Crítica de “Pàtria” de Fernando Aramburu

“Demanar perdó exigeix més valentia de disparar una arma, que accionar una bomba. Això ho fa qualsevol. N’hi ha prou amb ser jove, crèdul i tenir la sang calenta.“

Ens trobem davant una obra mestre de la literatura espanyola. Un llibre que, a partir de la ficció dramàtica, ens permet entendre l’irracional espiral d’odi que va enverinar i fracturar la societat basca durant diverses generacions. Una història caleidoscòpica i àgil, explicada en 125 breus capítols de 4 o 5 pàgines, pinzellades impressionistes que van fent salts constants en el temps i la memòria, on s’ens dona una visió subjectiva, fragmentada i plural de diversos testimonis pertanyents a dues famílies d’un poblet guipuscoà.

Les dues famílies, temps enrere molt unides i ara irreconciliables, representen les dues visions més extremes del conflicte: els parents de les víctimes d’un petit empresari assassinat a sang freda per no pagar l’impost revolucionari i, per altre banda, els familiars d’un membre d’ETA, torturat i empresonat a milers de kilòmetres de casa. Especialment puntals son les dues figures matriarcals, la vídua i la mare del pres, entorn de les quals orbiten la resta de personatges, cada un amb la seva complexitat, contradiccions i canvis al llarg del temps. Una pluralitat de matisos que, de ben segur, remourà l’estomac als dogmàtics i extremistes d’ambdós bàndols.  Aramburu, però, en cap moment ens fa un discurs polític com a narrador omniscient, no atura el relat per donar la seva opinió, ni per sermonejar amb lacrimògenes moralines. No li cal.

En certa manera “Pàtria” em recorda al magnífic film de Haneke “La Cinta Blanca“. Ambdues històries ens expliquen com un ambient rural, tancat, conservador i religiós oculta un profund odi col·lectiu, amagat en un silènci còmplice. Un nacionalisme ètnic, mal transvestit de guerrilla marxista, que es dedica a deshumanitzar a suposats traïdors del poble, els hi demana un impost revolucionari, els posa al punt de mira, els gira la cara pel carrer i, quan una bala al clatell o una bomba lapa sota el cotxe els esborra del mapa, miren cap a una altre banda, fent el buit als familiars o grafitejant la seva làpida.

El llibre també es posa a la pell dels botxins. Com algú decideix un dia ingressar dins ETA i matar a qui no pensa com ell? Es interessant comprendre el context d’aquest ambient tradicionalista, amb una divisió dels rols de gènere molt marcada. Les dones basques exerceixen un asfixiant i castrador domini de l’àmbit domèstic, mentre que els homes joves desenvolupen un marcat complexe d’Edip i un enfrontament generacional amb aquest matriarcat familiar demostrant la seva virilitat públicament, ja sigui aixecant troncs o pedres, jugant a la pilota basca o enfornant-se a un Estat policial, que no es més que una representació freudiana de la figura paternal. Això ja es una interpretació antropològica meva, clar.

Es especialment interessant veure l’evolució del personatge de Joxe Mari, un jove abertzale que passa de cremar autobusos a dirigir un comando terrorista. Els seus temors i pors a l’hora d’entrar a la banda, l’adrenalina abans d’un atemptat, la resistència a les tortures policials, el seu odi ceg que poc a poc es va convertint en frustració al llarg dels anys a la garjola. I, sobretot, la seva reflexió de com s’adona de l’absurditat de tot plegat, de com ha sacrificat la seva joventut empresonat per una lluita estèril que no ha servit absolutament per res i que mai ningú li agrairà, més enllà de posar la seva ridícula foto en la barra d’una herriko taberna.

“Pàtria” es, sobretot, un cant a l’esperança, al perdó i a la reconciliació. La fi de la lluita armada i de la violència terrorista obre la porta a recosir ferides, superant la emmetzinadora temptació de venjança. Un esforç dialèctic en posar-se a la pell de l’altre, en entendre les seves raons i el seu sofriment. Un perdó que no vol dir oblid, ni molt menys, sinó comprensió i diàleg. I, també, es una advertència distòpica del que podria acabar passant a Catalunya si, en un futur potser no gaire llunyà, la tensió i el fanatisme identitari acaben dinamitant la nostre convivència.

