Posts Tagged ‘existencialisme’

h1

Qui és l’Arqueòleg Glamurós?

febrer 23, 2010

A voltes em pregunto si jo soc realment l’Arqueòleg Glamurós….

Quina part de mi hi ha dins aquest alter ego que he creat per difondre els meus pensaments a la xarxa? Quan escric un post soc veritablement sincer, m’auto-censuro pensant amb la gent que em pot estar llegint o, pel contrari, exagero portant les meves idees al límit per tal de generar controvèrsia?

Fa poc, quan vaig estar excavant a Sabadell em va divertir molt escoltar companys de feina parlar d’aquest blog, desconeixent que tenien davant seu a l’autor. Quan els vaig confessar la meva identitat secreta crec que els vaig deixar un xic decebuts…

Com haurien imaginat que era jo, a partir del que escric? Un gai esbojarrat mig transvestit de Madonna, ansiós de menjar una polla en qualsevol moment? Un intel·lectual barbut amb ulleres i una mirada perduda al infinit? Un hippie esplaier amb un mocador Palestí lligat al coll, brut com una guilla de sediments arqueològics? Un violent polemista crític amb tot i tothom, sempre disposat a debatre sobre qualsevol cosa? Tot alhora?

Com m’imagineu vosaltres, oh desconeguts lectors? Els que m’heu conegut en persona… us he sorprés?

Quan vaig començar a escriure La Coctelera, aquesta web duia per títol “VIDA i reflexions …” peró al fer el canvi de servidor vaig abandonar la Vida. M’havia adonat que aquell monstre que havia creat, l’Arqueòleg Glamurós, tenia una existència pròpia que havia deixat de ser la meva, peró no del tot, ja que en el fons som dues identitats d’un mateix individu.

La meva personalitat blogger en realitat és una performance virtual, una representació deformada del meu ego, projectada sobre el convex mirall cibernètic d’Internet. Aquest blog és una realitat paral·lela creada per la meva imaginació, peró limitada per les paraules que mai podran suplantar la materialitat corporal, de la mateixa forma que una ombra mai podrà ser intercanviada pel corresponent objecte projectat.

Peró, per altre banda, també sento que plasmar i compartir les meves reflexions més íntimes m’ha sevrit per coneixer-me més a mi mateix, explorant cada racó de la meva ment, desenvolupant les idees per elaborar-ne posts, enriquint cada reflexió amb el debat posterior. Com si en cada article projectés la meva consciència fora de mi i, gràcies a la dialèctica generada, el meu jo es millorés i retornés  com un nou ser cada vegada.

Una paradoxa existencialista irresoluble que em genera una esquizofrènia bipolar entre jo i el meu personatge, sempre en conflicte constant, constantment debantint entre ells, incapaços d’arribar a una pau interior, sabent que encara queden mil noves idees que explorar! 

Així doncs, si us ofèn o insulta algun post o comentari penjat en aquesta web, no me’n doneu a mi la culpa! No perdeu el temps amenaçant-me pel carrer, ni deixant-me missatges eròtico-festius al meu correu! Doneu-li les culpes a ELL, a l’Arqueòleg Glamurós, aquest maleït personatge irritant, petardo i mariculte que és incapaç de mossegar-se la llengua a temps!

h1

AUTOCRÍTICA: Inseguretat i sinceritat.

Novembre 16, 2008

L’avorriment de les vacances forçades m’ha deixat temps de sobres per replantejar-me molts aspectes sobre mi mateix, començant per una ponderada autocrítica oberta als vostres comentaris i apreciacions.

alibeach1

M’he adonat que inconscientment he construït una cuirassa al meu voltant, forjada a base de frivolitat i hieratisme, que no és més que una burda màscara que disfressa malament els meus constants dubtes i anhels envers aquells que em rodegen.

No em manca autoconfiança, jo sé que potencialment tinc les habilitats per arribar allà on vulgui, però soc plenament conscient que em perdo en les meves infinites deliberacions sobre quin és el camí a seguir en cada moment, tot i que quan prenc una determinació i em marco un objectiu soc capaç de tot per arribar-hi.

Quin es el problema doncs? Quina és la font de la meva eterna inseguretat?

Doncs, parafrasejant a Jean Paul Sartre, podria resumir-ho en“l’infern son els altres”, m’explico:

Suposo que, com a conseqüència d’una turmentosa adolescència mal superada, m’ha quedat un instint paranoic que m’aboca a la desconfiança a priori vers la resta de la humanitat. No puc deixar de qüestionar-me quina és la imatge que dono als altres, que estaran pensant de mi, si darrera de cada abraçada no s’hi amaga una fallida punyalada o si, quan giri el cap, cada elogi es convertirà en una mordaç crítica entonada en invisibles xiuxiuejos.

