Posts Tagged ‘euskadi’

h1

Crítica de “Pàtria” de Fernando Aramburu

novembre 28, 2016

aaa-aaaaaramburu

Demanar perdó exigeix més valentia de disparar una arma, que accionar una bomba. Això ho fa qualsevol. N’hi ha prou amb ser jove, crèdul i tenir la sang calenta.

Ens trobem davant una obra mestre de la literatura espanyola. Un llibre que, a partir de la ficció dramàtica, ens permet entendre l’irracional espiral d’odi que va enverinar i fracturar la societat basca durant diverses generacions. Una història caleidoscòpica i àgil, explicada en 125 breus capítols de 4 o 5 pàgines, pinzellades impressionistes que van fent salts constants en el temps i la memòria, on s’ens dona una visió subjectiva, fragmentada i plural de diversos testimonis pertanyents a dues famílies d’un poblet guipuscoà.

Les dues famílies, temps enrere molt unides i ara irreconciliables, representen les dues visions més extremes del conflicte: els parents de les víctimes d’un petit empresari assassinat a sang freda per no pagar l’impost revolucionari i, per altre banda, els familiars d’un membre d’ETA, torturat i empresonat a milers de kilòmetres de casa. Especialment puntals son les dues figures matriarcals, la vídua i la mare del pres, entorn de les quals orbiten la resta de personatges, cada un amb la seva complexitat, contradiccions i canvis al llarg del temps. Una pluralitat de matisos que, de ben segur, remourà l’estomac als dogmàtics i extremistes d’ambdós bàndols.  Aramburu, però, en cap moment ens fa un discurs polític com a narrador omniscient, no atura el relat per donar la seva opinió, ni per sermonejar amb lacrimògenes moralines. No li cal.

En certa manera “Pàtria” em recorda al magnífic film de Haneke “La Cinta Blanca“. Ambdues històries ens expliquen com un ambient rural, tancat, conservador i religiós oculta un profund odi col·lectiu, amagat en un silènci còmplice. Un nacionalisme ètnic, mal transvestit de guerrilla marxista, que es dedica a deshumanitzar a suposats traïdors del poble, els hi demana un impost revolucionari, els posa al punt de mira, els gira la cara pel carrer i, quan una bala al clatell o una bomba lapa sota el cotxe els esborra del mapa, miren cap a una altre banda, fent el buit als familiars o grafitejant la seva làpida.

El llibre també es posa a la pell dels botxins. Com algú decideix un dia ingressar dins ETA i matar a qui no pensa com ell? Es interessant comprendre el context d’aquest ambient tradicionalista, amb una divisió dels rols de gènere molt marcada. Les dones basques exerceixen un asfixiant i castrador domini de l’àmbit domèstic, mentre que els homes joves desenvolupen un marcat complexe d’Edip i un enfrontament generacional amb aquest matriarcat familiar demostrant la seva virilitat públicament, ja sigui aixecant troncs o pedres, jugant a la pilota basca o enfornant-se a un Estat policial, que no es més que una representació freudiana de la figura paternal. Això ja es una interpretació antropològica meva, clar.

Es especialment interessant veure l’evolució del personatge de Joxe Mari, un jove abertzale que passa de cremar autobusos a dirigir un comando terrorista. Els seus temors i pors a l’hora d’entrar a la banda, l’adrenalina abans d’un atemptat, la resistència a les tortures policials, el seu odi ceg que poc a poc es va convertint en frustració al llarg dels anys a la garjola. I, sobretot, la seva reflexió de com s’adona de l’absurditat de tot plegat, de com ha sacrificat la seva joventut empresonat per una lluita estèril que no ha servit absolutament per res i que mai ningú li agrairà, més enllà de posar la seva ridícula foto en la barra d’una herriko taberna.

