Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

26J Anatomia d’una Derrota: Ha començat la por al Canvi?

Si, hem perdut. El nostre objectiu era liderar un govern d’esquerres alternatiu al PP i no ha estat possible, per tant això suposa una derrota. Punt. No crec en conspiracions. No s’ha manipulat el vot per correu, ni el recompte. La gent no es tonta ni ignorant i si ha votat el que ha votat es per algun motiu que no hem sabut entendre durant la campanya.

S’han perdut vots per l’esquerra o per la dreta? Per IU o per Podem? Per Iglesias o per Garzón? Per la pàtria o per les banderes roges? Pel referèndum o per no investir Sanchez? Proposo que no ens perdem en els detalls superficials i anem més enllà. Defujo anàlisis simplistes i en aquest post procuraré fer-ne un de més profund i estructural.

Amb l’arribada de la crisi a tot el mon occidental es configuren dos espais de ruptura amb l’estatu quo antitètics que, a cada lloc, tenen la seva traducció local.

1.- Per una banda tenim el replegament sobiranista i identitari de rebuig a la globalització, que en alguns indrets es tradueix en moviments nacionalistes o fiscal-sobiranistes i en altres xenòfobs, majoritàriament de dreta o ultradreta. Aquest espai sembla tenir molt bona salud, amb victòries importants com el Brexit a Anglaterra, la quasi victòria del FPÖ a les eleccions presidencials de Austria, els bons resultats del FN a França i la nominació de Donald Trump a USA. En quant als moviments sobiranistes independentistes: Escòcia va perdre el Referèndum però ara sembla que en podrien fer un segon i el Procés es troba estancat i amb un futur incert.

2.-Per altre banda tenim l‘esquerra alternativa anti-austeritat que vol una globalització més justa i igualitària, contraria al neoliberalisme. En aquest espai no parem d’acumular derrotes dramàtiques: Tsipras agenollat a la Troika a Grècia, Corbyn amb una revolta interna al seu grup parlamentari que li exigeix la dimissió, Sanders derrotat a les primaries demòcrates (tot i un resultat històric per l’esquerra americana) i Podem s’ha estancat, tot i l’aliança amb IU i les confluències. Veurem que passa a França amb les revoltes de Nuit Debout i si acaba tenint traducció política.

Les dues corrents tenen algunes coses en comú: son rupturistes, volen un canvi radical de caràcter quasi mil·lenarista, tenen hiperlideratges messiànics, representen una renovació del sistema polític (en alguns casos generacional) i, sobretot, son una conseqüència directe de la crisi econòmica i la desconfiança en el “establishment”.

La gran pregunta que fa temps que em formulo és: que passarà quan les circumstancies de la crisi vagin pal·liant i la gent comenci a viure millor? Aquests espais han sorgit per quedar-se o bé la gent tornarà a confiar en les forces del estatu quo tradicionals?

A Catalunya es l’únic lloc d’Espanya on tenim els dos moviments rupturistes en paral·lel: un de identitari sobiranista (CDC-ERC-CUP) i un d’esquerra alternativa (ICV-EUIA/CSQP/En Comú Podem), els dos enfrontats a les forces que defensen conservar el sistema amb alguna reforma superficial (PP-PSC-Cs). vegem com han evolucionat aquests tres espais des de 2012, quan s’inicia el Procés.

Així doncs sembla que el Procés es troba estancat i en clar retrocés des del passat 27S, amb uns 850.000 votants menys i molt per sota de les forces que representen l’estatu quo, tan en vots com en escons. Per altre banda En Comú Podem, consolida un espai entorn al 24%, però ha aturat el seu creixement que semblava imparable. I l’estatu quo espanyolista comença una tímida recuperació.

El darrer any l’atur ha baixat un 12,94% a Catalunya, i unes 95.000 persones han trobat feina. Tot i així és del 17,44% amb unes altes xifres de temporalitat i precarietat. La percepció de l’economia segueix sent molt dolenta, però poc a poc va millorant; la prima de risc està molt baixa, les retallades més bèsties s’han pres un respir i fins i tot comencem a veure pressupostos augmentant la despesa social. Els desnonaments hipotecaris segueixen existint però en clar retrocés.

Pot estar provocant això una frenada en sec del creixement dels moviments rupturistes, ja siguin nacionalistes o d’esquerres? Pot ser que molta gent hagi deixat de veure el canvi amb esperança i el comenci a veure amb por i conservadorisme tant al Procés com a Podem? Es una possibilitat molt certa, tant per Catalunya com per Espanya. No sé de que riuen ni de que s’alegren els processites, la veritat. L’auge del estatu quo s’està donant arreu, també a casa nostre: el PP ha guanyat 40.000 vots, més que cap altre partit català, tot i l’escàndol de Fernandez Diaz.

