Contradiccións entre Ecologia Política i Capitalisme Neoliberal

Anteriorment en aquest blog ja vaig reflexionar entre la relació dialèctica que, segons el meu punt de vista, hauria de mantindre el socialisme i l’ecologia, amb l’ecosocialisme com a síntesi. Avui reflexionaré sobre les contradiccions que planteja el sistema capitalista actual amb l’ecologia política, a partir d’unes lectures recents que he fet sobre el tema, amb textos de John Bellamy Foster.

1) Ecosistema vs Mercat: Segons l’ecologia política “tot està connectat entre si” doncs la societat viu dins un ecosistema complexe, amb centenars de variables interconnectades, amb dinàmiques internes auto-compensatòries, com les catàstrofes que regulen la pressió demogràfica; les societats humanes, doncs, haurien de fer el possible per no alterar o descompensar les lleis de la natura, doncs un sobreescalfament del planeta pot acabar generant Tsunamis a Indonèsia o l’augment de la desertització a Sahel, per exemple, les principals víctimes dels quals son els humans. Per contra el capitalisme neoliberal creu que l’únic factor que connecta les societats humanes es l’intercanvi de diner dins un mercat lliure, i que la única llei que ha d’imperar és la busca del màxim benefici individual, negant en tot moment l’existència de canvis climàtics, en contra de l’evidència científica.

2) Economia circular o lineal: L’ecologia planteja un sistema econòmic de forma circular i basat en les lleis de la termodinàmica, on la matèria i l’energia ni es creen ni es destrueixen sinó que es transformen, on cada procés productiu dona lloc a un producte que, un cop consumit, es recicla en un nou procés. Els plantejaments capitalistes, en canvi, plantegen un sistema lineal on hi ha un principi (l’adquisició de matèria prima i força de treball) i un final, amb la transformació del producte acabat en benefici econòmic.

3) La teoria del valor: Com ja sabem per Marx, el sistema capitalista ha universalitzat el “valor de canvi” dels productes, es a dir: la relació entre oferta i  demanda en un mercat autorregulat es el que marca el valor (o preu) tan dels artefactes com dels objectes de treball. Per tant en la teoria neoliberal qualsevol espai o element natural és una matèria prima en potència, en cas que n’hi hagi demanda. Per l’ecologia política, en canvi, com es creu que la natura es regula de forma termodinàmica, el valor recauria en el cost ecològic i energètic que tindria apropiar-se d’una matèria prima per convertir-la en un producte de consum (quelcom força similar a la teoria del valor original de l’economia política clàssica, per cert), doncs explotar la natura sempre tindria un cost.

Vistes aquestes contradiccions queda força clar que l’ecologia política és i ha de ser un plantejament emancipador que ha de buscar superar el mode de producció capitalista. I si és possible abans que es destrueixi definitivament el planeta millor!

Keynesianisme vs Decreixement

Quina és la millor forma de sortir de l’atur endèmic que assola el Sud d’Europa: impulsant el consum o repartint el treball? Ha de créixer l’economia o hem arribat al topall que ens permet el medi i l’únic que podem fer és redistribuir la riquesa?  Aquest és el debat que hauria de tenir centrada a tota l’esquerra, en comptes d’estar pensant en xuminades barretinaires i insolidàries sobiranies.

Afortunadament a ICV, partit que sempre ha estat motor del pensament intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, aquest cap de setmana tenim una Assemblea Nacional i, pel que s’ha vist al debat previ de les esmenes aquesta, i no cap altre, serà la discussió que centrarà el cap de setmana.

Anem a repassar les diferències entre ambdós marcs teòrics:

Keynesianisme: Teoria ideada per Jonh Maynard Keynes i aplicada amb èxit als EUA per sortir de la crisi dels anys 30’s mitjançant el pla conegut com a New Deal. A grans trets aquest marc econòmic creu que l’estat ha de impulsar l’economia i intervindre i regular els mercats; s’han de donar subvencions, ajudes i crear organismes públics que impulsin l’Estat del Benestar. Per combatre l’atur la New Deal va crear milers de llocs de treball, finançats amb Bons del Tresor, per tal de fer coses per la societat (construcció de preses hidroelèctriques, guardes forestals..) Es a dir: just el contrari  del que plantegen les polítiques d’austeritat neoliberal aplicades fins ara.

Part Positiva: Ja s’ha dut a terme i funciona. Al tenir treball la gent augmenta el consum i això regenera tota l’economia creant més feina i inversió; tots els governs d’Occident (inclús els de dretes i algunes dictadures) van aplicar aquestes receptes entre 1945 i els anys 80’s i no es van atrevir a tornar als models liberals de lliure mercat fins a l’arribada de Tatcher i Reagan. Al ser un model molt conegut resulta fàcil de vendre electoralment; de fet es la solució que tots els partits d’esquerres parlamentaris solen plantejar per sortir de la crisi.

Part Negativa: Es necessari que l’estat augmenti el seu deute públic, impensable per la Troika que és qui ens dona els diners; o bè fer una reforma fiscal molt profunda. Per altre banda ens trobem amb els límits físics del medi: fins a on pot seguir creixent el nostre consum? I en quins sectors podem generar un creixement tal com per donar feina a 5 milions de persones?

Decreixement: Aquesta idea popularitzada per Sergei Latouche, sorgeix d’un ecologisme radical que planteja que els recursos minerals i energètics estan arribant el seu esgotament i que el creixement embogit del primer mon està destruint la fauna i la flora. Per tant, en comptes d’impulsar el consumisme, per tal de solucionar la crisi el que hauria de fer l’Estat es repartir el treball i la riquesa que ja hi ha: reduint jornades i hores (aixi com els salaris), amb processos productius més locals i menys globals ,que requereixin de menys energia, i una fiscalitat progressiva que permetés  treure diners dels rics per complementar les rendes baixes i cobrir els benestar.

Part Positiva: No cal endeutar-se, és molt més barat que el keynesianisme i permetria crear milers de llocs de treball en poc temps (això si, de mitja jornada o menys i reduint-la als que la tenen completa). L’estat s’estalviaria molts diners per l’atur i molta gent tornaria al mercat laboral. Ens permetria reduir la nostre petjada de carboni al medi i tothom tindria molt més temps pel seu temps lliure i conciliar amb la família.

Part Negativa: Com redimonis convèncer a la gent que gasti menys i que potser no cal que tingui televisors de plasma i dos cotxes? O que s’acceptin reduccions de sou i de jornada per tal que tots puguem treballar? No serien els sindicats els primers a oposar-s’hi? A més no s’ha provat mai: com sabem que en realitat la praxi d’aquest model no acaba creant encara més crisi i atur, ja que al disminuir el consum disminuiria la producció?

Els documents de l’Assemblea Nacional d’ICV han volgut trobar un equilibri parlant de “Prosperitat Compartida“, que vindria a ser una síntesi entre les dues postures; però em temo que això haurà provocat esmenes pels dos cantons que haurem de resoldre aquest cap de setmana.

Si us interessa el debat us animo a seguir el blog del grup de Decreixement d’ICV

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.