Pàtria” es, sobretot, un cant a l’esperança, al perdó i a la reconciliació. La fi de la lluita armada i de la violència terrorista obre la porta a recosir ferides, superant la emmetzinadora temptació de venjança. Un esforç dialèctic en posar-se a la pell de l’altre, en entendre les seves raons i el seu sofriment. Un perdó que no vol dir oblid, ni molt menys, sinó comprensió i diàleg. I, també, es una advertència distòpica del que podria acabar passant a Catalunya si, en un futur potser no gaire llunyà, la tensió i el fanatisme identitari acaben dinamitant la nostre convivència.

h1

Perquè Arnaldo Otegi s’hauria de poder presentar a les Eleccions Basques

setembre 7, 2016

otegui1

Jo no el votaria. Mai. No tinc la menor simpatia per l’etnicisme o la insolidaritat de les zones riques i excedentàries amb poques ganes de compartir el seu benestar amb regions deficitàries, en nom de furs medievals. Però Otegi s’hauria de poder presentar a les eleccions basques. Explico el perquè, en 10 punts:

1.- Perquè una persona que ha complert una condemna hauria de veure restituïts tots els seus drets en el mateix instant que surt de la presó. Creiem o no en la reinserció? Una persona que ha complert amb el seu càstig respecte a la llei i la societat no ha d’arrossegar una absurd llast respecte a un delicte ja perdonat.

2.- Perquè el sufragi actiu hauria d’anar sempre lligat al passiu. Ambdós drets haurien de ser indestriables i part d’una relació dialèctica entre representats i representants. Si Otegi pot votar a les eleccions, perquè la resta de l’electorat no el pot votar a ell? Quin sentit té deixar-lo participar en un procés electoral només a mitges? Realment sembla un castic a l’electorat (que no ha comés cap crim) limitant el ventall d’opcions davant les urnes.

3.- Perquè la sentencia es tan absurda i ridícula que inhabilita a Otegi per ser un càrrec electe, com diputat de la oposició (que amb prou feines tindria cap responsabilitat), però li permet exercir plenament càrrecs executius no electes, com per exemple Conseller de l’Interior o Vicelehendakari. Quin sentit te? Cap. I la inhabilitació durarà fins al 2023. Una xifra aleatòria sense més criteri que la arbitrarietat del jutge.

4.- Perquè es una sentencia discrecional, arbitraria i ex professo. Es una mesura feta a mida per ell, amb jurisprudència anterior que la contradiu, com el cas d’Iker Casanova, que va ser escollit diputat per Bildu tot i tenir una sentència d’inhabilitació idèntica pel cas Bateragune. Quants delinqüents comuns i corruptes confessos figuren impunement en les llistes de CDC, PP i PSOE? Centenars? Milers potser? I perquè a ells no? Per què els delictes relacionats amb el terrorisme sempre han de tenir una legislació excepcionalment a part de tota la resta de crims? Es que si a algú el maten per motius no polítics està menys mort? I perquè aquestes mesures no es prenen envers els responsables del terrorisme d’estat (GAL) o els hereus de la dictadura franquista, que va matar legalment (i extrajudicialment) fins al darrer minut?

5.- Perquè posa pals a les rodes al Procés de Pau a Euskadi. Ha costat molts anys, morts i llàgrimes aconseguir pacificar el País Basc. Com ja s’ha vist en el cas d’Irlanda del Nord, un augment absurd i innecessari de la tensió pot acabar provocant rebrots de violència per part de grups escindits o espontanis. Sembla que el nacionalisme espanyol necessiti estar retroalimentat constantment per  d’algun malèfic arxienemic perifèric per tindre alguna raó per existir.

6.- Perquè dona oxigen a una esquerra abertzale moribunda i desorientada. La irrupció de Podem a Euskadi ha eclipsat totalment a l’esquerra nacionalista, fins al punt d’esborrar-la pràcticament del mapa.  Al 2011 EH Bildu va aconseguir 7 diputats (6 a Euskadi i 1 a Navarra) amb 285.000 vots a Euskadi; per contra, el passat 26J es va quedar amb 2 diputats i 152.000 vots, una caiguda del 53%. Mentre estant, Unidos Podemos esdevenia primera força política basca amb 333.000 vots i 6 diputats, fins i tot va millorar en 20.000 vots el resultat del 20D, una tendència clarament oposada a la resta d’Espanya. EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral de Gipuscoa després d’un sol mandat de gestió, arrel d’una polèmica forma de recollir les escombraries porta a porta que a ningú va agradar. Ara, però, els hi han fet la campanya gratis basada en el victimisme i es podran recuperar, sigui qui sigui el candidat substitut; de fet una enquesta ja els situa per davant de Podem.

