Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

 

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5– La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6– Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

Reflexió 7– El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

Per què votaré En Comú Podem

Aquesta campanya se m’ha fet rara. Raríssima. Res a veure amb totes les que havia fet abans i em porto unes quantes. Es el primer cop que la gent al passar no ens diu “fora polítics!” sinó que aplaudeix i demana cartells. Mai m’havia passat de trobar-me octavetes espontànies, fetes a ma, demanant el vot per nosaltres. En comptes de fer-nos la cobra quan repartim informació, hi ha cua al nostre estand agafar vots per la família i amics. Aquells que venim de opcions polítiques minoritàries no ens acabem mai d’acostumar a omplir poliesportius, amb centenars de persones que es queden a les portes per manca d’espai. Així dona gust!

Aquests son els motius pels quals jo votaré En Comú Podem:

1.- Per què es la única llista d’esquerres a Catalunya: Després de molts anys teoritzant sobre la Syriza Catalana o el Front d’Esquerres, finalment ho hem aconseguit, aquí tenim al PSUC del Segle XXI. Quan només hi ha una opció no hi ha dubtes, ni marge per l’error. Una aposta per conjugar activistes socials (PAH, Sanitat, Educació…) amb militants de ICV, EUIA, Podem, Barcelona En Comú o Equo. La CUP no es presenta; el PSC porta de cap de llista a una ex-ministra que es va comprar una casa de 600.000 euros a República Dominicana mentre implementava el desnonament expres per famílies que portessin una sola quota per pagar. I ERC… bé, la deriva cap a la dreta etnicista més repugnant i la seva submissió absoluta a Artur Mas, els ha situat a anys llum de qualsevol rastre de progressisme. Una llàstima que aquesta confluència no s’hagi pogut dur a terme a la resta de l’estat, a excepció de Galicia i Catalunya.

2.- Per què ha sabut sortir de la zona de confort de l’esquerra, sense perdre la seva essència: Trobo un absolut encert que Owen Jones hagi participat en el final de la nostre campanya. Aquest es el pensador que ha donat un gir copernicà a la forma d’entendre l’esquerra en l’actual context d’economia post-industrial. Es ell qui ens ha explicat que els barris humils no voten a l’esquerra perquè no se senten identificats en la categoria “classe obrera“, ja que aquest concepte ha estat demonitzat per l’hegemonia cultural neoliberal. Van ser la PAH i el 15M els primers moviments d’empoderament dels treballadors, simplement anomenant-los “gent” o “els de abaix“; buscant objectius comuns bàsics, comprensibles per proletaris no qualificats o persones d’avançada edat, molt més enllà del típic perfil de jove universitari bohemi de classe mitja-alta amb una àmplia cultura intel·lectual revolucionaria (que es el target actual de la CUP). No cal rodejar-nos d’una iconografia identitària ideològica; no son necessàries banderes roges, tricolors, o fotos de Lenin i el Che, simplement acordar que estem d’acord en aturar l’austeritat, la corrupció, els desnonaments, els privilegis polítics i protegir el bé comú i els serveis públics dels poderosos.  Tot això sense rebaixar ni una coma del programa; compareu del de ICV-EUIA de 2011 i el d’En Comú Podem  i trobeu una sola diferència rellevant. Impossible.

3.- Per què es la única candidatura que defensa una solució democràtica al conflicte identitari: Resulta divertit veure com  ERC, CDC i CUP han renunciat al dret a decidir i s’han entregat a un pensament màgic, segons el qual es possible arribar a la independència mitjançant “la desconnexió mental“. Una especie d’esquizofrènia psicòtica col·lectiva, on aquests partits reconeixen obertament haver perdut tot contacte amb amb el Planeta Terra i viure en una realitat paral·lela de fantasia i ficció, on la seva voluntat es suficient per canviar el món, al marge de totes les condicions materials. Això si, tot es possible menys canviar Espanya ja que els espanyols son una raça inferior, casposa i irreformable. Per altre banda PP-PSC-C’s proposen fer petites reformetes a veure si així es calma l’odi i la fúria identitària del Procés. No, no us enganyeu. El Procés només acabarà el dia que es demostri, de forma contundent, que es més senzill canviar de polítiques que d’estat.

