Posts Tagged ‘erotisme’

h1

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Juliol 18, 2010

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)


Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.


Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.


Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI


Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall


Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.


Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris


Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.


Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.


El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX


Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.


Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria


Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres


Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899


Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925



h1

La teoria del imago

Abril 27, 2008

love banskyL’altre dia vaig llegir un una revista de psicologia lacantiana una fascinant teoria segons al qual cada cop que ens enamorem no ho fem d’una persona sinó que en realitat el que busquem és un concepte o prototip abstracte que descansa en el nostre inconscient des de la infància, anomenat imago.

 

Immediatament em va assaltar el dubte: quin és el meu imago? Quina característica oculta posseeixen en comú totes les persones de les que m’he enamorat?

 

 

A veure repassem: en tota la meva vida he estat veritablement penjat només de cinc persones, la primera als 12 anys i la darrera fa tan sols pocs mesos.

 

I que tenen en comú? La bellesa física? Home… alguns eren musculosos Adonis, però la resta no especialment… i si mal no recordo el seu caracter els feia absolutament diferents entre ells, alguns molt carismàtics, altres força tímids, uns amb personalitat molt forta d’altres mancats completament d’estil propi i, sense lloc a dubte, el seu nivell cultural o interessos tampoc tenien rés a veure. 

 

Després de donar-li voltes ho he descobert: el meu imago és… la inaccessibilitat: els cinc nois dels que he estat enamorat en secret tenen tots ells alguna característica inevitable gràcies a la qual ells mai em podrien correspondre. 

 

Així doncs sempre m’he pogut permetre el luxe de sortir i follar amb qui m’ha vingut de gust, sabent que mai sofriria ni un instant per amor, ja que les persones que realment m’importaven estaven degudament protegides en un altar de frívol silenci on, envoltades d’un obscur secretisme, els he pogut contemplar des de la distància que m’ha protegit d’abandons, crisis o desenganys.

 

Resulta encisadorament frívol observar com les meves amistats sofreixen per amor o es rebolquen en el barroquisme de la nyonyeria  sabent que si bé jo mai el podré aconseguir a qui anhelo, tampoc malgastaré una llàgrima perquè el darrer novio/aperitiu m’hagi deixat.

 

I a vegades, en les fosques nits de soledat m’envaeix un absurd deliri de grandesa i petulància i em pregunto, durant un instant, si mai algú no haurà estat també en secret enamorat de mi… però no, jo soc massa realista per caure en aquesta ridícula trampa egòlatra.

 

I vosaltres sabeu quin és el vostre Imago?