7.- Perquè converteix en heroi de la llibertat i la democràcia algú que no s’ho mereix. No sé si veritablement creu en la Pau o no, el seu paper en la pacificació d’ETA es discutible i en tot cas em sembla un tema moral, no polític. Ja s’aclarirà ell amb la seva consciència. Però no es Rosa Parks, ni res que se li assembli ni remotament. I ara ha esdevingut el candidat protesta i anti-establishment in absentia. Fantàstic. Si el votessin exclusivament pensant en si es un bon gestor de l’administració pública no rascaria bola.

8.- Perquè, en part, dona la raó al nacionalisme més radical. Vetar partits i persones en uns comicis es veure acomplerts els infundats perjudicis antiespanyols que caricaturitzen una Espanya irreformable presonera d’oxidades estructures franquistes. O, fins i tot, algú podria tornar a pensar que no es pot lluitar per la independència per una via pacífica i democràtica.

9.- Perquè la justícia hauria de vetllar per la democràcia, mai per limitar-la. Un jutge no hauria de segrestar el dret del poble a decidir qui son els seus representants. Una idea mai hauria de ser il·legal, per repugnant que aquesta sigui. Si un polític fa quelcom il·legal s’hauria d’anular, però judicialitzar preventivament la política em sembla una idea nefasta. El lloc on s’han de dirimir els conflictes entre plantejaments ideològics es a les urnes i als parlaments, no als tribunals. Pretendre convèncer per la força demostra molt poca solidesa d’arguments i una mancança absoluta de confiança en poder convèncer a la gent del que es correcte o no.

10.- Perquè la proposta política nacional d’Otegi es tan extremadament moderada, sensata i centrada que si la presentés a Catalunya els processistes hiperventilats el titllarien de botifler, traïdor, agent del CNI i colon franquista, tot en un. Totes les idees son defensables en democràcia i no per moderar-se té més dret a ser votat, però sobta bastant que el líder nacionalista més extrem del País Basc estigui a anys i anys llum del fanatisme unilateralista que es respira a l’entorn del Govern de Catalunya. Concretament Otegi proposa un acord amb el PNV i Podem per reformar Espanya (si si, ho heu llegit bé) i aconseguir el dret a decidir de forma pactada per fer un Referèndum vinculant  legal, tot i que no descarta en un futur una via unilateral si aquesta reforma fracassés. Vaja, quasi calcat al que proposa ICV.

h1

Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

juny 6, 2013

images

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

h1

ETA: Truc o tracte?

setembre 5, 2010

Un cop més els assassins fanàtics de la banda terrorista Euskadi Ta Askartasuna, han tornat a anunciar un alto al foc. Ho han fet, com és habitual, disfressats amb les seves caputxetes blanques, pròpies d’infants anglosaxons celebrant la diada de Haloween i del seu sinistre missatge es podria desprendre la mateixa pregunta que fa la quitxalla vestida de monstre quan truca un timbre: Truc o tracte?

Després de l’estrepitós fracàs de la darrera negociació, quan els homicides van decidir matar dos immigrants amb una bomba a Barajas enviant en orris els esforços de Zapatero i Rubalcaba, resulta evident que el Govern anirà amb peus de plom a l’hora d’establir el més menor contacte amb les profunditats del submón etarra, no fos cas que de nou l’alienació psicopàtica de la que viuen envoltats els pistolers els faci prémer el gallet en quant Batasuna ja torni estar als ajuntaments.

Peró evidentment, qualsevol ocasió per la Pau, per remota que aquesta sigui, cal ser aprofitada.

Però… és exactament igual aquesta treva a les anteriors? Quines circumstàncies fan aquest moment excepcional?

– Per primer cop a la història aquesta treva es fa sense el PNV al Govern de Vitòria. ETA ha acabat comprovant com la seva estratègia en comptes de portar Euskadi a la Independència, els ha dut a una aliança contra natura PSE-PP i a la expulsió  parlamentària del seu braç polític.

