Posts Tagged ‘europa’

h1

GAL – TAN: El nou eix identitari de la Política Europea

Agost 22, 2016

##aaBrexit

Recentment estem veient com a bona part d’Europa el debat ha deixat de centrar-se en un eix esquerra/dreta, per abordar una nova dimensió identitària, en funció de si s’està més o menys d’acord amb la integració a Europa, la immigració, la globalització o la redistribució de la riquesa més enllà de les fronteres dels estats. Amb el referèndum sobre el Brexit, el debat sobre com afrontar el terrorisme global (que sovint ha derivat en islamofòbia) o el drama dels refugiats, aquest eix cada cop ha cobrat més rellevant.

Es el que alguns politòlegs estan anomenant eix GAL/TAN, on GAL (Green, Alternative, Libertarian) serien els internacionalistes, partidaris de superar el marc dels estats i les nacions per una major integració europea o lliure circulació de persones. A l’altre extrem de l’eix trobem als partits TAN (Traditional, Autoritarian, Nationalist) partidaris de tancar fronteres, protegir el mercat intern sortir de la Unió Europea, expulsar immigrants, no redistribuir la riquesa i defensar els valors nacionalistes tradicionals.

La gran pregunta es si aquest eix “nacional” o “identitari” té alguna correlació amb l’eix tradicional esquerra/dreta en el que s’ha mogut la democràcia al vell continent des de la Revolució Francesa. El tema es força complicat. Mirem un moment els següents gràfics:

GAL TAN2

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Espanya, any 2006 (font)

A Espanya, abans de la crisis, de la irrupció del Procés Sobiranista i de l’arribada de Podem, tot semblava indicar que el nacionalisme era una cosa de la dreta mentre que els votants dels partits d’esquerres eren partidaris d’una major integració europea i obertura de fronteres. Es una pena que no tinguem aquest estudi actualitzat per Catalunya, on la crisi i el replegament identitari del Procés ha fet emergir partits d’extrema esquerra i ultranacionalsiets euroescèptics alhora, com la CUP.

Ara donem un cop d’ull al que passa a la resta de Europa Occidental, en un estudi fet també en temps de pre-crisi (any 2004):

GAL TAN1

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Occidental, any 2004 (font)

De nou ens trobem amb una correlació molt evident entre els dos eixos, on els partits liberals son els únics descentrats i els partits d’esquerra radical nacionalistes euroescèptics  son una única excepció irrellevant.

Però curiosament, a Europa de l’Est passa exactament el contrari. Mirem el cas de Hongria:

GAL TAN4

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Hongria, any 2006 (font)

Quelcom similar veiem a tota Europa Central i de l’Est:

GAL TAN

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Central i de l’Est, any 2004 (font)

De fet, podríem arribar a afirmar que com més a l’Est, més nacionalista es l’esquerra i com més a l’Oest més ho es la dreta. Observem el següent gràfic on, curiosament, Espanya es l’estat on l’esquerra es menys nacionalista de tot el continent:

GAL TAN3

Correlació entre els eixos GAL/TAN i Esquerra/Dreta per països (font)

Perquè succeeix això? Bè, la Unió Europea es va crear com un projecte dels partits de “centre” o del statu quo (liberals, socialdemòcrates i democratacristians), al marge tant de l’extrema dreta (que veu la obertura de fronteres com una desvertebració dels seus valors nacionals o tradicionals) com de l’esquerra alternativa (on el projecte europeu es vist om una elit buròcrata capitalista que perjudica els interessos de les classes populars).

Però a Europa Occidental l’esquerra alternativa (post-comunista o verda) tradicionalment ha demanat transformar aquesta Europa amb major integració, regulació dels mercats, redistribució del deute i de la riquesa, en cap cas demana trencar amb ella. Arrel de la crisi i el fracàs de Syriza per canviar les polítiques del deute de la UE, això podria estar canviant, però no d’una forma estructural (encara). El discurs euroescèptic a Europa Occidental  ha estat dominat per partits ultradretans, racistes i nacionalistes (UKIP, FN, AfD) clarament oposats a la dreta neoliberal de tota la vida, amb fort suport entre la classe obrera blanca no qualificada que es veu empesa a competir en ajudes i llocs de treball precari amb persones migrades.

