Posts Tagged ‘Ernest Urtasun’

h1

Crònica de la XI Assemblea Nacional d’ICV.

Abril 11, 2016

ICV1

Si vostè no sap el significat del concepte esotèric “esmena transaccionada” es perquè definitivament no forma part del minúscul grup de persones que avui milita en un partit polític, de tradició marxista, i que es reuneix de forma cíclica en un gran recinte per fer un cerimoniós ritual, en el qual posa al dia les seves idees i direcció política.

Han passat només 3 anys des de l’anterior Assemblea Nacional d’ICV, celebrada a Viladecans, però políticament sembla que hagi estat un segle. Un cop més es demostra que els ecosocialistes som la viva encarnació del Mite de Cassandra: tenim el do de veure el futur, però la maledicció de què ben poca gent ens faci mai cas. Ja parlàvem de Rodalies quan tothom estava entusiasmat amb l’AVE o de dació en pagament en plena bombolla immobiliària. El 2013, en la passada Assemblea, vam preveure que el Referèndum seria la idea central per superar en conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya; doncs bé, a les eleccions catalanes ben poca gent va comprar la idea, deixant-se enlluernar per desconnexions màgiques, que no eren més que  fum i jocs de trilers, com ja s’està demostrant. També parlàvem llavors de confluència i d’un nou subjecte polític hegemònic de l’esquerra. Faltava un any pel sorgiment de Podemos i Ada Colau era una simple activista de la PAH.

ICV2Tot i l’accelerat Tsumani polític, el cert es que la realitat segueix  sent estructuralment molt semblant a 2013, amb l’honrosa excepció d’alguns ajuntaments com Barcelona. Seguim dins les polítiques austeritàries de la Troika, en una Unió Europea que no vol esdevindre una eina vàlida per redistribuir la riquesa o el deute  i camina en la perillosa direcció del replegament identitari dels estats-nació. Rajoy encara viu a la Moncloa, en funcions però sense una majoria alternativa que doni solució als conflictes socials i territorials de l’estat. I a Catalunya, continuem amb Convergència al poder, immersos en el monotemàtic debat del Procés. No hem millorat l’autogovern ni en una coma, però ens distreuen les declaracions en paper mullat, els dies històrics de fireta i les desconnexions simbòliques que no duen enlloc. Donem voltes en cercle, mentre la dreta europea, catalana i espanyola segueixen retallant drets i privatitzant el bé comú.

Qui si vol mutar radicalment es l’esquerra catalana que ni per activa ni per passiva ha fet mai President a algú de dretes. Les diferents formacions polítiques que van guanyar a les urnes el passat 20D es troben immerses en un procés de confluència per la creació d’un nou espai polític que, com es va demostrar empíricament, té la capacitat potencial d’esdevindre la primera força política a Catalunya.

ICV3

Intervenció de la delegació de L’Hospitalet

Aquest cap de setmana, doncs, hem viscut la primera cerimònia d’un ritual de pas que ha de culminar donant llum a aquest nou subjecte. Si hem de fer cas al model teòric, establert el 1909 per l’antropòleg francès  Arnold van Gennep, la primera fase d’un ritual de pas s’anomena “fase preliminar“, en la qual un ésser deixa de ser per esdevindre un no-ser, abans de que a la “fase liminar” el no-ser culmini la seva mutació simbòlica creuant una línia de no retorn i, ja a la “fase post-liminar“, esdevingui plenament el nou ésser, completament renovat.

ICV, però, aquest cap de setmana ha deixat clar que, tot i comprometre’s absolutament en la construcció del nou ésser polític, no vol deixar d’existir. I, tant Pablo Iglèsias, com Ada Colau i Joan Josep Nuet, han corroborat aquest punt: es possible, i desitjable, arribar a la “fase liminar” en la qual s’encarnarà simbòlicament el nou subjecte, sense que els elements anteriors s’hagin de dissoldre en el no res. Simplement han de transformar-se completament per deixar de viure en la comoditat del seu espai de confort i preparar-se per esdevindre tan sols una part de quelcom molt més gran, plural i divers. ICV serà doncs, un esser i alhora part essencial d’un espai que avui encara es un no-esser. No està escrit enlloc que hagi d’anar bé o culminar amb èxit, però ICV ha deixat clar que aquest es l’únic escenari que contempla.

