Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

Crònica de l’assemblea fundacional d’Un País en Comú.

L’any 2013, a la X Assemblea Nacional d’ICV celebrada a Viladecans, el tema estrella va ser la construcció d’un Nou Subjecte Polític. El petit problema tècnic es que llavors no teníem amb qui fer-ho, ja que la la CUP hauria preferit autodissoldre’s en àcid sulfúric abans que tocar-nos amb un pal, doncs ells estan més per bastir Fronts Nacionals amb la dreta. I en quant al Procés Constituent, algú recorda que va ser d’ells després de rebutjar participar en una confluència? Hi han trens que a la història només passen un cop i si no hi puges et passen per sobre.

Afortunadament a partir de 2014 van aparèixer nous actors més sensats amb qui el diàleg ha estat més raonable i ens han dut a una anisada victòria en diversos processos electorals. Això ens ha fet plantejar-nos superar la cultura de la coalició tècnica per una confluència real , basada en objectius compartits i no en quotes de partits. L’assemblea fundacional d’aquest nou subjecte era la culminació d’un ritual de pas polític, la fase liminar d’un procés on els diferents éssers pre-existents sortien de la seva zona de confort ideològic per donar lloc a un nou ésser híbrid, format per la síntesi de les diferents essències, sense que cap en tingués el monopoli. Un PSUC del s.XXI que tant reculli el millor de la nova política del 15M, així com les lluites històriques de tradicions obreres i socialistes, just el mateix dia que es compleixen 40 anys de la legalització del PCE.

Hi havia, però, qui no estava disposat a fer aquest salt. La direcció catalana de Podem, que volia assegurar-se més cadires que ningú a la direcció i no volia crear un nou cens d’afiliats compartit. Es a dir, pretenia una simple coalició electoral per quotes, una mera reedició de la fallida Catalunya Si Que es Pot, sense que les seves bases es barregessin ni passessin a formar part de res nou.  Al veure que un sector crític de Podem els podia prendre el lloc, amb una llista de persones molt més ben vistes per la resta d’actors (com, efectivament, ha passat), va decidir rebentar-ho tot al darrer minut. Es una decisió que lamento profundament. Simplement recordar que a ICV no li han tremolat les cames ni un segon a l’hora de renovar a dirigents que podien suposar un obstacle per a la unitat; persones amb una gran validesa i un lideratge indiscutit, com Ricard Gomà, Joan Herrera o Dolors Camats. Les idees sempre han d’estar per sobre dels càrrecs i les cadires. No pot ser que just 80 anys després de la tragèdia caïnita dels Fets de Maig, estiguem reproduint els mateixos errors sectaris que ens van dur a perdre una guerra contra el feixisme (salvant totes les abismals distàncies històriques, of course), en un capítol més de la llarga història de la divisió de l’esquerra catalana. En fi, espero que s’acabi imposant la raó i es pugui reconduir tot plegat.

El funcionament de l’Assemblea ha estat més dinàmic i fluid que un Congrés habitual, doncs, al no existir una “direcció sortint”, ens hem estalviat la part més avorrida i soporífera d’aquests akelarres: els informes de gestió i les valoracions de les batalletes locals de cada delegació territorial. De fet, no existia cap mena de “delegació”, tothom hi podia participar sense filtres previs. Espero que segueixi sent així en un futur. Però, a diferència dels processos podemites com Vistalegre, aquí es feien votacions presencials d’esmenes ideològiques; els assistents no eren mers espectadors d’un míting a l’espera dels resultats d’una votació online, sinó que tenien capacitat real de participar i incidir en l’ideari de la formació.

Jo vaig vindre acompanyat de la meva amiga @pilar_salma de BComú i de diversos companys de ICV L’Hospitalet i ens vam situar en una grada frontal on teníem una estupenda visió panoràmica del Pavelló de la Vall d’Hebrón, des d’on  podíem xafardejar amb alegria. El primer que ens va sobtar es certa punxada en la participació; van quedar alguns seients lliures quan s’esperava desbordar l’assistència amb pantalles exteriors. Segurament la data hi ha tingut molt a veure, tot i que en temo que molta gent prefereix assistir com a subjecte passiu que no haver de fer cap esforç deliberatiu. També es cert que la crisi amb Podem es va notar en l‘absència d’un perfil molt concret de persones: gent de classe treballadora no qualificada, que es van polititzar de sobte arrel de veure a Pablo Iglesias per la tele, un perfil sovint proper al populisme antipolític (vegeu aclariment a la postdata). Per contra, ens vam trobar amb les cares conegudes de sempre: professors universitaris, sindicalistes, militants de moviments socials i persones amb àmplia trajectòria militant i consciència política. De fet, jo tenia a l’escriptora Rosa Regàs asseguda a la fila del darrere.  I és genial treballar amb persones que tenen una perfil similar, doncs agilitza molt la feina, però temo que ens podem trobar amb el mateix problema que tenia ICV-EUIA i que té l’esquerra a molts llocs a Europa: que parla en un llenguatge esotèric incomprensible per les capes populars més afectades per la crisi.

