Posts Tagged ‘educació’

h1

Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

febrer 20, 2013

__201205081826no

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

h1

Uniformes a l’Escola Pública? NI DE CONYA!

juny 29, 2011

Irene Rigau, Consellera d’Adoctrinament del Govern dels Horrors, prossegueix imparable la seva croada per destruir l’Educació Pública i, en el dia d’ahir, va fer un pas més en la seva pèrfida estratègia: un col·legi públic de l’Hospitalet de Llobregat serà el primer en tota Catalunya on els seus alumnes aniran vestits amb un uniforme que, per postres, és absolutament sexista i patriarcal (faldilla plisada per noies, polos i pantalons per nois).

Tot i que la iniciativa ha sorgit del mateix centre educatiu, no podem obviar que la Conselleria porta mesos impulsant aquesta “nova” forma d’entendre l’escola com un quartell militar, retornant així a l’autoritari model franquista. Tampoc podem negar que aquesta acció forma part de l’estratègia convergent per modelar el sistema educatiu a imatge i semblança al Opus Dei: cal fer esment que, també a Hospitalet, a l’escola privada Xaloc, propietat de la secta cristiana Opus Dei, aquest curs se li ha ampliat el concert educatiu  amb 300.000 euros anuals per part de la Generalitat, mentre la resta de centres públics han patit retallades del 20%.

No cal dir que la única veu que s’ha alçat en solitari a la ciutat en contra d’aquest despropòsit ha estat la del Regidor d’Educació Lluís Esteve (ICV-EUiA), que va ser l’únic vot  en contra d’aquesta absurda decisió en la reunió del Consell Escolar i ha enviat una carta expressant el seu rebuig al director del centre (tot i que, per desgràcia, les minses competències municipals no han permès fer gaire més). Per contra, l’alcaldessa (PSC) ha passat de puntetes sobre el tema, la portaveu de CIU ha aplaudit la decisió i el cap de llista de la formació extraparlamentària ERC ha expressat el 100% de suport al seu Facebook:

Els defensors d’aquest despropòsit pedagògic s’han escudat en que això afavoria la igualtat. Ah val! Així doncs ara el sexisme és igualitari? Doncs no! La igualtat és fonamenta amb més inversió pública, beques, menys alumnes per aula, la sisena hora, la redistribució d’alumnes nouvinguts als centres concertats, models pedagògics de valors inclusius i una escola pública laica, gratuïta, digna, humana i de qualitat; es a dir, just el contrari del que està fent Irene Rigau.

Els uniformes son una oportunitat de negoci per una empresa privada (valen 90 euros per alumne), suposen la supressió de l’expressió de la identitat pròpia per part dels joves i introdueixen un model educatiu no basat en valors sinó en  disciplina militar, obediència, adoctrinament i imposició Ja de pas podrien haver rapat al 0 a tots els alumnes per tal de fer-los més iguals, encara.

Que serà el proper, Mis Rigau? Els braços en creu? Cantar himnes patriòtics aixecant una bandera? Desfilades marcials el dia de l’aniversari d’Artur Mas? Millor no donar idees…

h1

Com destruïré l’Educació Pública *by Irene Rigau*

febrer 9, 2011

Benvolguts lectors d’aquest infame fulletó propagandista del comunisme tronat i la decadència pecaminosa, em presento, soc Irene Rigau, la excel·lentíssima Consellera d’Ensenyament Amb l’Ajuda de Deu. Resulta que aquest pollós invertit i pocapena de l’Arqueòleg Glamurós m’ha demanat a veure si li podia explicar breument com penso destruir definitivament aquest anacronisme soviètic de les escoles públiques i gratuïtes, per tal de deixar als  nostres infants en mans d’aquesta afable i  gentil ONG anomenada Opus Dei. I com a la Conselleria ja m’avorria de passar el rosari , llepar ciris i resar avemaries, doncs mira, m’he decidit a escriure!