-A Catalunya augmenta (suposadament) l’independentisme democràtic, realitzant un seguit de simulacres de referèndums per l’autodeterminació que, tot  i la seva escassa participació (un 19% dels possibles electors), és molt més del que mai ha aconseguit el nacionalisme basc. Això per no parlar de la multitudinària desfilada filo-convergent en que es va convertir la manifestació del 10J, amb connats de magnicidi contra Montilla inclosos.

-Els presos d’ETA estan fins al monyo de l’actual estratègia de la banda. Si en comptes de perpetrar l’abominable assassinat de Barajas hagués continuat el diàleg, de ben segur ara serien en una presó de Guipúscoa. No és estrany doncs que el passat 10 de Maig vuit presos firmessin un manifest apartant-se del terrorisme, demanant el reconeixement de les víctimes i la dissolució irreversible de la banda. Aquests reclusos ja han obtingut beneficis penitenciaris.

-Batasuna es troba acorralada, fora de les institucions i desacreditada per la pròpia  ETA, que va ignorar la voluntat d’arribar a acords amb el PSOE, per part de líders com Arnaldo Otegui i Jone Goreizelaia. L’esquerra abertzale ha obert ponts amb Eusko Alkartasuna, s’ha mig reconciliat amb la seva escissió Aralar i ha signat un manifest insistint de nou en un desarmament definitiu i en l’entrega de les armes a l’Estat Espanyol. Sembla evident, doncs, que es comença a obrir una  esquerda entre el sector polític i el violent.

-En menys de dos anys el Ministeri de l’Interior ha decapitat la direcció de la banda sis cops seguits!! Es evident que els actuals militants son jovenets novells sense cap mena de preparació estratègica ni militar i que es troben infiltrats de talps fins al cap de munt!

Qui no ha trigat ni unes hores a intentar avortar aquesta ocasió per a la Pau és, com no, Jaime Mayor Oreja. No esperava menys tenint en compte que la seva família té interessos econòmics a les següents empreses de seguretat privada:  Falcon Contratas Seguridad S.A.,  Falcon Servicios de Seguridad Integral, Cobra Sistemas de Seguridad S.A, Prosegur, Segurotec S.A, Seguritec S.A.,  Protección Custodia S.A., Falcon Contratas y Seguridad S.A. Cal recordar que el negoci dels escortes es va veure molt beneficiat de la política de privatitzacions del Govern Aznar amb Mayor Oreja al front del Ministero de l’Interior.

PD: Llegeix també el meu postDiferències entre ETA i IRA

h1

Diferències ETA -IRA

juliol 30, 2009

Perquè Irlanda del Nord va aconseguir donar una sortida pacífica i dialogada al conflicte armat i el poble vasc ha de seguir suportant com ETA posa una bomba a una Casa Cuartell amb 41 nens a dins, sense avís previ?Avui us intentaré donar algunes de les claus!

2007041587OtegiDentro_20070416

1.- A Irlanda del Nord hi ha un conflicte de classe: els protestants son propietaris de la major part de terres i tenen molta més riquesa acumulada que els catòlics. El País Basc i Navarra son les úniques Comunitats Autònomes amb règim foral, una particularitat heretada de Felip V i respectada per Franco i la Constitució, segons la qual aquests territoris no contribueixen amb la solidaritat amb la resta del estat; això ha donat una renta per càpita altíssima a aquestes regions. Les bases abertzales son iaies amb abrics de pells, amos de grans caserios a Guipuzcoa i nens de papà amb molta pasta. Us ho diu un que ha treballat excavant un jaciment a un poblet, feu històric de Batasuna, on es veien més collarets de perles i mansions amb piscina que a Beverly Hills! Per tant, el basc, es un conflicte que té en el seu origen simple i llanament el fanatisme nacionalista pur i dur.