Com la premsa ha estat molt pendent del Joc de Trons, la veritable batalla ideològica interna ha passat bastant desapercebuda. Aquesta girava entorn a dos punts: independentisme/federalisme per una banda i europeisme crític/euroescepticisme per l’altre. Es a dir, entre replegament identitari o internacionalisme solidari.  La tensió entorn a aquests dos punts va sorgir des del minut zero als fòrums d’internet i als 70 processos locals participatius que s’han dut a terme a nivell local. Es possible reformar Espanya i Europa o ens hem de tancar dins una sobirania insolidària al marge de la globalització? Volem un conflicte només vertical o també horitzontal?

Com la direcció era plenament conscient d’aquesta remor de fons va fer el possible per evitar una batalla oberta on ens haguéssim de mesurar les forces en un pols obert. Van sortir alts representants dels 3 espais polítics a demanar que es rebutgessin tan l’esmena independentista (que va rebre uns 120 vots a favor i uns 1.250 en contra) així com una més federalista on s’esborrava tota referència a una República Catalana (que va tindre el suport d’unes 350 persones i uns 900 vots en contra), per tal que ens seguíssim situant en una calculada ambigüitat que ens permeti mantenir una àmplia transversalitat en l’eix nacional per tal d’unir en un mateix espai a tothom que no vol investir ni votar pressupostos a la dreta espanyola ni a la catalana, sense que cap bandera ens separi.

En quant a Europa, es van presentar tres esmenes que obrien una porta futura a l’euroescepticisme. Van ser defensades per un membre de la retirada llista albanista a la executiva, Sergi Cutillas, i van ser àmpliament rebutjades, excepte una que va ser retirada sense votació, després d’arribar a un consens amb el Grup Impulsor.  No deixa de ser irònic que els defensors més radicals del replegament identitari vinguin d’un espai trotskista anomenat Revolta Global (el qual a partir d’avui té tres membres a la direcció de Podem i dos a la dels Comuns, per cert). En quin moment el trotskisme català va passar a defensar les tesis estalinistes de la “Revolució en un sol país” en comptes de l’internacionalisme? Aquest capítol me’l deuria perdre.

En tot cas els dos debats continuen molt oberts. Com a valoració crítica, potser calia una deliberació amb més profunditat en molts punts. Un tema tan complexe científicament com els transgènics no es pot ventilar amb una intervenció de tres minuts i sense cap intervenció contraria que expliqués altres punts de vista. El fet que totes les esmenes es treballessin en plenari i no en grups més reduïts tampoc facilitava prendre la decisió amb coneixement de causa. Espero que tinguem oportunitat de fer-ho millor en el futur.

El moment més emotiu, però van ser els parlaments dels dirigents estatals de Podemos, Pablo Iglesias i Vicenç Navarro (en vídeo) i de Pablo Echenique presencial, aclamats amb crits d’unitat, que bàsicament es van dedicar a reconèixer la legitimitat del Nou Subjecte, desautoritzant, un com més, a la direcció catalana del seu propi partit. La intervenció més aclamada, però, va ser la d’Alberto Garzón, amb una empatia, senzillesa i un discurs clar i contundent.

Els resultats de les votacions a la direcció provisional (per un any) no van tindre ni la menor sorpresa imprevista: les llistes d‘En Comú Podem (consensuades per BComú, ICV i EUiA) i les de Juntes Podem (del sector confluent i menys antipolític de Podem, crític amb la seva direcció catalana) van arrasar, com tothom ja sabia, doncs era públic i conegut que les dues llistes estaven pensades per votar-se mútuament. De fet, el resultat no crec que hagués variat en res si Albano Dante no hagues retirat la seva candidatura, així que bàsicament s’ha estalviat la humiliació d’una derrota segura.

Els reptes que ara tenim per davant son molts. A nivell intern de partit: triar un nom, desplegar a nivell territorial la organització i redreçar les relacions amb la direcció catalana de Podem. Però, sobretot, el gran repte es com plantar cara a la hegemonia cultural processista convergent quan els seus mitjans de comunicació propaganda públics i subvencionals ens culpin a nosaltres del seu enèsim fracàs amb el Referèndum i tornin a convocar eleccions autonòmiques disfressades d’alguna frikada mil·lenarista com “Vot de la teva Vida”, “plebiscit definitiu” o a saber quina nova pantalla inventen per seguir al poder fent veure que avancen, sense moure’s del lloc.

POST DATA: Faig un aclariment a suggerència de la meva amiga de Podem @marquesacanangl. Ser de classe obrera no es cap vergonya, sinó un orgull. Hi han partits que venen de la tradició marxista que expliquen la política com un conflicte capital/treball (com ICV, EUIA o CUP) aquests partits tenen un perfil de votants molt polititzats i, sovint, qualificats acadèmicament. Altres, com Podem, ho expliquen com un conflicte poble/casta política i arriben a les classes populars més afectades per la crisi. La idea de la confluència es que els dos discursos son necessaris i complementaris, doncs hem d’arribar a tots els treballadors! Tots som necessaris i per això cal que ens unim.

Un País en Comú. El pas transcendental de la Coalició a la Confluència

Quan jo vaig entrar en política el meu partit, ICV, formava part d’una coalició amb EUIA que, a la seva vegada, era una coalició de diferents partits (PCC, PSUC Viu i POR).