En tot cas agrair el reconeixement rebut per part de tots els nostres futurs (i presents) aliats, en les seves intervencions. Un element clau i imprescindible sense el qual no hi podria haver cap mena d’entesa. Aquells que hem intentat confluències amb la CUP a nivell municipal, sabem perfectament que aquest (i no cap altre) es l’abisme insalvable que ha dut al fracàs qualsevol intent d’aproximació.

ICV4Aquest cap de setmana hem viscut amb emoció el primer pas d’aquest rite de transformació: acomiadant a dos grans líders i amics com el Joan Herrera i la Dolors Camats. Dues persones que han estat prou hàbils per saber llegir el moment polític i sacrificar-se personalment en un altar, per tal de que el projecte col·lectiu seguís tenint sentit en un nou escenari. I hem donat la benvinguda al trident que ens ha de conduir cap a la següent fase d’aquesta unitat: David Cid, Marta Ribes i Ernest Urtasun.  Tres persones de la meva generació, que hem viscut les mateixes batalles i partim d’uns elements referencials idèntics. Tenen la meva confiança per tal de culminar amb encert aquest apassionant viatge.

Però com deia Gramsci, les idees no viuen sense organització, però tampoc les organitzacions poden viure sense idees. No podrem basar mai un projecte tan sols en emocions o lideratges carismàtics, doncs tindria unes bases molt poc sòlides sobre les quals créixer; tot i que tampoc volem un marc ideològic massa encorsetat, que impedeixi obrir-nos a cada cop més gent. En aquesta assemblea hem volgut reafirmar els nostres forts principis i valors ideològics, el principal capital que aportarem a la confluència: catalanisme social i referèndum fugint de l’identitarisme excloent del Manifest Koinè, un full de ruta per transformar la Unió Europea rebutjant tot populisme euroescèptic, feminisme, anti-racisme, ecologia, decreixement, fiscalitat justa, repartiment de la riquesa o rebuig al TTIP entre molts d’altres.

I, finalment, em pregunto si tot aquest complex cerimonial de l’Assemblea Nacional amb els seus propis codis i símbols, informes de gestió, delegacions territorials i sectorials, debats d’esmenes o resolucions, tindrà sentit quan, en la següent fase d’aquest ritual de pas, ens trobem amb els altres essers polítics que venen d’un paradigma on tot això sona a paleolític. Haurem d’inventar noves fórmules o donarem un nou nom a les antigues? Sens dubte serà un repte apassionant.

Anuncis
h1

Anàlisi i Valoració dels Resultats Electorals (Europees 2014)

Mai 26, 2014

###val2

Un dels meus antropòlegs favorits, el materialista cultural Marvin Harris, apunta que davant crisis i transformacions socials profundes les poblacions tendeixen sovint a seguir tota mena de cultes messiànics i ideologies que plantegin un trencament amb l’statu quo, que els doni fé en un futur millor davant la incertesa i la inseguretat d’un temps imprevisible. Harris apunta que això hauria succeït en diversos moments de la història, com en les poblacions feudals europees davant el sorgiment del capitalisme mercantil als s. XV-XVI (protestantismes), entre els indígenes amerindis i canadencs en front l’arribada dels colonitzadors occidentals (cultes “cargo”), a l’extrem orient del s.IV aC (budisme), a les poblacions jueves del canvi d’era enfrontades la repressió romana (cristianisme i mitraisme), al període d’entreguerres com a conseqüència del crak del 29 (totalitarismes),  o fins i tot als Estats Units dels anys 60’s-80’s com una reacció a la incorporació de la dona al món del treball i el canvi del capitalisme industrial al de serveis (new age i telepredicadors).