2.- L’IRA era una banda terrorista sotmesa orgànicament al seu braç polític, el Sinn Fein de Jerry Adams, que tenia plena capacitat per negociar amb l’Estat britànic i obligar als pistolers a acceptar els seus acords. ETA domina, controla i manipula totalment a l’entorn de Batasuna, fins al punt que mentre Otegui i Josu Ternera buscaven un acord amb Zapatero, els etarres volaven l’aeroport de Barajas amb dos immigrants equatorians a dins.

3.- Al Ulster existeixen dues comunitats ètnicament diferenciades que difícilment s’arriben a barrejar entre elles, amb religions i costums que res tenen a veure. Els Unionistes representen una majoria social i electoral que han arribat a tenir grups paramilitars propis Força de Voluntaris del Ulster (UVF) i la Associació per a la Defensa del Ulster (UDA) que havien arribat a matar quasi 1.000 persones i per tant, als catòlics també els interessava arribar a un acord de desarmament mutu. A Euskadi tan sols existeix una diferència idiomàtica –lingüística, no es pot parlar en cap cas de grups ètnics diferenciats i mai han existit grups paramilitars importants, tret del cutre-terrorisme d’estat del GAL als anys 80’s.

4.- Quan el Govern Britànic de Tony Blair va negociar els Acords de Divendres Sant, en cap moment va tenir a ràdios, diaris i líders conservadors acusant-lo dia i nit de ser còmplice del terror, de ser coautor d’atemptats o de vendre’s la pàtria. A Espanya el PP va arribar a convocar 5 macro-manifestacions en contra del procés de Pau, amb la qual cosa Zapatero va haver d’anar amb peus de plom durant la treva etarra i en cap cas podia tocar temes polítics, mentre que al Ulster se li va tornar l’autonomia a canvi del desarmament.

5.- Ni el Sinn Féin, ni cap partit nacionalista irlandès han estat mai il•legalitzats. Es evident que la Llei de Partits tan sols ha servit per radicalitzar fanàtics i donar raons a qui els hi donen suport.

h1

Valoracions postelectorals

març 2, 2009

che_rajoy

ELS GUANYADORS

1.- Mariano Rajoy: El gran guanyador de la nit, al aconseguir un excel•lents resultats contra pronòstic que els permetran estar al govern a Galicia i potser a Euskadi. La corrupció no passa factura, ans al contrari, sembla que als electors els agrada! Tenim Rajoy per rato!

2.- Patxi Lopez: nou Lehendakari Basc ha estat recompensat per haver jugat un paper clau a favor del procés de Pau. Haurà d’anar, però amb molt de compte alhora de pactar o el seu govern pot tenir el mateix desenllaç que el de Touriño.

3.- Nuñez Feijoo: Per aconseguir tornar a la dreta al poder d’Euskadi a Galicia, trencant els meus pronòstics i, de fet, totes les enquestes. L’estratègia gallardonita de moderació sembla donar bons resultats al PP.

4.- Aralar: Per passar de 1 escó a ser la segona força nacionalista basca, recollint els vots útils del entron batasuno.

5.- Rosa Diez: que es cola al parlament basc i per postres, per pura potra, té la clau de la majoria parlamentària.

ELS PERDEDORS

1.- Esperanza Aguirre: que veu com s’allunyen a l’horitzó les seves possibilitats de convertir-se en lideresa pepera. Els resultats gallegs, sens dubte han demostrat que els populars guanyen suports al allunyar-se del entorn radical de la COPE.

2.- Ibarretxe: tot i guanyar folgadament les eleccions es veu condemnat a desapareixer del mapa tan si el PNV està al govern com si no. Les seves estratègies radicals i erràtiques l’han dut al ostracisme, tot i canibalitzar als seus antics socis de govern.

3.- Touriño/Quintana: Els seus constants escàndols de gust pel luxe o de segrest de iaios per dur-los a mítings, unit al seu nul carisma, ha fet que el govern d’esquerres de Galícia hagi estat una experiència força efímera.

4.- EA/EB: Els socis del PNV han estat devorats i esborrats del mapa pel vot útil. S’ho pensaran dos cops abans de formar govern i no tenir perfil propi. Que serveixi de lliçó a ERC/ICV!