Perquè Arnaldo Otegi s’hauria de poder presentar a les Eleccions Basques

Jo no el votaria. Mai. No tinc la menor simpatia per l’etnicisme o la insolidaritat de les zones riques i excedentàries amb poques ganes de compartir el seu benestar amb regions deficitàries, en nom de furs medievals. Però Otegi s’hauria de poder presentar a les eleccions basques. Explico el perquè, en 10 punts:

1.- Perquè una persona que ha complert una condemna hauria de veure restituïts tots els seus drets en el mateix instant que surt de la presó. Creiem o no en la reinserció? Una persona que ha complert amb el seu càstig respecte a la llei i la societat no ha d’arrossegar una absurd llast respecte a un delicte ja perdonat.

2.- Perquè el sufragi actiu hauria d’anar sempre lligat al passiu. Ambdós drets haurien de ser indestriables i part d’una relació dialèctica entre representats i representants. Si Otegi pot votar a les eleccions, perquè la resta de l’electorat no el pot votar a ell? Quin sentit té deixar-lo participar en un procés electoral només a mitges? Realment sembla un castic a l’electorat (que no ha comés cap crim) limitant el ventall d’opcions davant les urnes.

3.- Perquè la sentencia es tan absurda i ridícula que inhabilita a Otegi per ser un càrrec electe, com diputat de la oposició (que amb prou feines tindria cap responsabilitat), però li permet exercir plenament càrrecs executius no electes, com per exemple Conseller de l’Interior o Vicelehendakari. Quin sentit te? Cap. I la inhabilitació durarà fins al 2023. Una xifra aleatòria sense més criteri que la arbitrarietat del jutge.

4.- Perquè es una sentencia discrecional, arbitraria i ex professo. Es una mesura feta a mida per ell, amb jurisprudència anterior que la contradiu, com el cas d’Iker Casanova, que va ser escollit diputat per Bildu tot i tenir una sentència d’inhabilitació idèntica pel cas Bateragune. Quants delinqüents comuns i corruptes confessos figuren impunement en les llistes de CDC, PP i PSOE? Centenars? Milers potser? I perquè a ells no? Per què els delictes relacionats amb el terrorisme sempre han de tenir una legislació excepcionalment a part de tota la resta de crims? Es que si a algú el maten per motius no polítics està menys mort? I perquè aquestes mesures no es prenen envers els responsables del terrorisme d’estat (GAL) o els hereus de la dictadura franquista, que va matar legalment (i extrajudicialment) fins al darrer minut?

5.- Perquè posa pals a les rodes al Procés de Pau a Euskadi. Ha costat molts anys, morts i llàgrimes aconseguir pacificar el País Basc. Com ja s’ha vist en el cas d’Irlanda del Nord, un augment absurd i innecessari de la tensió pot acabar provocant rebrots de violència per part de grups escindits o espontanis. Sembla que el nacionalisme espanyol necessiti estar retroalimentat constantment per  d’algun malèfic arxienemic perifèric per tindre alguna raó per existir.

6.- Perquè dona oxigen a una esquerra abertzale moribunda i desorientada. La irrupció de Podem a Euskadi ha eclipsat totalment a l’esquerra nacionalista, fins al punt d’esborrar-la pràcticament del mapa.  Al 2011 EH Bildu va aconseguir 7 diputats (6 a Euskadi i 1 a Navarra) amb 285.000 vots a Euskadi; per contra, el passat 26J es va quedar amb 2 diputats i 152.000 vots, una caiguda del 53%. Mentre estant, Unidos Podemos esdevenia primera força política basca amb 333.000 vots i 6 diputats, fins i tot va millorar en 20.000 vots el resultat del 20D, una tendència clarament oposada a la resta d’Espanya. EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral de Gipuscoa després d’un sol mandat de gestió, arrel d’una polèmica forma de recollir les escombraries porta a porta que a ningú va agradar. Ara, però, els hi han fet la campanya gratis basada en el victimisme i es podran recuperar, sigui qui sigui el candidat substitut; de fet una enquesta ja els situa per davant de Podem.

