Posts Tagged ‘erc’

h1

Anàlisi Comparat dels Programes Electorals a les Eleccions Europees 2014

Mai 12, 2014

Com ja vaig fer a les passades eleccions autonòmiquesm’he descarregat en PDF els programes de les principals candidatures per tal de fer-ne un anàlisi qualitatiu i quantitatiu, tan objectiu com sigui possible (tot i que el fet que jo hagi participat en el procés de debat d’un d’ells, òbviament condiciona la meva imparcialitat i no ho vull amagar).

Com es presenten moltíssimes candidatures, he decidit escollir a les que ja tenen representació al Parlament Europeu o al de Catalunya i n’he afegit dues de noves, una d’esquerra (Podemos) i una d’ultradreta (Vox). Es un criteri subjectiu, ho sé, però en algún lloc havia de posar el límit. Links als Programes: CIU ,PSOE, ERC, PP, ICV-EUiA, IU, Ciutadans, UPyD, Podemos, Vox

Llargada

Numero PàginesSon els programes electorals importants a l’hora d’anar a votar o es un pur tràmit? Algú els llegeix? PSOE, C’s, CIU i sobretot Vox (amb un díptic de tan sols 2 pg!) creuen que això de les ideologies està passat de moda i que, total, per després no complir-ho millor no gastar-hi gaire energia. Altres formacions com IU i Podemos han aprofitat la ocasió per obrir processos participatius online, on van arribar frikades com  assumír la ideologia Juche de Corea del Nord, o d’altres obertament racistes, que òbviament van ser descartades. A ICV-EUIA una Convenció Programàtica ha elaborat el programa més llarg, a dues pàgines del PP.

Propostes Econòmiques

Troika

Troika: Aquest organisme antidemocràtic creat al 2010 i format pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la Comissió Europea ha estat el veritable responsable de totes i cada una de les polítiques austeritaries que han dinamitat l’estat de benestar europeu. ERC i UPyD tenen una visió lleugerament crítica, el PSOE la vol canviar un cop acabi la seva missió, ICV-EUIA i IU la volen abolir d’arrel i la consideren el principal enemic, mentre que CIU encara li agradaria que tingués més poder ; la resta ni tan sols fan esment a la seva existència.

– Deute: Pp i Vox son partidaris de reduir el deute amb austeritat pressupostaria. Pel que fa a la mutualització  del deute mitjançant la creació d’eurobons, CIU hi donaria suport si els països del nord d’Europa hi estan d’acord, ERC i PSOE en son partidaris, ICV-EUIA també dona suport als eurobons i, a part, vol una auditoria del deute idea que comparteixen IU i Podemos. C’s i UPyD no es posicionen en aquest tema.

Unió Fiscal: Una de les propostes per acabar amb les desigualtats territorials seria crear una hisenda única europea que redistribueixi els recursos del nord al sud. ERC comet la contradicció de demanar alhora una hisenda única europea i una altre de catalana; Ciutadans vol un Ministeri d’Hisenda Europeu, el PP en fa un breu i esment, Podemos i IU volen una versió light on els països intercanviïn informació per combatre el frau i una “solidaritat fiscal” amb impostos progressius comuns. Els programes que defensen amb més contundència la Unió Fiscal amb una sola hisenda europea son ICV-EUIA i  UPyD. CIU, Vox i PSOE no en fan esment.

Unió Bancaria i Governança del Euro: Afortunadament cap programa defensa la idea suïcida de sortir de l’Euro, ni tan sols la ultradretana Vox, ni tampoc Podemos qui va tontejar amb la idea en un lamentable vídeo. La Unió Bancaria i un control més democràtic del BCE (que ja s’està posant en marxa, de fet) es la gran proposta estrella per tal de garantir dipòsits bancaris i regular els rescats,  present en tots els programes excepte Vox i Podemos. A part d’això, ICV-EUIA, IU i Podemos defensen impulsar una banca pública europea.