4.- El nacionalisme: es molt possible per primer cop a la història recent d’Espanya cap comunitat autònoma tingui un govern encapçalat per un President nacionalista! Ha arribat el moment d’oblidar els deliris romàntics medievals?

h1

Reflexions preelectolrals vasco-gallegues

febrer 15, 2009

GALICIA

Fragasaurus!!

Les eleccions gallegues careixen de tota emoció i interès polític, ja que el bacallà està tot tallat,venut i regalat.

Històricament les enquestes a Galícia sempre encerten el resultat, ja que el nombre d’indecisos en aquestes terres es pràcticament nul i el  comportament social a les urnes respon a raons exclusivament demogràfiques: el vot rural i de la gent gran va massivament al PP i el vot urbà i més jove va tot al actual govern de PSdG-BNG.

Així doncs el PP va perdent vots i escons a mida que la generació d’octogenaris analfabets, nostàlgics del també galleg Franco, la va dinyant, i cada 4 anys perd 2 diputats, de forma quasi matemàtica; és a dir, si els meus càlculs no fallen, obtindrà 35 parlamentaris, cosa que, degut a la seva impossibilitat per aliar-se amb cap altre força política, el deixarà un cop més a al oposició. El fet que hagin esclatat diversos casos de corrupció política, amb prou feines tindrà incidència en el vot dels iaios que no deuen ni saber que Manuel Fraga ja ni és el candidat i acudeixen als comicis arrossegats pel cacic de torn.

EUSKADI

_00001231749780_1

Patxi López mereix ser Lehendakari. I dic això des de la meva perspectiva independent, que mai he optat per una papereta amb les sigles del PSOE, ni cap de les seves filials, i que, ideològicament, estic força més a prop de EB o Aralar.

Però després de 30 anys ininterromputs de govern del nacionalisme conservador i de diversos fracassos encadenats d’esperpèntics projectes sobiranistes que no han dut enlloc, Ibarretxe ha de plegar.

El PSE és, sens dubte, el partit que més va arriscar políticament en el procés de Pau, obrint ponts de diàleg amb les bases de Batasuna, sabent que s’hi jugaven la pell i que la caverna mediàtica se’ls llençaria a la jugular. Va aconseguir  deixar a banda el rancor produït per morts i atemptats que han causat moltes baixes entre les seves pròpies files; cosa que cap altre força política basca ha sabut fer.

Les enquestes parlen que, segons sembla, les úniques combinacions polítiques que sumarien majoria seria una suma de PSE+PP (un error estratègic garrafal que constituiria un nou front de divisió social en funció del nacionalisme) o una altre PNV+PSE, la favorita per els electors, en la que el partit nacionalista hauria de rellevar al actual lehendakhari per una figura més pactista i moderada (cosa que Iñaki Urkullu, president del PNV, està desitjant de fa temps), i el PSOE s’asseguraria suport parlamentari a Madrid pel resta de la legislatura.

A més, una entrada del socialisme a Ajuria Enea suposaria una oportunitat per avançar en l’autogovern basc mitjançant una entesa amb el govern central, sense estridències radicals condemnades al fracás segur. També podria servir per obrir una nova oportunitat al procés de diàleg, tot i aque aixó ho veig força més difícil.

En quant a la no presència de l’esquerra abertzale proetarra, tot i ser absolutament contrari a la Llei de Partits, crec que en aquesta ocasió, després d’haver volat pels aires el procés de Pau i emprar els vots del PCTV exclusivament per desestabilitzar el Parlament, crec que tenen més que merescut passar al extraparlamentarisme.

REPERCUSIONS EN POLÍTICA ESPANYOLA

OESIN-ESPANA-WEB-AGUIRRE-DONACIONES

Una derrota sonada del PP en ambdues comunitats, com la que apunten gairebé totes les enquestes (el candidat popular a Euskadi no el coneix ni sa mare), podria precipitar un debilitament del líder de la oposició, Mariano Rajoy, que ni en una situació d’extrema crisis econòmica hauria sabut rendabilitzar el descontent popular, facilitant així l’inevitable assalt a Gènova per part de la malèfica E$$pe que guaita pacient la seva oportunitat