Posts Tagged ‘economia’

h1

Keynesianisme vs Decreixement

Abril 18, 2013

562054_574009129298799_497085432_n

Quina és la millor forma de sortir de l’atur endèmic que assola el Sud d’Europa: impulsant el consum o repartint el treball? Ha de créixer l’economia o hem arribat al topall que ens permet el medi i l’únic que podem fer és redistribuir la riquesa?  Aquest és el debat que hauria de tenir centrada a tota l’esquerra, en comptes d’estar pensant en xuminades barretinaires i insolidàries sobiranies.

Afortunadament a ICV, partit que sempre ha estat motor del pensament intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, aquest cap de setmana tenim una Assemblea Nacional i, pel que s’ha vist al debat previ de les esmenes aquesta, i no cap altre, serà la discussió que centrarà el cap de setmana.

Anem a repassar les diferències entre ambdós marcs teòrics:

Keynesianisme: Teoria ideada per Jonh Maynard Keynes i aplicada amb èxit als EUA per sortir de la crisi dels anys 30’s mitjançant el pla conegut com a New Deal. A grans trets aquest marc econòmic creu que l’estat ha de impulsar l’economia i intervindre i regular els mercats; s’han de donar subvencions, ajudes i crear organismes públics que impulsin l’Estat del Benestar. Per combatre l’atur la New Deal va crear milers de llocs de treball, finançats amb Bons del Tresor, per tal de fer coses per la societat (construcció de preses hidroelèctriques, guardes forestals..) Es a dir: just el contrari  del que plantegen les polítiques d’austeritat neoliberal aplicades fins ara.

Part Positiva: Ja s’ha dut a terme i funciona. Al tenir treball la gent augmenta el consum i això regenera tota l’economia creant més feina i inversió; tots els governs d’Occident (inclús els de dretes i algunes dictadures) van aplicar aquestes receptes entre 1945 i els anys 80’s i no es van atrevir a tornar als models liberals de lliure mercat fins a l’arribada de Tatcher i Reagan. Al ser un model molt conegut resulta fàcil de vendre electoralment; de fet es la solució que tots els partits d’esquerres parlamentaris solen plantejar per sortir de la crisi.

Part Negativa: Es necessari que l’estat augmenti el seu deute públic, impensable per la Troika que és qui ens dona els diners; o bè fer una reforma fiscal molt profunda. Per altre banda ens trobem amb els límits físics del medi: fins a on pot seguir creixent el nostre consum? I en quins sectors podem generar un creixement tal com per donar feina a 5 milions de persones?

Decreixement: Aquesta idea popularitzada per Sergei Latouche, sorgeix d’un ecologisme radical que planteja que els recursos minerals i energètics estan arribant el seu esgotament i que el creixement embogit del primer mon està destruint la fauna i la flora. Per tant, en comptes d’impulsar el consumisme, per tal de solucionar la crisi el que hauria de fer l’Estat es repartir el treball i la riquesa que ja hi ha: reduint jornades i hores (aixi com els salaris), amb processos productius més locals i menys globals ,que requereixin de menys energia, i una fiscalitat progressiva que permetés  treure diners dels rics per complementar les rendes baixes i cobrir els benestar.

Part Positiva: No cal endeutar-se, és molt més barat que el keynesianisme i permetria crear milers de llocs de treball en poc temps (això si, de mitja jornada o menys i reduint-la als que la tenen completa). L’estat s’estalviaria molts diners per l’atur i molta gent tornaria al mercat laboral. Ens permetria reduir la nostre petjada de carboni al medi i tothom tindria molt més temps pel seu temps lliure i conciliar amb la família.

Part Negativa: Com redimonis convèncer a la gent que gasti menys i que potser no cal que tingui televisors de plasma i dos cotxes? O que s’acceptin reduccions de sou i de jornada per tal que tots puguem treballar? No serien els sindicats els primers a oposar-s’hi? A més no s’ha provat mai: com sabem que en realitat la praxi d’aquest model no acaba creant encara més crisi i atur, ja que al disminuir el consum disminuiria la producció?