En canvi a Europa de l’Est, els països que han viscut una transició del comunisme soviètic a la Unió Europea passa just el contrari. Els partits d’extrema esquerra tenen una visió idealitzada d’un passat igualitari, autoritari i paternalista, amb un estat centralitzat i fort, amb les fronteres tancades a cal i canto. La dreta, pel contrari, veu a la integració europea una ruptura amb el seu passat dictatorial, i identifiquen la integració amb la Unió Europea amb major llibertat i democràcia. En aquests estats, però també trobem una destacada presència de ultradreta racista euroescèptica (El Partit de la Justícia i Vida, comparteix euroescepticisme amb l’extrema esquerra del Partit dels Treballadors a Hongria).

Amb un panorama així el paper de l’esquerra es molt complicat. Resulta molt complexe forjar una alternativa per transformar les institucions europees des de dins, quan tota l’esquerra de l’est el que vol es destruir-la. Però sumar-se al carro del euroescepticisme i el nacionalisme es una aposta suïcida, ja que es un terreny ideològic on l’extrema dreta sempre sortirà guanyant. Com s’ha vist arrel del debat del Brexit, el suport d’una minúscula part de l’esquerra a l’euroescepticisme (els autoanomenats “Lexit”) tan sols han servit per reforçar al UKIP i a les pallisses racistes contra immigrants.

Jo personalment, segueixo creient que l’esquerra (tot i les evidents dificultats a curt plaç) ha d’apostar clarament per un Federalisme Global que es situï amb fermesa i sense complexes a les antípodes ideològiques del nacionalisme euroescèptic i el racisme populista , però explicant que volem transformar aquesta UE dels mercats per posar-la al servei de les persones i les classes populars i treballar de cara a una redistribució global de la riquesa que permeti reduir les desigualtats a escala planetària. Plantejar una alternativa al neoliberalisme global dins una microsobirania es una idea tan irracional com pretendre viatjar en el temps al mon anterior a 1980. Només des d’estructures supraestatals es pot regular un mercat d’abast mundial. Transformar el món mai ha estat fàcil i no per això hem deixat de lluitar.

Anuncis
h1

Son els estats petits més eficients?

Agost 24, 2015

###play

Un dels arguments recurrents per part del nacionalisme català es que els estats petits, dins el context europeu, son més rics, eficients, tenen millor benestar i son més igualitaris. Per tal de justificar això normalment es tendeix a cometre “cherry picking” o la “fal·làcia de l’evidència incomplerta“, es a dir, s’escullen tan sols aquelles evidències que validen la hipòtesi (Noruega, Mònaco, Luxemburg), ocultant deliberadament aquelles que la refuten (Albània, Macedònia, Xipre, Moldàvia, Malta o Bòsnia).  Per tal de contrastar aquesta hipòtesi d’una forma científica i objectiva he decidit fer un experiment estadístic que qualsevol persona pot repetir, si així ho vol.

Metodologia

He creat una base de dades amb el programa d’estadística SPSS 15.0 a partir dels índex demogràfics i econòmics extrets de la web d’indicadors del Banc Mundial. He escollit tots els estats plenament reconeguts per la ONU dins del continent europeu situats entre Portugal i Rússia (ambdós inclosos), així com els diversos estats insulars perifèrics (Xipre, Malta, Regne Unit, Irlanda i Islàndia); tan sols he exclòs els micro-estats de Sant Marino i del Vaticà, dels quals no existeix pràcticament cap dada econòmica publicada. Per tal de mesurar la mida dels estats he escollit la variable “Número d’Habitants” i la he creuat amb diversos indicadors econòmics amb diagrames de dispersió; després he calculat l’index de regressió lineal, que mesura quina correlació hi ha entre dues variables on 0 es cap i 1 es total.