En aquesta campanya Units Podem bàsicament ha tractat de no perdre terreny davant la campanya de la por al canvi que han fet PP, PSOE, Cs, ERC, CDC i tots els seus mitjans afins, començant per TV3. Hem estat tan a la defensiva que no hem estat capaços de poder fer una campanya il·lusionant i en positiu, per molt que ens hi esforçàvem. Al debat Iglesias va estar centrat en aturar atacs barroers i demagogs de PSOE i Cs, mentre Rajoy en sortia il·lès. Quelcom similar va passar al debat català amb Domenech centrat a aturar els atacs de Rufian.

La por al canvi, pot haver acabat calant entre aquells que estan un xic millor que els darrers anys, per poc que sigui. Ha desmobilitzat al nostre electorat i ha motivat al més conservador a tornar al PP, preferint la corrupció a un canvi incert.

Tot i haver frenat l’ascens en sec, i haver deixat un milió de vots pel camí, no oblidem que hem consolidat la major quantitat de diputats d’esquerra alternativa de la història recent d’Espanya. Jo vaig començar a militar que a la meva ciutat érem cinquena forma i triem un 8% de vot, ahir vam repetir victòria amb un 29%. Absolutament inimaginable fa només 2 anys. Donem un cop d’ull a l’evolució en escons del PCE-PSUC- ICV/IU- Podem/IU/ECP. Estem millor que mai, tot i esperar més.

Ningú va dir que fos fàcil. No podem ser tan sols un moviment de Resistencia a les retallades, cal que tinguem un model alternatiu creïble i il·lusionant. Tenim el govern dels principals Ajuntaments, un lloc ideal per posar-ho en praxis i demostrar que en som capaços. I, sobretot, hem de tindre ben clar que el nostre projecte no és el del replegament identitari  sobiranista, no podem caure en euroescepticismes, xenofòbies o nacionalismes. Ni tampoc hem de confiar en el pensament màgic voluntarista i pensar que la victòria es produirà només amb desitjar-ho molt fort, cal que es donin unes condicions materials que ho facin possible.

La bonança econòmica entre 1996 i 2008 va tornar a les classes populars conservadores, defugint tota ànsia rupturista o revolucionaria, on el proletariat semblava estar encantat amb el neoliberalisme especulador i es creia classe mitja gràcies a tenir una hipoteca. Ara estem davant un canvi molt més profund: el pas d’una economia industrial a un capitalisme de bens i serveis, on es requereix menys ma d’obra no qualificada. Això provocarà altes bosses d’atur estructural i classes populars que viuran al marge del sistema, davant una classe mitja que anirà recuperant el seu benestar paulatinament i que s’aniran tornant més conservadores, defugint tot canvi radical.

Veurem com es tradueix això políticament, però jo crec que un espai d’esquerra alternativa pot tenir futur i no quedar-se com a fenomen efímer i efervescent si aconsegueix proposar un canvi realista, pragmàtic i possibilista que sigui bo per les generacions d’estudiants precaris o treballadors no qualificats i que no generi por a les classes mitges.

ENQUESTA: A qui votaràs al 26J?

Les enquestes preelectorals al meu blog son ja una tradició més arrelada que la Patum a Berga. Sé que no podíeu dormir esperant la ocasió de participar, així que no us allargaré la agonia.

Trobareu l’enquesta a la columna dreta del blog. En cas que llegiu aquesta web des d’un dispositiu mòbil us haureu de desplaçar fins a la part inferior, a sota del text del darrer post. Publicaré el resultat a finals de la campanya, abans de les eleccions.

Us recordo el resultat de l’enquesta prèvia al 20D, amb 330 participants, i que tampoc va anar gaire desencaminada respecte al resultat real. En tot cas la comparació pot ser interessant de fer i m’agrada saber quin es el perfil ideològic dels meus lectors.

Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

 

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5– La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6– Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

Reflexió 7– El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

Les 10 propostes més de dretes al Programa de Ciutadans

I això qui ho paga?

1.- Menys impostos als rics: Rebaixa de l’impost de societats del 30 al 20%, es a dir, que els empresaris paguin menys impostos. Ras i curt. Atraurà inversions estrangeres? Ho dubto. Per altre banda quedaran exempts de l’impost de patrimoni i successions fins a 1 milió d’euros. El que està clar es que aquesta baixada en la recaptació a les arques de l’estat s’haurà de veure compensada, si o si, amb retallades a l’estat del benestar.