Com s’ha manifestat,doncs, aquesta transformació ideològica, els anhels de ruptura i el fenomen messiànic en el context de la crisi europea, dins un mon post-industrial i antipolític?

###aLectura Europea1.- A nivell Europeu: Si exceptuem Grècia on Alexis Tsipras de Syriza ha aconseguit canalitzar el descontentament cap a l’esquerra, tot i que encara no amb una majoria prou contundent, a França, Anglaterra, Àustria, Polònia o Hongria clarament les opcions rupturistes i els lideratges messiànics han adoptat les formes més repugnants de replegament identitari, xenofòbia, tancament de fronteres i receptes econòmiques suïcides.  Afortunadament resulta difícil pensar que formacions tan diferents com els neonazis alemanys del NPD podran articular res en comú amb l’UKIP anglès, però tan mateix resulta imprescindible bastir un moviment plural i unitari antifeixista a nivell continental capaç de bloquejar els seus actes i desmuntar els seus arguments però, sobretot, resulta urgent una canalització del fenomen rupturista-populista-messiànic envers altres direccions, a poder ser d’esquerra.

2.- A nivell Espanyol: L’enfonsament del bipartidisme a Espanya dona lloc políticament al sorgiment de moviments populistes messiànics, tan al centre dreta (Ciutadans-UPyD) com a l’esquerra (Podemos), liderats per tertulians televisius com Javier Nart o Pablo Iglesias.

L’excel·lent resultat de la opció lògica de ruptura (IU-ICV-EUiA), que segueix liderant tota alternativa, ha quedat un xic deslluït per l’auge de Podemos. Es molt frustrant per un militant de pedra picada, com jo, veure com un partit sense cap base, ni militància,  trajectòria, ni estructura,  amb un programa que no té cap ni peus, pot quasi trepitjar-nos els talons. Perquè ens matem a enganxar cartells, a fer mítings, a repartir octavetes en busties i mercats, a debatre teories complexisismes, o fer profunds  debats, si qualsevol estrella mediàtica pot muntar un xiringuito en quatre mesos, ell solet, des de dalt, sense moure un dit fora de les càmeres i les xarxes?

Es evident que la població més afectada per la crisi i necessitada del fenomen messiànic-populista-antipolític no podia empatitzar en absolut amb un líder intel·lectual i rigurós com el meu adorat Ernest Urtasun (que no té res de messies populista, per sort) i no diguem ja amb el gris i desconegut cap de llista d’IU, Willy Meyer, absolutament aliè a la nova política i que, fins i tot per molts militants d’IU, era vist com un llast amortitzat. Tan sols cal donar un cop d’ull a aquest gràfic:

###aLectura EspM’agradaria puntualitzar que Podemos té poc a veure amb la CUP, tot i que algú li puguin semblar força similars. Els votants de Iglesias son de nivell econòmic i cultural baix, castellanoparlants, de l’àrea metropolitana, mentre que els seguidors de David Fernàndez son els que tenen major percentatge de llicenciats universitaris, viuen en poblacions mitjanes/petites, son de classe mitja/alta i infinitament més nacionalistes; es com comparar Gràcia i Badia del Vallés. PD: Mireu aquest gràfic i aquest estudi. De fet m’agradaria saber quants dels 1.245.948 votants que ha tingut Podemos té la menor idea que està donant suport a una candidatura troskista, ni de què es el troskisme, ni que un tal Trosky va existir mai.

També seria un error creure que qualsevol experiment nou i adanista, pel simple fet de ser-ho, serà un èxit, doncs les candidatures del Partido X, Recortes Cero, Partit Pirata, RED o Vox, s’han menjat els mocs, al no disposar un messies prou conegut. Aquest precedent em fa témer un allau de xiringuitos liderats per tota mena de dives i estrellones televisives de cara a les municipals.

