Cinc minuts amb Delibes

Et semblarà maco morir-te així de sobte, no Miguel? Just ara, en mig d’una brutal crisi, quan resulta més necessari el talent, tu vas i marxes, com si la cosa no anés amb tu, deixant a mig país amb un pam de nas. Quina poca vergonya!!

Clar, com anem tan sobrats de genis literaris, oi? Que ens podem permetre el luxe de prescindir del gran darrer referent de la narrativa espanyola del segle XX. I ara, a qui se suposa que hem de llegir? A la bleda assolellada de la Maria de la Pau Janer, potser? Per favor Miguel, no em facis riure!

De càncer! On s’és vist una mort tan poc glamurosa? Si com a mínim haguessis optat per una original tuberculosi, com Bequer, o un romàntic afusellament a mans dels feixistes, com Lorca, doncs mira, encara. Peró no, el senyoret s’havia de morir d’un vulgar càncer a un llit de Valladolid. Jo de veritat que aquestes pocasoltades teves mai les entendré.

Si, si i no em vinguis ara amb els teus noranta anys que, segons les previsions demogràfiques del Celestino Corbacho hauries d’estar viu fins als 120! El que et passa a tu es que viure et feia mandra! Com tot! Mira que no presentar-te al merescudissim Premi Novel! Clar, com s’està tan còmode escarxofat al teu seient de la Reial Acadèmia, oi? Quina peresa anar fins a Suècia a recollir els diners!

I no dissimulis que sé, perfectament, que tot ho has fet per fotre’m a mi: primer m’injectes el vici de la lectura sota la ombra d’un allargat xiprer, després m’incites a la passió per l’escriptura i quan em giro… apa! El Miguel amb un peu a la tomba! Com qui marxa a comprar el pa! Ni un trist comiat, ni un “vagi bé”. Si es que de veritat eh Miguel!!

PD: Aquest és el meu humil obituari al gran Miguel Delibes, fent la meva pròpia versió de la seva obra mestre “Cinco horas con Mário”

Dues propostes teatrals

Deia Lorca que el teatre és la poesia que s’aixeca del llibre per fer-se humana i, al fer-ho, parla, crida i es desperta. Es sobre un escenari, despullat de tot efecte especial, on un actor s’enfronta al seu personatge, davant la crua mirada del públic, armat tan sols amb la seva capacitat interpretativa. Performance extrema en estat pur, literatura encarnada i espectacle sense artificialitats.

Jo, que havia comés l’imperdonable error d’oblidar aquest mil•lenari art, quasi tan vell com l’escriptura mateixa, m’he proposat esmenar aquest error i, en plan mariculta radical, he assistit a veure els dues obres més destacades de la cartellera actual, que a continuació us passo a ressenyar!

LA VIDA POR DELANTE
Teatre Goya (Barcelona). Text de Romain Gary. Direcció: Josep Maria Pou.

Una sublim Concha Velasco dona vida a Madame Rosa, una prostituta jueva, vella i decadent, encarregada de l’educació de Mohamed Momo (Rubèn de Eguia), un adolescent musulmà, fill abandonat d’una altre barjaula.

La obra és un brillant diàleg entre els dos extrems de la vida, la insultant joventut inexperta de Momo, que comença a descobrir els plaers hedonistes, i la senectud decrèpita de Madame Rosa, que s’aferra a la vida amb les poques forçes que li queden i la nostàlgia dels horrors que va viure a Auswitch o a la prostitució.

L’acció transcorre entre un fosc soterrani i les intimistes golfes d’un edifici parisenc, on els actors, entre els que destaca Carles Canut, giren al voltant d’una exultant Concha Velasco que omple l’escenari ella sola, desbordant rius de dramatisme, tendresa o bogeria senil, pautada pels violins i cançons antigues franceses, com “J’attendrai”, o “Que reste-t-il de nos amours?”.

El públic, amb una mitjana d’edat que triplicava la meva, va aplaudir merescudament dempeus aquesta fantàstica adaptació, un xic lliure, de la novel•la de Gary i a una Velasco, que em va deixar veritablement bocabadat per la seva descomunal força interpretativa.

LA CASA DE BERNARDA ALBA
Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona), Text de Federico Garcia Lorca. Direcció: Lluís Pasqual

Amb el vell eriçat, els ulls humits i les mans roges d’aplaudir vaig sortir ahir del TNC, amb la sensació que aquell clàssic era la definició de Teatre per antonomàsia, i que era una llàstima haver-la vist als meus 27 anys, ja que en el que em quedi d’existència pocs cops presenciaré res que eclipsi aquest espectacle.