A l’hora de funcionar això es traduïa en una organització bastant feixuga i poc operativa que mai vaig acabar d’entendre. Cada cop que s’havia de prendre una decisió, al menys a nivell local, les assemblees d’ICV i EUIA es reunien per separat, debatien sobre el mateix tema i, posteriorment, una delegació dels líders de cada partit prenien la decisió final en una nova reunió. Quan la resolució final no coincidia amb la acordada prèviament amb la de l’assemblea, la culpa sempre era de l’altre partit, un misteriós desconegut que era l’ase de tots els cops.

Els militants de ICV i EUIA només ens trobàvem 15 dies cada quatre anys, durant la campanya electoral. No ens podíem ajuntar mai ja que, en uns llegendaris temps pretèrits anteriors al meu naixement, havien tingut una discussió molt forta i els militants històrics encara es guardaven rancor. Fins i tot a les Festes de Bellvitge teníem estands separats, quelcom que creava una confusió total en molts simpatitzants, completament aliens als subtils matisos ideològics que ens havien dut a tindre una lona entre les dues carpes. Al final es decantaven per qui tenia unes tapes millors o la cervesa més fresca.

Totes les disputes que he viscut durant la Era de la Coalició han estat per cadires. Sempre i sense excepció alguna. Fer el programa era facilíssim. No recordo ni una sola votació que generés debat. Els conflictes sempre venien per la quota de cada partit a l’hora de fer les llistes. Fins al darrer minut abans de que expirés el plaç per tancar les coalicions encara s’estava discutint qui anava de suplent segon. I a mi, que mai he tingut la menor ambició personal per un càrrec polític remunerat, era una cosa que em feia una mandra infinita. Després també teníem batusses d’una apassionant profunditat filosòfica, com la mida dels logos als cartells o els minuts que parlava cada candidat en un míting.

Afortunadament tot aquesta absurda forma de política, juràssica i ortopèdica, es va extingir a les passades municipals per sempre més. Ara a Canviem L’Hospitalet  fem assemblees cada més, tots junts. Les decisió sobre quina moció presentem es pren entre tots en una sola reunió i no en tres. Una forma infinitament més lògica, àgil i operativa de funcionar. I això no vol dir que els partits hagin de desaparèixer, en absolut. Tenim moltes campanyes, xerrades i actes a aportar a la societat.

La Era de la Confluència, però, també té dificultats. Sempre es molt més còmode restar dins la teva petita zona de confort ideològic i parlar només amb qui pensa absolutament igual que tu. Les discussions ideològiques són mínimes i tot acaba entre aplaudiments i somriures. Una confluència, però, implica obrir l’espai a la diversitat i la heterogeneïtat. Vol dir sortir de tu mateix i obrir un procés dialèctic entre tesi i antítesi en busca d’una síntesi.

Avui hem posat la llavor de Un País en Comú, un procés del qual n’ha de sortir un partit que agrupi a tota l’esquerra que no està agenollada davant Rajoy ni Puigdemont, passant de la coalició que va ser En Comú Podem a una veritable confluència.

Sé perfectament que en aquest espai m’hauré de trobar amb alguns independentistes i euroescèptics, dues coses que a mi em grinyolen tant com si una forquilla oxidada rasqués una pissarra. Fins i tot hi haurà gent que no es considera d’esquerres, que creu que no existeix la lluita de classes, que tots som “ciutadans” i que tots els problemes del món es solucionen somrient i votant. I ells hauran de conviure amb un tweetstar bocamoll, europeista i federalista. Que es vagin calçant.

Però si volem derrotar a la dreta processista, a la màfia oligarca que té segrestada a Catalunya en nom d’una Pàtria que no és més que el seu benefici personal, hem de bastir un moviment polític amb una transversalitat i pluralitat capaç de guanyar a l’Hospitalet i a Vic; a Nou Barris i a Gràcia; a Bosost i a Santa Coloma de Gramanet. Hem de fer compatible uns partits que siguin molt ideològics, on es debati en profunditat, amb un espai de confluència obert i plural per a tothom, en torn un programa de denominadors comuns.

A dia d’avui sembla totalment impossible guanyar unes eleccions a Catalunya. La maquinaria de propaganda nacionalista ens té tan arraconats que quan sortim de pur miracle en un programa per fer preguntes incòmodes al President, alguns es pregunten si som marcians. Però cada cop que fem un acte l’espai s’ens queda petit i milers de persones queden fora.

Tinc claríssim que el Bucle Infinit del Procés no acabarà amb cap xoc de trens, ni amb declaracions unilaterals, ni amb una suspensió de l’autonomia. Acabarà el dia que els processites siguin desallotjats a patades de la Generalitat i, un govern d’esquerres català arribi a un acord fraternal amb un govern d’esquerres d’Espanya. Nosaltres som la única formació política que ha estat capaç de guanyar les eleccions a la casta identitària des de l’inici del Procés, i no una vegada sinó dues. I, per si fos poc, els vam assaltar uns quants Ajuntaments. Quelcom que no pot, ni podrà fer mai, PSC, PP o Cs. I, es per això, que la Confluència d’Esquerres es urgent, necessària i imprescindible.