2.- Complement salarial públic per treballadors precaris: Es a dir, subvencions encobertes a les empreses que més explotin als seus treballadors perqué, en comptes d’apujar els sous, l’estat pagui amb els diners de tots un complement als salaris més baixos, sense que això li costi un cèntim als capitalistes i no hi hagi conflictivitat laboral. Perquè no ho paguen les empreses i ho ha de fer l’estat? Ah no, que llavors perdrien beneficis i plusvàlues, clar. D’on traurà els diners si baixa els impostos als rics? Doncs, de nou, a base de retallades. I, a més, rebutgen la Renta Mínima per acabar amb la pobresa ja que consideren que amb aquesta ajuda es suficient.

3.- Dació en pagament segons el preu actual de l’habitatge: Tot i que sembla un pas endavant respecte a la situació actual, a la pràctica seria força perjudicial per a la majoria de persones desnonades. M’explico: Si algú es va endeutar per un pis que al 2006 valia 100.000 euros i actualment està valorat en 25.000, degut a les fluctuacions especulatives del mercat que en res tenen a veure amb la persona afectada, el deutor segueix havent de pagar 75.000 euros al banc, tot i haver perdut el pis a mans de l’entitat financera. I qui s’encarregarà de fer les noves taxacions dels pisos? L’estat, la banca o un ens independent? No ho especifica! Ja em permetreu que sigui malpensat…

4.- El contracte únic: Això no és més que un eufemisme per a referir-se a l’abaratiment de l’acomiadament. En altres  paraules, els empresaris pagaran menys dies per any treballat al finiquito quan facin fora a un treballador, a menys que la seva antiguitat sigui elevadíssima. En un acomiadament d’un contracte de menys d’un any se li pagaria a un treballador un dia per més treballat (12) quan actualment es de 20. Una rebaixa del 50% del cost de l’acomiadament en contractes precaris. En un país que té, a dia d’avui, un atur del 22% això es un suïcidi econòmic, facilitant de nou l’acomiadament en comptes de la contractació. En els sectors on l’eventualitat es molt elevada (com el meu) això implicaria una pèrdua importantíssima del nivell adquisitiu dels treballadors.

PD: En aquesta taula pots calcular exactament quants diners perdries amb aquest contracte

5.- Introduir la competitivitat per eficiència entre l’educació pública i privada: Tot i que Ciutadans manté que l’educació sigui gratuïta (sense eliminar en cap cas concerts a les escoles religioses o que segreguin per sexe), proposa que els centres escolars, públics, concertats i privats competeixin entre ells, introduint unes “proves estandarditzades” per tal d’avaluar-los i que rendeixin comptes davant l’estat. Algú dubta que les escoles privades d’elit no guanyaran en tots els índex? Quin sentit té fer-los competir entre ells? Quin serà el premi pels guanyadors i el càstig pels perdedors?  Ciutadans també proposa que el finançament de les universitats estigui en funció de que compleixin uns objectius concrets. Una competitivitat salvatge de lliure mercat que, des del meu punt de vista, es excessiva ja que es prioritzen els resultats i l’eficiència per sobre dels valors i la cohesió social que ha de tindre l’educació pública i que el programa de Rivera ni esmenta.

6.- Mantenir l’actual política migratòria del PP, amb lleugers retocs cosmètics: El partit d’Albert Rivera proposa mantenir els controls fronterers durs a Ceuta i Melilla, aixi com una reforma de la llei d’estrangeria per evitar “expulsions en calent” però mantenint els Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs), reformant-ne el reglament per tal d’agilitzar la tramitació administrativa que resolgui el seu estatus; es a dir, que l’expulsió sigui més ràpida. Doncs quina reforma! També volen mantenir i reformar l’actual examen de coneixements constitucionals i socioculturals, completament arbitrari, on un jutge et pot atorgar la nacionalitat o no, segons si saps el nom de la dona de Rajoy. Potser la seva reforma consistirà en que ara et preguntin per la dona de Rivera, a saber.

7.- Fer el Pla Hidrològic Nacional: Si un riu té excedents d’aigua el Govern Central ha de tindre poder per transvasar l’aigua a una altre zona, per tal de fer camps de golf i piscines en llocs secs i estèrils, encara que això suposi una hecatombe medioambiental. Finalment doncs han ressuscitat transvasament de l’Ebre d’Aznar que va suposar en el seu dia l’ensorrament del PP a Aragó i Tarragona, però que li va donar tants bons resultats a València i Múrcia.

8.- Liberalització de l’edat de jubilació: Ciutadans vol que cada persona es pugui jubilar a l’edat que vulgui. Amb aquest model, cada treballador acumula una mena de borsa virtual en funció del que cotitzat en tota la seva vida activa. I quan arriba l’edat de jubilació, l’Estat li informa de quant cobraria de pensió pública segons els anys que tingui d’esperança de vida. Aquell que prefereixi una paga més alta pot decidir acumular més drets en aquesta borsa virtual allargant la seva vida laboral. Que significa això a la pràctica? Que les persones amb sous alts es podran jubilar abans mentre que les persones amb sous precaris, si volen arribar a una pensió mínima que els permeti sobreviure, caldrà que es retirin molt més tard i segueixin treballant anys i anys.

