Parèntesis Històrics

Avui dedicaré el meu post a repassar breument les biografies de quatre grans personatges històrics, injustament oblidats, que van intentar transformar radicalment la societat des de la cúspide del poder, peró  el mateix sistema que ells pretenien revolucionar els va acabar destruint i els seus canvis van caure dins les profunditats de l’oblid.

Son veritables Parèntesis Històrics, breus i efímers moments en els quals va semblar que tot era possible, peró desgraciadament tan sols eren miratges passatgers i la Història va tornar novament al seu curs. Que hauria passat si la seva gosadia revolucionaria hagués arribat a bon port??

Akenaton (as known as Neferjeperura Amenhotep )

Dècim Faraó de la dinastia XVIII (Imperi Mitjà, 1353-1336 a.C ), va impulsar una reforma radical a la estructura de l’Estat Egipci, donant lloc a un culte quasi monoteista al deu solar Atón, per tal de restar poder a tota la classe sacerdotal, que venerava a Amón. Va posar fi a la representació antròpica de la divinitat, proposant una abstracció del poder diví del qual ell n’era l’únic profeta; també canvia la capitalitat del estat a Amarna i trenca radicalment amb la idealització hieràtica de l’art, obrint les portes a un naturalisme realista sense antecedents. Els faraons de la dinastia XIX, abjuren de tots els seus canvis i impulsen una “damnatio memoriae”, per tal d’esborrar dels registres qualsevol referència al governador o els seus descendents, entre els quals estava Tutankhamon.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, l’arribada del pensament monoteista s’hauria anticipat gairebé un mil·lenni al judaisme.

Julià l’Apòstata (a.k.a. Flavio Claudio Juliano )

Emperador de Roma des de finals de l’any 361 al Juny del  363. Durant el seu efímer govern va intentar abjurar del cristianisme, al qual s’havia convertit tot l’Imperi, gràcies al edicte signat pel seu tiet Constantí, per tal de substituir-lo per una estranya corrent filosòfica neoplatònica basada en les supersticions endevinatòries. Desprestigiava al cristianisme per les seves contradiccions internes als evangelis, així com per la irresoluble paradoxa entre el Deu únic i la santíssima trinitat. Julià estava convençut que ell era fill del Sol i la reencarnació d’Alexandre Magne. Sota el seu govern es va retornar la llibertat de culte, eliminant la legislació repressiva dels seguidors de Jesús, reconstruint temples pagans, així com intentant organitzar una espècie d’Església Anticristiana de la qual ell n’era el màxim Pontífex. La seva postura es va anar radicalitzant cap a una nova persecució dels cristians i a l’expulsió dels bisbes més ultres. Mor en una batalla contra l’Imperi Sassànida, tot i que la tradició assegura que va ser un soldat cristià qui l’assassinà. El seu successor, Jovià, un oficial cristià, ordena la mort a tots els pagans i als que practiquin l’endevinació.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, els mil anys d’obscurantisme homòfob cristianofeixista que va suposar l’Edat Mitjana, mai haurien succeït.

Nikita Jrushchov

Màxim dirigent la la URSS entre 1953 i 1964, just després de la mort de Stalin. Durant el XX Congrés del Partit Comunista fa una duríssima crítica al culte a la personalitat i al dogmatisme marxista. En els anys posteriors expulsa del poder a tots els líders que havien col·laborat als crims de l’etapa anterior i condemna oficialment la figura de Stalin com un dictador genocida. Impulsa la teoria de la “coexistència pacífica” amb el capitalisme (tot i que tenen lloc diversos conflictes amb Kennedy, com el cas dels míssils cubans o el Mur de Berlín) i impulsa una reorganització racional de la burocràcia. El Politburó del Comité Central del PCURS el truca en mig de les seves vacances per obligar-lo a dimitir, suposadament per “mala salud” i posteriorment es expulsat del partit.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, és possible que la Guerra Freda hagués acabat d’una forma ben diferent.

