyonyeria, que hi farem.

Tinc un nítid record d’aquella tarda del 17 d’agost de 1984, quan jo encara no havia complert 3 anyets i la meva àvia em duia de la ma mentre passejàvem pels carrers d’Hospitalet. Desconec per quin motiu aquell estiu no havíem anat al poble… o potser ja n’havíem tornat? Segurament deuríem sentir crits i rebombori o, simplement, la desgràcia s’ens va creuar per marcar-me a foc l’inconscient.

Doncs vet aquí que un grup d’entremaliats jovencells s’havien dedicat a matar l’estival avorriment posant pedres i un tronc de 25 cm sobre els rails del ferrocarril, en un tram on passava tan sols a 60 cm d’un edifici, provocant així un estrepitós descarrilament que va acabar amb un vagó de 40 tones entrant dins una casa particular (que encara resta en peu), deixant 11 ferits lleus, el conductor a l’hospital i 150 veïns desallotjats.

Lluny de provocar-me un trauma infantil o una aversió al transport ferroviari, com el meu pare treballa a RENFE, m’he passat mitja vida viatjant en tren gratis, suportant amb impassible estoïcisme tota mena d’avaries, retards i vagues variades. Per contra, la meva eterna lluita perduda és el carnet de conduir, hi tindrà res a veure?

PD: Gràcies al blog “Imatges Retrospectives d’una Ciutat” per les fotografies i la documentació.