Propostes Socials

Feixisme

Antifeixisme: L’auge de la ultradreta es una de les principals amenaces a Europa, però molts partits han decidit ignorar-la. Podemos proposa aplicar directives punitives contra el feixisme; ERC creu que es millor una alternativa ideològica que desmunti els rumors xenòfobs, limitant la llibertat d’expressió per perseguir delictes d’odi; IU vol lluitar contra el feixisme recuperant la Memòria Històrica i ICV-EUIA planteja investigar les connexions i combatre les xarxes que financen els grups feixistes amb una estratègia comú europea.

Immigració: Tant CIU com PP volen incrementar el control a les fronteres. PSOE, C’s i UPyD que es mantingui l’actual política, però amb major protecció als drets humans; ERC pretén eradicar el tràfic de persones amb polítiques d’acollida, cooperació, reagrupament i asil polític acabant amb l’Europa fortalesa; IU vol eliminar la “Directiva de la Vergonya” (normativa europea que permet les expulsions de migrants),  idea compartida amb ICV-EUIA i Podemos, els quals, a més, expliciten que cal tancar els CIEs. Vox (partit potencialment sospitós de complicitat amb polítiques xenòfobes) prefereix no passar de llarg en aquesta qüestió.

LGBT: PSOE  i IU fan una breu referència a lluitar contra la discriminació envers aquest col·lectiu, Podemos defensa despatologitzar la transexualitat, mentre que ERC, ICV-EUIA i UPyD fan una extensa i detallada exposició sobre quines directives caldria impulsar o modificar per tal de combatre efectivament la homofòbia i la transfòbia en aquells indrets d’Europa on encara es troba molt present. PP, C’s, Vox i CIU no han trobat oportú mencionar aquest tema.

Dona: Lluitar contra la violència de gènere i pel dret a l’avortament son les dues propostes estrella als programes de PSOE, ERC i Podemos, així com de ICV-EUIA, UPyD i IU que inclouen també  tot un ampli apartat de gènere per aconseguir una igualtat real al món laboral i domèstic entre els dos sexes. CIU, PP i Vox no consideren que les dones tinguin la importància com per dedicar-hi una coma.

Democràcia

Relació CAT-ESP

– Dret a decidir: El tema estrella per la premsa catalana no ocupa ni una línia als programes de les tres grans formacions estatals (PP, PSOE, IU) ni a Vox; en l’altre extrem tenim a ERC que hi dedica 1/5 d’espai amb un detallat pla d’internacionalització del procés. Podemos defensa el dret d’autodeterminació, mentre que CIU i ICV-EUiA volen que Europa reconegui el dret a decidir i que Catalunya es una nació. UPyD té un apartat alertant del perill dels nacionalismes (no especifica si l’espanyol també), mentre que Ciutadans vol que el dret a decidir només s’apliqui a l’hora d’escollir llengua a les escoles.

Democràcia a Europa i Unió Política: CIU vol que s’esculli directament el President de la Comissió; Ciutadans relaciona una millora de la democràcia a reduir la burocràcia retallant en sous i privilegis polítics; el PSOE demana una circumscripció comú europea de 50 diputats o impulsar les ILP; ERC desgrana diversos instruments per millorar la participació, com pressupostos participatius i vot electrònic; ICV-EUIA planteja una “petjada legislativa” perqué els ciutadans puguin conèixer l’estat del tràmit d’una norma, vot als 16 anys, 25 diputats directes;  IU vol un Procés Constituent i que els Tractats de Lliure Comerç es sotmetin a referèndum; Podemos pretén limitar la desproporció de les circumscripcions, participació directa i pressupostos participatius; PP i UPyD es refereixen de forma genèrica a una Unió Política més participativa i Vox, per variar, no en diu res.

Corrupció: Regular estrictament els lobbies amb més transparència es la proposta més repetida als programes de ERC, ICV-EUiA, IU, UPyD i Podemos. A més C’s vol un Tribunal de Comptes Europeu; ERC i UPyD una Fiscalia Europea Anticorrupció; ICV-EUiA un Registre de Transparència, posar fi a les “portes giratòries”o  fer transparents les subvencions i el patrimoni dels càrrecs. PP, PSOE, Vox i CIU no es pronuncien al respecte.