1.- Gastant 80.000 euros canviant el nom de la Conselleria. Doncs si! Que és aquesta collonada hippiflowers d'”Educació“?? Vaja, ni que els professors tinguessin que donar valors als nanos, substituint el paper de l’església o la família! Res, res, “Ensenyament“: aquí es ve a recitar llistes de Reis Gots, com abants! Altres noms que tenia pensats eren: “Conselleria dels Braços en Creu” o “Conselleria de la Lletra amb Sang Entra

2.- Reduint un 60% el nombre de places de nous professors i convocant les oposicions més tard de l’Abril per tal que els nous mestres no puguin prendre possessió de la plaça a temps, dificultant així als col·legis públics la formació de les seves plantilles. No sabeu com de bé m’ha anat l’excusa de la crisi! Amb 60 nens per aula encara ens estalviarem la calefacció i tot.

3.- Creant una Direcció General de la Generalitat específica per a l’escola concertada, de forma independent de la pública, per tal de fer arribar més recursos i donar una atenció preferent als meus amiguets de l’Opus. Si, ja sé que l’Artur va prometre reduir alts càrrecs, però jo per la meva chupipandi opusina MA-TO.

4.- Eliminant la sisena hora lectiva a primaria. En aquesta edat el que ha de fer la quitxalla és anar a catequesi, no estar tancats dins una aula escoltant futileses sobre ciència, llengua o socials!

5.- Paralitzant la implantació d’ordinadors  i noves tecnologies a l’aula. Potser encara voldrien que els hi portéssim la Play Station? Res, res, que els meus col·legues de les editorials estan molt nerviosos i, a més, per una ensenyança basada en la memorística i la repetició… perquè cal un PC?

6.– Renovant el concert escolar a aquelles escoles privades i religioses d’el·lit que discriminin immigrants i separin nens i nenes. Be, qui diu renovant diu ampliant a tuti pleni, no fos cas que els fills dels diputats convergents no puguin fer natació climatitzada a la piscina interior durant l’hivern.

Manca dir que si teniu cap altre proposta per acabar per sempre amb aquesta crosta de paràsits que no tenen diners ni per pagar un futur pels seus fills me la podeu deixar als comentaris! I no patiu que d’això s’en parlarà ben poc a TV3-La Seva: ja tenim un sarau independentista al Parlament per omplir telenoticies la resta de la legislatura!

*by IRENE RIGAU*

h1

Com seria Catalunya sense immersió lingüística?

gener 12, 2011

Sense ser jo sospitós de nacionalisme, ni de cap romanticisme idealista i pseudo-religiós, no puc deixar de pensar en com seria avui Catalunya si la Generalitat  fa 30 anys, en comptes d’inventar l’actual sistema d’immersió lingüística hagués optat pel “model basc” amb dues (o tres) línies paral·leles d’escolarització deixant als pares escollir en quina llengua volen que els seus fills siguin educats, com sembla pretendre la darrera sentència del Tribunal Suprem

De ben segur el model català (diguem-li “A“) seria el predominant, com ho és l’euskera al País Basc, on s’hi apuntarien tots els membres de la burgesia catalana, els catalans de tota la vida, els habitants de pobles petits i molts fills de castellanoparlants amb voluntat  d’obrir portes professionals als seus fills.

Per altre banda el model castellà (posem-li “B“) inclouria a la totalitat dels nouvinguts, amb les dificultats d’aprenentatge que això comporta, i a molts fills d’immigrants dels anys 60’s del reste de la península, molt majoritàriament de classe obrera no qualificada.

Així doncs tindríem a les escoles dividides en dos llegües que, ben aviat, esdevindrien dues velocitats d’aprenentatge diferenciadess: el model “A” tindria un nivell força elevat i un accés a la universitat més fàcil, mentre el B concentraria tota la problemàtica i el fracàs actual de l’educació secundària.

