Posts Tagged ‘EN Lluita’

h1

La curiosa fascinació Trotskista pel Procés

Juliol 9, 2017

Hi ha un soprenent fenomen que em te encuriosit: com els diferents grups trotskistes catalans han acabat sent els màxims defensors del Procés i de la farsa del Pseudoreferèndum del 1O, contradient radicalment així el seu brillant llegat de lluita per l’internacionalisme.

# Trotsky Red Amy

“Nos critican los troskos. Siempre nos criticaron. Pero yo los conozco. Nunca pisan un barrio. Ellos estudian la historia. Se la pasan leyendo. Y nosotros la hacemos”. Cançó de les Joventuts Peronistes.

Mira que intento defugir els prejudicis heretats del meu espai polític; reconec que el trotskisme català ha fet interessants i indiscutibles aportacions als moviments socials catalans, com impulsar el moviment “Aturem la Guerra”, el 15M o la lluita unitària antifeixista. Però en aquest tema trobo que fiquen la pota i es situen en les antípodes ideològiques de l’essència de la seva filosofia i trajectòria.

Hom podria pensar que prestar la menor atenció a una ideologia tan minoritària es una pèrdua de temps, doncs el darrer cop que els diversos grups trotskistes es van presentar sols a unes eleccions, amb la coalició Anticapitalistes a les generals del  2011, van obtenir un 0,41% de vot, tot i estar en ple fervor del 15M. Però des d’aquell estrepitós fracàs han optat per “l’entrisme“, es a dir, colar-se en partits més grans per controlar-los des de dins. Així doncs Izquierda Anticapitalista està dins Podemos, Lluita Internacionalista i En Lluita formen part de la CUP, el POR es una corrent dins Esquerra Unida i Revolta Global té alguns membres  a la executiva de Catalunya en Comú i controla la direcció catalana de Podem. De fet, podríem assegurar que Podem, a dia d’avui, es la organització trotskista amb més influència a Catalunya des del POUM del 1936-37.

Recordem que el trotskisme es va escindir de la III Internacional i del moviment comunista oficial, entre altres motius, per les discrepàncies en torn a les tesis del “Socialisme en un sol país” adoptada el 1925 en el XIV Congrés del Partit Comunista de la URSS, segons la qual la revolució social s’havia de limitar a les fronteres nacionals de Rússia. Davant això Trosky va plantejar un internacionalisme radical amb una expansió d’una revolució permanent arreu del món. Una posició coherent i que calia defensar, llavors, davant els abusos autoritaris de l’estalinisme.

La majoria de grups trotskistes tenen noms clarament anti-sobiranistes en els quals es fa referència a que els revoltes han de ser globals i les lluites internacionalsites. Així doncs… en quin moment els trotskistes catalans van passar de defensar una revolució sense fronteres a ser uns apassionats proselitistes del fiscal-sobiranisme, les banderes, el patriotisme i el replegament identitari?

El problema de fons es que els trotskistes tenen una malaltissa fascinació hipnòtica per “la gent”, “el carrer” i “els moviments socials“. Segons aquesta visió infantil, maniquea i simplista, qualsevol mobilització popular es bona per naturalesa, dona igual la causa o qui la promogui. Si hi ha gent al carrer es l’inici d’una revolució, sempre tenen la raó i s’hi ha de ser al costat. I punt.  Amb aquesta lògica tan pueril, els trotskistes han acabat donant suport a mobilitzacions populars d’allò més curioses:

  • El 1941 van donar suport a la “revolució” nacionalista d’Ucraïna, en contra de la ocupació soviètica. Aquests nacionalistes, però, acabarien poc després col·laborant amb Hitler per deportar jueus als camps d’extermini.
  • Als anys 80’s van aplaudir als moviments anti-comunistes a la RDA que van provocar la caiguda del mur de Berlín, tot i que la implosió de la URSS va suposar un triomf del neoliberalisme de Reagan i Tatcher, la fi de les polítiques keynesianes i de suport a l’estat del benestar a occident.
  • Recentment han donat un suport incondicional i acrític a “Les primaveres àrabs“, tot i que això suposés estar al costat de les intervencions militars i bombardejos de la OTAN a Líbia o Síria, així com el sorgiment del terrorisme islamista del ISIS.
  • El 2013 van vitorejar al moviment nacionalista “Euromaidan” que defensava la independència d’Ucraïna respecte a Rússia, tot i que aquest estava liderat per un grup d’ultradreta obertament neonazi com Svoboda.

A mi ja em perdonareu, però creure que totes les causes son vàlides de per si o que tots els moviments socials son el germen d’una revolta em sembla d’una ceguera preocupant.  Encara sort que no es van creuar mai amb les mobilitzacions contra el matrimoni igualitari o l’avortament que va organitzar Hazte Oir i el Foro de la Família durant el govern de Zapatero! Com hi havia gent al carrer, tenien la raó i, per tant s’hi havia de ser, oi? O no?