4.- Per què es un vot que val doble, tant per Pablo Iglèsias com per Alberto Garzón, però no es subordinarà a cap dels dos:  Votar En Comú Podem servirà per obrir les portes a un Govern d’esquerres, ja sigui liderat per Pablo Iglesias com per Alberto Garzón. Però a diferència del PSC mantindrà un grup parlamentari propi, amb llibertat de vot, i amb una òptica catalana, no subalterna a cap partit estatal, amb veu i ànima pròpia, aliè a les disputes puerils i d’ego testosterònic que hagin pogut tindre Iglesias i Garzón entre ells.

5.-Per què ha entès com conjugar el millor de la vella i  de la nova política: En Comú Podem ha sabut trobar l’essència de la nova política, rebutjant els tics més populistes de l’antipolítica. Sous més baixos pels polítics si, misèria no; participació directe si, referèndums cada 5 minuts no.Pensament positiu si, infantilisme màgic no. Ha sabut aprofitar tot el bagatge ideològic de propostes, idees i reflexions de partits molt vells, introduint nous conceptes i un discurs dur contra certs privilegis polítics, sense deixar que aquest relat anti-establishment se l’apropii la ultradreta, com ha passat a França. Han sorgit uns nous lideratges forts, certament amb tics un xic messiànics, però que es just el que necessitàvem per contrarestar als messies del Procés.

6.- Per què es una opció veritablement reformista, allunyada de mil·lenarismes profètics: No us podeu imaginar com de fastiguejat estic d’absurdes promeses d’una Ruptura instantània, segons la qual en una data màgica (que mai arriba) apareixerà un Nou Món on tot serà sobtadament meravellós i fàcil. Aquest pensament ultra-idealista i utòpic es propi de cristians evangèlics renascuts o d’integristes islàmics del ISIS. El socialisme científic es l’antítesi absoluta d’aquest fonamentalisme mil·lenarista, de caire religiós i profètic. La realitat només es canvia de forma progressiva amb major o menor velocitat. Nosaltres serem els més ràpids, però mai durem a ningú a falses promeses de Paradisos Terrenals immediats. I si algú te algún dubte sobre quina es la diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura que llegeixi aquest article. Un Procés Constituent? Fantàstic i endavant. Però creure que un nou marc legal crearà ocupació per si sol o generarà riquesa immediata, es mentir.

7.- Per què obrirà un camí pel canvi a Europa: Syriza va guanyar les eleccions, però no en va tenir prou per acabar amb l’austeritat de la Troika; no per manca de voluntat, sinó per falta d’aliats. Es evident que el marc dels estats nació es obsolet i que el capital no entén de fronteres. De moment ja tenim dos governs d’esquerres al sud d’Europa (Portugal i Grècia); els més petits i dèbils, que sols poc poden fer. Però un canvi anti-austeritari a un país amb 48 milions d’habitants es un punt de no retorn que inclinaria la balança de forma determinant. Deixem-ho clar: Occident es troba davant una cruïlla: O Corbyn o UKIP; o Bernie Sanders o Donald Trump; o Marine Le Pen o Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Som la darrera esperança per les classes populars abans de llençar-se en mans del feixisme.

8.- Per què tenim als millors candidats: Que pot haver-hi millor que un professor d’història de la UAB per encapçalar una llista, com en Xavier Domenech? A anys llum de la reta de candidats catalans, tant en discurs, com en coherència i oratoria!  I que dir de la Marta Sibina i de la seva lluita contra la corrupció en Sanitat des de la revista Cafè amb Llet? Menció especial per aquells candidats als que conec personalment, com el Josep Vendrell, tot rigor i professionalitat, la lluita contra la corrupció del PSC a Sabadell de Joan Mena, o la Aina Vidal, una jove lluitadora per la classe obrera des del sindicalisme. També mencionar al candidat de Lleida, en Jaume Moya a qui vaig conèixer en la lluita activista per salvaguardar les restes arqueològiques de Sikarra de la especulació urbanística. Fins i tot duem una candidata potent al Senat, la Maria Freixenet, amb un discurs feminista molt treballat.