Aquests dos nivells acabarien, més d’hora que tard, segregant encara més la societat en dues classes econòmiques sociolingüístiques, cada cop més enfrontades i radicalitzades. Just el que ha passat a Euskadi on, ves quina coincidència, hi ha llibertat d’elecció de l’idioma. Sens dubte, als nacionalistes d’ambdues bandes somien amb aquest Aparheid educatiu per tal de dur a Catalunya cap una absurda guerra ètnica. Segur que Laporta i Ciutadans serien molt feliços en aquest escenari.

Podem discutir el nombre d’hores per a cada llengua i altres futileses, però la segregació lingüística suposaria un suïcidi social, que no lingüístic, doncs el català sobreviuria tot i que convertit en un idioma elitista.

Tampoc m’agrada gens l’argument liberal de que els pares tenen en exclusiva el dret de decidir que estudien els seus fills. NI DE CONYA! L’estat, mitjançant els mestres i les escoles, ha d’exercir amb ma de ferro la garantia d’igualtat social i d’oportunitats, amb un ensenyament laic, científic i basat en els principis de la pedagogia moderna, mai  cedint a perjudicis folklòrics, obscurantistes o creacionistes que alguns pares puguin tindre.

Ja prou segregació educativa tenim per culpa de les escoles privades i religioses!

h1

Sobreprotecció no és educació!

febrer 8, 2010

Fa uns dies vaig publicar un post que duia per títol “Apologia de la joventut actual”, on exposava que no existeix cap causa objectiva que ens porti a pensar que els adolescents d’avui son pitjors que els de tota la vida i que al darrere del discurs criminalitzador del jovent sovint s’hi amaguen els perjudicis masclistes i tradicionalistes més carques.

Doncs bé, resulta que fa poc vaig topar amb un article del diari El País que em va fer adonar que se m’havia passat per alt un detall: la sobreprotecció. Segons l’autor Manuel Rodríguez Rivero els pares d’avui dia tracten d’evitar per tots els mitjans possibles que els seus fills es vegin exposats a cap tipus d’emoció negativa, oblidant la diferència entre perill i risc o entre temeritat i covardia. Així doncs la intensitat de la protecció paternal SI seria un factor diferencial entre generacions.

Seguint amb aquest fil de pensament m’ha vingut al cap la meva experiència com a educador del lleure en un esplai: una professora del curs de monitors m’assegurava que les “nits de por” podien causar profunds traumes als infants, mentre jo li discutia amb vehemència que soc capaç de caminar sol pel bosc a mitjanit, com qui va per la Rambla un diumenge a la tarda, gràcies a que de petit vaig passar per innumerables túnels del terror esplaiencs.

També recordo a un nano solitari a qui els seus pares venien a espiar al campament a veure si estava bé, perquè mai havia sortit sol de casa, i al que van esborrar de l’entitat al assabentar-se de que un company del grup fumava porros. Resultava molt trist veure’l passejar tot mudadet de la maneta dels seus progenitors… amb 17 anys!! Que van guanyar robant-li l’adolescència?

Segons una web de psicopedagogia els pares sobreprotectors acostumen a actuar així moguts per una baixa auto-estima que els impulsa a demostrar a la societat com de bons pares són; també pot ser que pretenguin projectar les limitacions i frustracions que ells mateixos van tenir a la infància, o bé  compensar el poc temps que poden dedicar al fill/a.

I quines conseqüències pot tenir pel nano? Doncs els experts afirmen que, a la llarga, la sobreprotecció infantil causa trastorns emocionals de personalitat, una por crònica i, sobretot, una falta de maduresa alhora d’afrontar els problemes de la vida adulta.