Doncs res, espero que aquest article us ajudi un xic alhora de decidir el vot!

h1

Un matí Antifeixista al Parlament

Març 21, 2014

##UCFRParlament 2

Aquest matí he tingut la oportunitat de formar part de la delegació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que ha comparegut a la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, per parlar sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya i les formes com la podem combatre.

No es la primera vegada que entro en aquest palauet neoclàssic, construït per Felip V per tal d’ubicar-hi el polvorí i l’arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, que a començaments de s.XX es va reconvertir en un museu d’art amb nombroses restes arqueològiques exposades; però si que era el primer cop que ho feia en una Comissió.  Després d’identificar-nos ens han fet passar a una glamourosa sala amb butaques folrades de vellut vermell, on ens esperava l’imputat per corrupció Oriol Pujol, tot i que a una distància prudencial que, per sort, ha impedit a aquest afaneta manllevar-nos la cartera. Jo, que soc un amant de la democràcia representativa i sento fascinació per la litúrgia institucional, crec que veure-ho des del backstage li fa perdre molta màgia, la veritat.

La intervenció ha anat a càrrec de David Karvala que ha fet una brillant exposició sobre la naturalesa de la ultradreta i de les diferents formes que empra per créixer al carrer i a les urnes dins un context de crisi social, amb nombrosos exemples, així com de les diferents actituds que es poden adoptar per fer-hi front, especialment des de les institucions, demanant més contundència contra el centre neonazi Casal Tramuntana, entre altres. Si voleu saber més sobre el tema us recomano un extens article meu sobre el tema per la Revista Jovent.

Les intervencions de ERC i PSC han estat molt correctes i oportunes, incidint en el mal que ha causat en la convivència als barris el sorgiment de PxC i de com el populisme es sempre un falsa drecera per sortir de la crisi. Lorena Vicioso per part de ICV-EUiA ha estat la més contundent assenyalant la complicitat de la dreta presumptament moderada amb els discursos de l’odi. Cap diputat de la CUP ha participat de la comissió, ja que de ben segur tenien coses molt més interessants a fer.

Per part de la dreta, el jove diputat del PP Juan Millan (qui estèticament semblava un universitari progre) ha fet unes declaracions delirants i surrealistes, atacant directament a Karvala, citant textos anticapitalistes del seu blog personal, afirmant que l’antifeixisme es una idea radical i tan perillosa com el nazisme; que el 15M era la base del creixement de l’extrema dreta, ja que qüestiona les bases de la democràcia parlamentaria o asseverant que Marine Le Pen ha crescut a base de trotskistes. Karvala li ha contestat recordant l‘homenatge a la División Azul de la Delegació del Govern, l’ús del discurs xenòfob per part de Garcia Albiol per tal de guanyar vots, o les fotos de membres de Noves Generacions amb imatges i salutacions falangistes, tot i deixar clar que el PP no es feixisme.

CiU ha fet un discurs molt ambigu, buit de contingut, ple de retòrica facilona, llocs comuns i frases tòpiques a favor de la convivència, sense pronunciar-se clarament en res. Però mentrestant, un altre diputat seu Roger Montañola , feia un tuit en la línia del PP, banalitzant el feixisme i equiparant-lo amb l’esquerra. Si que els ha durat poc la memòria del atac que van patir a la Blanquerna.

##UCFRParlament 1

Ciutadans, si bé s’ha compromès en lluitar per combatre i il·legalitzar la ultradreta, ha recordat que ells reben atacs a les seves seus par part d’altres totalitarismes. Ep! Aquí mai ningú ha dit que no hi hagin feixistes dins l’independentisme, més aviat al contrari, UCFR ha estat el primer en denunciar-ho.