Finalment demanar-vos el vot per En Comú Podem i recomanar aquest vídeo del meu idolatrat Owen Jones fent un anàlisi clar de les eleccions del 20D:

Sigui quin sigui quin sigui el resultat de diumenge, estic molt content d’aquesta campanya, de la bona rebuda per part de la ciutadania i la sintonia amb els companys de Podem, ICV i EUIA de L’Hospitalet, que hem fet una feinada voluntària increïble, barri a barri i carrer a carrer.

Mariano Rajoy: El candidat del Procés

Els processistes necessiten desesperadament que Mariano Rajoy guanyi aquestes eleccions generals, com sigui. Si el PP (o la seva marca blanca de Ciutadans) no poden formar Govern, el ramat d’hiperventilats que pastura l’ANC despenjaran les estelades dels balcons,  l’11S aniran a passar el dia a la platja i TV3 tornarà a ser una televisió plural. I això no pot ser!

Porten quatre anys inoculant-nos un estereotipat perjudici envers una caricaturitzada España “de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María, de espíritu burlón y de alma quieta” que diria Antonio Machado. Ens han injectat en vena l’odi envers la resta de ciutadans la Península a base d’una fal·làcia metonímica, on tots els espanyols son el PP. Una subespècie que, per alguna tara genètica, estan condemnats a votar a la dreta més rància eternament. No com els catalans, el poble escollit pels Deus, que mai triariem a polítics corruptes i de dretes, com Mas o Pujol. Mai!

Aquells que a Catalunya viuen de vendre fum de coloraines, un pensament màgic basat en puerils i ridícules utopies de fades i unicorns, ens diuen ara que es radicalment impossible canviar el Govern de la Moncloa. Son els mateixos que pretenen fer-nos creure que la ONU i la UE acceptaran una independència unilateral, amb el 53% de la població en contra, si polsem “el botó de la desconnexió” i ho desitgem molt fort ,tots juntets i ben agafadets de les manetes.

Ara proclamen que no es pot canviar res, que no hi ha alternativa possible, que un referèndum legal i acordat no es pot realitzar ja que “ens hem passat la pantalla“, que ens rendim i el 20D ens quedem a casa, mentre l’ANC celebra amb cava i xerinola una nova victòria del seu candidat predilecte: Mariano Rajoy. Han passat de prometre gelats per postres cada dia a defensar la immobilitat eterna del statu quo. No fos cas que es desmuntés el Procés, aquest moviment contrarevolucionari la única finalitat del qual es mantenir a la dreta neoliberal d’Artur Mas al poder, mentre mentre distreu a la població a base de performances patriòtiques.

Si no hi fos Mariano Rajoy ¿a qui donaria Artur Mas la culpa de totes les retallades genocides que el seu Govern de sàdics neoliberals han perpetrat contra el poble de Catalunya? Com retroalimentaria la seva dialèctica d’odi entre pobles i obediència entre classes? Com justificaria la seva absoluta inacció legislativa? Com es faria la víctima davant un malèfic enemic extern, amb el suat ploricó que tan excita sexualment als seus votants?

Els pocs independentistes honestos que queden al marge del dantesc circ del Procés demanen obertament el vot per En Comú Podem, com l’ex-diputat Quim Arrufat, i lamenten que els partits processistes  hagin renunciat al dret a decidir.

En canvi, ERC i CDC, per fomentar que Rajoy arrasi amb una abstenció massiva dels catalans, han escollit els candidats més ridículs, mediocres i grotescos que es recorda (i mira que superar Bosch, Terricabres o Tremosa era difícil!). Per una banda el convergent Quico Homs es dedica a anomenar “hienes” als no-procesistes i clama per una “revolució dels botiguers”, es a dir, una mobilització insolidària de les classes mitges i altes per no pagar impostos a les regions pobres. I, per rematar, un video vergonyós i friki demanant fer proselitisme independentista als sopars de Nadal.

