Els típics errors de l’esquerra al poder que Ada Colau no hauria de repetir

Com bé sabem els arqueòlegs marxistes, l’estat i totes les seves institucions públiques es van crear fa uns 4.000 anys per part de la classe oligarca a fi de perpetuar i legitimar els seus privilegis en el temps i l’espai, fent creure que els seus interessos particulars eren els de tota la societat en general. Al llarg d’aquests mil·lenis hem tingut diversos relleus entre elits a l’hora de dirigir l’administració pública: els guerrers prehistòrics i ibers, els patricis romans, els aristòcrates islàmics, els senyors feudals o la burgesia industrial i financera.

A partir de la instauració del sufragi universal, en algunes ocasions puntuals (Segona República, primers ajuntaments democràtics, Tripartit…) les forces polítiques que representen a les classes populars han accedit a gestionar les institucions públiques, la qual cosa representa una subversió del concepte d’estat en si mateix. La classe explotadora, però, segueix disposant del poder econòmic, entén que l’aparell administratiu existeix exclusivament per protegir la seva propietat, no es queda de braços creuats i en poc temps retorna al poder, aprofitant també els errors de l’esquerra. A continuació faré un petit repas històric de quins han estat els més freqüents, segons el meu criteri.

Allende i Pinochet

1) Infravalorar a les forces repressives de l’estat, ensinistrades per obeir a la oligarquia tot i que aquesta ja no sigui qui li dona les ordres directament. Aquest es l’error més comú i freqüent. Com pot ser que Lluís Companys, Ministro de la Marina de la República d’Espanya, no s’adonés que un dels seus generals, Francisco Franco, era un colpista que en poc temps l’acabaria afusellant? Com es possible que Salvador Allende tingués plena confiança en el seu general Augusto Pinochet fins al darrer moment, quan aquest acabaria assaltant el Palau de la Moneda? Perquè  Joan Saura no es va atrevir a fer una neteja més a fons de la Conselleria d’Interior i va permetre que es produïssin incontrolades càrregues policials que van ser letals per la imatge d’ICV? En el cas de Barcelona, Ada Colau haurà de fer front a una Guàrdia Urbana que ve esquitxada de casos tan foscos i tèrbols, com les tortures i el posterior suïcidi del cas Ciutat Morta, l’advocat del qual sona per regidor de Seguretat. La direcció de la Guàrdia Urbana ja ha rebut el canvi de govern amb una dimissió anticipada, la qual cosa apunta a que aquest cos policial pot ser un Cavall de Troia incontrolable, disposat a dinamitar la imatge del l’Ajuntament, en una matèria molt sensible (com va passar amb el Tripartit). Espero que Jaume Asens sigui capaç de posar orde i fre a les males pràctiques, sense que això acabi repercutint en una sensació d’inseguretat ciutadana que la dreta aprofitaria per fer campanyes de populisme apocalíptic.

2) Desmobilitzar els Moviments Socials i deixar el carrer pels despatxos: Quan el PSUC i el PCE van entrar a governar molts ajuntaments democràtics, després de les eleccions municipals de 1979, van passar a gestionar l’estat contra el que portaven lluitant 40 anys, inclús amb les armes, en la fosca clandestinitat, patint tortures policials i sent empresonats. Aquest canvi de cultura política va produir una forta desmobilització de moltes persones pensant que la feina ja havia acabat i que podien tornar a casa, deixant la política en mans de professionals. Les contradiccions internes dins el PSUC van fer-lo esclatar pels aires en el seu Vé Congrés de 1981: els partidaris més ferms de la institucionalització van marxar al PSOE-PSC (la gran majoria) i els més revolucionaris van acabar en grupuscles extraparlamentaris. Que pot fer Barcelona en Comú per evitar que això es repeteixi? Doncs evitar que les seves bases es desmobilitzin, no deixar de trepitjar mai el carrer, ni comprar o vampiritzar via subvencions als moviments socials. Xerrades obertes a peu de carrer en cada barri i districte, una alcaldessa que estigui amb les lluites socials i no tancada dins un despatx. Però el canvi també ha de vindre per part de la mentalitat de la militància: Ara nosaltres som l’Estat, prou complexes adolescents a l’hora de defensar a capa i espasa l’obra de Govern, a les xarxes, al carrer o a on calgui. La primera oportunitat es aquest proper dissabte