I si perdem, cosa a la que estem molt acostumats doncs és el que hem fet en totes i cada una de les eleccions al Parlament des de la Transició, serem la resistència i la lluita contra les seves polítiques neoliberals i etnicistes, a les institucions i al carrer, que és on hem estat sempre.

Resultats de l’Enquesta al Blog

Disculpeu que vagi tan tard i publiqui els resultats en plena Jornada de Reflexió! Espero que la Junta Electoral no il·legalitzi aquest blog! De debò que no era la meva intenció, però entre la campanya i la feina, pràcticament no he tingut temps per més!

De nou gràcies per participar a les 300 persones que heu votat. Aquí els resultats:

Segons sembla a En Comú Podem tenim l’electorat força mobilitzat! Algú podria pensar que el resultat està molt condicionat a que soc un sectari i que el meu blog només el llegeixen membres del meu entorn polític. Tot podria ser, però per poder comparar us deixo amb la diferència entre el percentatge de vot de aquesta enquesta i la mateixa que es va realitzar pel 20D en aquesta mateixa web i una participació quasi idèntica:

I finalment us deixo amb com quedaria la representació catalana al Congrés, en el cas que Catalunya fos una circumscripció única (que no és el cas):

 Doncs res! Jo demà estaré fent d’apoderat per En Comú Podem a la meva ciutat; el proper post serà la valoració dels resultats, aquest cop si, reals.

Així ha manipulat la campanya TV3 per perjudicar En Comú Podem

Aquesta campanya TV3 ha abandonat qualsevol reminiscència de professionalitat i imparcialitat per abraonar-se a fer agitació, propaganda i proselitisme dels partits que formen el Govern català, com si fos un hooligan exaltat. Sobretot ha tractat de perjudicar per tots els mitjans possibles a l’única força de la oposició que ha derrotat als partits del Govern des de 2012:  En Comú Podem. Tot pagat amb els nostres impostos.

La dreta nacionalista no ha assimilat encara que va perdre l’alcaldia de Barcelona o que va ser derrotada el 20D, ara vol venjança i no ha dubtat a fet totes les trampes possibles per impedir una tercera debacle.

Per primer cop a la història recent TV3 no ha seguit els Blocs Electorals (que li obligaven a informar imparcialment de tots els partits) i ha editat les noticies de campanya com li ha donat la gana, amagant a la primera força política en darrer lloc i donant bombo i plateret de qualsevol declaració que afavorís als seus amos CDC i ERC. No tinc cap mena de dubte que quan vinguin les eleccions catalanes, on la dreta nacionalista va ser primera força, tornaran els Blocs Electorals més estrictes.

A continuació un breu recull de les manipulacions informatives de la casta periodística convergent en contra de la oposició democràtica d’esquerres:

1.- Canviar el logo a En Comú Podem

A l’hora d’informar dels resultats de l’enquesta del CIS, Elena Sanchez Melero, en comptes de posar el logo d’En Comú Podem posa el de Podemos, partit que com a tal no es presenta a les eleccions, sinó que forma part d’una coalició més àmplia. Un intent de presentar-nos com la mera sucursal d’un partit espanyol? Confondre als electors? Mala fé o ignorància? Es normal que TV3 desconegui el nom i el logo de la primera força política de Catalunya?

De nou en el programa Divendres van tornar a canviar absurdament el logo de En Comú Podem pel que fa servir Unidos Podemos a la papereta, posant a sota el de Convergència que era un 200% més gran que cap altre partit, tot i ser la 4a força política a Catalunya. Curiosament, amb ells no s’equivoquen mai.

2.- Manipular els cartells i inventar-se controvèrsies inexistents.

El comunity mànager del 3/24 va agafar el cartell de campanya de Unidos Podemos i el va comparar barroerament amb el d’un míting de En Comú Podem, per tal de buscar inexistents contradiccions entre ambdós sobre si deien “poble” o “pobles”. S’ha de ser manipulador, sectari i barroer per anar a furgar en aquesta bestiesa.

No contents amb això s’inventen una inexistent polèmica perquè al cartell d’Unidos Podemos apareix Ada Colau i no Xavier Domenech. Al cartell no apareixen els caps de llista, sinó les cares més conegudes del canvi i, a més, Ada Colau si que és es candidata doncs tanca la llista per Barcelona. Des de quan un mitjà de comunicació es dedica a opinar i manipular sobre els cartells d’un partit en comptes d’informar dels seus actes? Donaran també opinions dolentes sobre els cartells de la resta de partits?

3- TV3 decideix el tema que “marca la campanya”.

En cap moment En Comú Podem (ni cap altre partit no processista) va parlar en aquell dia del “RUI” (una nova impostura basada en repetir el 9N per tapar el fracàs de Puigdemont). Tan es, TV3 va decidir que aquell era el tema del dia, només va preguntar per això als candidats i va donar totes les informacions des d’aquest punt de vista, tapant els temes reals del qual parlaven la resta.

4.- Qualsevol ruqueria que faci el candidat de CDC (4a força) es una noticia estrella

 Alto!! Pareu les rotatives!! Breaking news!! Francesc Homs ha anat en bicicleta 50km a un míting! I no us preocupeu, no calen periodistes, ell mateix envia el selfie a TV3 que per això n’és l’amo.