Son els estats petits més rics?

#pib

Índex de Regressió: 0,01

Per tal de mesurar la riquesa dels estats he escollit la variable “PIB per Capita“, es a dir la divisió de la riquesa total d’un estat entre el seu número d’habitants, mesurat en dòlars americans. Com es pot veure en el gràfic no existeix cap mena de correlació entre els dues variables. Existeixen països molt petits molt pobres (Moldàvia amb 3,5 milions d’habitants té 2.233 $/habitant, Montenegro amb 620.000 habitants té 5.370 $/habitant) i molt petits molt rics (Mònaco amb 30.000 habitants té 163.060 $/habitant), de la mateixa forma que existeixen països molt grans molt pobres (Ucraïna amb 43M habitants te 3.082 $/habitant) i d’altres molt grans i molt rics (Alemanya amb 80M d’habitants té 47.623 $/habitant).

Son els estats petits més igualitaris?

#GINI

Índex de Regressió: 0

Hom podria pensar que si bé els estats petits no tenen perqué ser més rics però al menys poden més igualitaris, ja que son menys a repartir, com havien estat ser les comunitats pre-estatals. Es això cert? Per tal de mesurar la desigualtat he escollit la variable “Index GINI“, el resultat de multiplicar el Coeficient GINI per 100. Aquest coeficient mesura la desigualtat entre els ingressos de les persones més pobres i les més riques on 0 es la igualtat total i 1 la desigualtat màxima. Com podem veure al gràfic, l’índex de regressió es 0, es a dir, no existeix cap mena de correlació entre ambdues variables. L’estat amb una major desigualtat interna es ben petit, Bòsnia-Hezergovina (3,8M habitants, Index GINI 46), mentre que un altre estat petit com Islàndia té un índex molt baix (320.000 habitants, Index GINI 26,3), molt semblant a un estat gran com Ucraïna (45,3M habitants, Índex GINI 24,8).

NOTA: Aquesta variable no està disponible ni actualitzada per tots els estats europeus, però si per la immensa majoria.

Tenen els estats petits menys atur?

#atur

Índex de Regressió: 0,03

També podríem pensar que en els estats petits, al ser menys gent es més fàcil repartir la feina. Per mesurar això he escollit el percentatge d’atur sobre el total de la població treballadora registrat en l’any 2014. Com podem observar, de nou no existeix pràcticament cap correlació entre les dues variables.  A un estat petit com la Ex-República Iugoslava de Macedònia (2,1M d’habitants) hi ha un 29% d’atur, mentre que a Luxemburg amb 550.000 habitants tenen tan sols un 5,9% d’atur. Entre els estats grans també veiem com l’atur va del 5,3% d’Alemanya (80M d’habitants) al 27,3% de Grècia (10,3M d’habitants) o el 26,6% d’Espanya (46,4 M d’habitants).

Tenen els estats petits un major benestar?

Algú podria pensar que es més senzill crear un estat del benestar eficient per menys persones. Aquest aspecte es un tant complex de mesurar; així doncs he tingut en compte tres variables diferents i complementaries en torn a l’aspecte més essencial del benestar, la Sanitat:  Esperança de vida al nàixer, diners que es destinen a la sanitat per habitant en dòlars americans (indiferentment si la sanitat es pública o privada) i finalment el nombre de llits hospitalaris per cada mil habitants.

#esp

Índex de Regressió: 0

#sal

Índex de Regressió: 0

#llits

Índex de Regressió: 0

De nou ens trobem vanat tres variables sense absolutament cap mena de correlació amb el número d’habitants.  Hi han estats molt grans amb molts llits d’hospital, com Ucraïna (9 llits/1000 habitants) , o molt petits com Mònaco (13,8 llits/1.000 habitants), així com hi han estats petits amb pocs llits com Albània (2,8M habitants, 2,6 llits/1.000 habitants) i també grans amb pocs llits com Regne Unit (64,5M d’habitants, 2,9 llits/1.000 habitants). El mateix observem a les altres variables.

