Posts Tagged ‘espanyolisme’

h1

Ha provocat el Procés un Tsunami de Nacionalisme Espanyol?

Novembre 11, 2017

# SCC

L’espanyolisme està vivent un veritable “15M” un Anti-Procés, que és la nèmesis  del que va passar a l’independentisme el 2012. Una efervescència organitzativa de banderes rojigualdes mai vista a Catalunya fins al moment. Ni sota el franquisme. El pseudoreferèndum del 1O ha estat el detonant que ha provocat el “click” que els ha fet despertar i sortir al carrer. Tindrà conseqüències electorals? Es un misteri, de moment.

Fins fa un parell de mesos, les concentracions de Societat Civil Catalana (SCC) amb prou feines aplegaven a un grapat de iaios cada 12 d’Octubre. De sobte, però, la capacitat de convocatòria d’aquesta entitat sembla haver-se disparat sense control, amb dues mega-manifestacions de 900.000 persones i constants concentracions locals en nombrosos municipis. Per posar un exemple: ahir a Sabadell 3.000 persones van omplir la Plaça de l’Ajuntament per demanar que l’alcalde (de la CUP) torni a penjar la bandera espanyola. I no només a l’àrea metropolitana, veig que avui hi havia una concentració a Reus i demà hi ha una marxa a Manresa en suport a la Guàrdia Civil. Van a acte diari.

Els procecistes, mentre es repeteixen a si mateixos que “els carrers son nostres“, han inventat un relat fantasiós per tal d’encaixar amb una explicació coherent aquesta realitat sobtada en el seu fantasiós discurs on només ells son “El Poble Català“: son tot hordes feixistes que venen des de Madrid amb autocars a colonitzar-nos. No es pas cert; aquesta gent ve amb metro i tren des dels barris perifèrics metropolitans. Els he vist omplir els vagons. Son els mateixos que van donar la victòria a Ciutadans a L’Hospitalet el 27S.

I, afortunadament, la immensa majoria de manifestants no son feixistes. Us imagineu que tinguéssim realment una ultradreta amb 900.000 votants? Si, es cert que als actes espanyolistes hi han ultres, son violents, fan por i caldria que SCC els aïllés i expulsés amb més contundència dels seus actes. Però el gruix de la massa son persones demòcrates, l’objectiu polític de les quals es mantenir l’estatu quo en una monarquia parlamentària i un capitalisme liberal o socialdemòcrata; en cap cas fer una contrarevolució racista i dictatorial.

Ambdós nacionalismes es retro-alimenten mútuament i, de fet, SCC no deixa de ser una mala còpia en negatiu de l’ANC, amb tots els seus defectes i poques de les seves virtuts. El més perillós, però, es que aquesta relació entre populismes identitaris es basa en una dialèctica sado-masoquista: els processistes s’alimenten d’un victimisme franciscà, per tal de demostrar la seva bondat i superioritat moral en la derrota, mentre que els espanyolistes gaudeixen, com garrins en un fangar, justificant l’ús de la força policial i judicial.

El gruix dels processistes son bàsicament classes mitges urbanes i població rural que mai han trencat un plat i tenen una retòrica cursi, infantilista i naïf, que sembla ideada per Ned Flanders i Tinki Winki, on tot son somriures abraçades i petons. El nacionalsime espanyol, en canvi, es nodreix de classes populars de la perifèria urbana fascinades per tot el que tingui a veure amb porres, plaques, presons, jutges i uniformes militars o policials; es a dir, amb la violència legal i institucional de l’estat. En el fons, però, els uneix una defensa dels interessos particulars d’un Govern de dretes, ja sigui de Rajoy o el de Puigdemont.

Diu un proverbi xinès que és millor no despertar a un drac si després no saps com alimentar-lo. El discurs supremacista del Procés, on els catalans representem l’essència de la democràcia i el bé i els espanyols son corruptes i autoritaris per naturalesa genètica, ha acabat en un efecte boomerang, empoderant a molta gent que s’ha sentit terriblement ofesa, marginada i exclosa per aquesta retòrica. Especialment classes treballadores, de famílies migrades de la resta de l’estat, que viuen en barris perifèrics, afectats per les retallades convergents, que han canalitzat el seu malestar social entorn a una bandera. Res de nou, es el que va passar amb el Procés i es el que està passant a tot  Occident com a conseqüència de la crisi global.

Aquesta dinàmica polaritzadora en blocs identitaris es letal i, com ja hem vist a Irlanda del Nord, Euskadi o a Iugoslavia, pot acabar degenerant en situacions de violència. La solució, crec jo, es trencar aquest relat buscant ponts entre els blocs, espais polítics intermitjos que rebutgin els extrems i, sobretot, canviar els relats etnicistes per discursos socials que tensin la política en torn a idees socio-econòmiques i no envers sentiments identitaris. Aquesta es la feina, imprescindible, que ha de fer l’esquerra abans no sigui massa tard.

Anuncis
h1

ICV: Entre l’Independentisme Màgic i l’Espanyolisme Apocalíptic

Abril 2, 2013

Segon post que dedico a l’Assemblea Nacional d’Iniciativa; si en l’anterior reflexionava sobre la dimensió teòrica de l’ecosocialisme, en aquest aporto apunts sobre un dels temes que hi pot acabar esdevenint dels més pol·lèmics: l’encaix entre Catalunya i Espanya.

feuia_2784

Ens trobem en un moment social molt delicat i complexe, on la globalització dels mercats ha destruït els nostres marcs sistèmics, culturals i socioeconòmics, de referència: el nostre veïnat es troba ple de persones migrants d’arreu del món, mentre la nostre indústria ha estat deslocalitzada a indrets on la ma d’obra surt a preu d’esclau i l’especulació financera ha dinamitat la sobirania econòmica dels estats, sumint a l’administració pública en un esclavisme de deute i austericidi.