Els documents de l’Assemblea Nacional d’ICV han volgut trobar un equilibri parlant de “Prosperitat Compartida“, que vindria a ser una síntesi entre les dues postures; però em temo que això haurà provocat esmenes pels dos cantons que haurem de resoldre aquest cap de setmana.

Si us interessa el debat us animo a seguir el blog del grup de Decreixement d’ICV

h1

BALANÇ DEL LLEGAT D’HUGO CHAVEZ: Desmuntant el Paternalisme Neocolonial

Març 6, 2013

mitin-chavez

Ahir ens va deixar un dels líders més carismàtics i controvertits del planeta: al President electe de Veneçuela Hugo Chavez, després d’una àrdua batalla contra el càncer.

La dreta i els seus mitjans de comunicació s’han encarregat de demonitzar aquest polític, esporuguits per perdre els seus interessos econòmics en aquell país, presentant com un dictador a qui ha guanyat 13 de 14 eleccions per àmplia majoria absoluta (les darreres per 11% de diferència amb Capriles, quan Obama amb prou feines va superar a  Rommney per un 3%). També l’acusen d’eternitzar-se en el poder quan ha exercit 14 anys de President i Jordi Pujol 23.

Això per no esmentar el cop d’estat que li va donar la oligarquia financera el 2002, organitzat des de la patronal petroliera (PDSVA) i els governs d’Aznar i Bush, que va durar 48h degut a la increïble mobilització social de les classes populars que va aconseguir revocar-lo.

Aquestes crítiques son complexes neocolonials i d’una barroera superioritat paternalista, presentant als pobrets indígenes de Veneçuela com uns salvatges analfabets a qui cal reconquerir per tal de mostrar-los el camí correcte cap a la democràcia liberal. No es que a mi em facin especial gràcia les sortides de to de Chavez o les seves aparicions cantant ranxeres en directes televisius però sens dubte aquest populisme, que no arriba ni a la sola de les sabates al messianisme d’Artur Mas, forma part de la seva cultura i visió del món i s’ha de respectar si no volem esdevenir uns talibans de l’eurocentrisme colonial.

Així doncs, intentant no caure en una exagerada hagiografia realitzaré un balanç el més objectiu possible al seu llegat:

Aspectes Positius

– Socialdemocràcia: La seva gestió econòmica dista anys llum del comunisme soviètic o de qualsevol economia planificada. Tan sols es tracta de nacionalitzar el petroli i algunes empreses, mantenint la propietat privada i el lliure mercat (tot i que amb fortes regulacions de preus, en cas de carestia) i posant els recursos naturals en mans de l’estat, emprant els seus beneficis per crear escoles, hospitals o cooperatives. Vaja, el mateix que ha fet Noruega, però com el seu President no vesteix en xandall i no canta ranxeres, ja son una democràcia respectable i no bananera.

Democràcia i llibertat: Una Constitució que permet un referèndum per revocar al President a mig mandat, tan sols amb una recollida de signatures. Renoi! Quina dictadura més curiosa! Us imagineu que li poguéssim fer això a Rajoy? Això per no parlar de la transparència dels seus comicis i del seu sistema electoral, considerat el millor del món per l’expresident dels EUA Jimmy Carter.  També podríem fer un incís respecte al notable augment de la llibertat de premsa, mentre la oposició controla el 60% de mitjans privats, el chavsime ha donat 37 emissores a cooperatives indígenes i autogestionades, al marge de l’estat i les multinacionals. De nou, res a veure amb Cuba o la URSS

Estat del Benestar i lluita contra la Pobresa: Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) la pobresa ha passat del 49 al 27,7% i la pobresa extrema del 21 al 7% durant el mandat chavista. La UNESCO considera que l‘analfabetisme està pràcticament eradicat en aquest país, amb menys de l’1%; més de 1,5 milions de nens han estat escolaritzats gràcies a les escoles populars. UNICEF informa que s’ha augmentat la despesa en atenció i educació a la infància en un 51%, la població amb accés a aigua potable ha arribat al 95% i s’ha reduït la mortalitat infantil un 50%. La població amb atenció sanitària gratuïta ha passat del 50 al 95%, passant de 20 a 80 metges per cada 10.000 habitants.

