L’extranya dècada musical dels ’00

Si dels 60’s recordarem sempre als hippies i la psicodèlia, dels 70’s el glam i el punk, dels 80’s el heavie i el barroquisme pop i dels 90’s el grunge, que serà el que evocaran els generacions futures de la dècada que és ben apunt de finalitzar?

Els 00’s han estat uns anys d’una veritable intensitat política en els que hem vist com es redefinien les relacions internacionals i econòmiques a una velocitat de vertigen, posant així fi a la pretesa fi de la història de Fukuyama, acabant amb l’imperi del postmodernisme polític i el neoliberalisme ultra econòmic.

Però em dona la sensació que els àmbits culturals i musicals no han reflexat aquest vertigen i amb prou feines hem trobat noves tendències estètiques i les poques innovacions reals s’han basat en fer refregits de les anteriors: els “emos” no son més que un poti-poti mal digerit de glam i punk sinistre amb una ideologia pròpia del grunge, mentre que els “indies” dels ’00 s’han dedicat a copiar als mods de tota la vida afegint-hi convers i uns serrells impossibles.

El rock ballable que ha ultra-popularitzat Franz Ferdinand i grups acòlits, no és més que una posada al dia del punk-pop new wave que feien Blondie, els Smiths, The Cure o Joy division a la transició 70-80’s i en quant al technopop, aquest tan sols s’ha dedicat a afegir innovacions tecnològiques al que ja feia Depeche Mode fa 20 anys.

La veritable innovació, potser, no es basa tant en el contingut real dels estils sinó en la forma i els canals de distribució: la música es ara lliure de la mediatització realitzada per les multinacionals o els mitjans de comunicació tradicionals (radio – mtv – revistes) i, gràcies a la pirateria, les radios en streaming, You Tube o les plataformes de promoció individual com MySpace o els blogs, s’ha democratitzat la fama: ara es mol dificil convertir-se en una mega estrella, en plan Madonna o Bruce Springsteen, però es molt més senzill que ocorrin fenomens con Artic Monkeys, grup que va vendre 150.000 copies del seu primer disc el 1r dia de llançament ja que s’havien fet ells mateixos propaganda per internet amb les seves demos.

I, òbviament, tota Revolució compta amb els seus carlins contrarevolucionaris que, incapaços d’acceptar la evolució social i tecnològica, s’aferren desesperadament als seus privilegis anteriors, en aquest cas tenen els noms de SGAE, de les multinacionals i botigues de discs tradicionals.

Així dons ens trobem en un veritable fenomen revolucionari de post-modernització de la fama: aquesta es fragmenta, es democratitza però al mateix temps ha adoptat un caràcter d’immediatesa i efimeritat: la popularitat d’un grup dura el temps que triguem en actualitzar el reproductor d’MP3.

Per aquesta raó ens resulta pràcticament impossible resumir en noms propis aquesta dècada i serà d’una extrema dificultat realitzar els Tops del millor dels ’00, a menys que aquests estiguin encapçalats per noms com Emule, You Tube, Last Fm, Spotify, Ipod o el ja mític Napster, el responsable d’originar aquesta veritable Revolució musical.

PD: Aprofito per recomnar-vos que us baixeu SPOTIFY (cliqueu aquí)– un nou sistema per ecoltar música en streaming molt millor que Last FM

Els grups musicals més sobrevalorats de la història

.

.

Benvnguts a la era del Emule i del Myspace, on una banda de noiets de vint anys anomenats Artic Monkeys poden vendre 150.000 còpies del seu primer àlbum el dia de l’estrena gràcies a la difusió per la xarxa i al marge de tot l’entramat del star-sistem,  aquest lobby sediciós format per les discogràfiques, les emissores i les cadenes musicals.

Ha arribat, doncs, el moment de mirar enrere i veure com les generacions anteriors van catapultar als Olimps musicals a alguns passerells sense més talent que el de fer veure que eren “lo más”.  

 MICKAEL JACKSON 

Algú em pot explicar que ha fet aquest home per tenir 26 nº1 i vendre més de 60 milions d’àlbums? Repassant la seva hagiografia hi destaca la modificació del seu color de pell,  els seus vestits de lluentons ultrahoteras, que ballava tocant-se el paquet, “Neverland”: el parc d’atraccions privat per poder abusar de menors, o que s’ha canviat de nas més vegades que Madonna de vestuari en un concert.

Si, d’acord! El videoclip de Thriller tenia la seva gràcia (tot i que prefereixo la versió del Fary jiji), però les seves cançons son avorrides, previsibles i més llargues que un dia sense pa! No he estat mai capaç d’aguantar-ne una sencera.

 THE BEATLES 

Estic avorrit de veure el nom d’aquesta banda de Liverpool al cap de munt de tots els Tops musicals del món: que si el millor grup de la història, el millor àlbum, la millor cançó; fins i tot Jonh Lennon va dir que ell era més famós que Jesucrist….PROU! Ha arribat em moment que una generació que no va viure els seixanta i que, per tant, no es troba alienada per el moviment de masses que va conduir a aquest quatre hippies a apoderar-se del mainstream  musical posí fi a aquest fals mite.

I jo no dic que no tinguis bones cançons eh! “Hey Jude”, “Get back” o “Back to USSR” m’encanten però estan tan absolutament overplayed que resulta impossible escoltar un àlbum sencer aguantant les seves empalagoses tonades.

Quina diferència amb els Rolling Stones, per favor! Jaguer i companyia han aconseguit estar molts més anys sobre els escenaris, sonant igual d’innovadors que el primer dia!

 U2 

La banda de Bono va tenir algun moment de lucidesa allà pels 80’s, amb un gran disc com Joshua Tree, i a partir d’aquí va començar a davallar en una espiral de melodies autofotocopiades per avorrir a les ovelles.

Total, els seus talifans incondicionals estan disposats a comprar tots els recopilatoris que facin, encara que portin les mateixes cançons, i a pagar 250 euros per entrar als seus concerts. Soc la única persona que s’ha adonat que “Vertigo” i “Beautiful day” son la mateixa cançó amb diferent lletra?

 PINK FLOID 

El odio taant! I mira que m’agraden “Another break in the wall” i “Wish you were here”, però realment es podria dir que son uns “one hit wonder” per que la resta de la seva discografia és infumable; a vegades em pregunto si realment es pot considerar o no música aquesta cosa que fan, ja que més aviat semblen sorolls gravats de forma aleatòria, sense més.

Potser és que per entendre les seves melodies has de fotre’t la mateixa quantitat de LSD que ells portaven al cos, nu sé…