El mateix any que començava la guerra civil espanyola Federico Garcia Lorca va deixar escrita la obra cúspide de la seva creació dramatúrgica, que mai veuria estrenada, tot i que ahir l’esperit el poeta granadí es podia palpar en cada pam de l’escenari.

Una incommensurable Núria Espert, en una de les millors interpretacions femenines que he vist i veuré mai, encarna a la pèrfida matriarca andalusa Bernarda, una fanàtica religiosa i classista obsessionada per controlar la vida de els seves filles i per cuidar les aparences davant la rumorologia popular.

Espert es troba acompanyada per una llarga llista d’actrius, a quina més encertada, entre les que destaca una excel•lent Rosa Maria Sardà fent de Poncia, la cridada inculta i xafardera o Teresa Lozano, interpretant a la mare boja.

La obra transcorre amb una fidelitat mil•limètrica al text de Lorca, dins un claustrofòbic cortijo andalús cada cop més enfosquit a mida que transcorre la funció, on un seguici de dones vestides amb fosques mantilles de viuda trencaran l’harmonia de l’omnipresent blanc de l’escenari, en un simbolisme estètic tan característic de la Generació del 27.

La opressió de la dona, la lluita de classes, la moral conservadora, l’autoritarisme matriarcal, el pes de la religió, la vida al camp o el desig de llibertat sexual amordaçat pel que diran son alguns dels temes que es donen cita en aquesta inoblidable funció que ja esteu trigant en anar a veure!

Aquí us deixo amb l’anunci oficial:

Com ser una “Mariculta” i no morir en l’intent!

Els gais bàsicament ens dividim en tres grups perfectament definits: per una banda aquells que es troben obsessionats amb la seva bellesa física i passen les hores mortes dins un gimnas per tindre un cos 10 (musculocas), aquells que creuen que el glamour és un mer sinònim d’elegància, roba cara o pentinats d’infart  i finalment els “Maricultes“, aquells que formem l’avanguarda cultural del segle XXI i sabem que el glamour es troba realment a la bellesa intel·lectual!

Dins aquest grup trobem històricament personatges que, amb la seva capacitat creativa han estat capaços de fer avançar de forma determinants l’art, la liteatura o la ciència: estem parlant de Plató, Aristòtil, Miquelàngel, Leonardo da Vinci, William Shakespeare, Oscar Wilde, Federico Garcia Lorca, Lluís Llach o Arqueòleg Glamurós, per citar tan sols alguns des més coneguts.

Doncs avui us donaré una lliçó magistral de com arribar a formar part d’aquest selecte i elitista grup: ja us aviso que no és fàcil, però tot és posar-s’hi! Els únics requisits bàsics son ser gai (obviament!), ser alt, prim i haver estudiat una carrera universitària (que no sigui una enginyeria).

1.- CINE: És obligatòri veure sempre els films en versió original subtitolada, preferentment en cinemes com Verdi o Floridablanca, a poder ser de cinema d’autor i eropeu. MAI  pelis comercials americanes en una gran superficie i doblades, aixó es un veritable crim per una Mariculta!
FRASE ILUSTRATIVA: “Que no saps qui és David Lynch? Fora del meu llit ara mateix!!!”

2.- MÚSICA: Preferentment alternativa anglesa o antiga i rara; en el cas que us agradi un artista comercial ho podeu arreglar fent-vos fan de les seves cançons més extranyes com cares B o rareses. És imprescindible emprar el major nombre de tecnicismes anglesos en qualsevol conversació musical.
VOCABULARI BÀSIC: Mainstream, underground, backstage, indiecool, technopop, electroclash, rave…

3.- PREMSA: El diari mariculte per excelència és El País, en tots els seus aspectes i seccions. A males males, podeu compar La Vanguardia o Público. No queda gaire bé llegir l’Avui o EL Periòdico i sobretot MAI diaris esportius!
FRASE ILUSTRATIVA: “Ahhhhggg! He tocat l’Sport, em vaig a desinfectar!”

4.- ART: Com més avanguardista, abstracte i menys figuratiu millor. És igual que no entngueu res, no hi ha res a entendre, simplement mireu-lo fixament amb cara d’interessant i expresseu amb veu alta aquells sentiments onírics que us reporti amb un vocabulari ple de tecnicismes artístics.