No podrien ser aquests els factors que explicarien el comportament dels joves d’avui dia? Els que insulten als professors sabent que el seu pare els donarà la raó a ells o els que no treballen ni estudien no fos cas que, pobrets, es cansessin o tinguessin estrès…

Davant això Gever Tulley ha creat una nova i innovadora corrent pedagògica, el “Thinkering School”, basada en deixar que els nanos facin per si mateixos coses suposadament perilloses (encendre una foguera, conduir un cotxe acompanyats, emprar tot tipus d’electrodomèstics, escalar un arbre…). El seu vídeo de You Tube, que podeu veure a continuació, ha estat un èxit de visites, i el seu llibre “Fifty dangerous things you should let your children do” ja es best-seller després de ser rebutjat per moltes editorials escandalitzades!

h1

APOLOGIA DE LA JUVENTUT ACTUAL

gener 12, 2010

Sempre que algú comença un discurs amb l’apocalíptica sentència “Els joves d’avui dia…” ja começo a tremolar. El que ve a continuació és una trillada col•lecció de tòpics segons la qual la degeneració i posterior extinció de l’especie humana és un fet inminent.

Resulta que jo he estat monitor d’un esplai durant 8 anys i he treballat fent extraescolars en un col•legi de Primària, la qual cosa em dona una experiència empírica que em permet ser objectiu i desmuntar aquesta burda fal•làcia analitzant, de pas, el discurs que s’hi amaga al darrere.

Que volen dir realment els crítics de l’adolescència actual?

1.- Els nanos estan poc controlats a casa-> ergo: la culpa es de la independència de la dona

Es el patriarcat el que ha donat forja a aquest ressentiment en contra de la emancipació de la dona, a qui la veu culpable de la suposada degenaració juvenil. O, com diria l’escriptora Lucia Etxebarria, son “El club de las malas madres”, fèmines treballadores criticades visceralment per les marujes envejoses de la seva independència econòmica d’un falus.

2.- Les famílies ja no son el que eren -> ergo: la culpa és del divorci i les mares solteres.

Catolicisme ultra que veu en les noves formes de relació sentimental com el principi i la fi de l’existència humana i no conceb com un noi/a pot ser educat sense la figura d’un pare i una mare. No digem ja el que pensarien d’una parella homoparental.

3.- La culpa és de la ESO-> ergo: tornem a la educació memorística i fins als 14 anys

La ESO va treure a una veritable marabunta de quinquis, skins i gamberros d’entre 14 i 16 anys dels carrers que tenien l’edat suficient per no estudiar, peró encara no podien treballar. Aixó per no parlar de la nova pedagogia basada en valors i estuctures, no en una mera repetició memorística de conceptes. Peró clar, educar millor per tothom, i no per una minoria empollona, requereix de més esforç, amb la qual cosa alguns sectors de professors nostàlgics s’han apuntat al carro de que “la culpa és de la juventud”(no de la seva vagancia, FALTARIA MÉS!!).

4.- Tot ve del Maig del 68-> ergo: tornem al autoritarisme franquista.

La lletra amb sang entra. Que es aquesta mania progre d’abandonar els càstigs físics a l’escola, donar drets als estudiants o no reverenciar als mestres com si fossin cabdills? No, home, no! Copiar lliçons 50 cops si és pedagogia! De braços en creu!

5.- Els joves d’avui dia no tenen valors…

… catòlics, homòfobs, masclistes o racistes. Aquests son els únics principis que, afortunadament, s’han perdut! Es al•lucinant veure amb quina normalitat accepten els diferències i han acabat amb qualsevol perjudici vers els altres. Us ho diu un monitor que mai ha hagut d’entrar en un armari davant els seus nanos!

6.- La droga e mu mala!!

Segons el Ministeri de Sanitat el consum de marihuana entre menors és l’únic estadísticament significatiu: el consumeixen un 29% segons dades de 2003(es a dir un 71% no ho fan!). La resta de substàncies no superen en cap cas un paupèrrim 5%.

L’augment del consum de maria amb prou feines ha augmentat un 4% des de que jo era adolescent, la resta ha variat dècimes, així doncs no veig jo que aquesta pugui ser precisment una causa global de la decadència juvenil. En tot cas ara tenen al abast una millor informació per saber-ne les conseqüències i fer-ne un bon us.