Per altre banda, els republicans han posat de cap de llista a Gabriel Rufián, el qual regurgita odi supremacista envers els espanyols, però en castellà. Com si fos un Heribert Barrera passat pel Google Translator. Anomena feixista als que van signar la Constitució (com Miquel Roca de CIU, o Jordi Solé Tura del PSUC) i confessa estar cobrant l’atur de forma fraudulenta, robant diners de tots els espanyols. Tot això mentre mira a l’infinit, amb pose de poeta romàntic, i fa pauses dramàtiques entre les paraules, com si d’aquesta forma tan esperpèntica no ens adonéssim del seu nivell d’indigència intel·lectual. Pobre Joan Tardà, no entenc com algú tan d’esquerres i brillant s’ha deixat humiliar pel seu partit, deixant que li posin això de nº1.

De fet, avui Rufian ja ha advertit que ERC no votarà cap candidat a la Moncloa, ja que “Catalunya ja es independent“ (a la dimensió paral·lela de bogeria i alienació mental on viu ell, deu ser). I que van a fer, doncs, a Madrid? A vaguejar i cobrar dels nostres impostos? Perquè es presenten a aquestes eleccions si ja han desconnectat?. Queda clar, doncs, que els vots republicans no serviran per fer cap canvi d’esquerres a Espanya, sinó que contribuiran amb el seu silenci còmplice a que Mariano Rajoy es perpetui com a President. Més clar, aigua. Votar a ERC o CDC es votar a Rajoy.

PD: per si quedava algún dubte…

Les 10 propostes més de dretes al Programa de Ciutadans

I això qui ho paga?

1.- Menys impostos als rics: Rebaixa de l’impost de societats del 30 al 20%, es a dir, que els empresaris paguin menys impostos. Ras i curt. Atraurà inversions estrangeres? Ho dubto. Per altre banda quedaran exempts de l’impost de patrimoni i successions fins a 1 milió d’euros. El que està clar es que aquesta baixada en la recaptació a les arques de l’estat s’haurà de veure compensada, si o si, amb retallades a l’estat del benestar.

2.- Complement salarial públic per treballadors precaris: Es a dir, subvencions encobertes a les empreses que més explotin als seus treballadors perqué, en comptes d’apujar els sous, l’estat pagui amb els diners de tots un complement als salaris més baixos, sense que això li costi un cèntim als capitalistes i no hi hagi conflictivitat laboral. Perquè no ho paguen les empreses i ho ha de fer l’estat? Ah no, que llavors perdrien beneficis i plusvàlues, clar. D’on traurà els diners si baixa els impostos als rics? Doncs, de nou, a base de retallades. I, a més, rebutgen la Renta Mínima per acabar amb la pobresa ja que consideren que amb aquesta ajuda es suficient.

3.- Dació en pagament segons el preu actual de l’habitatge: Tot i que sembla un pas endavant respecte a la situació actual, a la pràctica seria força perjudicial per a la majoria de persones desnonades. M’explico: Si algú es va endeutar per un pis que al 2006 valia 100.000 euros i actualment està valorat en 25.000, degut a les fluctuacions especulatives del mercat que en res tenen a veure amb la persona afectada, el deutor segueix havent de pagar 75.000 euros al banc, tot i haver perdut el pis a mans de l’entitat financera. I qui s’encarregarà de fer les noves taxacions dels pisos? L’estat, la banca o un ens independent? No ho especifica! Ja em permetreu que sigui malpensat…

4.- El contracte únic: Això no és més que un eufemisme per a referir-se a l’abaratiment de l’acomiadament. En altres  paraules, els empresaris pagaran menys dies per any treballat al finiquito quan facin fora a un treballador, a menys que la seva antiguitat sigui elevadíssima. En un acomiadament d’un contracte de menys d’un any se li pagaria a un treballador un dia per més treballat (12) quan actualment es de 20. Una rebaixa del 50% del cost de l’acomiadament en contractes precaris. En un país que té, a dia d’avui, un atur del 22% això es un suïcidi econòmic, facilitant de nou l’acomiadament en comptes de la contractació. En els sectors on l’eventualitat es molt elevada (com el meu) això implicaria una pèrdua importantíssima del nivell adquisitiu dels treballadors.