7.- Perquè converteix en heroi de la llibertat i la democràcia algú que no s’ho mereix. No sé si veritablement creu en la Pau o no, el seu paper en la pacificació d’ETA es discutible i en tot cas em sembla un tema moral, no polític. Ja s’aclarirà ell amb la seva consciència. Però no es Rosa Parks, ni res que se li assembli ni remotament. I ara ha esdevingut el candidat protesta i anti-establishment in absentia. Fantàstic. Si el votessin exclusivament pensant en si es un bon gestor de l’administració pública no rascaria bola.

8.- Perquè, en part, dona la raó al nacionalisme més radical. Vetar partits i persones en uns comicis es veure acomplerts els infundats perjudicis antiespanyols que caricaturitzen una Espanya irreformable presonera d’oxidades estructures franquistes. O, fins i tot, algú podria tornar a pensar que no es pot lluitar per la independència per una via pacífica i democràtica.

9.- Perquè la justícia hauria de vetllar per la democràcia, mai per limitar-la. Un jutge no hauria de segrestar el dret del poble a decidir qui son els seus representants. Una idea mai hauria de ser il·legal, per repugnant que aquesta sigui. Si un polític fa quelcom il·legal s’hauria d’anular, però judicialitzar preventivament la política em sembla una idea nefasta. El lloc on s’han de dirimir els conflictes entre plantejaments ideològics es a les urnes i als parlaments, no als tribunals. Pretendre convèncer per la força demostra molt poca solidesa d’arguments i una mancança absoluta de confiança en poder convèncer a la gent del que es correcte o no.

10.- Perquè la proposta política nacional d’Otegi es tan extremadament moderada, sensata i centrada que si la presentés a Catalunya els processistes hiperventilats el titllarien de botifler, traïdor, agent del CNI i colon franquista, tot en un. Totes les idees son defensables en democràcia i no per moderar-se té més dret a ser votat, però sobta bastant que el líder nacionalista més extrem del País Basc estigui a anys i anys llum del fanatisme unilateralista que es respira a l’entorn del Govern de Catalunya. Concretament Otegi proposa un acord amb el PNV i Podem per reformar Espanya (si si, ho heu llegit bé) i aconseguir el dret a decidir de forma pactada per fer un Referèndum vinculant  legal, tot i que no descarta en un futur una via unilateral si aquesta reforma fracassés. Vaja, quasi calcat al que proposa ICV.

ETA: Truc o tracte?

Un cop més els assassins fanàtics de la banda terrorista Euskadi Ta Askartasuna, han tornat a anunciar un alto al foc. Ho han fet, com és habitual, disfressats amb les seves caputxetes blanques, pròpies d’infants anglosaxons celebrant la diada de Haloween i del seu sinistre missatge es podria desprendre la mateixa pregunta que fa la quitxalla vestida de monstre quan truca un timbre: Truc o tracte?

Després de l’estrepitós fracàs de la darrera negociació, quan els homicides van decidir matar dos immigrants amb una bomba a Barajas enviant en orris els esforços de Zapatero i Rubalcaba, resulta evident que el Govern anirà amb peus de plom a l’hora d’establir el més menor contacte amb les profunditats del submón etarra, no fos cas que de nou l’alienació psicopàtica de la que viuen envoltats els pistolers els faci prémer el gallet en quant Batasuna ja torni estar als ajuntaments.

Peró evidentment, qualsevol ocasió per la Pau, per remota que aquesta sigui, cal ser aprofitada.

Però… és exactament igual aquesta treva a les anteriors? Quines circumstàncies fan aquest moment excepcional?

– Per primer cop a la història aquesta treva es fa sense el PNV al Govern de Vitòria. ETA ha acabat comprovant com la seva estratègia en comptes de portar Euskadi a la Independència, els ha dut a una aliança contra natura PSE-PP i a la expulsió  parlamentària del seu braç polític.

-A Catalunya augmenta (suposadament) l’independentisme democràtic, realitzant un seguit de simulacres de referèndums per l’autodeterminació que, tot  i la seva escassa participació (un 19% dels possibles electors), és molt més del que mai ha aconseguit el nacionalisme basc. Això per no parlar de la multitudinària desfilada filo-convergent en que es va convertir la manifestació del 10J, amb connats de magnicidi contra Montilla inclosos.