Finalment dir que, tot i que m’alegro moltíssim que les ganes de trencament i lideratges populistes els hagi recollit l’esquerra i no la ultradreta, sinó hi ha una sinergia dialèctica unitària amb l’esquerra clàssica (que també haurà de fer profunds canvis, no ens enganyem), no s’aconseguirà mai superar el bipartidisme i el sistema econòmic.

3.- A nivell Català: Sense cap mena de dubte l’independentisme es la cristal·lització més clara del fenomen ruturista-messiànic, tot i que ens trobem davant un canvi de messies: si fins ara qui recollia els fruits de les masses enfurismades i mobilitzades per l’ANC era Artur Mas, ara una opció més nítidament populista i messiànica l’ha substitut al capdavant, l’Esquerra Republicana de Junqueras, i, per l’altre banda, Ciutadans es confirma com el seu mirall en l’àmbit nacionalista espanyol.

Per aquells addictes a les lectures polítiques envers al monotema nacional, he realitzat aquest gràfic agrupant el nombre de vots segons aquelles formacions que tenen decidit el seu vot de cara al 9N, tan pels del SI+SI (ERC , CIU i EH Bildu), els del NO (PSC, PP, C’s, UPyD i ultradreta),  així com els que no ho tenen clar (la resta). Quedaria així:

###aLectura Catalana

M’atreviria a dir que es un escenari prou obert, tot i que es obvi que els independentistes  es troben més mobilitzats que els centralistes i partidaris del immobilisme constitucional. La gran bossa de l’abstenció i d’aquells (en els que m’incloc) no tenim gens clara la posició al respecte, seran qui moguin i inclinin la balança entre els dos extrems, si es que tal consulta s’arriba a fer mai ja que, veient com la policia va reprimir el “Multreferendum“, em temo el pitjor el 9N.

h1

Darrers apunts, reflexions i anècdotes de la Campanya

Mai 24, 2014
####campanya

ICV-EUiA de L’H fent campanya a Bellvitge

1.- Repartir octavetes al carrer, en barris molt afectats per la precarietat i la crisi, es com fer de comercial a porta freda: una tasca veritablement complexa i desagradable, on la gent et fa “la cobra” quan t’hi apropes o et contesta coses tan surrealistes com aquestes:

– Yo no quiero saber nada de política, que soy del Betis

– La única solución a la crisis es reducir el 30% de la población planetaria

– A los políticos os tendrian que matar a todos, como a la de León

– Yo estoy en contra de la izquierda, porqué dejan venir a los immigrantes, que yo he oido que la semana pasada vino un paki que se hizo una opeación que costó dos millones de euros y esto lo pagamos todos

– ¿Aquí no dais bolis ni globos? ¡Pues vaya mierda! A ver si robais más, como el PP, que yo quiero que me regalen cosas

Al menys a l’Hospitalet, la majoria de gent està radicalment en contra dels polítics, sense ni especificar ideologia. El metzinós discurs de l’antipolítica, destinat a desmobilitzar qualsevol alternativa, ha calat molt fons. Em temo que l’abstenció serà la gran protagonista dels comicis de diumenge, i dels que vindran; anem cap a un escenari on lluitar contra la desafecció serà el gran repte de tots els partits.

####Urtasun final

2.- Ernest Urtasun ha esdevingut la gran revelació de la campanya, la seva brillant intervenció en el Debat de TV3 ha estat aplaudida amb llàgrimes als ulls fins i tot en la premsa més desafecta a l’esquerra, deixant a la resta de candidats somicant en un racó, xipollejant en la seva mediocritat i suplicant pietat. De fet ERC, CIU i PP van suspendre la seva presència al debat de 8tv d’ahir divendres terroritzats davant la possibilitat de ser envestits de nou pel “Tsunami Urtasun“.