3) Cedir l’Hegemonia Mediàtica-Cultural a l’oposició: Aquest va ser l’error més imperdonable del Tripartit: contemplar impassible com els mitjans de comunicació públics, subvencionats o privats creaven una hegemonia mediàtica on els descomunals avenços socials del Govern d’Esquerres quedaven ocultats darrere cada fotesa ridícula relacionada amb l’Estatut. El passat dilluns no havien passat ni 24 hores de la victòria d’Ada Colau que a les profunditats cavernàries de  TV3 es va realitzar una tertúlia on els 4 convidats eren uns indepes hiperventilats que es van dedicar a vomitar el seu odi contra els resultats democràtics, emprant els típics arguments racistes i etnicistes que sovint s’amaguen darrere del nacionalisme català més extremista:

Tweet d’un tertulià habitual de TV3

Disputar l’hegemonia cultural al relat oficial del populisme identitari del Règim, repetit ad nauseam pels palanganers del poder, es molt difícil. Ada Colau, afortunadament, disposarà d’un canal alliberat de la dictadura mediàtica convergent (BTV), on podrà donar veu als milions de ciutadans catalans que discrepem o tenim opinions diferents de les que dicta Artur Mas i que fins ara hem estat silenciats i invisibilitats pel poder. Per poc que pugui ha de respondre a les falòrnies que constantment inventen els mitjans de la dreta, per passar a l’ofensiva amb una dialèctica que substitueixi la lluita de pobles per la de classes. Cal explicar amb molta cura la nova forma de fer política, així com aquells projectes que suposin un canvi radical en les costums i formes de vida urbanes; a tall d’exemple, EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral guipuscoana per culpa d’una recollida d’escombraries porta a porta molt impopular.

4) No fer front a la pinça entre l’extrema esquerra i la dreta: El 1939 mitjançant el “Golpe de Casado” la CNT s’alia amb l’exèrcit i el PSOE per entregar vilment Madrid a Franco, traint al PCE i deixant a milers de guerrillers i brigadistes a les presons per tal que fossin torturats i afusellats pel feixisme. Molts cops l’extrema esquerra està tan obsessionada en destruir a l’esquerra quan està al poder que fins i tot corre a abraçar-se amb la dreta, com quan alguns trotskistes van celebrar la caiguda del Mur de Berlín al costat dels deixebles de Reagan i Thatcher. Tot sembla indicar que els tres regidors de la CUP a Barcelona han vingut a l’Ajuntament no a canviar la realitat ni a transformar la ciutat, sinó a veure complerts els seus perjudicis contra Barcelona En Comú, esperant pacients a que cometin un error per llençar-se a la jugular. Si això succeeix, l’únic que passarà es que l’alcaldia tornarà a la dreta i a la oligarquia, mentre que ells potser guanyen un regidor més i ja. El seu dogmatisme ètic (o més aviat postureig estètic), més semblant al d’una ordre de franciscans que a cap idea derivada del materialisme històric, els ha dut a entregar amb alegria les alcaldies de Vic o Blanes (i veurem que passa a Sabadell) al statu quo o la dreta, abans que contaminar-se governant amb una altres partits que no siguin tan purs com ells. (Nota: per governar amb CIU a Arenys de Munt o Sant Pere de Ribes, mai van tindre cap escrúpol i ni tan sols es va exigir complir cap mena de codi ètic. En ambdós casos CUP ha perdut l’alcaldia a les urnes). L’actitud que hauria d’adoptar BeC al respecte la CUP ha de ser en primer lloc de ma estesa en tot moment, per tal que quedi sempre en evidència que els sectaris son ells; en segon lloc no tindre mai cap mena de complexe en fer front a la seva arrogant superioritat moral de qui no ha trencat mai un plat, perqué li fa por rentar-los i embrutar-se les seves delicades mans.

