VARISCITA: Una possible bombolla especulativa de fa 6.000 anys

A finals dels anys 70’s quan una màquina excavadora treballava al barri de Can Tintorer, a Gavà, va ensorrar-se el terreny posant al descobert una sala subterrània i un espectacular conjunt de galeries excavades a la roca. L’estudi dels materials arqueològics trobats al seu interior no deixaven lloc a dubte, es tractava d’un jaciment arqueològic datat al Neolític Mitjà, del IV mil·leni abans de Crist.

Després de dècades d’investigació científica, en la que vaig col·laborar jo durant dos anys, s’ha posat al descobert que aquest indret es dedicava principalment a l’explotació minera (la més antiga del món en galeria) amb la única finalitat de trobar una pedra anomenada Variscita, que tan sols pot ser emprada per fer-ne denes de collaret.

A Gavà s’han localitzat unes 100 boques de mina, amb pous de fins a 15m de profunditat, galeries entrellaçades i sales d’extracció immenses.  Cal destacar que aquestes mines es van tallar a l’edat de pedra i sense cap ajuda de metall, emprant tan sols banyes de cérvol com a cisells i còdols de riu com a percutors.

A partir de les datacions radio-carbòniques s’ha establert que aquest jaciment va estar en ús almenys durant 8 segles. També sabem que els collarets de variscita es van exportar per tot el Mediterrani,  ja que s’han trobat denes fins a Suïssa; així doncs, possiblement es tractaria d’un objecte de luxe, un bé de prestigi que tindria un valor subjectiu que s’aniria elevant amb el temps i que podria haver generat una veritable bombolla especulativa fent créixer una demanda d’aquest mineral, impulsant als pobres neolítics a viure generacions i generacions rascant roques amb ossos i pedres.

Un cop les mines estaven esgotades es feien servir com a necròpolis on, clarament, es diferències dos tipus d’enterraments: per una banda trobem esquelets llençats de qualsevol forma en mig de les galeries, sense cap mena d’aixovar i amb deformacions patològiques fruït d’un treball intens. Per altre banda trobem sales senceres dedicades a la tomba d’individus distingits, amb ofrenes rituals, sacrificis d’animals, un aixovar format per obsidiana de Sicília, collarets de Variscita, sílex de França i vasos de ceràmica de tipologies molt infreqüents. Ens trobaríem, doncs, davant una incipient divisió social del treball entorn classes socials diferenciades? Aquest rituals son el reflex d’una explotació econòmica en un període, teòricament, igualitari?

Altres dades curioses d’aquest jaciment son la troballa d’una petita estàtua de terracota representant una figura femenina, l’anomenada “Venus de Gavà”, que ens podria estar indicant l’ús de cultes primitius per tal de legitimar aquesta possible explotació social, com després faran les religions. A nivell geològic, els experts encara estan sorpresos de la facilitat amb la que els prehistòrics aconseguien arribar a les vetes de Variscita, situades a metres de profunditat, i plantegen la hipòtesi que el mineral podria estar relacionat amb algun tipus de vegetació concreta.

Així doncs, plantejo la hipòtesi que podríem estar davant d’una primitiva “bombolla especulativa”, produïda per la demanda d’una collarets que donarien prestigi als caps de les tribus neolítiques, que possiblement va donar lloc a xarxes comercials a nivell europeu , desigualtats socials i econòmiques i una explotació laboral de les persones que tallaven les mines a mà, fa 6.000 anys.

Per saber-ne més: visiteu l’espectacular Parc Arqueològic de les Mines de Gavà

La bombolla especulativa a l’Art Contemporani

Aquest quadre que veieu, “Desnudo, hojas verdes y busto”, de Pablo Picasso s’ha venut avui ala casa de subhastes de Christie’s a Nova York, pel mòdic preu de 104 milions d’euros, quina ganga, oi? Doncs no és, ni de bon tros, la transacció pictòrica més elevada de la història, rècord que ostenta el quadre “Number 5” de Jackson Pollock que va ser adquirit pel directiu d’una discogràfica, David Geffen, per 140 milions d’euros l’any 2006; l’equivalent al volum total d’exportacions de Somalia, l’any passat.