4.- Les retallades en educació son culpa de la oposició d’esquerres, no del Govern que les fa.

TV3 va presentar una concentració de mestres i activistes contra les retallades de JxS en educació com una protesta contra els partits d’esquerres a la oposició. A aquest extrem de manipulació barroera ha degenerat Tv3. Òbviament la escridassada de la Marea Groga no anava dirigida a la CUP o CSQP sinó als Consellers de la dreta neoliberal de Junts x Si, tal com han explicat a un manifest, indignats per les mentides, falsificacions i falòrnies de la radiotelevisió pública catalana.

Podeu llegir un detallat article a Media.Cat sobre aquest escàndol de manipulació

5.- Els retards en Rodalies son culpa d’Espanya i només solucionen amb la Independència.

TV3 va obrir el telenotícies migdia i vespre del passat dijous amb un extens informe sobre els retards a Rodalies (que son competència de la Generalitat), donant pas seguidament a les informacions de campanya de CDC i ERC, perfectament coordinades prèviament amb el Telenotícies, on van donar la culpa d’aquests retards a Espanya, al centralisme i a la manca d’inversions. En cap moment van fer esment que la política d’infraestructures de la dreta (amb CDC al capdavant) durant els anys de la bombolla immobiliària es van basar en donar prioritat absoluta a les inversions al AVE davant de Rodalies, mentre acusaven a ICV de ser enemic del progrés econòmic quan defensava Rodalies davant l’AVE.

Tampoc han aparegut a TV3 les declaracions d’un exdirector de Rodalies que ha acusat a la mala gestió de la Generalitat d’aquests endarreriments.

6.- El Debat de la vergonya amb Mònica Terribas, la Vedette.

El debat entre els cap de llista catalans a Tv3, realitzat el diumenge 19 per la nit, va estar “moderat” per una Mònica Terribas completament exaltada i hooligan que no va dubtar a ajudar a Rufian i Homs a atacar a Xavier Domenech (sovint a crits) sobre si el Referèndum acordat seria o no una línia vermella, com si ella fos una candidata més. Tot i que Domenech afirmava un cop i un altre que si, la moderadora cridava com una boja “NO!! NO!! No ho ha dit! No sabem si hi haurà Referèndum!!“.

La part més trista i patètica però, va ser quan TV3 va triar preguntes de Twitter per als candidats: totes les escollides (d’entre més de 2.000) estaven fetes per militants, regidors o càrrecs d’ERC, doncs segurament ja estaven pactades prèviament entre el partit i el programa. Quines casualitats més capricioses té l’atzar oi?

Mònica Terribes es la versió nostrada de Jimenez Losantos o Curry Valenzuela. Una persona de la elit i l’establishment que cobra 400.000 euros públics per defensar al Govern, mentre insulta a la oposició i a les classes populars des dels altaveus de Catalunya Ràdio, sense la menor ombra de rigor ni el més remot rastre de periodisme. Ferran Monegal l‘ha comparat amb una Vedette del Molino, en aquest divertit text.

NOTA: Com la campanya no ha acabat es possible que aquest post es vagi actualitzant amb noves trampes i manipulacions

PD: Actualitzo amb informacions que em passa la coordinadora d’ICV Marta Ribas: Els únics partits que han tingut connexions en directe durant tota la campanya han estat ERC i CDC, de la resta de partits han tret talls editats (els que TV3 ha considerat, amb la objectivitat que els caracteritza). Al TN migdia d’avui tan sols han tret les declaracions condemnant a Fernandez Diaz de CDC i ERC, tot i que En Comú podem també n’havia fet.

PPD: Avui 24/6 amb un TN migdia centrat en el Brexit han recollit declaracions de Mariano Rajoy, Perdo Sanchez, Albert Rivera, Puigdemont i Romeva. No ha estat fins al cap de mitja hora, ja en l’espai de la campanya, quan ha sortit un breu tall d’Ada Colau sobre el tema.

Oi tan que podem canviar Espanya!

Els partits processistes, ERC i CDC, estan fent un cop més una barroera campanya hooligan basada en negar la possibilitat de canviar Espanya. ERC fins i tot  ha tingut la barra de presentar-se com “L’únic canvi possible“, com si mantindre al poder al mateix establishment que fa 35 anys que parasita l’administració pública catalana fos un canvi de res.

Com ja vaig explicar anteriorment, el Procés no es més que un moviment contrarevolucionari teledirigit per la dreta burgesa catalana per aturar el 15M i mantindre el neoliberalisme convergent al poder. L’ANC va ser dissenyada des dels despatxos de la Generalitat com una mala paròdia del assemblearisme del 15M, amb l’únic objectiu de convertir la ràbia social de la crisi en populisme identitari i odi xenòfob i classista contra els espanyols i els xarnegos. D’aquesta forma apareixia un enemic extern contra el qual unir el poble, entorn al lideratge messiànic i profètic de la dreta convergent, en base a una promesa mil·lenarista de l’arribada imminent Paradís Terrenal que es va postergant ad eternum.