Conclusions

No existeix absolutament cap argument racional, científic i objectiu que permeti afirmar que es millor viure en un estat petit que gran. No hi ha cap mena d’evidència documentada dins l’Europa actual que vinculi la mida dels països amb el seu nivell de riquesa, igualtat, benestar o treball; qui així ho afirmi s’estarà deixant dur per la demagògia, els perjudicis, la fe dogmàtica, el pensament positiu o la irracionalitat. Així doncs, en comptes d’estar ficats dins l’estèril debat Catalunya-Espanya hauríem d’estar bastant més preocupats pel tipus de polítiques que es fan en en el seu interior i parlant de propostes ideològiques en un eix esquerra-dreta i no en la malaltissa obsessió identitària per la mida de les fronteres.

Jo, per la meva part, segueixo pensant que davant el mercat globalitzat cal una hisenda única europea lligada amb una fiscalitat justa i progressiva, per tal de redistribuir el deute i la riquesa d’una forma eficient al continent europeu. Una fragmentació en petits estats pot generar una dinàmica de competitivitat fiscal neoliberal, un major “dumping” d’impostos baixos i paradisos fiscals per atreure les grans fortunes, com de fet ja fan els microestats més rics d’Europa Liechestein, Luxemburg, Mònaco i Andorra, així com de baixos sous i precarietat laboral per tal d’atreure inversions industrials no qualificades.

PD: Per si algú vol comprovar possibles errors o creuar les variables d’una altre forma, us deixo amb la base de dades en format excel (que es més manejable que el SPSS) per que us la pugueu descarregar ->Base dades Mida estats

h1

2015: Comença la Guerra contra l’Austeritat i la Troika

gener 16, 2015

#hidra

Europa està en guerra. Un conflicte bèl·lic sense trinxeres ni bombardejos, com al segle XX, però no per això menys dramàtic i devastador. La Troika, aquesta insaciable Hidra assedegada de sacrificis humans en el seu altar del Deute, ha arrasat el Sud d’Europa, deixant al seu pas llargues cues d’aturats, famílies desnonades, o hospitals i escoles sense personal ni pressupost.

En aquesta guerra només hi han tres posicions possibles: Sotmetre’s a la dictadura austericida i seguir retallant; plantar-hi cara i plantejar una mutualització del deute redistribuint la riquesa, o bé un replegament identitari, tancant o inventant noves fronteres, canalitzant l’odi social contra els veïns o per tal que la Hidra se’ls mengi a ells primer.

La primera batalla es durà a terme a Grècia el proper dia 25. En l’escenari més desolat pel genocidi social, Alexis Tsipras de Syriza, encarnarà una versió moderna de l’heroi mitològic Heracles, on haurà de tallar un dels caps de la Hidra Troika, demostrant que si hi ha alternativa a espiral de genocidi social. Davant seu tindrà, per una banda, als homes de negre i peons de la Troika, Nova Democràcia i PASOK. Per l’altre, als violents espartans d’Alba Daurada, que amb una radical violència pretenen que la Hidra devori primer als estrangers.

Però, encara que el nostre Heracles Tsipras surti victoriós, cosa que no dubto, la Hidra Troika seguirà moribunda però viva i rabiosa, exigint encara més i més retallades i regurgitant odi identitari per enfrontar als treballadors segons la seva llengua, religió, cultura o procedència.

La següent batalla, sens dubte, es durà a terme a la península ibèrica, en tres escenes del mateix acte: Municipals, Autonòmiques Catalanes i Generals. Aquí la Hidra Troika es diu Rajoy, es diu Artur Más i Xavier Trias. A Catalunya (i també a Espanya) tenim el suposat Cap de la Oposició i els presumptes representants de la Societat Civil més mesells i palanganers amb el poder de tot el continent. En comptes de lluitar contra la Hidra, s’ofereixen voluntaris per pastorejar a la societat com un ramat de silenciosos xaiets obedients cap a la seva gola, mentre aquests son devorats amb il·lusió, somriures i xerinola.