5.- LITERATURA: llegir molt és la base de tot mariculte que es precii. Qualsevol cosa és bona menys: literatura infantil ( això inclou des de “Teo va al Zoo” fins a “Harry Potter”  ), bestsellers, llibres mediàtics i llibres de cuina. Per fer més punts: llegir poesia! amb aixó entreu directe al cel mariculte!

6.- ALTRES: La cultura no té límits, no li poseu vosaltes! Mai està de més tenir una sòlida base de coneixements històrics, antropològis i filosòfics per quedar bé en qualsevol conversa amb una altre mariculte i sobretot per poder citar a autors famosos, en plan: “Com diria Nietzche, alló que no ens mata ens fa més forts“. Citar frases en llatí ja és lo más!

Doncs res, dit aixó: per que no ens unim tots els maricultes per fer un grup secret, dominar el món i expulsar tota la garruleria i la vulgaritat de la faç de la terra? Nemo? Rafa? Us hi apunteu?  

ENTREGA DE PREMIS AL MILLOR FINAL

Doncs si, ha arribat l’esperat moment de conèixer els guanyadors del certàmen literari convocat per aquest blog per tal de trobar un final escaient a “Un conte (inacabat) sota els estels“.

Primer de tot agraïr la participació a tots es que heu escrit quelcom i als que heu intervingut com a jurat; ha estat una veritable sorpresa comprovar que els experiments bloggers que em vaig inventant sobre la marxa tenen tan bona acceptació!

En quant als premis hi ha dos guanyadors indiscutibles, però com estic generós de la vida he decidit donar un simbòlic galardó a cada participant amb el nom d’un dels meus autors literaris o cinematogràfics favorits! Ara se suposa que heu de fer un discurs lacrimògen dedicant el premi als vostres familiars i tal…

• PRIMER PREMI “Federico Garcia Lorca” al millor final per NEMO,  com es nota que és llicenciat en filologia i que a més de blogger col·labora en la edició de la web Dos Manzanas, jejej!

– Ehhh…mmm… és que… t’he de comentar una cosa… L’Arnau es va tallar de sobte. No donava crèdit al que veien els seus ulls. Però sí, era veritat, no podia ser cap altra cosa… allò que tensava la part de davant dels pantalons curts del seu amic havia de ser per força una erecció! Va alçar la mirada de colp cap al rostre de l’altre, i llavors ja no tingué cap dubte: al cap i a la fi, no havia estat el Rafa el qui s’havia entestat que anessin a estirar-se a la sorra de la platja? No havia estat ell el primer a descalçar-se? I per quins set sous, si no, li explicava totes aquelles carallotades de constel·lacions i enamorats units per sempre a la cúpula celestial?
-Sí? Què em vols comentar?
-Doncs que… jo… vull dir… eh… o sigui… que tu…
-Tranquil, em sembla que no cal que diguis res més… El Rafa estava mirant cap avall, cap als pantalons de l’Arnau, allà on una erecció més que evident responia a la seva pròpia.

 L’Arnau es va posar de tots colors.

El Rafa va acostar els seus llavis als de l’amic mentre, decidit, l’agafava per darrere, pels muscles, amb el braç. Aquell braç que havia estat la primera cosa, després de la cara, que l’Arnau havia pogut veure sense roba del cos de l’altre, quan es van conèixer, i que des del primer moment l’havia fet fondre’s per dins: fort, fibrat, bronzejat, cobert de pèls negres…

Ara sí que veia les constel·lacions, l’Arnau: les constel·lacions i la Via Làctia i les altres galàxies i el Big Bang i tot.

—————————————————————————————-

• SEGON PREMI “Lucia Etxebarria“,al final més directe sexual i espontani per ONCLE VÀNIA

-T’he de comentar una cosa…
Però el narrador de mites el va tallar:
-Doncs comences fatal. O captatatio benevolentia o directe al gra, però mai comencis amb aquest “t’he de comentar una cosa…”, que sembles una nena.
Confós i avergonyit, l’Arnau va abaixar el cap. Veia els peus de l’altre enfonsats a la sorra. La primera llàgrima ja li arribava als llavis quan va veure que els peus van fer un pas cap a ell. Va notar com el dit índex d’una mà forta eixugava la segona llàgrima i, amb un toc a la barbeta, li feia aixecar el cap. Ulls contra ulls.
-Ei, era una broma, home. Però no parlis: calla i despulla’t. No? No vols? Doncs et despullaré jo.