7.- Els joves son uns hedonistes que tan sols pensen en satisfer el seu plaer-> ergo: el sexe es pecat.

Disfrutar de la sexualitat amb precaució no suposa cap perill, en tot cas, el que cal és més educació sexual i superar els tabús. Ara ja no resulta necessari un matrimoni per tapar un embaraç no desitjat: aquesta és la única diferència intergeneracional real!

8.- Els nanos son uns individualistes que no es relacionen entre ells i estan tot el dia al sofà.

Segons dades de 2002 de la Generalitat de Catalunya: Un 56% de joves fa activitats extraescolars entre setamana (un 30% cada dia!!), un 38% forma part d’un esplai o cau escolta, un 64% es membre d’un club esportiu, un 23% realitza activitats musicals, un 7% es membre d’una associació juvenil i un 14% d’un centre parroquial. Home… està prou bé no?

Resumint: cada generació creu que amb ells es va trencar el motllo i que la sang nova que els ve a pendre el relleu son uns infames esbojarrats. Han oblidat la seva pròpia juventut, o és potser l’enveja i el rencor amb la que la troben a faltar el que els fa adoptar aquesta postura?

Dedicat a tots els nanos dels que jo he estat monitor, i que avui son uns admirables joves que treballen àrduament per millorar la realitat, molt millor del que jo els vaig ensenyar!

h1

Per a que serveix la Filosofia?

febrer 1, 2009

el-pensador-auguste-rodin

L’altre dia vaig llegir al blog d‘en Conjuntbuit que el Govern pensa eliminar la Filosofia del currículum educatiu. Aquest rumor no confirmat presenta un sospitós indici en el fet que Filosofia es la única matèria de secundaria de la que no s’han convocat places per a les oposicions d’enguany (PD: El Pep m’informa que finalment se n’han convocat 8, o sigui, cap!!).

Poc a poc sembla que els polítics encarregats de reglamentar l’administració educativa tendeixen a adoptar una visió utilitarista de l’escola: no formem persones, sinó peons, simples robots programats per ser ma d’obra per a les empreses. No seria estrany, doncs, que algun il·luminat pretengués ressuscitar la vella idea de Regan consistent en deixar que siguin les multinacionals les que decideixin el contingut curricular de les assignatures en funció de la seva demanda conjuntural en quan a formació dels treballadors.

I per que es necessària, o quan menys útil, la filosofia? Podríem viure perfectament feliços sense saber un borrall del mite de la caverna de Plató, el Leviatan de Hobbes, el materialisme dialèctic de Marx o l’etern retorn de Nietzche? Doncs es evident que si, ara bé… aquestes idees, potser algunes d’elles ja molt desfasades, son un cúmul de reflexions teòriques sobre els quals s’assenten les diferents formes de concebre la política, l’economia, la moral o la ciència actuals. Sense conèixer les eines i la fonamentació passada del coneixement, difícilment podrem crear-ne de nou o qüestionar l’actual.

I aquí anem al quid de la qüestió: volem que els alumnes siguin essers amb capacitat d’anàlisi, reflexió i crítica envers la realitat que els envolta?

I no es una qüestió baladí: resulta que quan una societat arracona la seva capacitat crítica abona el terreny per a l’aparició dels fonamentalismes dogmàtics, ideologies, tan se val si d’esquerres o dretes, que veuen el mon dividit en dues meitats (bons i dolents) que creuen que qualsevol acció està justificada per aniquilar aquells assenyalats com enemics. Persones incapaces de justificar les seves accions violentes amb un raonament lògic al darrere, ja que la seva capacitat reflexiva només té espai per una sol dogma inqüestionable.

No se suposa que la LOGSE pretenia canviar l’educació memorística i conceptual per una altre basada en els valors i la didàctica comprensiva? Doncs a que ve aquest enèsim intent d’arraconar les humanitats en funció de les necessitats del mercat? A que estem jugant?