Abans de res he d’aclarir que adoro l’art contemporani, soc un addicte al MACBA, al CCCB i celebro a cada instant que la fotografia alliberés a la resta de les belles arts de la feixuga i soporífera tasca de representar la realitat tal com és, obrint així un nou univers a la creativitat, reptant a la intel·ligència humana amb infinites possibilitats i combinacions: la plasmació gràfica dels somnis, l’abstracció de les formes, la descontextualització del objecte o la destrucció de tot límit imposat per la història al concepte de bellesa.

M’horroritzo cada cop que algun apologeta de la vulgaritat, fent gala de la seva patètica incultura borderline, deprecia una obra no figurativa pretenent insultar el talent de l’artista al no seguir les regles del classicisme realista més ortodox. Clar, resulta molt més senzill per un espectador, amb un coeficient intel·lectual proper al d’una sabatilla, observar un retrat del Cèsar que no trencar-se el cap davant una paranoia onírica de Dalí o la deconstrucció abstracte de Miró, sense desmerèixer a tot l’art antic, modern i medieval, que també m’encanta, tot i ser més accessible i menys fascinant, pel meu gust.

Peró aquí no estem parlant d’art, ens trobem davant una nova bombolla especulativa de manual: una mercaderia amb una impossible taxació objectiva del seu preu de mercat, que gràcies a una demanda constant ha esdevingut en un refugi segur de capitals, amb la creença metafísica de que el seu valor tendirà sempre a l’alça. Si? Segur?

I qui decideix quin artista està condemnat a l’ostracisme i quin mereix una pluja de milions? Els professors d’art? Els crítics? El públic? O la ma invisible d’Adam Smith que mou els inescrutables designis del mercat lliure?

Això em recorda a un altre episodi curiós de la història: als Països Baixos al segle XVII van descobrir el gust per les flors, especialment pels tulipans, començant una veritable cursa especulativa per intentar apoderar-se dels bulbs amb els colors més originals. Durant la dècada del 1630 el seu preu va augmentar un 500% generant alts beneficis a la jardineria local, arribant a l’extrem de pagar, per 40 flors, l’equivalent al preu de 100 tones de mantega!!!. Els compradors s’endeutaven fins a límits insospitats per comprar floretes!

Fins que un bon dia, el 6 de febrer de 1637 simplement es va posar a la venta un lot de tulipes que no va trobar comprador i tothom es va posar a vendre com boig,, provocant un enfonsament total dels preus i la bancarrota de la economia holandesa. Us sona la música a l cas de l’habitatge al nostre estat, per un casual?

Es evident que mentre el mercat segueixi pres d’aquesta irracionalitat incontrolada, sense cap mena de norma que freni aquests impulsos irreflexius dels amos del capital, seguirem condemnats a repetir eternament aquesta mateixa cançoneta, peró cada cop amb una lletra un xic canviada: ara tulipes, ara cases, ara quadres…

En fi! Sort que tenim els museus públics, refugis d’aquesta embogida orgia d’egoisme, on l’art és socialitzat per estar a l’abast de tota la població, i no en mans dels mateixos poderosos que atresoren obres que possiblement ni entenen, com a mer acte d’inversió financera i al mateix temps com un be de prestigi per tal de demostrar el seu poder mitjançant una obra que enlluernarà als seus convidats particulars.

I no, això no és mecenatge, doncs l’autor ni tan sols està viu! Aquestes operacions no afavoreixen la creativitat, sinó la rapinya! És evident que l’estat no pot adquirir tot allò que els autors generen, peró tot té un límit i aquest es va sobrepassar fa uns quants dígits! Quants hospitals i escoles es podrien crear al tercer món amb la quantitat que s’ha pagat per que un senyoret es pugui masturbar a diari contemplant ell solet un quadre que va pintar un comunista fa dècades, amb una finalitat que, de ben segur, res tenia a veure amb els engranatges bursàtils?

