Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

 

Una tarda amb Alfons López Tena

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra“) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

– El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum…

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

– Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

– Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

– Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

– Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

Pseudo-Estats Fallits que han fet una DUI fracassada.

Segons el discurs nacionalista majoritari a Catalunya fer un referèndum amb condicions democràtiques, com defensem en exclusiva els federalistes i confederalistes, es impossible amb el Govern del PP i per això defensen una DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Segons ells, la DUI ve a ser com una espècie de conjur màgic que, un cop formulat, invoca de forma instantània a l’esperit de la Nació que es materialitza sobtadament encarnada i posseïda en el cos d’un Estat i tots els governs del món cauen de genolls extasiats en un orgasme patriòtic reconeixent la seva sobirania, sense cap obstacle ni dificultat. El Comissionat per a la Transició Nacional diu que tan sols cal pitjar “el botó de la desconnexió“. Fàcil oi?

Aquells que encara ens regim per la lògica racional i no per la fe i la mística religiosa sabem que la cosa no es ni de lluny tan senzilla. Al llarg de la història les DUIs s’han produït sempre com a conseqüència de conflictes bèl·lics o per la descolonització/desmembrament de grans imperis. A continuació veurem alguns exemples de Pseudo-Estats Fallits que han fet DUIs no reconegudes i les consequències que aquestes han tingut. En cap cas pretenc fer cap mena de comparació amb Catalunya, simplement m’agradaria fer reflexionar sobre si la unilateralitat es tan fàcil com els nacionalistes plantegen.

.

República de Somalilandia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

L’any 1991 després de la massacre i els bombardejos de Hargeisa, amb més de 50.000 morts, l’estat de Somàlia entra en col·lapse i això es aprofitat per alguns clans per proclamar la independència d’aquesta regió. Tenen un govern  i moneda propis que a dia d’avui ningú reconeix, per tant, no poden fer transaccions internacionals o obrir ambaixades; a la pràctica s’utilitza la moneda somali. L’any 2007 la Unió Europea i la Unió Africana van enviar delegacions prometent estudiar la possibilitat de reconeixement de la seva DUI, cosa que a dia d’avui no s’ha produït. La ONU considera aquest territori, amb 3,5 milions d’habitants, com “semiautònom” de Somàlia

.

República de Nagorno Karabaj. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després del col·lapse de la URSS, aquest territori d’ètnia armènia es proclama independent d’Azerbaidjan, amb d’un referèndum unilateral, provocant una guerra entre Armènia i Azerbaidjan pel control del territori.  El 1994 Rússia dictamina un alto al foc i aquest territori queda en un limbo legal. Actualment utilitza la moneda armènia i està protegit per les tropes d’aquest país, però la comunitat internacional es nega a reconèixer-lo com a territori independent d’Azerbaitjan.  El 2006 es va realitzar una consulta per tal d’elaborar una Constitució pròpia, amb el 98% de vots favorables; la UE i la OSCDE no van reconèixer cap legitimitat a la consulta ja que no estava acordada amb el govern d’Azerbaidjan i van considerar-la molt nociva per a la resolució del conflicte.

.

Transinistria o República Moldava Pridnestroviana Data de la DUI: 1990. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després de la dissolució de la URSS i la re-configuració de les fronteres a Europa de l’Est, aquest territori es declara independent de Moldàvia el 1990 produint un conflicte bèl·lic el 1992 on finalment Rússia dictamina un alto al foc; les tropes russes, a dia d’avui, encara ocupen part del territori. Disposa d’un govern i estructures d’estat (Govern, constitució, moneda i exèrcit), però no té cap reconeixement internacional. Mitjançant un acord entre Ucraïna, Moldàvia i la UE les empreses que realitzen importacions han d’estar registrades com a moldaves i els ciutadans que viatgin a l’estranger han de dur passaport moldau. El 2006 es va realitzar un referèndum per ratificar la independència del territori obtenint un 97% de vots a favor, però ni Moldàvia ni Rússia han reconegut la seva validesa. Segons el Departament d’Estat dels EUA del 2006, el Govern de Transinistria aplica la tortura, detencions il·legals, no existeix la llibertat d’expressió i existeix una persecució brutal contra gais i lesbianes.

.

República Turca de Xipre del Nord. Data de la DUI: 1983. Nombre de països que la reconeixen: 1

Únic pseudoestat situat dins de la Unió Europea, que mai ha reconegut la seva DUI. Va proclamar la seva independència després de que Turquia envaís militarment un terç de la illa per tal de protegir a la minoria turco-xipriota del nou govern de Xipre. El 1999 Grècia va amenaçar en vetar a Turquia dins de la UE si es reconeixia la DUI i no la possibilitat de reunificació de la illa. El 2002 la ONU va presentar una proposta d’acord segons la qual la illa passaria a ser la federació de 2 estats, el 2004 es va sotmetre a referèndum; els turco-xipriotes ho van aprovar amb un 65%, però els greco-xipriotes ho van rebutjar ja que exigien el retorn de refugiats i de propietats als exiliats per la invasió turca. El 2004 la UE va fer un acord de comerç amb la República Turca, però Xipre el va vetar. Actualment es troba en un limbo legal, tan sols Turquia reconeix la seva DUI.