Joan Pau I (a.k.a.  Albino Luciani )

Papa de Roma durant el més d’Agost de 1978. El seu brevíssim mandat pretenia fer gala de la humilitat, renunciant a ser coronat amb la tiara papal, incidint en les reformes iniciades per Joan XXIII, amb l’objectiu de donar transparència econòmica als comptes del Vaticà, acabant amb el blanqueig de diner negre i la evasió d’impostos en aquest minúscul estat. Va sofrir un inesperat infart, tot i la seva bona salut,, no es va fer cap mena d’autòpsia al seu cadàver per oposició familiar i la defunció no va ser certificada pel forense eclesiàstic sinó per un altre. Les estranyes circumstàncies en que una monja va trobar el cadàver, rodejat de vòmit, fan pensar clarament en una mort per enverinament amb vasodilatadors.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, avui dia l’Església Catòlica SA tindria molts menys recursos financers per escampar la seva verinosa ideologia basada en la homofòbia, el masclisme i les conductes irresponsables davant el VIH/SIDA pel planeta terra.

Serà el Govern Tripartit un nou parèntesi en un oceà convergent? Morirà Obama en estranyes circumstàncies? Quin mistèri!

Esglesia Catòlica S.A.

Hi ha una empresa que no notarà aquesta crisi, com tampoc va notar les anteriors en els seus 2.000 anys d’existència. Una empresa que té sucursals fins al poble més recòndit de la nostre geografia, que té un logotip cruciforme perfectament reconegut arreu del planeta, que gaudeix d’estat propi i que, per tant, és la única societat capitalista del món amb representació directa a la ONU; una empresa que rep diners directament de la declaració del IRPF i ven un producte (la salvació eterna) amb cost de producció zero i un interès social elevadíssim entre els seus mil milions de clients registrats. El seu nom és, òbviament, Església Catòlica.

Durant la dictadura feixista el catolicisme es va convertir en la multinacional amb un monopoli total del mercat i, gràcies al seu sector més ultra (Opus Dei), va entrar directament a seure al Consell de Ministres on, segons el mateix Carrero Blanco, va rebre més de 300.000.000 de pessetes en subvencions públiques.

Ja a la democràcia l’estat ha seguit amamantant el negoci a raó de 141.469.680 euros anuals (any 2005) i hem vist com el poder terrenal del negoci eclesial invertia en societats i fons d’inversió de capital d’alt risc com Gescartera, Vayomer, Umasges o Gran Premiere, a través de les quals compra accions a diverses empreses com BBVA, Repsol YPF, Banco Santander, Endesa, Altadis, Telefónica, Indra o Mapfre. Això per no parlar del seu banc privat (Banco Popular, controlat directament per l’Opus), que és el sisè banc més gran d’Espanya i que l’any passat va obtenir uns beneficis nets de 322,5 milions d’euros, la qual cosa va suposar un augment del 12%, tot i la crisi. A nivell internacional controla accions d’IBM, Disney, General Motors, Control, Durex o Focus-On Line.

I sort que no ens posem a valorar el seu fons artístic o els seus bens immobles! El catolicisme disposa d’uns 100.000 edificis nomes al nostre país, arribant a ocupar el 70% de sòl edificable a ciutats com Toledo o el 33% a Roma.

Mai sabrem tampoc per quan va sortir la brometa de la visita del Papa a València; segons fons independents estaria valorada en uns 30 milions d’euros, sufragats pels pressupostos de la Generalitat Valenciana (PP), tot i que aquesta, en un acte de transparència administrativa, va decidir amagar la xifra als seus propis contribuents.

Per quant la Tercera Desamortització?

“Mireu i guardeu-vos de tota avarícia, perquè la vida del home no consisteix en l’abundància dels bens que posseeix”
Lluc 12:13-15

PD: Molt recomanable el film “Camino” per entendre com funciona la lògica i el raonament dels membres del Opus Dei.