9.- Desgravació fiscal de les assegurances privades de salut: Afavorir descaradament a les mútues privades per davant de la sanitat pública, així com rebaixar impostos aquelles persones riques que s’ho puguin permetre. D’aquesta manera l’Estat perdria entre 200 i 300 milions d’euros anuals en recaptació d’impostos, segons els mateixos impulsors de la mesura. Uns euros que, òbviament, ja no podran utilitzar-se per finançar hospitals públics i que anirien als beneficis de les mútues privades. (font: Cafè amb Llet)

10.- Suport al T.T.I.P.: Segons Ciutadans el tractat de lliure comerç entre la UE i EUA, es una gran oportunitat per les democràcies occidentals que cal defensar i ampliar. El programa defensa, però, una major transparència en les negociacions i que alguns aspectes puntuals (sanitat pública i tractament d’aigües) en quedin al marge. Tot i això, l’aplicació del TTIP suposarà una major dependència del petroli davant la restricció dels carburants menys contaminants; el no etiquetatge de productes modificats transgènicament; l’eliminació de regles sobre els mercats financers; suprimeix les avaluacions independents dels medicaments; així com l’eliminació de les regles de preferència nacional en els contractes públics. Neoliberalisme en estat pur per afavorir a les multinacionals davant les democràcies i l’administració pública.

PD: A El Diario.es han trobat que el seu programa proposa acabar am les penes específiques per violència de gènere, un veritable despropòsit masclista! A El País ens expliquen que també han proposat que els professors i mestres deixin de ser funcionaris.

Conclusions

Ciutadans es una dreta neoliberal moderna, allunyada de la caspa pepera: respecta el dret a l’avortament, proposa tancar el Senat, vol fer una Llei Integral de la Transexualitat, perseguir la corrupció, o fins i tot legalitzar el cannabis per a l’ús recreatiu. Però no deixa de ser un partit de dretes que, a nivell econòmic, defensa exclusivament els interessos de la classe alta i de l’oligarquia econòmica i financera: grans empresaris, banquers, mútues i rics en general. El seu programa suposa una pèrdua objectiva de drets i beneficis per l’estat del benestar i la classe treballadora, especialment per als sectors més vulnerables: precaris, jubilats o migrats.

Puc arribar a entendre que a les eleccions autonòmiques arrasessin a Nou Barris o a L’Hospitalet com una reacció identitària i estomacal contra el Procés, però en aquests comicis ens hi juguem de debò qui regula el treball, les pensions o els grans impostos. I amb això no s’hi juga. Aneu a votar amb el cap i no amb el fetge.

Valoració dramàtica del 27S: Érem un sol poble.

Comparació entre els resultats de L’Hospitalet i Vic

Quan ahir a les 20h es va publicar el sondeig de TV3 jo estava fent el recompte d’una urna a una escola d’un barri obrer de la meva ciutat, L’Hospitalet. El que he veien els meus ulls no quadrava amb el que sortia a la televisió. A la mesa que jo estava escrutant Ciutadans i el PSC arrasaven, Catalunya Si Que Es Pot doblava els resultats d’ICV-EUIA de 2012, el PP resistia, Junts pel Si tenia un resultat mediocre i discretet, mentre que la CUP no passava de l’anècdota irrellevant.

Que estava passant? Doncs que ahir Catalunya es va fracturar definitivament en dues meitats irreconciliables. Una va guanyar en vots i l’altre en escons. I jo em trobava a la capital del NO, d’aquell 53% de població obrera i metropolitana que s’havia llençat en mans de la dreta populista, rància i identitària de Ciutadans, per combatre a l’altre Catalunya, la rural i de classe mitja, liderada per la dreta populista, rància i identitària de Junts X Si. Son com dues meitats simètriques i antitètiques, dues dimensions paral·leles que es veuen reflexades i distorsionades en un mirall . Tinc por que amb el temps acabem amb una situació similar (salvant totes els distàncies) amb Bòsnia, quan la minoria servo-bòsnia va establir el seu propi Parlament, proclamant la independència de la independència, l’anomenada República de Srpska que va acabar en una guerra sanguinària.

L’esquerra? Doncs amb prou feies hem sobreviscut agafats en taulons de naufrag en feus irredempts del proletariat d’extraradi, mentre el Tsunami identitari s’ho enduia tot per davant. Com ja vaig anunciar, el procés es un moviment social reaccionari i contrarrevolucionari ideat per Artur Mas per acabar amb qualsevol alternativa d’esquerres al seu Poder. A ERC l’ha abduïda dissolvent-la en àcid el seu interior, mentre que a PSC i ICV-EUIA ens ha tractat de fer implosionar internament assetjant-nos als mitjans de comunicació i oferint tota mena de càrrecs i prebendes a tots els trànsfugues que s’oferien alegrement a apunyalar al seu partit.