Desert informatiu estival

Doncs bé, ja ha finalitzat la primera fase del meu atrafegat estiu i la veritat es que, a dia d’avui, tot va la mar de bé… esperem que duri!

Porto menys de 24h a la metrópoli barcelonina i ja m’estic ofegant, comptant els minuts i segons que falten per volar cap a terres irlandeses. Quin horror! No tinc cap amistat al barri, tot està tancat i per postres les noticies no poden ser més previsibles i avorrides, com cada estiu!

Peró aprofitaré la ocasió per fer una fugaç autòpsia a les  poques noticies que es van repetint insistentment en els mitjans d’informació, així com alguna cosa que m’ha cridat l’atenció:

– Manca d’incendis: un veritable clàssic dels telenoticies del més d’agost son les onades brutals de focs devastadors que converteixen, en poques hores, parcs naturals en zones urbanitzables. Curiosament, i conicidint amb la crisi de la construcció, aquest és l’any en que s’han registrat menys incedis forestals… ves quina cosa!

– Osetia del Sur: La crisi bèlica entre Georgia i Russia ha posat de manifest, un cop més, alguns aspectes de la política internacional que, de tan repetir-se ja es començen a fer soporifers. Altre vegada hem pogut comprovar com la ONU no és més que una oficina plena de funcionaris avorrits que deuen dedicar la seva jornada laboral a fer Patchwork. Que Russia bombardeja Georgia? Doncs li diem “Mira que ets dolentota i trapella eh!“, que es signa un acord de pau que no es respecta ni 5 minuts? Doncs res, enviem un observador internacional a que faci unes fotos i les pengi al seu fotolog! Visca!  I de nou Sarkozy fent de superheroi salvapàtries i Putin demostrant que és hereu de les més fosques tradicions stalinistes i tzaristes. Per saber- ho tot sobre aquest conflicte llegiu aquest post del Theo.

– “La Crisi”: La política española s’ha convertit en un mer debat de macroeconomia regit per un llenguatge quasi esotèric (IPC, inflació, euríbor…) no apte per a no iniciats. La oposició s’està creixent davant una situació que, en un mercat lliure i global absolutament regit pel neoliberalisme que marca Bruseles, no deixa cap marge al govern per fer ni desfer res; l’executiu s’ha convertit en un mer espectador de la muntanya russa econòmica, però clar, com no pot confessar la seva manca de capacitat de gestió, simula pendre mesures per fer front a la desacceleració… com… eliminar l’impost de successions? ein? pa’ que? perqué les grans fortunes no passin gana i l’estat vegi minvats els seus recursos?? vinga va!

– El finançament: Si la política internacional i espanyola ja fan badallar, la catalana és per caure en coma profund. L’agonitzant debat del estatut ja va provocar la major desafecció ciutadana de la política mai vista fins al moment amb un 60% d’abstenció al referèndum. Doncs si no n’haviem tingut prou, ara la nostre classe política ens torna a marejar amb un altre polèmica bizantina amb els mateixos ingredients filosòfics que un partit Barça – Madrid, però emb diners pel mitj, vaja, com una porra. Mira que seria interessant debatre sobre COM es gestionen els diners i de QUINS son els problemes reals de la ciutadania, independentment de QUINA ADMINISTRACIÓ és l’encarregada de fer-ho! Aíxxx!!

–Olimpiades a Xina: Ho sento, però em salto la secció d’esports tan al diari com al Telenoticies! Que tal van? Bé? La inuaguració xula? Les mascotes divertides? Han incoporporat el “tir al tibetà” com a esport a competició?

Espero que a Irlanda la cosa estigui més animada… sort que ja queda poc per a la fulminant i espectacular victòria de Barack Obama, que si no…

PD: La foto és titula “Hide” i és obra de Bianca Van Der Werf