Ajuda al desenvolupament d’Amèrica Llatina: L’antítesi d’Angela Merkel! Mentre l’executiu alemany es dedica a escanyar als països mes pobres del seu voltant amb mesures d’austeritat salvatge, Chavez ha venut petroli a preus de saldo a Cuba, Ecuador o Bolivia, entre altres, a canvi de que aquests estats hi enviessin metges o mestres. Així SI es construeix una forta unitat internacional!

Drets LGTB: Eliminació de tota homofòbia legal amb la nova Constitució de Veneçuela el 1999, el 2003 s’aprova una llei de parelles de fet que el 2008 reconeix explícitament als homosexuals. El 2009 la diputada oficialista Romelia Matute va expressar la intenció d’avançar cap al matrimoni igualitari, tema que encara resta pendent. El Govern participa de forma oficial en el dia de l’Orgull Gai des de l’any 2000. Un cop més, res a veure amb Cuba.

Aspectes negatius o a millorar

Violència: Aquesta es la gran lacra de Chavez. Tan sols un 8% de delictes s’arriben a castigar i hi han més de 18.000 homicidis anuals (dels quals 5.000 son menors d’edat), superant a Afganistan i Líban junts, amb una tassa de morts per violència de 232/100.000 habitants, una de les més altes del món. Chavez ha tingut 11 Ministres de l’Interior en 14 anys i 20 plans de seguretat consecutius que no han donat cap mena de resultat. Sens dubte el gran repte de Maduro serà fer-hi front.

Compra d’armament: Calia gastar 3.000 milions en compar dos batallons de tancs a la Rússia de Putin? Calia cedir ports i astillers a Mahmud Almarineyad a canvi d’armament iraní?

Inflació: L’augment general de preus va arribar al 20% a Veneçuela durant 2012. Una devaluació galopant de la moneda que l’executiu faria bé de controlar de forma urgent si no vol que tots els esforços contra la pobresa se li acabin anant en orris i hi hagi una fuga massiva de divises.

h1

Un Arqueòleg al Mobile World Congress

Març 4, 2013

Japonesos fotografiant convulsivament i sense cap criteri, hostesses ultra-anorèxiques, executius sexis quarentons, nerds sorgits d’un episodi de “Big Bang Theory“, periodistes rapinyant promocions gratuïtes de stand en stand al crit de “Aquí que regaleu?” i, en mig de tota aquesta fauna, un Arqueòleg. Us pregunteu ¿que hi feia jo al bell mig del Mobile World Congress? Doncs aquí la meva crònica!

20130222_mobileworldcongress_tcm32-242846

Just quan m’havia sumit en un apocalíptic drama, davant la mancança absoluta de perspectives laborals, les meves pregàries varen ser escoltades i el meu currículum va ser escollit per l’empresa organitzadora de l’esdeveniment econòmic més important que es celebra a la meva ciutat. Atzar o talent? Sempre em quedarà el dubte.

Així doncs he tingut la oportunitat d’estar al bell mig de l’ull de l’huracà i veure les entranyes  d’aquest festival del capitalisme tecnològic, des de l’inici del muntatge fins a la recollida final. Ha estat un curs accelerat d’anglès oral, he aprés a fer-me el nus d’una corbata (no es tan fàcil!) i m’he enfrontat als meus dubtes i dilemes a l’hora de prendre decisions organitzatives.