Ara que l’urtasunisme ha esdevingut mainstream, tan sols us vull recordar que molt abans que les fans s’abraonessin histèriques al backstage dels mítings, quan encara era un fenomen underground, aquest blog ja parlava d’ell  i jo presentava actes seus. Ah! I també dir que em va fer moltíssima il·lusió que el mateix dia que començava la campanya, poc abans del primer míting, l’Ernest vingués a la presentació del meu llibre, Patrimonicidi, a l’Ateneu Roig de Gràcia.  Difícilment podria sentir més empatia per un candidat, ni sentir-m’hi més identificat!

####campanya2

Galbraight, Holland i Urtasun, presentant la “Modest Proposal” al CCCB

3.- Aquesta campanya també m’ha servit per formar-me intel·lectualment. Destacar que en l’acte al CCCB amb els economistes Stuard Holland i James K. Galbraith, on es va presentar la teoria de la “Modest Proposal” en la que es basa l’esquerra per superar la crisi de l’euro, fins i tot ens varen repartir còpies d’articles científics a l’entrada. Em pregunto si el candidat d’ERC, aquell iaio entranyable que va bastant més desorientat que Pasqual Maragall al seu míting, té la més remota idea de que tal teoria existeix. De fet, un periodista del diari Ara es queixava en un articulet de que en els actes d’ICV-EUiA sempre es parla de teories econòmiques i conceptes molt complexes, en comptes de centrar-se en barretines i caspa folklòrica, que es l’únic tema que ell deu dominar.

Increïblement en mig de tanta crisi de les ideologies, populisme simplista, irracionalitat demagògica i buida postmodernitat estètica, encara hi ha algú que fa una arriscada aposta pel rigor científic i la dialèctica entre la política institucional i el món acadèmic, esdevenint de nou el motor de la intel·lectualitat a l’esquerra.

BoGrdYoIIAANpYS.jpg large

4.- Alguns dels companys que més feina han fet aquesta campanya, els que més cartells han enganxat, els que no han fallat a cap míting, no podran votar al no tenir reconeguda al plena ciutadania pel fet de ser migrants, com 35.000.000 europeus més. Aquesta situació els converteix en els elements més dèbils de la societat i els blancs perfectes per la ultradreta euroescèptica nacionalista i el racisme institucional, per tal de vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant així una lluita de classes, com vaig assenyalar en la meva intervenció a l’acte d’Immigració.

Ells us demanen que demà aneu a votar, vosaltres que podeu!

5.- No sé que passarà diumenge, però estic segur que ens trobem davant una recomposició total del escenari electoral, amb una gran incertesa, moviments estructurals de fons en el mapa polític d’una gran inestabilitat líquida, que diria Zygut Bauman. M’alegro molt d’haver escollit aquest apassionant moment per implicar-me políticament.

Dilluns la valoració dels resultats, doncs demà estaré fent d’apoderat i espero una nit electoral amb molt a celebrar!

h1

Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Mai 19, 2014
##le pen

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

IDEE_ventotene

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

##trilemmaSeriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.

h1

Aquest Blog demana el vot per Ernest Urtasun a les #primariesICV

Desembre 7, 2013

Per primer cop des de que milito a ICV tindré la oportunitat de votar en unes primaries amb més d’un candidat. Un procés del que possiblement no n’haureu a sentit a parlar gens a la premsa palanganera del poder, doncs no hi ha sang ni vísceres pel mig, sinó un debat intel·lectual profund i serè, a anys llum de la mediocritat i el populisme identitari en que xipolleja la política catalana.

1403589_696289967050761_1744934331_o

Mentre el PP i el PSOE tenen el Parlament Europeu com a cementiri d’elefants on envien a les mòmies del partit a dormitejar a l’escó i CIU i ERC empraran aquests comicis com a mer aval al Govern austeritari de Mas, ICV hi va a treballar més que ningú: Raül Romeva es l’eurodiputat que més preguntes i mocions ha presentat de tot el continent (més de 1.600) . I pels que creiem que el veritable combat es contra el capital, aquestes son les eleccions més importants.