L’única esquerra a la que fins ara ha mimat el Règim Processista, com un rebel però dòcil nebodet, es la CUP de la qual depèn ara la investidura de Mas. Son els cupaires qui han de decidir si estan disposats a suportar la campanya d’assetjament processista o be prefereixen rendir-se com ERC. La meva confiança en ells es zero i estic convençut que cediran i m’encarregaré de pressionar-los per tal que resisteixin i no ho facin. Si finalment aconsegueixen avortar el Procés els aplaudiré i tindran el meu reconeixement. Veurem

Aviso! Tampoc em val un Govern amb Lluís Llach de President “Reina Mare”, per fer la investidura més digerible a la CUP, amb Mas de Conseller en Cap amb tot el poder real.

Primers atacs processistes contra la CUP. Benvinguts al club!

En quant a Catalunya Si Que Es Pot, ja hi haurà temps per analitzar si va fallar la marca, el discurs, l’ambiguïtat o el lideratge. Si vam ser massa ICV o massa Podem, si vam ser massa espanyolistes o massa sobiranistes. Possiblement tot plegat, però el que està clar que amb tots els elements en contra, en el pitjor escenari possible per l’esquerra, possiblement ens havíem emmirallat en uns resultats excepcionals i irrepetibles de les municipals. O no. Jo estic molt content pel resultat hospitalenc que es el que em pertoca (2.000 vots més que el 2012 i 7.000 més que a les municipals). Però clar, guanyar a la Catalunya del NO significa perdre a la del SI. Es el que té la dinàmica fratricida en la que ens trobem. Estem acostumats a perdre, des de 1939, davant la oligarquia burgesa catalana, no ens ve de nou.

No hi ha esperança. Ha quedat clar un cop més que Catalunya es irreformable, la gent perdona la corrupció i les retallades neoliberals als seus líders a canvi de fervor patriòtic; el règim oligarca que domina Catalunya des del s.XIX ho seguirà fent. Tindrem un President de dretes i una lideresa de la oposició de dretes, que no deixa de ser la seva nemesis idèntica, però de l’altre banda del mirall. Mirem per un moment aquesta taula: les classes populars en els barris i ciutats més afectades per la crisi s’han llençat en mans del neoliberalisme, per pura reacció identitària. No hi ha res a fer. Game over.

Els canvis revolucionaris, de moment, només han estat possibles en alguns Ajuntaments metropolitans, que no depenen del vot conservador rural. Es possible el canvi a Espanya?. Jo crec que si. I desitjo que les eleccions generals puguem oblidar la pàrvula i mediocre guerra de banderes i  debatre de política d’adults. En tot cas, aparco el debat sobre política catalana en aquest blog per una temporada… si l’actualitat em deixa!

ENQUESTA: A qui votaràs el 27S?

Com ja es tradició en aquest blog davant de cada comesa electoral realitzo una enquesta per tal de conèixer qui seria el veredicte de les urnes si l’electorat estigués format exclusivament pels lectors que em segueixen i, sobretot, per la legió incansable de trolls que sempre pul·lulen pel voltant.

Per tal de votar heu d’anar a l’enquesta que trobareu a la columna de la dreta (en cas que estigueu llegint aquest blog en un dispositiu mòvil l’enquesta us apareixerà a la part inferior del blog, després dels post més recents). El sistema només admet un vot per cada IP. Publicaré el resultat el darrer dia hàbil i legal per donar a conèixer enquestes durant la campanya.

Per anar fent memòria podeu recordar el resultat de 2012 on varen participar 575 persones i que va dibuixar un Parlament lleugerament diferent al del resultat final:

El Feixisme es cosa de Mascles

La fotografia superior correspon al grup parlamentari d‘Alba Daurada (la cara més atroç de l’extrema dreta a Europa) al Consell dels Helens, o Parlament Grec: 22 homes varonils, forçuts, amb el cap rapat o melena de heavie, bigoti i cara de testosterona; en un racó mig amagada, una única diputada. Si observem les seves desfilades amb torxes, mítings o vídeos, es repeteix constantment la mateixa imatge: fornits mascles acaparant tota l’escena, amb alguna noia duent una bandera en un racó o aguantant la cantonada d’una pancarta.

A Catalunya, si fem un recompte de regidors electes per Plataforma per Catalunya (descomptant escissions, transfuguisme i baixes) avui dia hi han 54 homes i 11 dones feixistes en els ajuntaments catalans en nom de PxC, un 83% de masculinitat.