Doncs res! Una entretinguda experiència i un bon exemple de com els moviments socials han d’interactuar amb les institucions parlamentaries!

h1

Reflexions després del 12O

Octubre 14, 2013

#12oAlicia

Pocs dies abans del 12O es va publicar la darrera enquesta del CEO, amb una mostra sospitosament baixa i sense ponderar la intenció directa de vot, però que bàsicament ens transmet una idea clara: tots els partits s’estanquen o baixen excepte els dos extrems del populisme identitari, ERC i Ciutadans. Aquestes dues formacions monotemàtiques competeixen en amagar la seva mediocritat intel·lectual darrere de pomposos macroactes on realitzar catarsis col·letctives plenes de sentimentalisme folklòric i buides de cap contingut ideològic.

La concentració a Plaça Catalunya, promoguda per PP, C’s  i UPyD amb el suport de nombroses formacions d’ultradreta feixista com PxC, España 2000, el neonazi Casal Tramuntana (que duia un zepelí!) o la Falange, va consistir bàsicament en demostrar davant els mitjans que la seva alternativa al nacionalisme català és més nacionalisme encara, celebrant la data en que va començar la conquesta, colonització i extermini de les cultures precolombines, amb més banderes, més himnes, més caspa i sobretot molta més vergonya aliena. Això per no parlar de l’acte paral·lel a Montjuïc, amb 150 neonazis vinguts amb autocar de Madrid per vessar violentes amenaces i udols cavernaris

Com deia Antonio Machado aquesta es “La España de charanga y pandereta, cerrado y sacristía,  devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta,  ha de tener su mármol y su día,  su infalible mañana y su poeta”. Òbviament l’altre Espanya, la que té els morts a les cunetes, el 12O no tenia res a celebrar, i menys de la ma dels seus oligarques, a diferència de certa “ex-esquerra” catalana entregada plenament a la transversalitat patriota. Em pregunto si no es tractava realment d’una performance organitzada per l’ANC amb actors del Polònia per ridiculitzar la seva antítesi, fent valer el seu gran argument salvavides: l’altre bàndol és molt pitjor.

Ni rastre d’argumentacions racionals, dades objectives, elements jurídics o estadístics sobre els costos i beneficis per a cada estrat social que pot tenir la independència; ni una ombra d’un projecte de país amb contingut estructurat i solucions reals i realistes per sortir de la crisi. Es tracta d’una competició emocional per veure qui crida més fort, encara que sigui per no dir res. El sentiments  i la il·lusió col·lectiva ha substituït el raonament i la percepció de la realitat, els individus han desaparegut en el ramat i la política ha esdevingut un Barça-Madrid interminable.

M’és absolutament igual quanta gent va anar a un o altre acte; la única forma vàlida en democràcia per comptar persones de forma legal és en unes eleccions. Que es convoqui doncs el referèndum i allibereu-nos d’una vegada d’aquest embogit concurs de decimonònic patrioterisme, del tot anacrònic en un món globalitzat i multicultural, que recorda a com el ludisme tractava d’impedir l’avenç de la industrialització fa 200 anys. Però molt em temo -ai las- que el poder ha trobat en aquest circ  la millor forma de vehicular el conflicte social de forma horitzontal i faran el possible perqué la orgia identitària s’allargui sine die.

h1

CiU descobreix (per fi!) el perill del Feixisme

Setembre 16, 2013

anglada-y-mas1

Ha calgut que agredissin a Sanchez Llibre dins la llibreria Blanquerna i davant les càmeres per tal que CiU s’adoni del perill que representa la extrema dreta avui i n’acabi demanant la seva il·legalització. L’augment d‘agressions a persones homosexuals i transsexuals denunciades per l’Observatori de la Homofòbia els va deixar freds; la pallissa a un menor de 14 anys d’origen pakistanès al Raval per part de neonazis, no els va semblar motiu d’alerta i els informes de SOS Racisme evidenciant la relació entre discursos populistes i agressions a migrants no va ser impediment perqué Duran Lleida fes una campanya xenòfoba o per què es facilités la investidura de Garcia Albiol a Badalona.

Celebro que Convergència hagi obert els ulls i espero amb delit que rebutgin els suports internacionals al procés independentista que hem rebut per part de l’extrema dreta de la Lliga Nord italiana o del Govern de Letònia, on hi ha un partit ultra que encobreix  ex-legionaris nazis residents al país. O es que si en comptes de donar-nos empentes ens aplaudeixen ja son menys feixistes?