.

República d’Osetia del Sud Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

Un altre territori sorgit arrel de la caiguda de la URSS, quan va declarar-se independent de Geòrgia, provocant una guerra que duraria dos anys amb més de 1.800 morts i 4.000 refugiats. El 2006 fa un referèndum per ratificar la seva independència i annexionar-se a Rússia, amb un 91% de participació i un 99% de vots favorables, resultat que cap país va prendre seriosament i que acabaria provocant una nova guerra contra Geòrgia el 2008 El 2011 una candidatura pro-Georgiana va guanyar les eleccions presidencials i aquestes varen ser anul·lades i repetides fins a 4 cops consecutius fins que el candidat pro-rus va resultar vencedor. Tots els països del G7 van fer un comunicat contra la DUI d’aquest pseudoestat, acusant-lo de violar la integritat territorial de Geòrgia i que el seu reconeixement per part de Rússia viola les resolucions de la ONU. Geòrgia ha tallat el subministrament elèctric a la regió, que viu en la fam i la misèria gràcies a l’agricultura de subsistència. La seva màxima fita ha estat aconseguir que els seus atletes competeixin a les olimpíades sota la bandera de Rússia i no de Geòrgia.

.

República d’Abjasia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

La seva història es pràcticament idèntica a la d’Osètia del Sud: territori que tracta de separar-se de Geòrgia quan cau la URSS, i que des de 1991 ha patit diversos atacs militars per part de Rússia i Geòrgia per tractar de tindre el territori sota la seva influència. Cal fer esment a les atrocitats que els independentistes han comés contra la minoria d’ètnia georgiana: el 1994 1.500 persones van ser exterminades i més de 4.000 deportades; el 1995 la ONU denuncia tortures i assassinats; el 1998 es produeix una nova matança a Gali. El 2004 les eleccions es van declarar nul·les després de la victòria d’un candidat pro-georgià, provocant una insurrecció civil i la ocupació del Parlament i la Televisió. La ONU i la UE han defensat sempre que aquest territori es part de Geòrgia i que la seva DUI no té cap validesa.

.

República Àrab Saharahui Democràtica Data de la DUI: 1976. Nombre de països que la reconeixen: 84-64(aprox)

Després de proclamar la seva independència respecte a Espanya, proclamada pel Front Polisari, va ser colonitzada pel Regne de Marroc, que reclama drets històrics sobre el territori, originant un conflicte bèl·lic fins a 1991, quan s’estableix un alto al foc. La ONU va proposar el 1997, als Acords de Houston, un pla per tal de realitzar un referèndum per la seva independència el 1998. La pressió per part de Marroc ha impedit que la consulta s’hagi pogut realitzar a dia d’avui. Més de 20 països que havien reconegut la seva DUI han deixat de fer-ho per pressions marroquines.

.

Palestina Data de la DUI: 1988. Nombre de països que la reconeixen: 137

Un clar exemple de que un reconeixement massiu per part de molts països pot no servir absolutament de res, si EEUU i Israel decideixen vetar-te. La OLP va proclamar la DUI el 1988, sense que tingués efecte algún. L’any 1994, gràcies als Acords d’Oslo entre l’Estat d’Israel i la OLP es va establir l’Autoritat nacional palestina, un govern semi-autonòmic amb unes competències limitades. El 2011 la DUI va ser reconeguda per la UNESCO, el 2012 la ONU va admetre Palestina com a “Estat observador no membre”, el 2014 els Parlament Europeu va fer una resolució de caràcter simbòlic reconeixent la DUI. Res d’això ha servit en absolut perqué els territoris palestins s’alliberin de la opressió sionista, al contrari: la franges de Gaza  i Cisjordania es troben rodejades per un murs, valles i torres de control, amb un dels bloquejos econòmics més llargs i injustos del món. La seva població agonitza en una situació d’emergència humanitària extrema, on el 80% dels ciutadans viuen de l’ajuda internacional d’ONGs i els hospitals només tenen 8h d’electricitat diària.

Queda perfectament demostrat l’èxit d’una DUI depèn exclusivament dels interessos geopolítics dels estats més poderosos econòmica i militarment que son qui decideixen davant la ONU qui es o no un estat. En absolut té res a veure amb la voluntat, l’entusiasme o la il·lusió dels seus defensors, ni amb el resultat de cap referèndum o elecció plebiscitària i qui digui el contrari menteix, ja sigui per maldat o per ignorància. Es molt més senzill arribar a un acord amb un Govern d’Espanya d’esquerres que accepti el dret a decidir, com IU o Podem i fer un referèndum legal i acordat com Quebec o Escòcia.