En faig una valoració personal molt positiva, tot i els horaris estajanovistes i que en algun moment pensava que acabaríem naufragant en el caos: el dia abans d’obrir portes encara hi havien stands a mitges i s’acabava d’emmoquetar quan el públic ja feia cua per accedir al recinte; de fet, la CNN estava retransmetent en directe quan l’empresa de neteja acabava d’escombrar just pel darrere. Però finalment ha sortit tot genial!

El Congrés s’ha realitzat aquest any per primer cop a L’Hospitalet de Llobregat, en un laberíntic espai immens, amb 8 pavellons enormes, jardins i passadissos de més de 2km de llargada. Han participat 1.500 stands de totes les empreses dedicades a les telecomunicacions i la tecnologia, excepte Apple (suposo que trobaven l’esdeveniment massa vulgar per ells). La posada en escena era veritablement impressionant: espectacles de break-dance a HTC, un bosc electrònic a Erickson o geishes a China Movile, tot entre pantalles gegants i llums de tota mena que deixaven en ridícul a Las Vegas.

Els 72.000 visitants havien pagat entre 700 i 4.500 euros per entrar amb diferents passis que els donaven accés al pavelló VIP amb càtering  i avorrides conferències d’executius que presentaven les darreres frikades en telecomunicacions: que si més píxels, que si més velocitat, que si un mòbil per programar la rentadora o una tablet per veure la tele o mesurar l’estat d’insulina. I jo que no sé ni fer servir el 90% d’aplicacions del meu telèfon!

Algunes demagogues avorrides s’han dedicat a criticar el MWC des del Twitter de la seva Blackberry, en una paradoxa força hipòcrita, comparant frívolament la tecnologia i el progrés industrial amb els casinos d’Eurovegas. Per tal de posar una mica de seny i objectivitat entre tant cinisme populista anti-tot i sense criteri, en faré un balanç de pros i contres

Aspectes Positius

– 3.000 llocs de treball directe: Organització, logística, neteja, hostesses, càtering, seguretat, riscos laborals, reciclatge, electricistes, muntadors, rotulistes, transportistes, informadors i tans altres proletaris que hem fet possible aquest esdeveniment i que, tot i no aparèixer als mitjans, n’hem estat els veritables protagonistes. En un context d’atur al 26% ha estat un regal del cel!

– 320 milions d’euros en benefici econòmic per la ciutat: Plena ocupació hotelera amb tarifes que han arribat al 400% del preu habitual, 40% d’augment de la demanda de taxis, restaurants i llocs turístics a vessar en plena temporada baixa.  Hem saquejat a aquests rics a base de bé!

Part dels beneficis van a cooperació internacional: L’empresa organitzadora (GSMA) destina part dels guanys al seu programa “Movile for Developement” que fomenta el comerç just, els microcrèdits i les comunicacions entre les petites comunitats rurals i indígenes d’Àfrica, Índia o Sud Amèrica.

– Reducció de l’impacte ecològic: Una empresa s’ha dedicat a regular i obligar al reciclatge de tots els materials emprats en la construcció dels milers de stands, així com de tots els residus generats durant el congrés. Tot i així cal destacar un alt malbaratament de recursos amb mobles i cadires que tan sols s’han fet servir un sòl cop.

– Foment d’autònoms i de la petita empresa: Tant l’stand de la Generalitat com del Ministeri d’Indústria van cedir espai a PIMES i em consta que es van regalar moltes entrades a petits autònoms per facilitar els seus contactes empresarials.

Aspectes Negatius

Coltan: Les empreses que participen al MWC s’han negat a aclarir quina dependència tenen del Coltan, un mineral que s’extreu de les mines a Congo, per tal de fer els dispositius mòbils, en condicions d’esclavitud i treball infantil, que ha provocat una cruenta i llarga guerra en aquest país africà. En comptes de competir en píxels o connectivitat, podrien trobar una forma de prescindir d’aquest mineral o de proporcionar unes condicions justes a la seva extracció o, al menys, ser honestos i explicar la seva implicació en l’assumpte.

