STIEG LARSSON: L’antifeixista

Mundialment conegut per ser l’autor de la saga de novel·la negre “Mil·lenium“, Stieg Larsson té una altre faceta literàriament més desconeguda però políticament molt més interessant. Abans de morir víctima d’un infart, Larsson va ser un brillant periodista compromès amb la lluita contra el racisme i la ultradreta, al front de la revista d’investigació antifeixista “Expo”, que va complementar amb la seva militància trotskista a la Lliga Comunista dels Treballadors.

Doncs bé, recentment l’editorial Columna ha editat “La Veu i la Fúria“, una selecció dels seus interessants articles  a carreg de Daniel Poohl que va caure a les meves mans, gràcies a un inesperat préstec d’Elena Embuena, regidora d’ICV a Sant Joan Despí, coneixedora de la meva militància a Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

El primer que ens sobta és el seu profètic i clarivident article “Estocolm pot sofrir un atemptat terrorista“, datat a 1995, on adverteix que l’extrema dreta escandinava viu immersa dins una bombolla conspiranoica,  acumulant armament, llençant amenaces delirants i que en qualsevol moment  un grillat, que es cregui amenaçat pel sionisme mundial multicultural, podia fer una matança. Es va equivocar de pocs quilòmetres, no va ser Estocolm sinó Utoya, a la veïna Noruega, per la resta ho va clavar.

Posteriorment Stieg es dedica a diseccionar l’estratègia política de “Demòcrates de Suècia“: un partit xenòfob format per skin heads neonazis, que han abandonat els uniformes militars i les esvàstiques pels vestits i les corbates, per tal d’aparentar ser un partit democràtic, i, sota aquesta pell de xai, entrar dins el sistema polític parlamentari. Us sona a cert partit polític català, per un casual?

Doncs bé els paral·lelismes amb PxC no acaben aquí: Larsson es dedica a desmuntar el discurs neo-feixista de mentides i fal·làcies, on critiquen la corrupció de la “casta política” quan ells son els més corruptes de tots, demanen “llibertat d’expressió” que utilitzen exclusivament per escampar l’odi envers les minories, s’erigeixen com a representants de la “llei i l’ordre” quan son el partit amb més antecedents penals i, com no, consideren que la seva trajectòria neonazi i violenta és un anècdota del passat.

Larsson també explica les dificultats amb les que viuen els periodistes amenaçats per l’extrema dreta i, de fet, ell ho va estar durant molts anys, motiu pel qual  mai es va arribar a casar amb la seva parella doncs no volia figurar als registres municipals, per por a ser localitzat, fet que va impedir que la seva xicota veges un cèntim de la fortuna venuda per Mil·lènium.

Finalment m’agradaria destacar una reflexió interessantíssima sobre el tractament de casos de violència de gènere i immigració als mitjans de comunicació: Stieg compara com es van enfocar als medis les morts de dues noies a mans de les seves parelles, una sueca i l’altre kurda. Mentre que en el cas de la sueca es va tractar com un producte del patriarcat  i la notícia va passar desapercebuda sense més, en el de la kurda es va generar una pol·lèmica entorn a si aquesta cultura era masclista per naturalesa i si el fet que siguin musulmans predetermina als kurds a assassinar a les seves dones.

Doncs res! Una veritable pèrdua per la lluita antifeixista europea i una excel·lent recomanació literària!