-Els presos d’ETA estan fins al monyo de l’actual estratègia de la banda. Si en comptes de perpetrar l’abominable assassinat de Barajas hagués continuat el diàleg, de ben segur ara serien en una presó de Guipúscoa. No és estrany doncs que el passat 10 de Maig vuit presos firmessin un manifest apartant-se del terrorisme, demanant el reconeixement de les víctimes i la dissolució irreversible de la banda. Aquests reclusos ja han obtingut beneficis penitenciaris.

-Batasuna es troba acorralada, fora de les institucions i desacreditada per la pròpia  ETA, que va ignorar la voluntat d’arribar a acords amb el PSOE, per part de líders com Arnaldo Otegui i Jone Goreizelaia. L’esquerra abertzale ha obert ponts amb Eusko Alkartasuna, s’ha mig reconciliat amb la seva escissió Aralar i ha signat un manifest insistint de nou en un desarmament definitiu i en l’entrega de les armes a l’Estat Espanyol. Sembla evident, doncs, que es comença a obrir una  esquerda entre el sector polític i el violent.

-En menys de dos anys el Ministeri de l’Interior ha decapitat la direcció de la banda sis cops seguits!! Es evident que els actuals militants son jovenets novells sense cap mena de preparació estratègica ni militar i que es troben infiltrats de talps fins al cap de munt!

Qui no ha trigat ni unes hores a intentar avortar aquesta ocasió per a la Pau és, com no, Jaime Mayor Oreja. No esperava menys tenint en compte que la seva família té interessos econòmics a les següents empreses de seguretat privada:  Falcon Contratas Seguridad S.A.,  Falcon Servicios de Seguridad Integral, Cobra Sistemas de Seguridad S.A, Prosegur, Segurotec S.A, Seguritec S.A.,  Protección Custodia S.A., Falcon Contratas y Seguridad S.A. Cal recordar que el negoci dels escortes es va veure molt beneficiat de la política de privatitzacions del Govern Aznar amb Mayor Oreja al front del Ministero de l’Interior.

PD: Llegeix també el meu post “Diferències entre ETA i IRA“

Aniversari des del cim

El destí ha fet coincidir en el temps el meu imminent quart aniversari com a blogger (el proper dia 8 d’Agost) amb el moment més àlgid de la meva fama a la xarxa digital! Heu de saber que el passat dilluns dia 3 aquesta web va augmentar un 3.500% la seva audiència habitual fins a la estratosfèrica xifra de 8.080 visites en un sol dia, gràcies a que diversos portals de blogs (Meneame, Bloguniverso i La Tafanera) van enllaçar el meu article sobre les diferències entre ETA i la IRA; la qual cosa em va convertir, de llarg, en el blog en llengua catalana més llegit de WordPress i de la xarxa, durant un dia i mig.

Per què us feu una idea de la magnitud de la xifra, fins ara el meu rècord de visites el tenia el post sobre els blogs gais de dretes amb 330 lectures, la qual cosa suposa un miserable 4% de la xifra aconseguida aquesta setmana.

Aquest fet em porta a pensar en el mític dilema entre si es millor tenir sort o talent, que tan bé ens presentava Woody Allen a “Match Point”: si bé es cert que darrere la meva sorprenent i inesperada fama hi ha un alt percentatge d’atzar, no em negareu que les hores que dedico gratis et amore a redactar, editar i debatre cada post a diari des de fa quatre estius, ben mereixien aquest carmelet.

Clar que ser Nº1 comporta, a canvi, tenir una paciència de sant amb els Trolls, les Walpurgis i altres criatures sorgides del avern que, posseïdes per la corrosiva enveja envers el meu merescut èxit, malgasten el seu temps insultant-me en comptes de publicar quelcom amb un mínim d’interès. Doncs res, he decidit que ja n’hi ha prou d’aguantar silenciós les garrotades i ara que les onades d’audiència m’ho permeten he decidit venjar-me d’una vegada per totes de tots els meus arxienemics: serà el proper dia 15 d’Agost en aquest mateix espai. Hi esteu convidats!

Doncs res, jo marxo a Madrid uns dies i no podré actualitzar fins dimarts dia 11, així doncs m’avanço tres dies a recordar-vos que ja fa 4 anys que caminem junts i que cal treballar per anar més lluny. Amb lectors tan fantàstics com vosaltres de ben segur que ho aconseguirè. Gràcies a tots per llegir-me!