PD: Aquí podeu llegir un altre article sobre la situació econòmica i social en els 5 darrers estats que SI han aconseguit proclamar la seva DUI amb èxit. No estan gaire millor, per cert…

PPD: Gràcies a Twitter he descobert que a la “Padania” (nord d’Italia) la ultradreta italiana Lliga Nord també va fer una DUI el 1996, per no pagar impostos al sud més pobre. Va tenir tan poc èxit i repercussió que ni tan sols en fa esment cap web de política internacional. Podeu veure el video aquí

La Diferència entre Populisme i Pedagogia

Fart estic de discutir amb persones que suposadament s’auto-ubiquen en alguns racons extrems de l’esquerra, sobre perqué el populisme es patrimoni de la dreta i com aquells que busquem una alternativa real que vagi a l’arrel de les desigualtats socials no podem caure en aquesta trampa de deixar-nos seduir pels metzinosos cants de sirena del simplisme polític.

En una situació de desesperació social es molt temptador fer creure a la massa enfurismada que ho està passant malament que existeix una drecera immediata per sortir de la crisi, un botó màgic que només de polsar-lo tindrem treball i brollarà mel de les fonts mentre cavalquem entre unicorns. M’és igual si aquesta tecla meravellosa s’anomena “Independència”, “Expulsar els Migrants”, “Sortir de l’euro” o “Baixar el sou dels polítics”, son diferents màscares per amagar una demagògia de mercadillo, uns eslògans buits de debat realista amb la única finalitat d’enredar votants, com si d’un triler de les Rambles es tractés.

Perquè el relat d’aquesta estafa intel·lectual sigui creïble, hem de buscar un personatge que interpreti el rol de malvat culpable que ens impedeix fer servir la vareta màgica (els espanyols, la casta política, la democràcia…). Un element extern per vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant que la veritable arrel del problema (les desigualtats econòmiques del neoliberalisme) acabin fent esclatar una lluita de classes veritablement emancipadora.

La realitat socioeconòmica del mon global es summament complexe, la crisi estructural a la que ens enfrontem requereix d’uns elevats coneixements empírics dels quals la majoria de la societat no polititzada (especialment les classes populars) no disposa. Davant això l’esquerra no pot ser tan idiota de jugar al joc de la farsa, sabedora de l’engany. Fer comprensibles i digeribles arguments complexes a persones no iniciades es possible, se’n diu pedagogia. No cal mentir ni fer trampes al solitari.

Si, ja sé que entendre com funciona la política europea es molt complexe i que es molt llaminer pensar que sortir de l’euro pot ser el remei a tots els mals, però abordar aquest argument sense considerar els costos de transició monetària (devaluació de salaris i estalvis, hiperinflació, competència en precarietat laboral, fuga de capitals, taxes a l’exportació… es a dir austeritarisme en vers les classes populars elevat a l’enèsima potència) es una impostura. Això si, com a eslògan electoral es simple, clar i entenedor. Molt millor que explicar el llarg i pedregós camí vers el control democràtic de l’euro la unió bancaria, els eurobons, la mutualització del deute o la redistribució fiscal de la riquesa.

El mateix succeeix amb la trampa de la Declaració Unilateral d’Independència (aka DUI): pensar que la creació d’un estat requereix tan sols de l’aprovació d’un paper en el Parlament, amagant que altres pseudoestats fallits ho han provat amb anterioritat i ha estat un absolut fracàs, al no rebre reconeixement internacional: Sahara, Palestina, Osetia del Sud, Xipre del Nord, Somalilandia, Transinistria, Nagorno Karabaj o Abjasia, entre altres. Sense un acord amb Espanya una DUI es paper mullat, i no ho dic jo, ho diu Àlex Salmond, líder dels independentistes escocesos. De moment només tenim el suport de la ultradretana Lliga Nord

I no entro en l’antipolítica o la xenofòbia, que son dos temes que ja he trillat molt en aquest blog. No hi han dreceres, ni camins curts que no portin a un abisme de frustració col·lectiva i no es pot plantejar cap alternativa al model actual que no tingui en compte la complexitat internacional d’un mon globalitzat: l’economia, les migracions, els estats i el mercat no son realitats comarcals o provincianes, son fenòmens a escala planetària i serà així per sempre més: amagar el cap sota fronteres imaginaries i monedetes de mentideta no serveix absolutament per res. La globalització ha vingut per quedar-se i cap màquina del temps ens tornarà a 2006, a 1917 ni a 1714.