També esguardo pacient que l’Ajuntament de Barcelona i el Departament d’Interior, obrant en coherència, acordin definitivament el tancament del Casal Tramuntana, un local neonazi del barri del Clot impulsat per un regidor de PxC de l’Hospitalet; així com la Llibreria Europa, al barri de Gràcia, dedicada  obertament a l’adoctrinament en el fanatisme nacional-socialista.

Sanchez llibreDesitjo de tot cor que Xavier Trias expulsi immediatament a Manel Medeiros, gerent de l’Institut Municipal d’Educació (IME), fins fa molt poc militant de PxC i mai penedit del seu passat feixista; que l’Ajuntament de Vic, en mans de CIU-ERC, renuncii a tornar a pactar els pressupostos amb els vots i les esmenes de Josep Anglada; així com que es retirin totes les multes i sancions a activistes antifeixistes que no cometien cap altre delicte que manifestar-se.

També confio que des de l’entorn independentista s’hagin adonat del perill de banalitzar el mal i no es tornin a escriure a Vilaweb els desafortunats articles acusant al PSC de ser feixista; que ERC i CDC no es tornin a ajuntar amb grups nazis com UNC per retre homenatges a torturadors policials; que l’ANC es desmarqui amb més contundència del suport que reb de grups xenòfobs com IdCAT i que millor no es dediqui cap carrer a la infausta memòria de l’etnicista grillat Heribert Barrera. No cal anar a Madrid a buscar intolerants i per desgràcia alguns grupuscles amaguen el seu odi darrere senyeres i estelades.

I finalment no volia deixar passar l’oportunitat d’assenyalar la hipocresia galopant de la viperina llengua de l’escurçó Pilar Rahola, que el 11S s’exclamava esglaiada de la violència feixista, quan els seus incendiaris articles islamòfobs son publicats en webs neonazis, al costat dels de Ynestrillas. Després d’estar abocant benzina i espurnes al bosc durant dècades, ara es queixa de les flames. A bones hores!

PD: El cartell d’Unió de Joves corria per Internet i m’ha fet gràcia. Finalment han anunciat per Twitter que era un fake

h1

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

Mai 15, 2013

unitat

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

h1

REAGRUPAMENT: Parasitant la Política Catalana

Mai 10, 2013

Reagrupament

Ara que ERC ha abraçat sense complexes el discurs de CIU, on tot és culpa de Madrid i la lluita de classes no existeix, l’espai polític que representava Reagrupament o SI ha quedat totalment esvaït. El grupuscle marginal i anecdòtic que lidera l’ex-alcalde de Puigcerdà va néixer exclusivament per dinamitar el Tripartit, que ja no existeix, i per convertir a ERC en la dòcil minyona convergent: objectiu aconseguit. I ara?

Doncs bé, lluny de dissoldre’s i tancar el xiringuito aquesta colla de la pessigolla han seguit vagant com zombies, convertint-se en un paràsit polític: talment com si d’una puça o una paparra es tractés, van saltant de gos en gos buscant sang fresca sense aportar ni una sola idea interessant. Aquestes han estat les víctimes dels seus pactes i coalicions amb l’únic objectiu d’esgarrapar alguna parceleta de poder:

A Girona, amb la CUP: Els Reagrupats es van adonar que la CUP era una força pujant a la capital gironina i els van enredar per que els donessin el nº4 de la llista, aconseguint la plaça per un sol vot en detriment d’ERC que va esdevindre extraparlamentària a la ciutat. El grup municipal ha acabat adoptant mocions ben curioses i la CUP, presumptament anticapitalsita, ha presentat una moció felicitant a la Patronal dels empresaris gironins pel seu patriotisme.