“I wrote this novel just for you
it sounds pretencious, but it’s true.”
PLACEBO

Diferències ETA -IRA

Perquè Irlanda del Nord va aconseguir donar una sortida pacífica i dialogada al conflicte armat i el poble vasc ha de seguir suportant com ETA posa una bomba a una Casa Cuartell amb 41 nens a dins, sense avís previ?Avui us intentaré donar algunes de les claus!

1.- A Irlanda del Nord hi ha un conflicte de classe: els protestants son propietaris de la major part de terres i tenen molta més riquesa acumulada que els catòlics. El País Basc i Navarra son les úniques Comunitats Autònomes amb règim foral, una particularitat heretada de Felip V i respectada per Franco i la Constitució, segons la qual aquests territoris no contribueixen amb la solidaritat amb la resta del estat; això ha donat una renta per càpita altíssima a aquestes regions. Les bases abertzales son iaies amb abrics de pells, amos de grans caserios a Guipuzcoa i nens de papà amb molta pasta. Us ho diu un que ha treballat excavant un jaciment a un poblet, feu històric de Batasuna, on es veien més collarets de perles i mansions amb piscina que a Beverly Hills! Per tant, el basc, es un conflicte que té en el seu origen simple i llanament el fanatisme nacionalista pur i dur.

2.- L’IRA era una banda terrorista sotmesa orgànicament al seu braç polític, el Sinn Fein de Jerry Adams, que tenia plena capacitat per negociar amb l’Estat britànic i obligar als pistolers a acceptar els seus acords. ETA domina, controla i manipula totalment a l’entorn de Batasuna, fins al punt que mentre Otegui i Josu Ternera buscaven un acord amb Zapatero, els etarres volaven l’aeroport de Barajas amb dos immigrants equatorians a dins.

3.- Al Ulster existeixen dues comunitats ètnicament diferenciades que difícilment s’arriben a barrejar entre elles, amb religions i costums que res tenen a veure. Els Unionistes representen una majoria social i electoral que han arribat a tenir grups paramilitars propis Força de Voluntaris del Ulster (UVF) i la Associació per a la Defensa del Ulster (UDA) que havien arribat a matar quasi 1.000 persones i per tant, als catòlics també els interessava arribar a un acord de desarmament mutu. A Euskadi tan sols existeix una diferència idiomàtica –lingüística, no es pot parlar en cap cas de grups ètnics diferenciats i mai han existit grups paramilitars importants, tret del cutre-terrorisme d’estat del GAL als anys 80’s.

4.- Quan el Govern Britànic de Tony Blair va negociar els Acords de Divendres Sant, en cap moment va tenir a ràdios, diaris i líders conservadors acusant-lo dia i nit de ser còmplice del terror, de ser coautor d’atemptats o de vendre’s la pàtria. A Espanya el PP va arribar a convocar 5 macro-manifestacions en contra del procés de Pau, amb la qual cosa Zapatero va haver d’anar amb peus de plom durant la treva etarra i en cap cas podia tocar temes polítics, mentre que al Ulster se li va tornar l’autonomia a canvi del desarmament.

5.- Ni el Sinn Féin, ni cap partit nacionalista irlandès han estat mai il•legalitzats. Es evident que la Llei de Partits tan sols ha servit per radicalitzar fanàtics i donar raons a qui els hi donen suport.

EXTRA!! Losantos i Vidal abandonen la COPE!

Noticia Bomba!!! Segons informa el diari digital “El Confidencial”, els periodistes humoristes Federico Jimenez Losantos i César Vidal abandonaran la cadena religiosa Cope abans del proper estiu. I segons sembla es un rumor molt fundat! E-noticies també s’en fa ressò

Realment és una veritable llàstima que aquestes criatures sorgides dels averns més profunds de la caverna cristianofeixista deixin d’amenitzar els nostres matins! Qui es llevarà ara amb la corresponent dosis de mala hòstia? De que riurem i ens escandalitzarem ara? Quina gran pèrdua per als programes de sàtira com APM o El Intermedio!

Cal recordar que Losantos cobra 800.000 euros de l’esglesia catòlica per vomitar odi i que ha perdut querelles davant els tribunals per insultar a Gallardón, ERC o al jutge Juan Carlos Farlo i que fins i tot el mateix Rei ha demanat que marxi.