Esdeveniment d’esquenes a la ciutat: Per una vegada que L’Hospitalet té una cosa bona i de ressò mundial, s’ha fet completament d’esquenes a la ciutadania, en un racó apartat de la ciutat. Tot i que evidentment, amb la que està caient, tots preferim un treball a una visita a un congrés!

Sexisme: Cal que les hostesses siguin jovenetes anorèxiques fins a fer angúnia i que es limitin a somriure mentre que les dones executives i empresàries del sector encara son una ridícula minoria? Es evident que aquest mon encara es veu afectat per una fonda divisió de gènere. Això per no parlar dels típics comentaris lascius dels muntadors envers les noies de l’organització.

Doncs res! Tan sols felicitar a l’Ajuntament de l’Hospitalet per haver aconseguit dur a la vila aquesta fantàstica oportunitat de creixement econòmic i treball i fins l’any vinent! Jo per la meva banda torno a buscar feina però amb un currículum molt més variat i complert.

h1

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

febrer 14, 2013

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

green_is_the_new_red_bumper_sticker-p128222441679341772en8ys_400

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.

h1

BENVINGUTS A 1789: Semblances amb la situació política de la França Revolucionaria.

febrer 3, 2013

rajoy maria antonieta

El Dijous Sant de 1789 el Parlament Revolucionari de França feia públic el “Llibre Roig“, la comptabilitat secreta de la monarquia francesa, posant llum i taquígrafs al malbaratament de recursos per part de la cort en festes i joies, així com donant xifres exactes dels donatius, suborns i pensions a familiars i amics de la Reina. Quatre anys més tard Lluís XVI i Maria Antonieta eren jutjats pel Tribunal Revolucionari i decapitats en una guillotina.

Més enllà d’aquest significatiu anècdota, no em deixa de donar voltes pel cap els paral·lelismes amb la situació de la França Revolucionaria. En aquell moment es va trencar la confiança dels ciutadans envers el sistema monàrquic absolutista, que tan sols 70 anys abans, amb l’esplendor immaculat de Lluís XIV, semblava  indestructible, per ser substituïda per la democràcia representativa. Ara ens trobem en una crisi de confiança cap a aquesta democràcia representativa, que tan fervor va generar amb la Transició i la Constitució.

Quins factors tenen en comú la fi dels Borbons a França amb la situació que vivim avui dia a Espanya?

En ambdós casos trobem pel mig una profunda Crisi Econòmica: el 1788 pugen de forma alarmant el preu dels cereals, augmenta la pressió fiscal per part de la noblesa i el clergat i, sobretot, l’Estat es troba amb una situació de dèficit i deute extern, provocats per suport a la guerra de la independència americana que, junt amb la caiguda de la recaptació, fan que la Hisenda pública entri en bancarrota.

Per altre banda, la destrucció total de la confiança ciutadana envers el Sistema. Com es va arribar al desprestigi de la Monarquia francesa, la més antiga d’Europa i que feia més de 1.000 anys que durava? Més enllà de els idees il·lustrades i racionalistes, el factor clau van ser els escàndols econòmics i la immoralitat en que van sucumbir progressivament els Borbons.

Diversos historiadors situen l’inici de les esquerdes de la confiança ciutadana cap a l’Antic Règim el 1769, quan el Rei Lluis XV nombra a una prostituta de luxe (i d’origen molt humil) anomenada Madame du Barry com a “favorita”, o amant oficial, que arriba a acumular tant poder com per destituir al Primer Ministre Choiseul el 1771.