Però com no ha de poder canviar Espanya? Que ho impedeix? Es que potser estan condemnats genèticament a defensar l’estatu quo? No veig perquè. Espanya ha proclamat anteriorment dues repúbliques (i sempre amb el suport entusiasta de Catalunya) i va donar lloc al 15M un moviment social de caràcter global que ha permès revolucionar l’esquerra a tot el mon occidental, com en el seu dia ho va fer el Maig del 68. Sense la reformulació conceptual que planteja el 15M contra l’establishment i l’austeritat no hauria existit Bernie Sanders als EUA, Jeremy Corbyn a UK o altres moviments socials com Occupy Wall Street a EUA o Nuit Debout a França.

I encara que mai abans s’hagés fet un canvi a Espanya, res impediria que en el futur n’hi hagués un. O es que a la França dels Borbons o a la Rússia tsarista hi havia cap element previ que fes preveure les revolucions que van posar fi al seu absolutisme? Doncs no. La gràcia dels canvis sobtats es agafar als poderosos desprevinguts i amb la guàrdia baixada. Pretendre que un indret està condemnat a perpetuar un sistema polític immutable al llarg del temps no és més que una absurda fal·làcia basada en perjudicis supremacistes.

Que ha aconseguit el Procés? Mantindre la dreta al poder, que era el seu objectiu principal i únic. I prou. No han estat capaços de millorar ni en un cèntim la fiscalitat catalana; no han fet cap estructura d’estat, ni tan sols han estat capaços d’aprovar uns simples pressupostos autonòmics; no han aconseguit cap suport internacional (fora del feixisme de la Lliga Nord italiana) i han perdut els pocs que tenien com el partit liberal europeu ALDE que ha decidit, quasi per unanimitat, acceptar Ciutadans com a partit membre i arraconar CDC. No han fet cap referèndum, tot i que han simulat que el 9N o el 27S ho van ser, i ara ja planegen fer-ne un altre de mentideta (el RUI, una nova paròdia de simulacre del 9N). Que ha fallat? Que potser no ho hem desitjat prou fort? O es que potser tot era un frau per seguir manant?

Per tal de tapar el dantesc naufragi en el quan xipolleja el Govern català, els processistes centren totes les seves energies en campanya a atacar a l’únic partit que pot convocar un Referèndum legal i acordat, en comptes de fer-ho contra Mariano Rajoy, el veritable candidat del Procés, ja que necessiten un enemic ben dolentot, fatxenda i caspós a qui donar les culpes de totes les calamitats que causa convergència a Catalunya. Els mateixos partits que han viscut de vendre un pàrvul i vergonyós pensament màgic, on tindríem gelats per postres cada dia i es podia crear un estat reconegut per la ONU si ens agafàvem molt fort de les manetes, ara diuen que es absolutament impossible canviar el Govern d’Espanya.

Sovint sospito que Alfons López Tena tenia raó quan em va dir que els processistes no tenen cap mena d’intenció en assolir la independència i tan sols busquen la superioritat moral de la derrota i el plaer masoquista del victimisme, arribant al orgasme múltiple amb cada sentència adversa del Tribunal Constitucional.

De fet, a ells la crisi els ha anat molt bé. En el següent vídeo  Elena Ribera la nº2 per Girona de CIU a les eleccions al Parlament el 2102 donava gràcies a la crisi per haver despertat la consciència nacional catalana i tractava als catalans d’ovelles esgarriades en busca del seu pastor Artur Mas.

El mateix Conseller de Cultura, el convergent Santi Vila,  reconeix obertament que el Procés ha servit per poder fer les retallades neoliberals sense que ningú protestés gaire, ja que estaven molt il·lusionats.

Atenció també al següent fragment d’un text de l’humorista Toni Soler al Diari Ara on advertia que amb un canvi d’esquerres a Espanya la gent viuria millor, deixaria d’odiar als espanyols i la independència ja no seria possible:

Fins i tot alguns destacats ciberactivistes de la ultradreta independentista no s’amaguen de desitjar obertament una victòria de Mariano Rajoy:

Finalment us deixo amb la brillant intervenció de Xavier Domenech, cap de llista d’En Comú Podem, desmuntant les tesis etnicistes de Gabriel Rufian, segons les quals no hi pot haver cap canvi a Espanya.

El 26J tenim la oportunitat de demostrar que el nostre canvi es real, possible i millor. Perquè no es basa en odis xenòfobs o identitaris, sinó en millorar les condicions de vida de les persones, sense cap limitació territorial. Perquè no defensem un sobtat canvi mil·lenarista, profètic i religiós, sinó successives reformes possibles i factibles. Perquè no volem tapar retallades amb banderes, sinó acabar amb l’austeritat sense subterfugis. El nostre canvi no pretén perpetuar a la màfia burgesa regional al poder, sinó empoderar a les classes populars i acabar amb l’establisment, tant català com espanyol. Estic convençut que guanyarem les eleccions a Catalunya, País Valencià, Balears, Euskadi i Navarra, amb molt bons resultats a Madrid i Galícia, demostrant que la millor forma de derrotar als odis nacionalistes dels dos extrems es des d’una esquerra plurinacional, federal, fraternal i alternativa tan al centralisme com al populisme identitari del Procés.

