Reflexions d’urgència sobre les Eleccions Basques i Gallegues

1) Ha guanyat la dreta: els partits indubtablement neoliberals i conservadors han obtingut la majoria absoluta en ambdós parlaments tant en vots com en diputats i governaran a les dues comunitats. Per tant, ha estat un fracàs rotund de l’esquerra sense pal·liatius ni excuses que valguin. Rajoy pot demanar el rescat o fer les retallades que vulgui, les urnes l’han avalat.

2) El PSOE segueix camí a l’abisme: Ni gestionant raonablement bé la crisi a Euskadi, ni sent el lehendakari que ha portat la pau, ni enfrontant-se a les retallades de Rajoy el PSOE no pot parar de perdre vots a una velocitat de vertigen: el 50% a Galícia i un 40% a Euskadi. Els socialistes segueixen desorientats ideològicament, sense cap idea ni projecte il·lusionant, ni amb cap estratègia per sortir de la crisi diferent a la de la dreta. EL PSOE segueix el camí del PASOK i no del PSF; internament Rubalcaba cada cop està més debilitat i la possibilitat de que ni es presenti a les properes generals va agafat pes.

3) Les coalicions àmplies d’esquerres arrasen, el fraccionalisme fracassa: Esquerda Unida en solitari va obtenir el 2009 el 0,98% de vot i el coalició amb Anova, Equo i Espai Ecosocialista (la coalició Alternativa Galega d’Esquerda) el 14,5%, gràcies també al emblemàtic carisma de Beiras, tot sigui dit. Al País Basc la divisió entre Ezker Ainza, Ezquer Batua i Equo els deixa als tres sense representació (junts tindrien entre 4-5 diputats amb els mateixos vots). Mentre estant Bildu aconsegueix 21 diputats, superant de llarg el sostre de Batasuna, gràcies a les aportacions que hi fan partits més moderats com Eusko Alkartasuna, Aralar o Alternatiba.

4) L’abstenció, el vot en blanc i nul, un xec en blanc per la dreta: Alberto Nuñez Feijoo serà president de Galicia i el PP guaya 3 escons més, tot i passar de 760.000 vots a 654.000 vots. Un cop més queda demostrat que l’antipolítica és l’estratègia de la dreta: la idea de que tots els polítics son iguals i que la culpa de la crisi es de futileses irrellevants com si un regidor cobra dietes o no, porta a que els veritables responsables de les retallades i les desigualtats socials es mantinguin en el poder.

5) Artur Más és més nacionalista que EH Bildu: Laura Mintegi, la candidata de l’esquerra abertzale, ha basat tota la seva campanya en l’eix social per tal de diferenciar-se del seu enemic nº1, el PNV, expressant clarament que ara no era el moment de referèndums, sinó de afrontar la crisi i les retallades amb redistribució, com molt bé estan fent ja a on governen, com a Sant Sebastià. Aquí en canvi, tenim a un hooligan identitari capaç de fer el que sigui per alienar la població, obtenir la majoria absoluta i tapar la seva nefasta gestió.

6) L’estratègia de Bildu es la oposada a la de ERC: La veritat es que em va fer una mica de llàstima veure la secretària general d’ERC ahir apropiant-se dels resultats de Bildu, quan aquesta coalició mai se li passaria pel cap, ni per un instant, fer de crossa al PNV. Al contrari: son els seus arxienemics i una alternativa clara i radical, sens ponts d’entesa possibles.

I si us han semblat rucs els gallecs per votar a qui els retalla, espereu-vos a veure els resultats del 25N!

El dilema d’IU a Andalusia

Superant tots els auguris de les enquestes Izquierda Unida –  Los Verdes va aconseguir un resultat històric de 12 diputats, amb 120.000 vots més que a les anteriors autonòmiques, esdevenint la única força que creix en vots en aquesta comunitat, amb resultats tan espectaculars com el 67% de vot a Marinaleda, esdevenint el dic de contenció a la dreta i la clau del Govern.

Queda clar, per una banda, que ara mateix no hi ha espai per més d’una força política a l’esquerra del PSOE:  eQuo ha estat un bluf amb un 0,5% de vot, perdent suport des del 20N. Les idees estrictament ecologistes, sense un marc d’esquerres, no tenen cabuda ara mateix dins un context de reformes laborals i rescats bancaris; no és d’estranyar tampoc que Europe Ecologie tingui un 2% d’intenció de vot a França, quan havien arribat a un 14% als comicis europeus, o que Die Grunhe ahir mateix es quedés a la vora de ser extraparlamentari a les eleccions regionals del Sarre. Equo faria bé d’integrar-se com una corrent interna d’IU, ampliant la seva pluralitat, o bé sumar-s’hi en una coalició a la catalana. La resta d’opcions d’extrema esquerra no passen d’una marginalitat anecdòtica.

Que pot fer IU davant el pacte amb el PSOE? Quines opcions té?

1) Entrar al Govern: Al meu ajuntament existeix un pacte PSC + ICV-EUiA, on constantment hem de torejar els contradiccions que això representa cada cop que els companys socialistes actuen de forma deslleial, fent retallades amb nocturnitat i traïdoria sense consultar als seus socis, bàsicament perqué porten arrossegant els vicis i corrupteles de 30 anys de poder. Governar en temps de crisis es molt complexe, gens agraït, i canviar els engranatges de les xarxes clientelars anquilosades és una eina hercúlia i titànica. Si IU opta per aquesta via cal que posi les bases per estar present en els llocs on es prenguin les decisions econòmiques i urbanístiques fonamentals i exigeixi càrrecs de pes que li permetin introduir canvis estructurals, com per exemple acabar amb el latifundisme; així com visualitzar el seu pes dins l’administració, evitant per una banda la sensació d'”olla de grills” i per l’altre la de ser una mera comparsa.

2) Donar  suport a Griñan des del Parlament:  Aquesta seria la opció més fàcil, negociant cada mesura, llei i pressupost, sense desgastar-se per governar, però sense entrar a la cuina del poder i tocar els fils estructurals del sistema. Tenint en compte, però, que el PSOE a la mínima pot acabar negociant mesures neoliberals amb el PP i que la inestabilitat parlamentaria pot acabar produint un avançament electoral com a Astúries, donant la culpa a IU per la seva immaduresa ideològica i la manca de preparació per governar.

3) Deixar que governi el PP: El retorn de la “pinça” d’Anguita o un escenari extremeny que seria nefasta per IU, com ja ho va ser als 90’s. Cayo Lara ja ha negat la possibilitat que això succeeixi , però també ho va dir a Extremadura i algun sector intern de l’ala més radical (CUT) ja ha amenaçat amb escindir-se si hi ha pacte amb el PSOE. Possiblement els serviria per apropar-se a sectors del 15M i anti-capitalsites que no veuen diferències entre el PP i el PSOE, però perdria tota la credibilitat com a força per aturar la dreta. Confio que no passarà, però tampoc posaria la ma al foc!

Les tres opcions, com hem vist, tenen els seus pros i contres, riscos i potencialitats. Suggereixo, doncs, que s’actuí amb prudència, responsabilitat i primant en tot moment la política per sobre dels càrrecs polítics, sense airejar les discrepàncies internes, però comptant amb les bases en tot moment.

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d'”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?