Ja he explicat que, per mi, el Procés no es més que un moviment reaccionari i una farsa propagandística organitzada pel Govern convergent per aturar els efectes polítics del 15M i dirigir la ràbia social per la crisis envers suport messiànic a CDC.

La immensa majoria de població que no es manifesta pel Procés no es gent? Que son? Subhumans? Animals? Les classes populars i treballadores de l’Àrea Metropolitana que han donat l’esquena massivament al Procés, amb apatia i indiferència, son menys “gent” que Laporta, o Artur Mas? Pregunto.  Els 5 milions de persones que no van votar el 9N son menys vàlides que els 2 milions que ho van fer? Son tots feixistes o centralistes? No ho crec pas.

Amics trotskistes, recupereu l’ànima internacionalista i alter-globalista que us havia caracteritzat fins 2012 i situeu-vos al costat dels que treballem per construir un món federal, sense fronteres nacionals i amb unes sobiranies fiscals a nivell continental que permetin redistribuir la riquesa i el deute d’una forma més eficient, superant les desigualtats socials i econòmiques a escala planetària. Si, tal com afirmàveu el 1925, Rússia no podia fer una revolució tota sola, menys encara Catalunya contra un mercat globalitzat! I, sens dubte, mai ho farà de la maneta de CDC.

Anuncis
h1

#CanviemLH : Una Assemblea Oberta per unir l’esquerra i canviar l’Hospitalet

Juny 20, 2014

Espai Unitari Cartell Definitiu

Sang, suor, llàgrimes, hores i hores de reunions inesgotables, amb successives esmenes de les posteriors rectificacions  sobre els canvis previs. Arribar a materialitzar el cartell que veieu sobre aquestes ratlles ha estat un tortuós calvari ple de petits dilemes, drames i dubtes de tota mena. Si governar una coalició entre dos partits, completament sòlida i assentada , es sovint complexe i ple de subtileses, fer-ho en un espai nou, entre més de sis formacions polítiques i moviment socials, que porten a les esquenes anys de recels mutus, no podia ser tampoc gens fàcil. Però aquí està el cartell, concretament la versió nº16 del mateix, si no m’he descomptat. Després de tant teoritzar sobre que si la Syriza, que si un Procés Constituent, que si un Nou Espai, si un Front d’Esquerres... per fi comencem a tocar exemples reals.

Com hem arribat fins aquí?

1901513_243442469160469_468291844_n

Cartell de la primera Xerrada-Debat

En un futur es ben possible que algún historiador local estigui ben encuriosit de saber com s’ha gestat tot aquest procés, així que altruistament li avançaré un xic la feina. Tot va començar el passat 22 de Febrer, amb una xerrada a la cooperativa Espai Brotes, on membres de ICV, EUiA, CUP, Els Verds i En Lluita varen fer un debat sota el títol: “Cal una candidatura unitària d’esquerres a L’Hospitalet?“. Jo no hi vaig anar, ja que en aquells dies em trobava fent les jornades maratonianes d’organització al World Mobile Congress, però es comenta que la resposta a la pregunta del títol va ser unànime en que si, que calia, almenys, plantejar-ho.

Aquella xerrada va servir sobretot per trencar el gel i fer un primer reconeixement mutu entre persones que ja ens coneixíem d’haver coincidit en infinites lluites al carrer. A diferència d’anteriors debats  que tan sols havien servit per excloure, confrontar i dividir, aquest cop es començava amb molt millor peu.

A partir d’aquí es varen fer un seguit de reunions mensuals amb militants de base on es van deixar aparcades les presses polítiques, per centrar-nos en crear un clima de mínima confiança que resultava obvi que no existia. En aquestes reunions s’han anat sumant (i restant) altres formacions fluctuants com Pirates, Podemos, Lluita Internacionalista, Procés Constituent o Solidaritat.

Però: on posar el límit? podia participar tothom en aquesta assemblea, sense cap mena de filtre? Per tal de superar aquest escull es va realitzar una curiosa dinàmica esplaiera on els participants a l’assemblea ens havíem de situar físicament en una banda o altre de la sala segons si volíem prioritzar molt o poc un principi ideològic o un altre. Coses molt bàsiques i quasi de sentit comú per a qualsevol progressista, com l’anti-racisme, els serveis públics o la participació democràtica.

Per tal de poder conèixer casos similars que ens poguessin servir d’exemple vàrem fer també una  nova xerrada, aquest cop amb diverses experiències de confluència política municipal (Mollet, Figaró, Les Franqueses o Badia del Vallés), en poblacions infinitament més petites que l’Hospitalet i que ens varen deixar un xic moixos davant els successius fracassos als que molts havien acabat abocats.  Però, per altre banda, l’esperançador resultat de les eleccions europees o el procés molt similar que naixia a Barcelona de la ma d’Ada Colau (Guanyem Barcelona) ens indicaven que, potser, aquest cop el context era tan diferent a qualsevol anterior que els errors passats no tenien perqué repetir-se.