Passa el mateix amb els votants? Doncs si observem aquests gràfics sobre el vot entre joves menors de 30 anys a les darreres eleccions generals a Àustria, podem comprovar com entre els nois la primera força és, de lluny, el xenòfob Partit de la Llibertat (FPÖ) de Heinz-Christian Strache amb un 32% de vot; mentre que entre les dones joves aquesta formació recull tan sols un 10%, es a dir, una diferència de més de 2/3.

L’única formació d’extrema dreta europea que ha escollit una dona de líder, dins d’un procés d’emmascarament i pseudo-modernització estètica, per tal d’aparentar ser una força democràtica, ha estat el Front Nacional de França, amb Marine Le Pen. Tot i així, segons un sondeig previ a la primera volta de les Eleccions Presidencials de 2012 per TN Sofres Le Pen va recollir 2 punts menys  de vot entre les dones que entre els homes. En tot cas, una diferència molt menor que fa 10 anys, quan es presentava el seu pare (el mateix que recomanava a les dones la masturbació com a mesura anticonceptiva)  i el FN va ser la primera força entre els homes i la 3a entre les dones amb una diferència de 6% entre els dos sexes.

Es a dir, el fet que les formacions feixistes tinguin un lideratge femení les ajuda, però no és pas suficient per superar l’aversió atàvica de la dona cap a la ultradreta; es tracta, doncs, d’un fenomen estructural i molt més profund que un tema de quotes. Fins i tot quan l’extrema dreta es qui més denúncia demagògicament casos anecdòtics d’explotació de la dona en el món islàmic (mai en l’occidental).

Amb una estètica violenta i homenívola el feixisme atreu a votants masculins de classe treballadora i de nivell cultural escàs o nul, que contemplen esporuguits com les dones han entrat al mercat laboral i les minories (dones i homosexuals) s’estan empoderant, amenaçant el seu antic lideratge, obrint nous models socials i econòmics que no es basen en la força bruta, sinó en l’intel·ligència, les emocions i el coneixement, terrenys on ells son completament negats. El seu discurs, basat en odi i testosterona en vena, afortunadament no es gens atractiu encara per la majoria de dones.

25N: Resultats de la meva Enquesta!!!

En primer lloc dir que aquesta ha estat l’enquesta més massiva mai feta en aquest blog, ja que han participat ni més ni menys que 575 persones  donant el seu vot per alguna de les candidatures  que es presenten, molt lluny de les 175 que ho van fer fa 4 anys, la qual cosa significa que la participació s’ha multiplicat per 5!! De fet els sondejos dels diaris solen tindre un mostreig d’unes 700-800 persones, així doncs m’he quedat ben a prop de les enquestes publicades en mitjans seriosos.

Segons l’enquesta, la participació serà del 98,78% es a dir, votaran fins i tot malalts terminals. La participació que va preveure aquest blog  el 2010 era del 94%, així doncs entre els meus lectors ha baixat un 4,78% l’abstencionisme actiu, la qual cosa no està gens malament en aquests temps d’anit-política populista i anti-demòcrata. També baixa el vot en blanc i nul: ara seria tan sols del 1,39% quan a l’enquesta de fa 2 anys va ser del 6%, així com també disminueix el vot a partits estranys i extraparlamentaris,que obtindrien un 1,74% pel 9% del 2010.

I el resultat de l’enquesta d’enguany, un cop computats els 575 vots seria el següent, en percentatges:

Que en comparació amb l’enquesta que vaig realitzar fa 2 anys podem veure qui puja i qui baixa entre els meus seguidors:

Com podem veure respecte als anteriors comicis ICV-EUiA esdevé hegemònica menjant-se al PSC, altres i a l’abstenció; la CUP-AE recull el vot independentista de Reagrupament, gran part de SI i un xic d’ERC; el Partit Pirata es la nova CORI; Ciutadans treu el cap discretament; ERC sobreviu com pot al tsunami cupero; s’enfonsen CIU, PSC i PxC, mentre que el PP segueix dins la marginalitat anecdòtica.

Un cop eliminades totes les opcions que tenen menys d’un 3% del vot i tenint en compte que no puc aplicar la Llei d’Hont per provincies, ja que desconec la procedència territorial de cada vot, el Parlament de Catalunya quedaria així:

Les possibles fórmules de Govern podrien ser:

– Govern Anticapitalista (ICV-EUiA-CUP): A priori sembla l’aliança més factible, amb Herrera de President i David Fernandez… mm… de Conseller d’Interior? Tindria prou maduresa la CUP per abandonar el seu maximalisme teenager i fer un govern contra les retallades i l’austeritat sense que les seves bases es tallessin les venes si al matí següent no hi ha una revolució total?