A Madrid i a Barcelona amb ERC i Laporta: Com ja van començar a ensumar la remuntada republicana, aquests oportunistes van decidir tornar amb els seus antics companys de partit. Primer van participar en la coalició de dives i superegos a les municipals barcelonines on Laporta i Portabella van esdevindre regidors i gossets faldillers de Trias. A les generals van repetir l’experiment amb el mediocre escriptor i pitjor polític Alfred Bosch de cap de llista, ensarronant als republicans perquè els donessin el nº2 per Girona que afortunadament no va sortir.

A la Generalitat amb CIU: Com van veure que els enquestes donaven un espectacular resultat a Artur Mas el paràsit va tornar a canviar de víctima per tal d’apostar per cavall guanyador. Tot i que Joan Carretero, lider de Reagrupament, poc abans havia assegurat que “qui és independentista i vota CIU es idiota” això no li va impedir anar a fer de Cheer Leader als mítings d’Artur Más, a veure si queia algún carreg després de els eleccions.

A L’Hospitalet amb SI: Tot i les seves baralles èpiques amb Solidaritat per veure qui liderava l’independentisme freaki al Parlament, això no els va impedir de formar coalició electoral a les municipals de la segona ciutat catalana. Pràcticament no van fer campanya, més enllà de posar una llastimosa paradeta a la Rambla on donaven ganes de donar-los caritat, en comptes del vot. Van aconseguir un paupèrrim 0,4% de vot, esdevenint la segona llista menys votada.

A Viladecavalls amb el PP: Aquesta es la darrera. Ara que ja han assumit plenament el seu paper de paràsit i que estan orgullosos de no tenir cap més ideal que buscar un carreg desesperadament al preu que sigui, han sumat el seu vot al PP i a CIU, amb dos imputats per malversament, per tal d’expulsar a un alcalde d’ICV que havia aconseguit netejar el caciquisme i la corrupció econòmica a la ciutat.

h1

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Març 13, 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

Ada_Colau_01

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

h1

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Desembre 10, 2012

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

GENERALITAT-PACTO

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

deute generalitat

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: El tripartit no va fer res

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4:Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

h1

25N: Resultats de la meva Enquesta!!!

Novembre 18, 2012

En primer lloc dir que aquesta ha estat l’enquesta més massiva mai feta en aquest blog, ja que han participat ni més ni menys que 575 persones  donant el seu vot per alguna de les candidatures  que es presenten, molt lluny de les 175 que ho van fer fa 4 anys, la qual cosa significa que la participació s’ha multiplicat per 5!! De fet els sondejos dels diaris solen tindre un mostreig d’unes 700-800 persones, així doncs m’he quedat ben a prop de les enquestes publicades en mitjans seriosos.

Segons l’enquesta, la participació serà del 98,78% es a dir, votaran fins i tot malalts terminals. La participació que va preveure aquest blog  el 2010 era del 94%, així doncs entre els meus lectors ha baixat un 4,78% l’abstencionisme actiu, la qual cosa no està gens malament en aquests temps d’anit-política populista i anti-demòcrata. També baixa el vot en blanc i nul: ara seria tan sols del 1,39% quan a l’enquesta de fa 2 anys va ser del 6%, així com també disminueix el vot a partits estranys i extraparlamentaris,que obtindrien un 1,74% pel 9% del 2010.

I el resultat de l’enquesta d’enguany, un cop computats els 575 vots seria el següent, en percentatges:

Que en comparació amb l’enquesta que vaig realitzar fa 2 anys podem veure qui puja i qui baixa entre els meus seguidors:

Com podem veure respecte als anteriors comicis ICV-EUiA esdevé hegemònica menjant-se al PSC, altres i a l’abstenció; la CUP-AE recull el vot independentista de Reagrupament, gran part de SI i un xic d’ERC; el Partit Pirata es la nova CORI; Ciutadans treu el cap discretament; ERC sobreviu com pot al tsunami cupero; s’enfonsen CIU, PSC i PxC, mentre que el PP segueix dins la marginalitat anecdòtica.