No hem de caure en la seva trampa, no podem acceptar el relat polític que el poder regional ens pretén vendre a través dels seus mitjans subvencionats, com si el replegament identitari de la Comarca no tingués res a veure amb de la resta de continent, per molt que l’embolcallin amb pensament positiu i màgic, o fent veure que les salvatges retallades que els Consellers (o Ministres) executen amb sàdica precisió i llaminer gaudi, son culpa dels pagesos extremenys i no de la mateixa Hidra Troika que ha devastat tot el Benestar Social europeu construït des de que va acabar la II Guerra Mundial.

Ha arribat la hora de matar o morir. I aquí no s’hi valen mitges tintes. No podem seguir pidolant abraçades o fotografies amb un cap de la Hidra. Ara cal degollar-la sense pietat, deixar als seus homes de negre somicant pietat en una cantonada, demanant perdó per haver nascut. Hem d’esclafar els seus replegament identitaris, els hem de fer empassar el seu odi ètnic, sense perdó ni complexes. O mor la Hidra o morim nosaltres.

h1

Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Mai 19, 2014
##le pen

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

IDEE_ventotene

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

##trilemmaSeriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.

h1

ENQUESTA: A qui votaries de President de la Comissió Europea?

Abril 7, 2014

Imaginem per un moment que la Unió Europea es una veritable democràcia integrada i no dividida per obsoletes fronteres d’anacrònics estats i, com ja succeeix als EUA, tenim la oportunitat de votar directament al President de la Comissió Europea. Bé, com aquesta possibilitat encara no es factible, us facilito la possibilitat de  fer-ne una simulació votant en una enquesta al Blog. Teniu un més per participar i votar al vostre candidat o candidata favorit!

###UE1

.

Jean-Claude Juncker (Partit Popular Europeu-PPE)

Ex-President de Luxemburg, el país més ric de tota la UE, està acostumat a dirigir i governar un Pressupost equivalent al de la ciutat de l’Hospitalet.  durant la seva presidència de l’Eurogrup va ser el màxim impulsor de les polítiques d’austeritat i retallades en vers els països del sud d’Europa. Els rumors diuen que té problemes d’alcoholisme. A Catalunya té el suport de PP i UDC

A Favor: Té una gran fama de treballador i un caràcter dur que podria posar al seu lloc als caps d’Estat que li xulegin

En Contra: Son les mateixes receptes neoliberals de seguidisme de la Troika que tenim avui i ens han dut fins a la crisi

###UE2

.

Martin Schultz (Partit Socialista Europeu -PSE)

Alemany membre del SPD, llibreter de professió, actual President de l’Eurocàmbra, s’ha enfrontat a Silvio Berlusconi, ha criticat l’excés d’austeritat i ha situat l’atur juvenil com a principal problema. A Catalunya té el suport del PSC

A Favor: Es l’únic candidat progressista amb possibilitats reals de ser escollit

En Contra: Tot i les seves crítiques a l’austeritat ha avalat totes i cada una de les polítiques neoliberals i, de fet, el seu partit SPD governa amb Merkel a Alemanys

###UE3

.

Guy Verhofstadt (Liberal-Demòcrates- ALDE)

Ex-Primer Ministre de Bèlgica, les seves polítiques radicals en retallades i privatitzacions li van valdre el sobrenom de “Baby Teacher“. Es va oposar amb fermesa a la Guerra d’Irak, ha escrit un llibre “Estats units d’Europa” on apunta cap a postures federalistes europees, de major integració i menys sobirania pels estats. A Catalunya té el suport de CDC.

A Favor: Se suposa que va donar suport a la consulta del 9N, però després va resultar que era mentida

En Contra: Es una versió juvenil de Merkel i poc més

###UE5

.