ENQUESTA: A qui votaràs al 26J?

Les enquestes preelectorals al meu blog son ja una tradició més arrelada que la Patum a Berga. Sé que no podíeu dormir esperant la ocasió de participar, així que no us allargaré la agonia.

Trobareu l’enquesta a la columna dreta del blog. En cas que llegiu aquesta web des d’un dispositiu mòbil us haureu de desplaçar fins a la part inferior, a sota del text del darrer post. Publicaré el resultat a finals de la campanya, abans de les eleccions.

Us recordo el resultat de l’enquesta prèvia al 20D, amb 330 participants, i que tampoc va anar gaire desencaminada respecte al resultat real. En tot cas la comparació pot ser interessant de fer i m’agrada saber quin es el perfil ideològic dels meus lectors.

Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

 

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5– La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6– Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

Reflexió 7– El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

Per què votaré En Comú Podem

Aquesta campanya se m’ha fet rara. Raríssima. Res a veure amb totes les que havia fet abans i em porto unes quantes. Es el primer cop que la gent al passar no ens diu “fora polítics!” sinó que aplaudeix i demana cartells. Mai m’havia passat de trobar-me octavetes espontànies, fetes a ma, demanant el vot per nosaltres. En comptes de fer-nos la cobra quan repartim informació, hi ha cua al nostre estand agafar vots per la família i amics. Aquells que venim de opcions polítiques minoritàries no ens acabem mai d’acostumar a omplir poliesportius, amb centenars de persones que es queden a les portes per manca d’espai. Així dona gust!

Aquests son els motius pels quals jo votaré En Comú Podem:

1.- Per què es la única llista d’esquerres a Catalunya: Després de molts anys teoritzant sobre la Syriza Catalana o el Front d’Esquerres, finalment ho hem aconseguit, aquí tenim al PSUC del Segle XXI. Quan només hi ha una opció no hi ha dubtes, ni marge per l’error. Una aposta per conjugar activistes socials (PAH, Sanitat, Educació…) amb militants de ICV, EUIA, Podem, Barcelona En Comú o Equo. La CUP no es presenta; el PSC porta de cap de llista a una ex-ministra que es va comprar una casa de 600.000 euros a República Dominicana mentre implementava el desnonament expres per famílies que portessin una sola quota per pagar. I ERC… bé, la deriva cap a la dreta etnicista més repugnant i la seva submissió absoluta a Artur Mas, els ha situat a anys llum de qualsevol rastre de progressisme. Una llàstima que aquesta confluència no s’hagi pogut dur a terme a la resta de l’estat, a excepció de Galicia i Catalunya.

2.- Per què ha sabut sortir de la zona de confort de l’esquerra, sense perdre la seva essència: Trobo un absolut encert que Owen Jones hagi participat en el final de la nostre campanya. Aquest es el pensador que ha donat un gir copernicà a la forma d’entendre l’esquerra en l’actual context d’economia post-industrial. Es ell qui ens ha explicat que els barris humils no voten a l’esquerra perquè no se senten identificats en la categoria “classe obrera“, ja que aquest concepte ha estat demonitzat per l’hegemonia cultural neoliberal. Van ser la PAH i el 15M els primers moviments d’empoderament dels treballadors, simplement anomenant-los “gent” o “els de abaix“; buscant objectius comuns bàsics, comprensibles per proletaris no qualificats o persones d’avançada edat, molt més enllà del típic perfil de jove universitari bohemi de classe mitja-alta amb una àmplia cultura intel·lectual revolucionaria (que es el target actual de la CUP). No cal rodejar-nos d’una iconografia identitària ideològica; no son necessàries banderes roges, tricolors, o fotos de Lenin i el Che, simplement acordar que estem d’acord en aturar l’austeritat, la corrupció, els desnonaments, els privilegis polítics i protegir el bé comú i els serveis públics dels poderosos.  Tot això sense rebaixar ni una coma del programa; compareu del de ICV-EUIA de 2011 i el d’En Comú Podem  i trobeu una sola diferència rellevant. Impossible.

3.- Per què es la única candidatura que defensa una solució democràtica al conflicte identitari: Resulta divertit veure com  ERC, CDC i CUP han renunciat al dret a decidir i s’han entregat a un pensament màgic, segons el qual es possible arribar a la independència mitjançant “la desconnexió mental“. Una especie d’esquizofrènia psicòtica col·lectiva, on aquests partits reconeixen obertament haver perdut tot contacte amb amb el Planeta Terra i viure en una realitat paral·lela de fantasia i ficció, on la seva voluntat es suficient per canviar el món, al marge de totes les condicions materials. Això si, tot es possible menys canviar Espanya ja que els espanyols son una raça inferior, casposa i irreformable. Per altre banda PP-PSC-C’s proposen fer petites reformetes a veure si així es calma l’odi i la fúria identitària del Procés. No, no us enganyeu. El Procés només acabarà el dia que es demostri, de forma contundent, que es més senzill canviar de polítiques que d’estat.