Doncs res, com a homenatge a aquestes dues estrelles del anti-periodisme i de la absència total d’ètica, avui una petitíssima antologia de ls seus deliris més aberrants amb els que han escopit a diari sobre la decència humana, sense treva ni compassió!

“Tal y como está el panorama político español, está justificado un golpe de estado como en el 36, para recobrar la cordura en el reino de España.

Los países occidentales tienen fuerza militar de sobra para aplastar y, si llega el caso, exterminar a cualquiera que amenace su supervivencia.

El franquismo fue quien trajo la democracia a España. si no suena evidente es por culpa de la LOGSE

Hace 40 años había mas libertad en Barcelona, y eso que era la dictadura

Esto es lo de simpre, los moros utilizando a los negros para machacar a los blancos y destruir dos ciudades cristianas” (sobre los asaltos a las vallas de Ceuta y Melilla)

El pacto de la ETA con el PSOE es el del PSOE con la ETA, y que ambos, como fuerzas más visibles del izquierdismo y el nacionalismo, han pactado la marginación y destrucción del PP como único partido nacional español, y que con esa destrucción lo que se pretende destruir es la idea misma de España.

Lo del matrimonio gay es un error, pero si hay que asistir a un casamiento entre machos, mejor verlo desde detrás, no vaya a ser…

Sin ningún género de duda, el Antiguo Testamento define la homosexualidad como una abominación que causó, por ejemplo, el castigo de Sodoma (supongo que el lobby gay pedirá un día de éstos a Dios que pida excusas por ese episodio) y el Nuevo Testamento la considera uno de los síntomas de la degeneración moral de la sociedad pagana (Romanos 1, 26-2) y una de las razones para quedar excluido del Reino de Dios (I Corintios 6, 9). No es el único pecado ni el más grave, pero, es contrario a las enseñanzas de la Biblia y, desde luego, no constituye un motivo de jactancia. No hace falta que le diga que, personalmente, comparto totalmente el punto de vista de la Biblia”

Que lástima pero adiós!!

PD: JA ES OFICIAL!!! LLEGIU-HO CLICANT AQUÍ!!

La incomprensible bogeria d’Israel

“Tot el mon té els seus jueus i per Israel son els palestins”
Primo Levi, escriptor jueu.

Resulta del tot incomprensible i desesperant veure com Israel ha oblidat del tot la seva pròpia història i, com si d’un fill maltractat es tractés, planteja venjar-se del seu passat fent exactament el mateix que Hitler: convertint la franja de Gaza en un nou Ghetto de Varsòvia.

Es del tot cínic comparar els quatre morts causats pels coets de Hamas amb la desproporcionadíssima invasió militar i la conseqüent massacre contra la població civil. No vull, en cap cas justificar el terrorisme palestí, però us imagineu que cada cop que ETA realitza un atemptat l’estat espanyol bombardegés Bilbao, llençant míssils sobre guarderies i mercats?

Mai he entès tampoc la estranya identificació d’una bona part del nacionalisme català amb el sionisme: només calia llegir ahir les cartes al director del diari Avui titllant als pocs palestins que deuen quedar vius o moribunds “d’islamofeixistes” (clar, els jueus ortodoxos son superprogres, no?) i declarant l’amor al estat israelita! Que serà el proper? Celebrar l’escabetxina de Txetxenia?

En fi, la veritat es que és una veritable llàstima que els pacifistes d’ambdós costats, que existir existeixen, no donin un cop de puny sobre la taula i exigeixin la possibilitat de viure en pau, cedint en el que faci falta, ja que una vida humana serà sempre més important que cap Deu (es digui Alà o Jahvé) o tros de terra.

Recordaré sempre amb molta nostàlgia el meu viatge a Jerusalem, Tel Aviv i Betlem: em fa molta ràbia que aquell paradís de l’arqueologia i el patrimoni històric i artístic hagi anat a parar en mans d’una espiral d’odi idealista i fanàtic.

Ara tan sols ens queda esperar a veure que passa amb la presidència d’Obama i desitjar que la coincidència emergent de l’actualitat amb la seva investidura serveixi perquè aquest es posi mans a la obra per aconseguir una treva definitiva des del primer minut del seu mandat i no ho deixi pel final com Clinton o Bush.