Alexis Tsipiras (Partit de l’Esquerra Europea- PEE)

Lider de la oposició a Grècia per Syriza, es la única persona que ha fet tremolar a la Troika davant la possibilitat de guanyar els comicis i plantejar una re-negociació del deute dins de l’Euro. Segueix les teories de l’economista Iannis Varoufakis, segons la qual la única forma de sortir de la crisi de l’euro es una unió bancaria, fiscal, la governança democràtica de l’euro la mutualització del deute mitjançant eurobons. A Catalunya té el suport explicit de EUIA i implícit de ICV

A Favor: La seva victòria suposaria una ruptura total i la fi de les polítiques austeritaries de la Troika d’una forma radical i diàfana. Es un líder jove i il·lusionant

En Contra: Potser li manca certa capacitat de teixir aliances amb la resta de grups d’esquerres, imprescindible per aprovar lleis i mesures.

###UE4

.

Ska Keller i José Bové (Partit Verd Europeu- PVE)

Els únics candidats escollits per primaries obertes on podia participar tots els ciutadans majors de 16 anys per Internet. Bové es un activista francès, fundador d’ATTAC, conegut per les seves movilitzacions antiglobalització, per una agricultura sostenible o la no-violència. Keller es una jove alemanya, especialista en temes de migració i anti-racisme va visitar el CIE de Zona Franca per demanar el seu tancament. A Catalunya té el suport d’ICV

A Favor: Candidatura paritària, escollida en primaries i que ha donat suport en persona a la consulta catalana del 9N. Representen el sector més d’esquerres del Partit Verd i comparteixen clarament les principals receptes d’unió fiscal, bancaria i eurobons amb el PIE.

En Contra: Però tots sabem que dins el PVE hi han poderosos sectors eco-liberals que no acaben de tindre clar del tot la aposta per redistribuir la riquesa.

###UE6

.

Marine Le Pen i Geert Wilders (Ultradreta Euroescèptica)

Ells no son realment candidats a Presidir el Consell, ja que el seu únic propòsit es rebentar Europa i l’Euro, per tancar fronteres als migrants i a les importacions, tractant d’impedir la globalització amb insolidaritat i anacròniques fronteres. Son racistes, homòfobs, ultranacionalistes i demagogs, volen un conflicte horitzontal entre pobres, creuen que l’enemic es l’Islam i que sortint de l’euro tots es solucionarà màgicament (sense mesurar les catastròfiques conseqüències per la classe treballadora de devaluar sous i estalvis, fugues de capitals, autarquia, fi de els exportacions..). A Catalunya tenen el suport de PxC que, per sort, no es presenta

A Favor: ajaja es broma no?

En Contra: Per desgràcia la darrera metzina del feixisme, el populisme euroescèptic, està calant fins i tot en certs ambients de la extrema-esquerra.

h1

La Diferència entre Populisme i Pedagogia

Març 6, 2014

populismo

Fart estic de discutir amb persones que suposadament s’auto-ubiquen en alguns racons extrems de l’esquerra, sobre perqué el populisme es patrimoni de la dreta i com aquells que busquem una alternativa real que vagi a l’arrel de les desigualtats socials no podem caure en aquesta trampa de deixar-nos seduir pels metzinosos cants de sirena del simplisme polític.

En una situació de desesperació social es molt temptador fer creure a la massa enfurismada que ho està passant malament que existeix una drecera immediata per sortir de la crisi, un botó màgic que només de polsar-lo tindrem treball i brollarà mel de les fonts mentre cavalquem entre unicorns. M’és igual si aquesta tecla meravellosa s’anomena “Independència”, “Expulsar els Migrants”, “Sortir de l’euro” o “Baixar el sou dels polítics”, son diferents màscares per amagar una demagògia de mercadillo, uns eslògans buits de debat realista amb la única finalitat d’enredar votants, com si d’un triler de les Rambles es tractés.

