ENTREVISTA AL REI….(de Bastos)

Avui aquest blog té l’honor d’entrevistar a un monarca il·lustre: el Rei de Bastos, concretament el de la meva baralla de cartes! Qualsevol semblança que pogueu detectar amb altres Cases reials és, òbviament, fruït de la vostre depravació mental!

Arqueòleg Glamurós (AG)- Buenos dias Majestad…

Rei de Bastos (RB)- A mi parla’m en català nanu, que l’entenc perfectament! M’he tret el Nivell D fa poc!

AG- Oh genial! Li agrada ser Rei?

RB– La veritat és que jo preferiria ser una Reinona! Posar-me plataformes, perruques, boes de plomes, maquillatge, lluentons i desfilar sobre una carrossa cantant tot el repertori d’Isabel Pantoja!

AG- I per que de Bastos, i no Copes o Orus?

RB– Vols que em baixi la bragueta i t’ho ensenyi?

AG- No cal, gràcies! Be, i la família que tal?

RB– El meu ex-gendre es un cabronás de dalt a baix! Ja el planyo haver de follar amb la monstruositat pseudohumana que tinc com a filla, peró això no és excusa per passar-me una farlopa aduletrada amb Cola Cao! Així doncs l’he defenestrat!

AG- Vaja.. i la seva dona que fa?

RB– La veritat es que és una mica guarra la pobre! Ara li ha donat per enganxar les compreses sanguinolentes a la pantalla del ordinador i fer declaracions homofòbiques a periodistes del cor. Peró a part d’això, be.

AG– Eeecs! Que marrana! I a que dedica el seu temps lliure un Rei?

RB- El meu hobbie favorit es disparar contra ossos borratxos, peró ara estic explorant nous horitzons: arrencar el cap a mossegades a tortugues fumades o apagar cigarrets als ulls de gats tripats. Es molt divertit! Ho hauria de provar! Als meus nets petits els hi encanta!

AG– M’han dit que la Baralla Espanyola dedica gran part des seus pressupostos a mantienir-lo a vostè. En que s’ho gasta?

RB– Com soc una carta bàsicament m’ho patejo tot al Bingo en timbes de poker i vici. I el que em sobra ho dono a ONGs com ETA, Al-Qaeda o la Camorra que contribueixen a regular la demografia planetària. Soc tan bona persona!!! Jo pràcticament visc a la indigència

AG– I com sobreviu?

RB- Faig hores extra en una Sauna, un xic fosca… ehhmm… netejant tovalloles i abrillantant els bidets

AG– Majestat que li diria a les veus que l’acusen d’estar al darrere del intent de cop d’estat per part d’una Sota de Copes fa uns anys?

RB- Jo no en sé res! A mi un senyor em va donar uns carmelets i em va dur a un lloc fosc. Quan em vaig despertar duia una roba de militar i la boca pastosa. Es tot el que recordo.

AG– La monarquia és moderna?

RB- Per favor! Clar que si! Porto ulleres de pasta, escolto indie pop, vaig al Cine Verdi, tinc un Apple i voto ICV!

AG– I vostè també és inviolable?

RB- Oi tant! Mira que ho han provat cops eh! I no hi ha manera! Va, vinga, que t’en mores de ganes, prova-ho tu: VIOLA’M!!

ENTREVISTA A LA VERGE DE MONSTERRAT

Aquest blog té l’immens plaer de presentar, en rigorosa exclusiva, una entrevista amb la patrona ce Catalunya, la Verge de Montserrat, coneguda popularment als baixos fons amb el pseudònim de “la Moreneta”. Amb ella parlarem de sexe, política i cirurgia estètica, entre altes apassionants temes!.

Arqueòleg Glamurós (AG)- En primer lloc gràcies per acceptar aquest repte excel·lència. Com ho porta això de romandre verge dotze segles rodejada d’homes?

Verge de Montserrat (VM)-> Ai per favor! Que n’ets d’innocent! L’únic orifici que em queda verge en tot el cos és l’orella esquerra. M’he repassat escolanies i frares de dalt a baix, generació rere generació! La Moreneta no es fa l’estreta!Mira, veus aquesta esfera que duc a la ma? Es una bola xinesa amb multivibrador sísmic.

AG – Vaja! Esteu feta tota una barjaula! Be, i la càrrega simbòlica de ser la patrona de Catalunya i el símbol del nacionalisme conservador?

VM– A mi Catalunya em sua un peu. Jo l’únic que vull es que em facin ofrenes i que em portin coses materials, com més millor! Mira les meves darreres adquisicions: un xandall de licra, una liquadora turbo, tres grams d’speed, un tanga comestible…

AG– Ja veig ja… escolti, li faria res treure la seva ma del meu paquet? Que dirà el seu fill? Bé… ara millor! Ens podria confirmar els rumors de que ha passat pel quirofan?