Per sort, tot es va precipitar.

Es va despullar, va despullar l’Arnau que no podia parar de plorar, van follar aquí a la Terra (la sorra és una merda, per follar), i es van netejar jugant i rient dins el Mar.

I així se’ls acabà tot.

—————————————————————————————-

• PREMI “William Shakespeare” al millor dialèg per LIDIA.

-mmmm…de fet jo també et vull comentar una cosa…
fa dies que li dono voltes i no sé, potser ara no és el millor moment, però penso que potser tu ho has notat

-…no sé si estem parlant del mateix, peró potser…

-se’m nota no?

-si?

-en les mirades, en el parlar…ho sento no ho puc evitar

-no tranquil, si és normal

-a vegades penso que se’m veu massa el llautó

-no és la pluma?

-ja sé que és amiga teva, però ja saps que l’amor és incontrolable…allò que diuent no? l’amor neix de res i mor de tot…

-ahah que romàntic…a si? com acabava la història de l’estrella aquesta??

—————————————————————————————-

• PREMI“J.R.R.Tolkien” al final més èpic per LAIA

Les estrelles semblen un reflexe de les relacions entre deus i mortals, em preguntava si aki a la terra també es podrien donar…
-Si, n’hi ha d’akestes, però els deus grecs també poseien els defestes humans, serà això el que els fa tant atraients?
L’Arnau es veia a si mateix com davant d’un deu, i de defectes realment no en veia tants, així que pensà en la seva amistat, i cregué que era més forta que res, així que s’hi llençà!
– I tu creus que un simple mortal et podria atreure de la mateixa forma que aquestes històries? – preguntà l’Arnau
– Del que tindria por és de que el meu Deu no em veies com una estrella…
Una suau brisa passà entre els seus cabells, en tancar els ulls notà un gust salat als llavis, tot i que ell no s’havia banyat, així que deixà que la seva boca s’anés obrint per donar la benvinguda a aquell nou sabor, a aquell nou plaer, a una forma diferent de disfrutar de la vida com ell plenament desitjava, després axiò clar d’aquell llarg i esperat petó…
—————————————————————————————

• PREMI “Victor Hugo” al final més realista per ESTEVE

A l’Arnau no li sortien les paraules.
Finalment, desprès d’un llarg silenci, en Rafa va dir mig rient:
– Què passa?
– Doncs… Uf,es que no és fàcil d’explicar…
– Aviam si em dius que ara ets marica!- va dir en Rafa per trencar el gel.
– Doncs si.
– Jajaja, no, va en serio Arnau, que m’estàs posant nerviós.
– Que et dic que m’agrades.
– Qqqq… qquè!?!?!?
– No sé que m’ha passat però m’estic adonant que no vull ser només el teu amic, Rafa.
– ¿Ets marica? Joooooder!!!!
– ¿Què passa?
– Allunya’t de mi!

En Rafa va marxar mig corrents i va deixar palplantat a l’Arnau.
Al dia següent en Rafa ho va explicar tot a la resta dels amics i van comentar que havien compartit casa i sofa amb un gay fastigós.
L’Arnau va tornar a casa seva amb l’ànima als peus.
Mesos desprès, l’Arnau va conèixer a un altre noi molt especial que el va correspondre.
En Rafa mai va superar que el seu amic de tota la vida fos invertit.
L’Arnau va trigar poc més d’un any a superar-ho.