I que farem el dia 28?

El mateix dia del Orgull LGBT a les 9:30h matí ens trobarem al IES Fontseré de la Florida (merci al Regidor d’Educació per fer-ho possible) on ens dividirem en grups, seguint una metodologia basada en l’Ara es Demà, per debatre en cinc eixos: Ocupació, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació Democràtica i Medi Ambient i Consum, a partir de els dades objectives de la realitat actual i les accions i polítiques que ja s’han fet tant des dels moviments socials,  com dels dels partits. Jo estic a la comissió de metodologia i m’encarregaré de fer la presentació de l’acte i twittejar l’esdeveniment.

L’objectiu no es fer un programa, ni una llista, ni dissenyar una campanya. Tan sols es tracta de fer un diagnòstic compartit, una reflexió col·lectiva dels principals problemes de la ciutat i fer un lleuger esbos de les estratègies que hem de seguir per solucionar-los des de l’administració local, evitant caure en idealismes utòpics o particularismes personalistes. L’important es trencar el gel i crear sinergies per tal de seguir avançant junts, treballar plegats i deixar de veure’ns com  diferents grupuscles competint i recelant, per ser un espai de cooperació per una causa comuna.

Doncs res, tan sols em queda convidar-vos a vindre!

h1

Es possible una Syriza Catalana?

Octubre 17, 2012

Com no puc assistir al debat que es durà a terme avui a la meva ciutat entre diversos representants de les coalicions ICV-EUiA, CUP i Anticapitalsites sobre si és possible una Syriza Catalana, he decidit deixar la meva opinió personal al respecte, per escrit!

Que és Syriza? Al contrari del que molts plantegen, Syriza no simplement és la unió de tots els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i punt. A Grècia es varen presentar diverses llistes electorals al marge de Syriza, com els comunistes prosoviètics del KKE, els trotskistes d’Antrasya o els ecologistes dels Verds, amb més pena que glòria, tot sigui dit.

El que plantejava la coalició d’Alexis Tsipiras era quelcom diferent: aprofitar el desgast total de la socialdemocràcia  per ocupar aquest espai entorn a una idea simple que alhora era radical, però possibilista: renegociar el deute dins la Unió Europea i l’Euro, retallant el pressupost de defensa en comptes de la política social. Un concepte que va ser titllat de reformista per part de  KKE i Antrasya, però que va desfermar onades de terror als mercats i a Alemanya, que van fer una campanya de la por amb fugues de divises massives incloses. Senyal que havien donat al clau.

Es possible que això passi a Catalunya? A Catalunya si bé ens trobem amb un desgast força notable de la socialdemocràcia, aquest no es tan accelerat com a Grècia, ja que  aquí encara no s’han produït governs d’unitat nacional PP-PSOE o PSC-CIU (tot arribarà). Per altre banda els partits d’esquerres, així com els moviments socials han encertat totalment en denunciar les retallades i assenyalar els culpables, però han fracassat estrepitosament en proposar una idea alternativa, simple i engrescadora com a alternativa il·lusionant.

En canvi, la dreta i l’extrema dreta ho han fet de faula, doncs ens han venut eslògans i conceptes populistes que han calat molt ràpidament: “Primer els de casa”, “Espanya ens roba-Independència” i “El problema és la democràcia i els privilegis dels polítics”; falsos culpables, cortines de fum i conceptes fàcilment digeribles per persones no iniciades en economia o teoria política, però que tan sols beneficien als partits de dretes. Que jo no dic en cap cas que no s’hagi de debatre si es pot rebaixar el sou d’un diputat o que el dret de l’autodeterminació sigui important, però aquest no és el tema: els cotxes oficials o el suposat dèficit fiscal amb les regions pobres de la Península amb prou feines es xavalla en comparació als diners que invertim en salvar bancs, pagar el deute, el  frau fiscal o els diners que deixen de tributar les grans fortunes (no diguem ja el que ens costen les persones nouvingudes, que en realitat aporten molt més del que costen).

No sé quina pot ser La Idea Clau per aconseguir un mínim comú denominador que aconsegueixi fer una força d’esquerres potent, amb capacitat de governar i fer el sorpasso a la socialdemocràcia. Peró tinc clar quines característiques ha de tenir aquesta idea: 1) Ha de ser senzilla i entenedora 2) Ha de plantejar una dialèctica esquerra dreta i no democràcia-populisme o Barça-Madrid 3) Ha de ser alhora radical, possible i realista.

Es evident que de cara a les eleccions del 25N a cotrarrellotge no trobarem aquesta idea, però o hi comencem a treballar des de ja, sense sectarismes ni exclusions, o ja ens podem anar preparant per 23 anys més de Convergència al poder.