Perquè el relat d’aquesta estafa intel·lectual sigui creïble, hem de buscar un personatge que interpreti el rol de malvat culpable que ens impedeix fer servir la vareta màgica (els espanyols, la casta política, la democràcia…). Un element extern per vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant que la veritable arrel del problema (les desigualtats econòmiques del neoliberalisme) acabin fent esclatar una lluita de classes veritablement emancipadora.

La realitat socioeconòmica del mon global es summament complexe, la crisi estructural a la que ens enfrontem requereix d’uns elevats coneixements empírics dels quals la majoria de la societat no polititzada (especialment les classes populars) no disposa. Davant això l’esquerra no pot ser tan idiota de jugar al joc de la farsa, sabedora de l’engany. Fer comprensibles i digeribles arguments complexes a persones no iniciades es possible, se’n diu pedagogia. No cal mentir ni fer trampes al solitari.

Si, ja sé que entendre com funciona la política europea es molt complexe i que es molt llaminer pensar que sortir de l’euro pot ser el remei a tots els mals, però abordar aquest argument sense considerar els costos de transició monetària (devaluació de salaris i estalvis, hiperinflació, competència en precarietat laboral, fuga de capitals, taxes a l’exportació… es a dir austeritarisme en vers les classes populars elevat a l’enèsima potència) es una impostura. Això si, com a eslògan electoral es simple, clar i entenedor. Molt millor que explicar el llarg i pedregós camí vers el control democràtic de l’euro la unió bancaria, els eurobons, la mutualització del deute o la redistribució fiscal de la riquesa.

El mateix succeeix amb la trampa de la Declaració Unilateral d’Independència (aka DUI): pensar que la creació d’un estat requereix tan sols de l’aprovació d’un paper en el Parlament, amagant que altres pseudoestats fallits ho han provat amb anterioritat i ha estat un absolut fracàs, al no rebre reconeixement internacional: Sahara, Palestina, Osetia del Sud, Xipre del Nord, Somalilandia, Transinistria, Nagorno Karabaj o Abjasia, entre altres. Sense un acord amb Espanya una DUI es paper mullat, i no ho dic jo, ho diu Àlex Salmond, líder dels independentistes escocesos. De moment només tenim el suport de la ultradretana Lliga Nord

I no entro en l’antipolítica o la xenofòbia, que son dos temes que ja he trillat molt en aquest blog. No hi han dreceres, ni camins curts que no portin a un abisme de frustració col·lectiva i no es pot plantejar cap alternativa al model actual que no tingui en compte la complexitat internacional d’un mon globalitzat: l’economia, les migracions, els estats i el mercat no son realitats comarcals o provincianes, son fenòmens a escala planetària i serà així per sempre més: amagar el cap sota fronteres imaginaries i monedetes de mentideta no serveix absolutament per res. La globalització ha vingut per quedar-se i cap màquina del temps ens tornarà a 2006, a 1917 ni a 1714.

h1

Aquest Blog demana el vot per Ernest Urtasun a les #primariesICV

Desembre 7, 2013

Per primer cop des de que milito a ICV tindré la oportunitat de votar en unes primaries amb més d’un candidat. Un procés del que possiblement no n’haureu a sentit a parlar gens a la premsa palanganera del poder, doncs no hi ha sang ni vísceres pel mig, sinó un debat intel·lectual profund i serè, a anys llum de la mediocritat i el populisme identitari en que xipolleja la política catalana.

1403589_696289967050761_1744934331_o

Mentre el PP i el PSOE tenen el Parlament Europeu com a cementiri d’elefants on envien a les mòmies del partit a dormitejar a l’escó i CIU i ERC empraran aquests comicis com a mer aval al Govern austeritari de Mas, ICV hi va a treballar més que ningú: Raül Romeva es l’eurodiputat que més preguntes i mocions ha presentat de tot el continent (més de 1.600) . I pels que creiem que el veritable combat es contra el capital, aquestes son les eleccions més importants.