—————————————————————————————-

• PREMI “Lars von Trier” al final més dramàtic  per DANI

– M’agradaria explicarte una cosa… una cosa molt important per a mi, i que potser no entendras.
– Va home, fa molts estius que ens coneixem… e ? no em vindras ara am tonteries no ?
– No, es clar…
– Vinga home, vomita-ho.
– No es tan facil d’explicar.
– Que ? vinga va, a mi m’ho pots explicar tot, absolutament tot.
– Doncs be, fa un temps, que he vist que tenim una relació molt especial, et considerava el meu millor amic.
– Parles en passat ?
– Si ve, mira, nomét et vui dir que m’agrades, estic bojament enamorat de tu.
– Queeeeeeee ?? ? ? ? ?
– Ho sentuu, de veritat, pero t’ho havia de dir.
En aquell precís instant, va passar un estel fugaç, i tot d’una en Rafa, l’intim amic de l’Arnauu digué:
– Saps, fa dies que veiem la posta de sol i ens quedem parlant fins tard, de tot i de res, i a cada estel demanava a Deu que aquest moment es produïs i ara… per fi…
– Ara per fi… ( abraçantse )
– t’estimu
– I jo a tu.
Per un instant tot va ser perfecte , les seves animes es van fussionar en una de sola. Els dos cossos joves van estar a tocar pero, un soroll els destorbà.
– Maleïts gays de merdaa ! !
– Fora d’aquí, no us volem a vosaltres aqui.
– Pero… un moment, Arnau ? Rafa ?
Les dos persones nouvingudes eren dos nois de la edat de’n rafa i l’Arnau, els quals van quedar esmaperduts davan la visió dels seus amics en aquesta actitud. En Rafa s’aixeca, i a correcuita marcha cridant:
– No tens cap dret a bessarme, t’he dit que no volia estar am tu !
Acte seguit entre els tres noies pegan a L’arnau fins practicament matarlo. Perque, per la cobardia del que diran ? Si probablement si.

Dies més tard, els tres joves agressors son acusats d’agressió. El jove Arnau, després d’anys de psicóleg i gracies a l’amistad incondicional de grans amics consegueix conèixer a un gran home amb qui compartira la seva vida. Per tant, encara que ha trobat moltes dificultats, ha conseguit el seu objectiu, arribarr a ser feliç am la seva condició, i només l’acceptació social pot conseguir-ho. Es difícil ser qui ets, pero més difícil es voler aparentar el que no ets.
—————————————————————————————-

• PREMI “Quim Monzó” al final més sincer i directe per AITA

– Que t’estic avorrint amb la meva història? Ja ho sé de vegades puc ser tant pesat explicant les meves passions…
– D’això et volia parlar, de passions…
– Ja ho sé, sé que portes tota la nit rumiant, amb els teus ulls mirant-me però amb el teu cap a quilòmetres d’aquí, buscant la millor frase, pensant amb les conseqüències, amb la meva reacció,… Ho he Sabut sempre, sempre he sentit una tensió sexual entre nosaltres, des del primer estiu mentre corríem sobre la sorra d’aquesta platja. Jo també m’he preguntat el que tu t’has preguntat, he dubtat, m’he avergonyit, no he gosat explicar-ho mai a ningú, he desitjat que acabés el curs per retrobar-te a Colera.
– No m’ho puc creure, tant de temps donant-li voltes i resulta que sentim el mateix l’un per l’altre. No et pots imaginar com em sento, necessitava sentir aquestes paraules, no tenia valor per dir-t’ho, jo crec que ….
– No, no t’equivoquis, jo no sóc gay, vaig dubtar, si, però ara tinc clar que jo busco a la meva Andròmeda i no a Perseu ….
—————————————————————————————-

• PREMI “Álex de la Iglesia” al final més sarcàstic i irònic per TENGOUNPASAJERO

 Rafa: Pues adelante, di lo que quieras, te escucho.
Arnau: Verás, me resulta un poco complicado hablar de esto…, no sé por dónde empezar…
Rafa: Anímate y habla ya, di lo que sea… (Rafa se acerca un poco más a Arnau, le pone la mano en el hombro para darle confianza. Está entrando de lleno en el juego de la seducción y se está poniendo a cien ante la actitud tan de Arnau. Por fin parece que llega el momento y ya está hasta el infinito y más allá de hablar de estrellas y otras mamarrachadas durante el último mes, joder, quiere acción.)
Arnau: Bueno, eeer…, el caso es que me gusta tu hermana. (Mirándole de frente, observando su respuesta.)
Rafa se queda muerto y no puede evitar una vehemente reacción; le quita la mano del hombro e intenta hablar, pero está completamente k.o.. Además, evidentemente, se le ha bajado todo de golpe.
Rafa: …
Arnau (Se descojona, feliz de la vida.): Pero no te pongas así, que tú me gustas mucho más, hombre. (Le coge el brazo.)
Rafa: Cabrón…(Sonríe aliviado.)
Se besan, abrazan, etc.

—————————————————————————————–

• I finalment el PREMI “Capità Planeta” al millor relat reciclat per MOZ, que el podeu llegir al seu blog.