PD: En aquesta taula pots calcular exactament quants diners perdries amb aquest contracte

5.- Introduir la competitivitat per eficiència entre l’educació pública i privada: Tot i que Ciutadans manté que l’educació sigui gratuïta (sense eliminar en cap cas concerts a les escoles religioses o que segreguin per sexe), proposa que els centres escolars, públics, concertats i privats competeixin entre ells, introduint unes “proves estandarditzades” per tal d’avaluar-los i que rendeixin comptes davant l’estat. Algú dubta que les escoles privades d’elit no guanyaran en tots els índex? Quin sentit té fer-los competir entre ells? Quin serà el premi pels guanyadors i el càstig pels perdedors?  Ciutadans també proposa que el finançament de les universitats estigui en funció de que compleixin uns objectius concrets. Una competitivitat salvatge de lliure mercat que, des del meu punt de vista, es excessiva ja que es prioritzen els resultats i l’eficiència per sobre dels valors i la cohesió social que ha de tindre l’educació pública i que el programa de Rivera ni esmenta.

6.- Mantenir l’actual política migratòria del PP, amb lleugers retocs cosmètics: El partit d’Albert Rivera proposa mantenir els controls fronterers durs a Ceuta i Melilla, aixi com una reforma de la llei d’estrangeria per evitar “expulsions en calent” però mantenint els Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs), reformant-ne el reglament per tal d’agilitzar la tramitació administrativa que resolgui el seu estatus; es a dir, que l’expulsió sigui més ràpida. Doncs quina reforma! També volen mantenir i reformar l’actual examen de coneixements constitucionals i socioculturals, completament arbitrari, on un jutge et pot atorgar la nacionalitat o no, segons si saps el nom de la dona de Rajoy. Potser la seva reforma consistirà en que ara et preguntin per la dona de Rivera, a saber.

7.- Fer el Pla Hidrològic Nacional: Si un riu té excedents d’aigua el Govern Central ha de tindre poder per transvasar l’aigua a una altre zona, per tal de fer camps de golf i piscines en llocs secs i estèrils, encara que això suposi una hecatombe medioambiental. Finalment doncs han ressuscitat transvasament de l’Ebre d’Aznar que va suposar en el seu dia l’ensorrament del PP a Aragó i Tarragona, però que li va donar tants bons resultats a València i Múrcia.

8.- Liberalització de l’edat de jubilació: Ciutadans vol que cada persona es pugui jubilar a l’edat que vulgui. Amb aquest model, cada treballador acumula una mena de borsa virtual en funció del que cotitzat en tota la seva vida activa. I quan arriba l’edat de jubilació, l’Estat li informa de quant cobraria de pensió pública segons els anys que tingui d’esperança de vida. Aquell que prefereixi una paga més alta pot decidir acumular més drets en aquesta borsa virtual allargant la seva vida laboral. Que significa això a la pràctica? Que les persones amb sous alts es podran jubilar abans mentre que les persones amb sous precaris, si volen arribar a una pensió mínima que els permeti sobreviure, caldrà que es retirin molt més tard i segueixin treballant anys i anys.

9.- Desgravació fiscal de les assegurances privades de salut: Afavorir descaradament a les mútues privades per davant de la sanitat pública, així com rebaixar impostos aquelles persones riques que s’ho puguin permetre. D’aquesta manera l’Estat perdria entre 200 i 300 milions d’euros anuals en recaptació d’impostos, segons els mateixos impulsors de la mesura. Uns euros que, òbviament, ja no podran utilitzar-se per finançar hospitals públics i que anirien als beneficis de les mútues privades. (font: Cafè amb Llet)

10.- Suport al T.T.I.P.: Segons Ciutadans el tractat de lliure comerç entre la UE i EUA, es una gran oportunitat per les democràcies occidentals que cal defensar i ampliar. El programa defensa, però, una major transparència en les negociacions i que alguns aspectes puntuals (sanitat pública i tractament d’aigües) en quedin al marge. Tot i això, l’aplicació del TTIP suposarà una major dependència del petroli davant la restricció dels carburants menys contaminants; el no etiquetatge de productes modificats transgènicament; l’eliminació de regles sobre els mercats financers; suprimeix les avaluacions independents dels medicaments; així com l’eliminació de les regles de preferència nacional en els contractes públics. Neoliberalisme en estat pur per afavorir a les multinacionals davant les democràcies i l’administració pública.