PD: Si algú té algún dubte de fins a quin grau de trastorn paranoide arriba l’odi sectari i fanàtic de la CUP contra Ada Colau, que doni un cop d’ull a aquest blog, si es que pot aguantar 10sg sense vomitar de fastig

5) Generar falses expectatives irrealitzables: Com ja he dit molts cops, el “wishful thinking”, l’infantil voluntarisme del pensament positiu del “si se puede”, ha portat a un empoderament ciutadà, que està molt bé, però es basa en una fal·làcia: creure que la realitat es transforma mitjançant la voluntat i no a través d’unes condicions objectives que ho permetin. Tot el que es prometi i s’anuncii s’ha d’haver estudiat amb una memòria econòmica que avali que es possible fer-ho. I aquells projectes que no es puguin dur a terme per culpa d’altres institucions s’han de poder denunciar, com Obama davant el bloqueig republicà de les cambres legislatives, o Tsipras davant les pressions de la Troika. Colau hauria de calendaritzar el seu programa per tal de que el canvi sigui un degoteig constant, factible, tangible i realitzable foragitant qualsevol ombra d’utopia quimèrica.

6) Donar una imatge d’inestabilitat: Aquest es el gran argument amb el que sol basar la dreta la seva oposició contra coalicions d’esquerres. Son grups diferents que només saben que barallar-se entre ells, mentre que la dreta representa l’ordre, l’estabilitat, la jerarquia i el lider amb ma de ferro. El Tripartit sovint era caricaturitzat com un “Dragon Khan”, quelcom que no ha passat amb Artur Mas, tot i que els ensurts, la incertesa o els canvis radicals d’opinió han estat molt més freqüents amb l’actual govern. La gran sort de Barcelona en Comú es que, a diferència d’anteriors precedents, no s’ha gestat com una suma de marques on hom busca sobresortir per damunt els altres, sinó amb un de nou que els engloba a tots, amb un hiperlideratge reconegut i indiscutit. Cal retornar, en certa mesura, a la lleialtat del centralisme democràtic leninista: les critiques a porta tancada i de cara al públic unitat i fermesa.

Doncs res, molta sort al nou Govern Municipal de Barcelona. Passi el que passi aquest blog estarà al seu costat.

Lluís Companys i José Montilla: ànimes bessones?

La passada setmana es va complir el 70é aniversari de l’afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys, a mans de les tropes franquistes, esdevenint així la única execució d’un president democràtic a Europa durant tot el S.XX. I com jo soc molt de celebrar efemèrides, m’ha donat per llegir-me la biografia d’aquest personatge realitzada per Enric Vila i que du per títol “Lluís Comanys. La veritat no necessita màrtirs“, frase amb la qual no podria estar més d’acord.

I com més m’endinso en el coneixement d’aquest històric dirigent, més semblances hi trobo amb l’actual inquilí de la Pça St.Jaume, el cordovès José Montilla:

-Tots dos varen cursar la carrera de dret, sense gaire fortuna: Montilla la va deixar a segon i Companys va trigar 9 anys a llicenciar-se.

– Companys pertanyia a la ala més d’esquerres i menys nacionalista d’ERC. De fet ell venia del Partit Republicà Reformista Català, on dirigia la seva publicació “La Lucha“, treballa d’advocat laboralista durant els anys del pistolerisme ; NO va donar suport als fets de Prats de Montlló, on Macià intentava envair Catalunya, i el 14 d’Abril del 1931 va proclamar la República Espanyola (i no catalana), una hora abans que Macià el rectifiqués. Al integrar-se dins ERC sempre va estar profundament enemistat amb els sectors ultranacionalistes provinents d‘Estat Català. A Montilla li passa quelcom semblant, doncs sempre és vist molt menys catalanista que el seu predecessor Maragall i dins el seu partit els sectors més nacionalistes s’el miren amb recel o directament demanen el vot per Mas, com Sobrequés.