-Govern Ultranacionalista (CUP-ERC-SI): Amb la única finalitat comuna de proclamar la Independència al matí següent, sense referèndums ni punyetes, aquesta formula podria acabar derivant en una divisió social ètnica en torn a la llengua d’origen, o bé, en una guerra de Messies entre Fernandez, Junqueras i Tena, per veure qui és més nacionalista dels 3.

-Govern d’Eco-Pirata Republicà (ICV-EUiA-ERC-Pirata): Un executiu centrat en fer referèndums (via Internet o no) per conèixer el parer individual de la gent en diverses mesures keynesianistes i ecològiques, però sense caure en un radicalisme socialista en economia. Tindria una pinça a l’oposició molt dura pels dos cantons amb CIU-SI per la dreta i CUP per l’esquerra (que, de ben segur, no dubtarien en aliar-se contra l’enemic comú).

25N: Anàlisi Comparatiu dels diferents Programes Electorals

Ja saps que votes? Saps quines son les propostes concretes de cada opció política en cada àmbit de l’administració pública? Doncs bé, jo que soc una mica freak de la política me’ls he llegit tots (per sobre) i n’he fet un anàlisi comparatiu per tal de facilitar la feina a totes aquelles persones indecises que encara no han decidit en ferm la seva opció pel 25N

LINKS ALS PROGRAMES-> CIU, PSC, PP, ICV-EUIA, ERC, C’S, SI i CUP

Llargada dels programes en Número de Pàgines

En aquest gràfic podem veure clarament com es distingeixen dos grups de partits: els que han tingut experiència de govern a Catalunya i els que no. Resulta comprensible, fins a cert punt, que C’s, SI i CUP,  al estar al grup mixt o fora del Parlament, hagin presentat un pamflet molt simple amb un esquema bastant genèric de les seves principals idees, sense detallar les seves propostes en  cada àmbit de l’administració, però que el tercer grup del Parlament (PP), que governa a la majoria de comunitats sigui el que té el programa més curt es imperdonable!

Espai que dediquen al Eix Nacional-Social, en % del nombre de pàgines

Resulta ben curiós que el partit que destina més espai a parlar de l’eix nacional sigui Ciutadans (quan se suposa que estan en contra del nacionalisme) o que CUP sigui el 2n partit que menys parla de l’eix social (quan se suposa que son l’extrema esquerra) o que SI tingui més propostes socials que el PP. També destaca el poc espai que destina CIU a l’eix nacional al seu programa, quan en campanya no parlen d’una altre cosa! Que ICV-EUiA sigui l’abanderat de les propostes socials, en canvi, es d’allò més previsible; també és l’únic partit que no situa la relació amb Espanya en el primer capítol.

Model de Referèndum

CIU: Un Referèndum per que Catalunya sigui un nou Estat dins Europa quan hi hagi una majoria qualificada i es garanteixi que Catalunya no sortirà d’Europa; mentre estant es crearan estructures d’estat.

PSC: Referèndum sobre una reforma federal de la Constitució Espanyola per donar noves competències a Catalunya, sempre dins la legalitat vigent.

PP: Oposició total a qualsevol referèndum.

ICV-EUiA: Referèndum per tal de crear un Estat Català que podria estar federat o confederat amb Espanya (sempre que es reformés la Constitució i hi hagués una veritable voluntat de federació a Espanya) o bé directament independent. Rebuig a tota posició etnicista o ultra-nacionalista.

ERC:Referèndum convocat pel Parlament perquè Catalunya sigui un estat dins Europa, dins la legalitat espanyola o europea. Proposen que el nou parlament es centri exclusivament en aquest tema.

C’s: Reformar la Constitució Espanyola per eliminar el Senat, coordinar les administracions per evitar duplicitats, delimitant competències. No especifiquen si caldria un referèndum.

SI: Proclamació unilateral de la independència al Parlament de Catalunya o celebració d’un referèndum (o les dues coses alhora). Posteriorment es negociaria bilateralment amb Espanya la secessió. Es buscaria el suport de la UE i de la ONU. Son els únics que posen una data màxima: el 11 de Setembre de 2014. Mentre estant hi hauria d’haver un Govern d’unitat amb tots els partits favorables a l’autodeterminació.

CUP: Un referèndum a tots els “Països Catalans” (incloent Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Franja d’Aragó),  amb vot a partir dels 16 anys i un sol estat que quedaria immediatament fora de la Unió Europea i de la OTAN.

Posició davant l’Austeritat i el pagament del Deute

CIU: Pagar el deute, obeir les polítiques d’austeritat de la UE, política de Dèficit Zero. Que l’estat avali el deute de els CCAA

PSC: Pagar tot el deute, però en comptes de fer polítiques d’austeritat i retallades, recuperar impostos de successions i donacions, així com taxes en sanitat, educació, transport o medi ambient.

PP:Defensa a ultrança de l’austeritat i de pagar el deute als mercats, limitant per llei l’endeutament públic.