PD: A El Diario.es han trobat que el seu programa proposa acabar am les penes específiques per violència de gènere, un veritable despropòsit masclista! A El País ens expliquen que també han proposat que els professors i mestres deixin de ser funcionaris.

Conclusions

Ciutadans es una dreta neoliberal moderna, allunyada de la caspa pepera: respecta el dret a l’avortament, proposa tancar el Senat, vol fer una Llei Integral de la Transexualitat, perseguir la corrupció, o fins i tot legalitzar el cannabis per a l’ús recreatiu. Però no deixa de ser un partit de dretes que, a nivell econòmic, defensa exclusivament els interessos de la classe alta i de l’oligarquia econòmica i financera: grans empresaris, banquers, mútues i rics en general. El seu programa suposa una pèrdua objectiva de drets i beneficis per l’estat del benestar i la classe treballadora, especialment per als sectors més vulnerables: precaris, jubilats o migrats.

Puc arribar a entendre que a les eleccions autonòmiques arrasessin a Nou Barris o a L’Hospitalet com una reacció identitària i estomacal contra el Procés, però en aquests comicis ens hi juguem de debò qui regula el treball, les pensions o els grans impostos. I amb això no s’hi juga. Aneu a votar amb el cap i no amb el fetge.

Les propostes més bésties del programa de CIU

Duran i Lleida, el candidat de CIU a les eleccions generals,  va dir fa uns dies a la premsa que si explicava quines eren les seves veritables propostes electorals perdria les eleccions. Així que a mi em va obrir la curiositat. Quines eren aquestes propostes que ens volia amagar deliberadament als electors?

Doncs bé, m’he llegit el seu  programa electoral i realment és una col·lecció de deliris neoliberals i embogides propostes al servei dels lobbies, les privatitzacions i el Gran Capital que passen clarament per la dreta al PP i a la patronal.  M’he permès el luxe de fer-vos un petit BEST OF de les bestieses més esgarrifoses que han regurgitat aquesta banda de mafiosos i corruptes amb barretina

– Privatitzar totes les participacions públiques en empreses que no es considerin estratègiques pel sector públic. Més col•laboració públic privada, ja que l’empresa privada gestiona millor.

-Impulsar els “business angels”, els mercats de risc, els inversors de proximitat i els mercats bursátils, com a mode de finançament per les entitats financeres i empreses privades.

– En l’àmbit del capital risc, suprimir l’actual topall del 58% dels fons patrimonials que les empreses de capital risc poden invertir en préstecs participatius a les PIMES

– Que els empresaris que facturin menys de 30.000 euros anuals estigui exempt de pagar IRPF

– Qualsevol reforma de l’IRPF haurà de beneficiar a la família en funció del nombre de fills i no en funció de la seva renta.

– Les despeses de co-pagament en dependència i mútues privades seran deduïdes del IRPF

– Reducció generalitzada de l’Impost de Societats, supressió de l’Impost de Patrimoni

– Reforma laboral vincular millor els augments salarials a la millora de la productivitat i avançar cap a la flexiseguretat. Facilitar el des-penjament dels Convenis Col•lectius de les PIMES que ho sol·licitin.

– Atorgar “xecs socials” a les famílies perquè paguin els serveis de dependència. Adoptar mesures de conscienciació de l’usuari de l’elevat cost dels serveis sanitaris i de la conveniència de la seva utilització de manera més adequada.

– Flexibilitzar la reserva mínima del 30% d’habitatge de protecció oficial en concordança amb les possibilitats reals d’ajudes del pla de l’habitatge

*Fotomuntatge by Samoth Erbauer*