A les primaries s’hi han presentat  Salvador Milà i Ernest Urtasun, dos sòlids candidats amb gran coneixement i experiència, que comparteixen el projecte de transformació radical de la Unió Europea i combatre la Troika, però amb matisos molt diferents. Jo no coneixia a cap dels dos, però després d’assistir a diversos actes de presentació i debats, he decidit votar i avalar a Urtasun pels següents motius:

– Canvi de Tractats: Urtasun es extremadament crític amb tots els Tractats de la UE, especialment amb la Constitució, el Tractat de Lisboa i fins i tot amb Maastricht (al que ICV va donar suport en el seu dia). Uns marcs legals que han deixat les decisions més importants en mans dels estats i han facilitat l’existència d’un espai monetari sense fiscalitat comuna ni control democràtic sobre l’Euro.

Aliança d’Esquerres i del Sud d’Europa contra la Troika: Urtasun es partidari de superar el marc del Grup Verd per generar una gran aliança de totes les esquerres verdes i roges per plantar cara a la Troika i als opacs repartiments de càrrecs entre populars i socialistes així com a l’extrema dreta.

Crisi de l’Euro: En front les polítiques d’austericidi imposades pels bancs alemanys, el populisme euroescèptic (tant d’ultradreta com d’extrema esquerra) han posat com a falsa solució sortir de l’euro, sense valorar-ne els costos de transició cap una moneda pròpia que devaluaria els salaris i escanyaria els petits estalviadors sumint-nos en una misèria total. Davant això l’economista i assessor de Syrirza, Yannis Varoufakis, s’ha convertit en el gran guru de l’esquerra europea establint quines han de ser les polítiques realistes basades en superar la crisi, l’austericidi, la deutecràcia i aconseguir una redistribució fiscal de la riquesa. A que no sabeu qui ha traduït a Varoufakis a la revista Sin Permiso? Si, ho heu endevinat, Ernest Urtasun. Una sòlida garantia de que aquest tema, i no cap altre, serà el Leimotiv de la nostre campanya.

Migració i política internacional: Urtasun creu que ICV es va equivocar donant suport a la intervenció militar a Líbia i, com a funcionari del Ministeri d’Exteriors ha vist com Espanya empra la política de cooperació per fer xantatge als estats africans, donant diners a canvi de que signin acords per repatriar als migrants tancats als CIEs. També és l’únic (a dia d’avui) que s’ha segut a debatre amb l’Àmbit de Migració com derogar la Directiva de Retorn, tancar els CIE’s, fer polítiques de Plena Ciutadania i realitzar una gran trobada de l’esquerra europea per tal de consensuar estratègies comunes per aturar el feixisme.

Renovació Generacional: Urtasun te just la meva edat. Crec que ICV ha d’apostar per superar la “Generació T“, la que va fer la Transició i encara ocupa el 100% de Conselleries i Ministeris, impedint un imprescindible relleu. De fet el 15M han sorgit entorn a un conflicte generacional de joves molt preparats i amb quotes altíssimes d’atur que demana una oportunitat. He estat un gran defensor del Tripartit, però cal que ICV passi pàgina, connectant amb els nous moviments socials i les noves idees emergents en un entorn molt canviant.

– La Persona:Bé si, en el fons no estem davant una Convenció Programàtica sinó en una elecció de persones. Algú que es fan de Josep Fontana,  Gramsci, Novecento, Montalban o Miguel Nuñez clarament està en la mateixa òrbita materialista cultural que jo. I, a més, m’ha semblat una persona molt humil, propera, carismàtica i amb una gran capacitat d’empatia i de pedagogia, lluny de la gèlida imatge del polític convencional.

Us deixo amb el seu vídeo de campanya:

PD: La històrica revista JOVENT, on havia publicat el mateix Montalban, inclou en el seu darrer número un extens article meu titulat “L’Auge de la Nova Ultradreta” que podeu llegit clicant aquí