ICV-EUiA:Acabar amb la política d’austeritat, promoure una agència pública europea de qualificació del deute, fer una auditoria sobre el deute públic i privat, no pagar els interessos del deute als bancs ni aquell deute que es declari il·legitim, tal com proposa la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

ERC: El deute de Catalunya es culpa de l’Estat Espanyol i de l’espoli fiscal. Proposen una hisenda catalana amb més impostos progressius , mesures keynesianistes en comptes d’austeritat.

C’s: Pagar tot el deute i aplicar les mesures d’austeritat que siguin necessàries, retallant l’administració pública fins on calgui

SI: El deute és culpa d’Espanya. Una Catalunya independent tindria un Banc Públic que rebria crèdit directe del BCE. Una Catalunya independent tindria un equilibri perfecte entre pressió fiscal i serveis públics, sense retallades.

CUP: Impagament total de tot el deute i abandó immediat del euro.

Valoració subjectiva i personal

CIU: El millor Abandonen els tics racistes i xenòfobs del passat, proposant mesures d’acollida i integració a les persones migrades; així com defensen la igualtat total de persones GLTB, situant-se en el terreny d’una dreta europea liberal i no ultra-conservadora o populista. Per fi! Benvinguts al segle XXI! El pitjor Tot el programa és just el contrari del que han fet aquests dos anys de retallades draconianes. Culpen de tota la seva desastrosa gestió de govern al Tripartit i a Espanya, com si ells no haguessin fet res.

PSC: El millor Està basat el el programa keynesianista moderat de François Hollande i no tant en el del fallit PASOK de Grècia de “no hi ha alternativa a les retallades” El pitjor Una reforma constitucional que no es creu ni el PSOE. Reivindica propostes fiscals que ells mateixos es van carregar. La moderació i la timidesa de les reformes plantejades fa pensar en que els hi sàp greu ser massa agosarats.

PP:El millor Planteja derogar l’euro per recepta. El pitjor Assumeix plenament l’extremisme racista de Garcia Albiol en immigració, amb controls i expulsions. Es curt, mal redactat i inclou una foto d’Alicia Sanchez Camacho al mig sense motiu aparent.

ICV-EUiA: El millor Es l’únic programa que incorpora eixos transversals de política de gènere i joventut, totes les propostes van sorgir de els sectorials i se’n van recollir 1.118, ni més ni menys que es van sotmetre a consulta i deliberació a tota la militància, votant les 30 prioritàries en referèndum. Son d’un rigor i pragmatisme impol·lut, tot i que plantegen una transformació radical de tota la societat. El pitjor Tot i ser ultra exhaustiu, la part d’arqueologia i patrimoni es molt breu a diferència del Programa de 2010. Mea culpa per no haver-m’hi fixat a temps i haver-ho esmenat!

ERC: El millor Han agafat com a pròpia la proposta del Partit Verd Europeu de fer una “Green New Deal”, amb creixement econòmic sostenible impulsat per l’estat envers llocs de treball en economia verda i energia alternativa. Llàstima que després pactin amb CIU tramitar la Llei Òmnibus. El pitjor Es basa amb la hipòtesi de que Catalunya esdevendrà un estat independent inmediatament i ens pinten una Arcàdia feliç on gairebé brollarà mel de les fonts. No hi ha cap crítica a les retallades de Mas i tot és culpa d’Espanya.

C’s: El millor Es l’únic partit que denuncia obertament la manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats per part de CIU. El pitjor: El populisme antipolític ultra-demagògic que ocupa quasi la meitat del programa. Per ells tota la crisi s’acabaria eliminants càrrecs polítics, subvencions i, per tant, deixant la democràcia en mans de menys persones. El seu programa econòmic es molt neoliberal, defensant una gestió privada dels serveis públics, les retallades o acabar amb el PIRMI si no hi han diners

SI: El millor Acabo de descobrir que tenen una ideologia i propostes més enllà del independentisme i que, a més, son bastant d’esquerres i estan en contra de els retallades El pitjor Igual que ERC ens presenta un paradís meravellós i completament inversemblant per la Catalunya independent.

CUP: El millor Reivindica el decreixement, el cooperativisme i la sobirania alimentària, així com moltíssimes propostes dels moviments socials alternatius. El pitjor No és un programa electoral, és un pamflet ple d’objectius màxims i utòpics a llarg plaç. No explica quines lleis o mesures pressupostàries volen dur a terme, sinó com és el món que somien; destil·lant infantilisme i amateurisme per arreu, comprensible ja que és el primer cop que es presenten en unes eleccions autonòmiques. Les seves propostes nacionals son tan tan tan maximalistes que podríem qualificar-les d’imperialistes, al reivindicar un sol estat per tots els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al segle XIII.