I res, recordar-vos que demà dissabte a les 17:00h tenim la manifestació a Pça Universitat per aturar aquest nou horror de la història.

La maledicció de la meva mare

Finalment m’he decidit a confessar un dels  secrets de familia millor guardats: la meva mare té una curiosíssima maledicció que consisteix en que, allà on va de vacances, en poques setmanes començen a succeir tot tipus de tragèdies i desgràcies.

Podreu pensar que son meres casualitats o especulacions sense fonament, bé, jo pensava el mateix fins fa ben poc, però… cada any sense falta es repeteix el mateix ritual: ma mare marxa amb la família o amb alguna amiga a un país on tothom viu la mar de tranquil, l’estança transcorre plàcidement i quan torna… pam!

Aquí els exemples més destacats:

– Israel: Quan jo tenia 17 anys vam anar tota la family en aquest país, aprofitant que el meu pare és molt fan del conflicte arabo-israelí. En aquell moment hi havia una treva, però just al tornar Ariel Sharon es va passejar per l’explanada de les mesquites i va començar una nova i ferotge Yihad.

– Euskadi: També vàrem anar de vacances durant l’anterior alto al foc al País Vasc. Poc després del nostre retorn, ETA va trencar l’armistici i va començar una onada d’atemptats.

–Nova York: L’agost de 2001 la meva mare i una amiga van estar visitant aquesta bonica ciutat nordamericana. No cal que us expliqui que va passar aquell 11 de Septembre, no?

–Praga: Els meus pares es van agafar uns dies a la República Txeca i just quan tornaven una onada de greus inundacions va destroçar el país.

–Madrid: Per motius de feina, la meva mare també va estar a Madrid poc abants del 11M.

–Jamaica: Aquest any ha marxat amb les seves amigues al Carib… no sé si haureu escoltat a les noticies que el tornado Gustav ha deixat 7 morts a l’illa.

Es podria dir que, en el fons, ella és la responsable indirecte de les desgràcies i hecatòmbes de mig planeta?

Qui sap on anirá de viatge l’estiu vinent? Potser a la vostre ciutat? Qui sap si a casa vostre? Per si de cas, dormiu amb un ull ben obert!

 

PP vs PP: Quin culebrot!

Oblideu-vos de Dallas, Falcon Crest, Nissaga de Poder o Topacio;  el millor culebrot que mai hauiem pogut imaginar és la guerra civil que s’ha desmelenat al carrer Gènova 13, edifici que un dia va ser la seu d’un partit polític anomenat PP i que actualment ha esdevingut el camp de combat d’una batalla surrealsta entre fatxes radicals i conservadors moderats amb tots els elements perqué la sèrie sigui un èxit d’audiència! Poder, intrigues de passadís, traïcions, punyalades, amors impossibles… Tot s’hi val!

Per una banda tenim a  Trotona de Pontevedra, sola i aïllada a la cúpula del seu partit amb la única ajuda de la pobre Soraya, l’ambiciós Gallardón, i alguns barons territorials i, per l’altra, el sector taliban a les ordres de la COPE i lideats per la malèfica Esperanza Aguirre, disposada a tot per tal de ser Presidenta . 

I jo em pregunto: hi ha espai al mapa polític espanyol per dos partits de dretes? Seria convenient i desitjable un PP centrat i moderat o potser representaria un perill per als progresistes, a qui, potser, ens convè una dreta ben radical absolutment allunyada de cap possibiitat de victòria? No ceieu que podria ser molt divertit tenir un partit veritablement ultra sense cap complexe i liderat per el duo Losantos-Aguirre? 

De moment aquesta insòlita crisi ens ha deixat unes declaracions tan dantesques com les d’Itrgaiz acusant a Rajoy de ser còmplice d’ETA o unes imatges veritablement impagables: per primera vegada a la història del nostre país, que jo recordi, els militants d’un partit polític democràtic s’han manifestat contra els seus pròpis liders. Can you believe it?  Que més pot passar en els propers capítols?? Quina intriga! 

Ai no, que aquest video no era!! Perdó, però es que son tan semblants que amb les presses…

PD: També parlen d’aquest tema a:

• El blog del Theo
• En la parada