Qui és l’Arqueòleg Glamurós?

A voltes em pregunto si jo soc realment l’Arqueòleg Glamurós….

Quina part de mi hi ha dins aquest alter ego que he creat per difondre els meus pensaments a la xarxa? Quan escric un post soc veritablement sincer, m’auto-censuro pensant amb la gent que em pot estar llegint o, pel contrari, exagero portant les meves idees al límit per tal de generar controvèrsia?

Fa poc, quan vaig estar excavant a Sabadell em va divertir molt escoltar companys de feina parlar d’aquest blog, desconeixent que tenien davant seu a l’autor. Quan els vaig confessar la meva identitat secreta crec que els vaig deixar un xic decebuts…

Com haurien imaginat que era jo, a partir del que escric? Un gai esbojarrat mig transvestit de Madonna, ansiós de menjar una polla en qualsevol moment? Un intel·lectual barbut amb ulleres i una mirada perduda al infinit? Un hippie esplaier amb un mocador Palestí lligat al coll, brut com una guilla de sediments arqueològics? Un violent polemista crític amb tot i tothom, sempre disposat a debatre sobre qualsevol cosa? Tot alhora?

Com m’imagineu vosaltres, oh desconeguts lectors? Els que m’heu conegut en persona… us he sorprés?

Quan vaig començar a escriure La Coctelera, aquesta web duia per títol “VIDA i reflexions …” peró al fer el canvi de servidor vaig abandonar la Vida. M’havia adonat que aquell monstre que havia creat, l’Arqueòleg Glamurós, tenia una existència pròpia que havia deixat de ser la meva, peró no del tot, ja que en el fons som dues identitats d’un mateix individu.

La meva personalitat blogger en realitat és una performance virtual, una representació deformada del meu ego, projectada sobre el convex mirall cibernètic d’Internet. Aquest blog és una realitat paral·lela creada per la meva imaginació, peró limitada per les paraules que mai podran suplantar la materialitat corporal, de la mateixa forma que una ombra mai podrà ser intercanviada pel corresponent objecte projectat.

Peró, per altre banda, també sento que plasmar i compartir les meves reflexions més íntimes m’ha sevrit per coneixer-me més a mi mateix, explorant cada racó de la meva ment, desenvolupant les idees per elaborar-ne posts, enriquint cada reflexió amb el debat posterior. Com si en cada article projectés la meva consciència fora de mi i, gràcies a la dialèctica generada, el meu jo es millorés i retornés  com un nou ser cada vegada.

Una paradoxa existencialista irresoluble que em genera una esquizofrènia bipolar entre jo i el meu personatge, sempre en conflicte constant, constantment debantint entre ells, incapaços d’arribar a una pau interior, sabent que encara queden mil noves idees que explorar! 

Així doncs, si us ofèn o insulta algun post o comentari penjat en aquesta web, no me’n doneu a mi la culpa! No perdeu el temps amenaçant-me pel carrer, ni deixant-me missatges eròtico-festius al meu correu! Doneu-li les culpes a ELL, a l’Arqueòleg Glamurós, aquest maleït personatge irritant, petardo i mariculte que és incapaç de mossegar-se la llengua a temps!

“CONTROL”: El biopic existencialista de Ian Curtis

• “Existència… bé, quina importància té?Jo existeixo en la millor forma que puc. El passat es ara part del meu futur. Els present ja m’ha fugit de les mans...”

Amb aqustes dures paraules s’inicia l’excel·lent film “Control“, que ens narra la tortuosa experiència vital de Ian Curtis, cantant de Joy Division, en el poc temps que va transcorer des de la seva fulminant escalada a la fama musical fins al seu suicidi a la cuina de casa seva després d’escoltar ua cançó d’Iggy Pop.

La vida del compositor dels majors èxits del post-punk de començament dels 80’s, no va ser precisament un cami de roses: la seva epil·lepsia i la forta medicació el varen sumir en un estat de semi-bogeria depresiva que el portà a autoodiar-se i a trencar les relacions socials amb tot alló que el rodejava.

Sempre ens quedarà el dubte, com en el cas de Kurt o Janis, de saber de que haurien estat capaços si la mort no hagues tallat d’arrel una carrera tan curta que no els va donar temps ni tan sols a fer una sola cançó dolenta.  

Rodada integrament en blanc i negre la peli ens endinsa dins la ment en progressiva descomposició del mític rocker, veient com la fama és una arma de doble fil que no es pot deixar en mans de qui no està preparat per fer-ne un bon us. Molt recomanable enara que no sigueu fans del grup en absolut.

I finalment com a homenatje a Curtis, prengeu-vos un instant per recordar aquest himne generacional: “Love will tear us apart“, una cançó sense la qual no existiria el panorama indie actual!