Un cop eliminades totes les opcions que tenen menys d’un 3% del vot i tenint en compte que no puc aplicar la Llei d’Hont per provincies, ja que desconec la procedència territorial de cada vot, el Parlament de Catalunya quedaria així:

Les possibles fórmules de Govern podrien ser:

Govern Anticapitalista (ICV-EUiA-CUP): A priori sembla l’aliança més factible, amb Herrera de President i David Fernandez… mm… de Conseller d’Interior? Tindria prou maduresa la CUP per abandonar el seu maximalisme teenager i fer un govern contra les retallades i l’austeritat sense que les seves bases es tallessin les venes si al matí següent no hi ha una revolució total?

-Govern Ultranacionalista (CUP-ERC-SI): Amb la única finalitat comuna de proclamar la Independència al matí següent, sense referèndums ni punyetes, aquesta formula podria acabar derivant en una divisió social ètnica en torn a la llengua d’origen, o bé, en una guerra de Messies entre Fernandez, Junqueras i Tena, per veure qui és més nacionalista dels 3.

-Govern d’Eco-Pirata Republicà (ICV-EUiA-ERC-Pirata): Un executiu centrat en fer referèndums (via Internet o no) per conèixer el parer individual de la gent en diverses mesures keynesianistes i ecològiques, però sense caure en un radicalisme socialista en economia. Tindria una pinça a l’oposició molt dura pels dos cantons amb CIU-SI per la dreta i CUP per l’esquerra (que, de ben segur, no dubtarien en aliar-se contra l’enemic comú).

h1

14N: Una Vaga que va girar una Campanya

Novembre 15, 2012

Tv3 i el Grup Godó no van convocar a la gent a la Vaga, fent-ne difusió 24h al dia durant mesos; els Ajuntaments convergents no van posar autobusos i trens especials perqué la gent pogués anar a la manifestació; Tv3 no va donar cobertura en directe als piquets; a la marxa no hi havia cap membre del Govern;  Núria de Gispert no va rebre entre abraçades als sindicalistes al Parlament i avui Artur Mas no assumirà com a propi el full de ruta contra l’austeritat i les retallades.

Aquesta no era una performance a major glòria de la burgesia local, sinó un acte internacionalista on la classe obrera de tot Europa del Sud es va ajuntar, més enllà de tota absurda frontera que ens pretengui dividir o enfrontar, per plantar cara a la dreta global que ens ha dut fins aquest abisme d’austericidi, privatitzacions, atur i desnonaments.

 Milers de persones ahir van secundar la vaga més massiva de les 3 en les que he participat activament com a piquet. A Hospitalet vaig tenir la oportunitat de secundar el piquet clàssic de CCOO-ICV-EUiA (amb algun espontani d’UGT i una única persona d’ERC) que es va deturar a aturar un desnonament; el de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que anava empaperant els bancs amb cartells de “culpables”; així com el dels Indignats del 15M, on vaig intervenir al final explicant a cop de megàfon la campanya d’Unitat contra el Feixisme per impedir que PxC entri al parlament.

I per la tarda una Manifestació massiva i pacífica, portant aquest magnífic cartell de “Reta-Lladres” que va encapçalar el bloc massiu d’ICV-EUiA! Aquest cop ni els policies infiltrats de Puig han pogut rebentar la jornada cremant quatre contenidors; deurien estar massa enfeinats apallissant nens de 13 anys.

La manifestació també ens van deixar amb les esperpèntiques declaracions de la tòtila Marta Rovira, Secretària General d’ERC, assegurant que volia un nou estat per no haver de fer més manifestacions i vagues. No sabem si es que en la Catalunya independent que somien serà una dictadura totalitària sense drets civils, o es que la molt burra s’ha cregut el seu propi programa on s’assegura que després de la secessió viurem en una Arcàdia feliç  entre unicorns i fades, sense treballar.

En fi, desconec si la Vaga servirà per posar punt i final les polítiques suïcides de desnonaments i retallades per satisfer els desitjos dels mercats, però el que és ben segur es que hem aconseguit aixecar les banderes de la dreta per ensenyar les retallades que s’hi amaguen a sota; aquesta campanya està girant vertiginosament cap a l’eix social i a la seu de CIU comença la suor freda.