4.- Per què es un vot que val doble, tant per Pablo Iglèsias com per Alberto Garzón, però no es subordinarà a cap dels dos:  Votar En Comú Podem servirà per obrir les portes a un Govern d’esquerres, ja sigui liderat per Pablo Iglesias com per Alberto Garzón. Però a diferència del PSC mantindrà un grup parlamentari propi, amb llibertat de vot, i amb una òptica catalana, no subalterna a cap partit estatal, amb veu i ànima pròpia, aliè a les disputes puerils i d’ego testosterònic que hagin pogut tindre Iglesias i Garzón entre ells.

5.-Per què ha entès com conjugar el millor de la vella i  de la nova política: En Comú Podem ha sabut trobar l’essència de la nova política, rebutjant els tics més populistes de l’antipolítica. Sous més baixos pels polítics si, misèria no; participació directe si, referèndums cada 5 minuts no.Pensament positiu si, infantilisme màgic no. Ha sabut aprofitar tot el bagatge ideològic de propostes, idees i reflexions de partits molt vells, introduint nous conceptes i un discurs dur contra certs privilegis polítics, sense deixar que aquest relat anti-establishment se l’apropii la ultradreta, com ha passat a França. Han sorgit uns nous lideratges forts, certament amb tics un xic messiànics, però que es just el que necessitàvem per contrarestar als messies del Procés.

6.- Per què es una opció veritablement reformista, allunyada de mil·lenarismes profètics: No us podeu imaginar com de fastiguejat estic d’absurdes promeses d’una Ruptura instantània, segons la qual en una data màgica (que mai arriba) apareixerà un Nou Món on tot serà sobtadament meravellós i fàcil. Aquest pensament ultra-idealista i utòpic es propi de cristians evangèlics renascuts o d’integristes islàmics del ISIS. El socialisme científic es l’antítesi absoluta d’aquest fonamentalisme mil·lenarista, de caire religiós i profètic. La realitat només es canvia de forma progressiva amb major o menor velocitat. Nosaltres serem els més ràpids, però mai durem a ningú a falses promeses de Paradisos Terrenals immediats. I si algú te algún dubte sobre quina es la diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura que llegeixi aquest article. Un Procés Constituent? Fantàstic i endavant. Però creure que un nou marc legal crearà ocupació per si sol o generarà riquesa immediata, es mentir.

7.- Per què obrirà un camí pel canvi a Europa: Syriza va guanyar les eleccions, però no en va tenir prou per acabar amb l’austeritat de la Troika; no per manca de voluntat, sinó per falta d’aliats. Es evident que el marc dels estats nació es obsolet i que el capital no entén de fronteres. De moment ja tenim dos governs d’esquerres al sud d’Europa (Portugal i Grècia); els més petits i dèbils, que sols poc poden fer. Però un canvi anti-austeritari a un país amb 48 milions d’habitants es un punt de no retorn que inclinaria la balança de forma determinant. Deixem-ho clar: Occident es troba davant una cruïlla: O Corbyn o UKIP; o Bernie Sanders o Donald Trump; o Marine Le Pen o Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Som la darrera esperança per les classes populars abans de llençar-se en mans del feixisme.

8.- Per què tenim als millors candidats: Que pot haver-hi millor que un professor d’història de la UAB per encapçalar una llista, com en Xavier Domenech? A anys llum de la reta de candidats catalans, tant en discurs, com en coherència i oratoria!  I que dir de la Marta Sibina i de la seva lluita contra la corrupció en Sanitat des de la revista Cafè amb Llet? Menció especial per aquells candidats als que conec personalment, com el Josep Vendrell, tot rigor i professionalitat, la lluita contra la corrupció del PSC a Sabadell de Joan Mena, o la Aina Vidal, una jove lluitadora per la classe obrera des del sindicalisme. També mencionar al candidat de Lleida, en Jaume Moya a qui vaig conèixer en la lluita activista per salvaguardar les restes arqueològiques de Sikarra de la especulació urbanística. Fins i tot duem una candidata potent al Senat, la Maria Freixenet, amb un discurs feminista molt treballat.

Finalment demanar-vos el vot per En Comú Podem i recomanar aquest vídeo del meu idolatrat Owen Jones fent un anàlisi clar de les eleccions del 20D:

Sigui quin sigui quin sigui el resultat de diumenge, estic molt content d’aquesta campanya, de la bona rebuda per part de la ciutadania i la sintonia amb els companys de Podem, ICV i EUIA de L’Hospitalet, que hem fet una feinada voluntària increïble, barri a barri i carrer a carrer.

Resultats de l’Enquesta al Blog!

En primer lloc agrair a les 330 persones que heu votat. No ha estat, ni de lluny, la participació més elevada. Sospito doncs que molts dels trolls hiperventilats que entraven en aquesta web i al meu twitter per assetjar-me i amenaçar-me durant la campanya del 27S s’han avorrit i han marxat. O, potser, es que l’electorat independentista es troba completament desmobilitzat i desmoralitzat. A saber!

Aquest es el resultat amb la intenció directe de vot:

I aquesta seria la repartició dels 47 diputats que s’escullen a Catalunya, en el cas que no existís la Llei d’Hont:

Un resultat que signaria ara mateix!! En tot cas demostra que, a diferència de els eleccions catalanes, tenim el nostre electorat molt convençut i engrescat, la qual cosa pinta prou bé!