Això ha dut com a conseqüència una brutal reacció identitària, proteccionista i antiglobalitzadora que s’ha manifestat arreu del món de les més diverses formes: ultradreta a França, islamisme a Sahel, euroescepticisme a Anglaterra o Itàlia, nazisme a Grècia…. o un auge embogit del centralisme a Espanya i de l’independentisme a Catalunya. Es tracta doncs d’una corrent mundial postideològica i antipolítica, que vol organitzar la democràcia en les societats postindustrials en torn als sentiments culturals (especialment d’odi i de rebuig a l’alteritat) i no en un eix esquerra-dreta.

Així doncs ens trobem en mig d’una pinça :

Per una banda tenim l’espanyolisme centralista que proposa eliminar les autonomies com a mesura d’estalvi, que s’aferra a la Constitució com un immutable text dogmàtic, incapaç de fer el menor esforç d’entesa amb Catalunya. Un espanyolisme que va impugnar i retallar l’Estatut votat pels catalans en articles simbòlics i sense transcendència material, tan sols pel plaer d’ofendre gratuïtament la sensibilitat majoritària del Principat. Sempre alerta als udols de la caverna madrilenya, el PP ha trobat en aquest tema la fusta de naufrag al qual agafar-se en mig de tant atur i corrupció que els ofega a les enquestes.

Aquest espanyolisme ranci ven en els seus mitjans de comunicació i propaganda una versió absolutament apocalíptica i tremendista del que succeiria als ciutadans de Catalunya en el cas que decidíssim ser un estat: no podríem pagar jubilacions ni atur, estaríem fora de la UE i del euro, sense poder exportar, alimentant als desnodrits infants amb cartilles de racionament i vivint del tràfic de coure, com a Kosovo.

A l’altre banda de la trinxera hi trobem l’independentisme màgic, liderat per CIU i el seu dòcil soci d’ERC, així com tota una llista interminable d’organitzacions generosament subvencionades per tal de sumir a la població en una hegemonia cultural propicia (Omnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana, Plataforma per la Llengua, Associació de Municipis per la Independència, Cercle Català de Negocis…) i els seus nombrosos mitjans de comunicació catalans, públics i privats sense excepció ni contrapunt crític de cap mena.

Aquest independentisme màgic ven la idea de que la culpa de la crisi no es troba en l’especulació financera, els baixos impostos als mercats, l’evasió fiscal o les polítiques neoliberals aplicades des dels anys 80’s, sinó en la solidaritat fiscal cap a les zones amb més atur de la Península. Així doncs les brutals retallades a l’estat del benestar aplicades per CIU son exclusivament culpa de Madrid, i, per tant, un cop lliures lligaríem els gossos amb llonganisses, brollaria mel de les fonts i viuríem en uns espècie de paradís terrenal sense impostos ni atur i amb un estat del benestar que ni a Finlàndia.

Entenc doncs que Iniciativa s’ha de situar en una perspectiva racional i democratista, rebutjant explicacions basades en voluntarismes idealistes o esfereïdors tremendismes. Mirem el que diuen les enquestes, com el recent Baròmetre del CEO, sobre els votants de la coalició ICV-EUIA:

– La pràctica totalitat dona suport al dret a decidir, com a màxima expressió de radicalitat democràtica per tal de resoldre aquest conflicte.

– El 16% només es sent català, el 40% més català que espanyol i el 33% tan català com espanyol.

– Hi han més federalistes (53%) que independentistes (28%) dins d’ICV-EUiA, però en cas d’una votació en referèndum, es decantarien més pel SI (50%) que pel NO (17%) o l’abstenció (18%).

– El 85% dels votants estan a favor d’un pacte fiscal i que Catalunya recapti tots els seus impostos.

– Es el partit polític que, amb diferència abismal sobre qualsevol altre, els seus votants primen l’eix social per sobre del nacional. El 0,0% de votants ecosocialistes consideraven les relacions Catalunya Espanya com la seva principal preocupació política.

Tapies-PSUC-Cataluña-Democracia-y-SocialismoPer preservar la unitat del partit dins la heterogeneïtat de sentiments que hi conviuen tranquil·lament, l’Assemblea haurà de fer exercicis d’equilibrisme, ambigüitat calculada i imaginativa valentia, sense deixar-se pressionar per cap dels dos maximalismes que ja salivegen albirant una guerra ètnica entre l’àrea metropolitana i la Catalunya interior. Es un debat que s’ha de resoldre amb el cap i no amb el fetge, avantposant la democràcia i la cohesió social a les banderes i fronteres, amb tota la tranquil·litat i moderació que requereixi un trencaclosques d’aquesta magnitud.

Sens dubte caldrà rememorar al catalanisme social del vell PSUC, quan va aconseguir socialitzar i cohesionar als treballadors catalans amb als migrants del sud d’Espanya dins les reivindicacions de més autonomia i autogovern per Catalunya, sense supeditar mai el socialisme científic al romanticisme patriòtic, ni la lluita de classes a un enfrontament identitari.

Està clar que  les coses no poden quedar-se com estan i s’ha de dirimir aquest xoc de trens a les urnes, però sense dreceres antidemocràtiques com la Declaració Unilateral d’Independència que reclamen certs sectors de talibans fanàtics, ni consultetes de mentideta il·legals i no vinculants, ni tampoc es poden acceptar xantatges de retallades draconianes a canvi de més barretina. O al menys és el que jo defensaré a l’Assemblea!