L’acumulació escàndols, però, fa cim amb la Reina Maria Antonieta, addicte a les festes, ludòpata capaç de jugar a les cartes amb diners públics o de gastar sumes ingents de diners en palauets a Versalles o obres de teatre particulars. El terratrèmol arriba el 1785 quan un joier parisenc l’acusa d’haver comprat de forma irregular, i no haver pagat, un luxós Collaret de Diamants valorat en 1,5 milions de lliures. Tot i que el Parlament exculpa a la Reina, la ciutadania no es creu la versió oficial i, anys més tard, el mateix Napoleó considerarà aquest incident com el veritable percussor de la Revolució.

Òbviament ha plogut molt des d’aleshores i les circumstàncies socials tenen poc a veure: la gent no es troba disposada a morir i matar per assaltar la Bastilla, els poderosos tenen mitjans de repressió molt més efectius per protegir el sistema i no existeix un corpus intel·lectual il·lustrat que ens serveixi de guia per establir la direcció envers una nova legitimitat política; però el cocktail de crisi econòmica, dèficit públic i desconfiança generalitzada envers al poder causada per escàndols polítics, es explosiu per naturalesa, una bomba de rellotgeria que tard o d’hora ha d’esclatar per alguna banda.

h1

Nihilisme Laboral

gener 30, 2013

laberinto1

Es la tercer cop que em quedo a l’atur en la meva vida i és la vegada que em trobo més desorientat, esmaperdut i desmotivat que mai. No sé que fer amb la meva laboral i el pitjor de tot es que no veig ni una mísera espurna de llum al final del túnel.

Allà pels començaments de 2009 les primeres onades del Tsunami van convertir el meu primer i únic contracte indefinit en paper mullat. Ingresava per primer cop a les estadístiques de l’Inem i em va donar per estudiar oposicions: em vaig inscriure a quatre diferents, preparant  llarguíssims temaris de milers de pàgines pel meu compte; hores i hores realitzant esquemes i resums. No va servir per res; amb la meva nul·la puntuació prèvia, tot esforç va resultar estèril. El “Plan E” va fer reviscolar momentàniament l’arqueologia i me’n vaig oblidar.

La segona vegada, quan ja havia acceptat que la meva carrera científica havia passat definitivament a millor vida i que m’havia de reinventar totalment, vaig optar per apuntar-me compulsivament a tota mena de cursos i cursets. Amb prou feines podria enumerar la quantitat de llenguatges informàtics que vaig arribar a deglutir, amb la única finalitat de poder-los posar al meu currículum quan abans millor. I no us explico la pasta que m’hi vaig deixar, doncs els cursos gratuïts del SOC tenen una plaça cada 3.000 demandants, tirant curt. Tampoc m’ha servit de gaire, de moment…

I res, després d’uns pocs mesos aguantant excuses surrealistes per telèfon, torno a trobar-me de nou a la casella de sortida, un angoixant etern retorn com el mite de Sísif. Això si! Tinc un currículum d’allò més pintoresc, rebuscat, específic i heterogeni; els tècnics del SOC no saben ni per on agafar-lo. Sobre-qualificat per fer feines de merda i sense titulacions ni experiència suficients per les quatre ofertes amb cara i ulls que queden.

La possibilitat de marxar a l’estranger oscil·la sobre el meu cap, com una espasa de Damòcles. Però, joder, amb el que m’ha costat tenir una casa pròpia, viure amb el meu xicot en un espai veritablement nostre fotre al camp ara seria una putada i em fa molta ràbia que abandonar sigui la única opció. I si, val, reconec que també em fa por trobar-me a l’estranger en la mateixa situació laboral que aquí, però, a més sol.

Mal de molts consol de ximples, diuen. Doncs quina sort tenen els ximples de saciar la seva inquietud dins la felicitat de la ignorància. Jo em trobo en un punt de nihilisme i pessimisme absolut, vorejant l’esvoranc mentre m’apunto a ofertes laborals sense ni atrevir-me mirar quants centenars persones ho han fet abans que jo. En fi!

h1

Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

gener 17, 2013

handsGràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.