I tornem així al etern dilema sobre si es desitjable la sinceritat com a base de les relacions socials. Jo sempre he estat un acèrrim defensor de la hipocresia, però a voltes em plantejo si, de tant en quant, no fora bo dir-nos la veritat mirant als ulls, alliberant la ràbia en una orgia de catarsi col·lectiva.

Però… de que serviria? Realment vull saber que pensen aquells amb qui sovint em veig obligat a compartir camí? No obriria això una Caixa de Pandora impossible de tancar? Es millor la feliç innocència de la ignorància o la terrible consciència de la veritat?

h1

Cap al abisme?

Mai 18, 2008

cap al absime

Darrerament tinc la sensació que la meva vida avança lenta però inexorablement cap a un abisme, presenteixo que el 2009 serà un Annus Horribilis i que els meus futurs 27 anys, que curiosament coincidiran amb l’edat amb que van morir Kurt Cobain, Jimmy Hedrix o Janis Joplin, seran pitjors que els 26 anteriors.

I ja sé que no em prendreu seriosament, que pensareu que tot son conjectures apocalíptiques fruït dels meus deliris hipocondriacs i de la meva visió aturmentada de la realitat, pero hi han alguns factors objectius que m’han portat a pensar aixó:

Factor nº1: Aquest fi de setmana he coincidit amb un grup d’excompanys de feina, la majoria dels quals s’han quedat al atur, es troben buscant feina desesperadament i tenen currículums possiblement milors que el meu. I no ha estat fins aquest moment que m’he adonat de com la crisi de la construcció ha afectat realment al sector de l’arqueologia. I jo sé que necessio treballar, i no per els diners, no, sinó perqué soc absolutament incapaç de quedar-me a casa avorrit sense fer res, s’em cau el món a sobre, sento com si m’ofegués i no puc!! I ara mateix no em veig fent res que no sigui excavar.

Factor nº2: La meva incapacitat per mantenir una relació sentimental estable. Sempre he somiat amb un mon gai idílic, com el que ens presenten a les sèries de Tv3 on, quan un presonatge surt del armari, al poc temps coneix al altre únic  homosexual del seu entorn, s’adonen que estan fets l’un per l’altre i son superfeliços per sempre. Realment l’ambient em cansa i no parlem ja del món dels contactes, els xats i el sexe efimer. Però sempre hi acabo caient, una vegada i una altre, perqué clar, resulta molt més senzill que no afrontar les meves pors i dubtes davant les persones que realment m’agraden i que jo mateix m’autoconveço que son impossibles i que me n’he d’oblidar.     

Factor nº3: Per acabar-ho de rematar l’any vinent tres de les meves millors amigues del moment marxen a viure al extranger, i la resta que es queda aquí o es mouen en un entorn força diferent al meu o bé el seu univers és limita a la seva parella.

Així doncs ja em veig d’aquí un any sense feina, sense amics, sense novio, amb una crisi existencial i pujant-me per les parets i clar hauré de deixar d’escriure aquest blog, ja que no serè ni un arqueòleg, ni un glamurós, ni res, tan sols un gilipolles de merda.

I de veritat, la gent feliç com s’ho fa? Quin és el secret? Tindre una vida senzilla, monòtona, que transcorri per un cami pre-establert i segur? A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res. 

PD: La fotografia es titula “Time to go” i es obra del fotograf belga surrealista Ben Gossens

h1

“CONTROL”: El biopic existencialista de Ian Curtis

Març 16, 2008
  • “Existència… bé, quina importància té?Jo existeixo en la millor forma que puc. El passat es ara part del meu futur. Els present ja m’ha fugit de les mans...”

ian curtis controlAmb aqustes dures paraules s’inicia l’excel·lent film “Control“, que ens narra la tortuosa experiència vital de Ian Curtis, cantant de Joy Division, en el poc temps que va transcorer des de la seva fulminant escalada a la fama musical fins al seu suicidi a la cuina de casa seva després d’escoltar ua cançó d’Iggy Pop.

La vida del compositor dels majors èxits del post-punk de començament dels 80’s, no va ser precisament un cami de roses: la seva epil·lepsia i la forta medicació el varen sumir en un estat de semi-bogeria depresiva que el portà a autoodiar-se i a trencar les relacions socials amb tot alló que el rodejava.

Sempre ens quedarà el dubte, com en el cas de Kurt o Janis, de saber de que haurien estat capaços si la mort no hagues tallat d’arrel una carrera tan curta que no els va donar temps ni tan sols a fer una sola cançó dolenta.  

Rodada integrament en blanc i negre la peli ens endinsa dins la ment en progressiva descomposició del mític rocker, veient com la fama és una arma de doble fil que no es pot deixar en mans de qui no està preparat per fer-ne un bon us. Molt recomanable enara que no sigueu fans del grup en absolut.

I finalment com a homenatje a Curtis, prengeu-vos un instant per recordar aquest himne generacional: “Love will tear us apart“, una cançó sense la qual no existiria el panorama indie actual!