-Ambdós comencen la seva carrera política a l‘àmbit del municipalisme: Montilla com a regidor d’Hisenda a St.Joan Despí (amb només 25 anys) i posteriorment com a alcalde de Cornellà amb àmplies majories absolutes durant 19 anys. Companys és escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà l’any 1917 i el 1931 per ERC.

– Tant Companys com Montilla van ser Ministros del Gobierno de España: Companys va dirigir durant part de 1933 el Ministeri de Marina, on va conèixer a Francisco Franco en un acte a Mallorca i es van caure mútuament bé. Montilla va ocupar la cartera d’Indústria, Comerç i Turisme entre 2004 i 2006, on es va destacar per la opa a Gas Natural o el domini “.cat” a Internet.

-Els dos accedeixen a la Presidència de la Generalitat, succeint a figures extremadament carismàtiques (Macià i Maragall), encapçalant governs d’esquerres molt inestables i amb enemistats internes. Companys governa amb ERC, PSUC, POUM, CNT i USC, arribant a un grau d’enfrontament tal que acaben a trets i amb 500 morts el Maig del 1937. Montilla pacta amb PSC, ERC i ICV-EUIA, amb fortes tensions i enemistats internes arran de l’Estatut, el Quart Cinturó, la educació concertada, els referèndums-farsa indepes…

-Tot i la seva poca fervor catalanista en moments molt concrets dels seus mandats, els dos acaben fent actes simbòlics extremadament arriscats i de signe quasi independentista: Companys proclama la República catalana dins la República Espanyola l’Octubre de 1934 en solidaritat a la Vaga General Revolucionària de PSOE-UGT a Astúries contra l’entrada del partit filo-feixista CEDA al Govern, fet que acaba portant la suspensió de la Generalitat fins al 1936 i l’empresonament de tot el Govern autònom. Montilla va encapçalar recentment la manifestació nacionalista més multitudinària de la història de reivindicació independentista, en front a les retallades de l’Estatut, sent agredit per grupuscles violents.

– Els dos pacten amb l’esquerra espanyola per derrotar a la dreta catalana, en tot moment: Companys, forma part del govern republicà espanyol, dona suport als governs d’esquerres a Madrid, posteriorment es presenta de cap de llista pel Front Popular el 1936, amb el PSOE i el PCE i dirigeix tota la Guerra civil contra la burgesia catalana de la Lliga Catalanista, que havia boicotejat totes les lleis de la Generalitat i no dubta en finançar el cop d’estat franquista. Montilla impedeix que el PSOE l’obligui a pactar amb CIU i fa un front d’esquerres, donant suport també al Govern Zapatero.

-Els dos han de fer front a un Estatut d’Autonomia retallat lleugerament a Madrid després de ser aprovat en referèndum a Catalunya, acceptant en tots dos casos les retallades com a mal menor (molt més bèsties les  retallades del 1932, ja us ho dic ara!!)

-Els dos governen en moments de gran crisi econòmica i social, en una desconfiança generalitzada cap a la democràcia parlamentària i en un context en el que a Europa creix una dreta extrema que basa els seus preceptes ideològics en la xenofòbia populista.

-I ja a nivell anecdòtic afegir que tots dos son divorciats i reajuntats amb dones més joves, arriben al Govern a l’edat de 50 anys i l’exerceixen durant una legislatura (de moment).

Home, deu n’hi do les coincidències! I que quedi clar que jo no he votat a cap dels dos. Tan sols espero que la oligarquia burgesa catalana tingui el detall de no afusellar a Montilla al Castell de Montjuïc, amb un judici fals, si el proper Novembre no té prou vots per retornar al poder de forma democràtica. Seria tot un detall!