A les primaries s’hi han presentat  Salvador Milà i Ernest Urtasun, dos sòlids candidats amb gran coneixement i experiència, que comparteixen el projecte de transformació radical de la Unió Europea i combatre la Troika, però amb matisos molt diferents. Jo no coneixia a cap dels dos, però després d’assistir a diversos actes de presentació i debats, he decidit votar i avalar a Urtasun pels següents motius:

– Canvi de Tractats: Urtasun es extremadament crític amb tots els Tractats de la UE, especialment amb la Constitució, el Tractat de Lisboa i fins i tot amb Maastricht (al que ICV va donar suport en el seu dia). Uns marcs legals que han deixat les decisions més importants en mans dels estats i han facilitat l’existència d’un espai monetari sense fiscalitat comuna ni control democràtic sobre l’Euro.

Aliança d’Esquerres i del Sud d’Europa contra la Troika: Urtasun es partidari de superar el marc del Grup Verd per generar una gran aliança de totes les esquerres verdes i roges per plantar cara a la Troika i als opacs repartiments de càrrecs entre populars i socialistes així com a l’extrema dreta.

Crisi de l’Euro: En front les polítiques d’austericidi imposades pels bancs alemanys, el populisme euroescèptic (tant d’ultradreta com d’extrema esquerra) han posat com a falsa solució sortir de l’euro, sense valorar-ne els costos de transició cap una moneda pròpia que devaluaria els salaris i escanyaria els petits estalviadors sumint-nos en una misèria total. Davant això l’economista i assessor de Syrirza, Yannis Varoufakis, s’ha convertit en el gran guru de l’esquerra europea establint quines han de ser les polítiques realistes basades en superar la crisi, l’austericidi, la deutecràcia i aconseguir una redistribució fiscal de la riquesa. A que no sabeu qui ha traduït a Varoufakis a la revista Sin Permiso? Si, ho heu endevinat, Ernest Urtasun. Una sòlida garantia de que aquest tema, i no cap altre, serà el Leimotiv de la nostre campanya.

Migració i política internacional: Urtasun creu que ICV es va equivocar donant suport a la intervenció militar a Líbia i, com a funcionari del Ministeri d’Exteriors ha vist com Espanya empra la política de cooperació per fer xantatge als estats africans, donant diners a canvi de que signin acords per repatriar als migrants tancats als CIEs. També és l’únic (a dia d’avui) que s’ha segut a debatre amb l’Àmbit de Migració com derogar la Directiva de Retorn, tancar els CIE’s, fer polítiques de Plena Ciutadania i realitzar una gran trobada de l’esquerra europea per tal de consensuar estratègies comunes per aturar el feixisme.

Renovació Generacional: Urtasun te just la meva edat. Crec que ICV ha d’apostar per superar la “Generació T“, la que va fer la Transició i encara ocupa el 100% de Conselleries i Ministeris, impedint un imprescindible relleu. De fet el 15M han sorgit entorn a un conflicte generacional de joves molt preparats i amb quotes altíssimes d’atur que demana una oportunitat. He estat un gran defensor del Tripartit, però cal que ICV passi pàgina, connectant amb els nous moviments socials i les noves idees emergents en un entorn molt canviant.

– La Persona:Bé si, en el fons no estem davant una Convenció Programàtica sinó en una elecció de persones. Algú que es fan de Josep Fontana,  Gramsci, Novecento, Montalban o Miguel Nuñez clarament està en la mateixa òrbita materialista cultural que jo. I, a més, m’ha semblat una persona molt humil, propera, carismàtica i amb una gran capacitat d’empatia i de pedagogia, lluny de la gèlida imatge del polític convencional.

Us deixo amb el seu vídeo de campanya:

PD: La històrica revista JOVENT, on havia publicat el mateix Montalban, inclou en el seu darrer número un extens article meu titulat “L’Auge de la Nova Ultradreta” que podeu llegit clicant aquí