VM– Doncs si! Estic farta de les meves desproporcions romàniques!! Vull tenir el cutis de la Virgen del Rocio o les caderes de la Pilarica! T’he de confessar que jo volia ser barroca i plorar llàgrimes de sang, tenir estigmes, fer carotes de sadisme…

AG– Com a afroamericana, com valora la mort de Michael Jackson?

VM – Michael era un amic de la família, sovint sortíem de parranda a ballar el mookwalking pel Monestir mentre barrejavem barbitúrics amb mel i mató. El meu nen passava llargues estances al seu parc de Neverland i diu que l’alimentava molt bé! Eh que si? Diga-li alguna cosa a aquest senyoret tan simpàtic! Vinga! No siguis tímid!

AG – Amb l’esplèndida biblioteca del monestir, suposo que la seva vida intel·lectual deu ser molt elevada, no?

VM– Oi tant! Ja tinc enllestida la meva tesi doctoral sobre la interpretació sexual dels embarbussaments catalans.

AG– Que em diu ara! Ens podria fer un petit avanç?

VM- Doncs si! Mira en el cas de “En pinxo li va dir a en panxo vols que et punxi amb un punxó” jo interpreto clarament una relació homosexual sadomasoquista, on es planteja una lesió física amb un punxó. Ja no t’explico que he vist a “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat…”

AG– Quin pou de sorpreses! I en quant al seu fill… parli’ns sobre ell! Que vol ser de gran? No s’avorreix tot el dia assegut la seva falda?

VM- Ell diu que vol ser actor porno… Peró encara la té molt petita el pobre! De moment es dedica a passar marihuana i LSD als monjos. Eh que si, Jesuset?

AG– Rosa d’abril, morena de la serra, de Montserrat estel?

VM – Mira guapo estic d’aquesta nyonyada de cançoneta fins al fons del potorro! Em tenen negre! No podien cantar un xic de hip hop aquest escolanets? Es que com jo soc afroamericana, estic més en la onda rapera dels suburbis saps?

AG– Sempre ho havia sospitat! Bé, divinitat ha estat un plaer i fins a la propera!

VM– Abants de marxar un petó al peu, que tinc un ull de poll que em suqueja, a veure si em passa!

APOLOGIA DE LA JUVENTUT ACTUAL

Sempre que algú comença un discurs amb l’apocalíptica sentència “Els joves d’avui dia…” ja começo a tremolar. El que ve a continuació és una trillada col•lecció de tòpics segons la qual la degeneració i posterior extinció de l’especie humana és un fet inminent.

Resulta que jo he estat monitor d’un esplai durant 8 anys i he treballat fent extraescolars en un col•legi de Primària, la qual cosa em dona una experiència empírica que em permet ser objectiu i desmuntar aquesta burda fal•làcia analitzant, de pas, el discurs que s’hi amaga al darrere.

Que volen dir realment els crítics de l’adolescència actual?

1.- Els nanos estan poc controlats a casa-> ergo: la culpa es de la independència de la dona

Es el patriarcat el que ha donat forja a aquest ressentiment en contra de la emancipació de la dona, a qui la veu culpable de la suposada degenaració juvenil. O, com diria l’escriptora Lucia Etxebarria, son “El club de las malas madres”, fèmines treballadores criticades visceralment per les marujes envejoses de la seva independència econòmica d’un falus.

2.- Les famílies ja no son el que eren -> ergo: la culpa és del divorci i les mares solteres.

Catolicisme ultra que veu en les noves formes de relació sentimental com el principi i la fi de l’existència humana i no conceb com un noi/a pot ser educat sense la figura d’un pare i una mare. No digem ja el que pensarien d’una parella homoparental.

3.- La culpa és de la ESO-> ergo: tornem a la educació memorística i fins als 14 anys

La ESO va treure a una veritable marabunta de quinquis, skins i gamberros d’entre 14 i 16 anys dels carrers que tenien l’edat suficient per no estudiar, peró encara no podien treballar. Aixó per no parlar de la nova pedagogia basada en valors i estuctures, no en una mera repetició memorística de conceptes. Peró clar, educar millor per tothom, i no per una minoria empollona, requereix de més esforç, amb la qual cosa alguns sectors de professors nostàlgics s’han apuntat al carro de que “la culpa és de la juventud”(no de la seva vagancia, FALTARIA MÉS!!).

4.- Tot ve del Maig del 68-> ergo: tornem al autoritarisme franquista.

La lletra amb sang entra. Que es aquesta mania progre d’abandonar els càstigs físics a l’escola, donar drets als estudiants o no reverenciar als mestres com si fossin cabdills? No, home, no! Copiar lliçons 50 cops si és pedagogia! De braços en creu!

5.- Els joves d’avui dia no tenen valors…

… catòlics, homòfobs, masclistes o racistes. Aquests son els únics principis que, afortunadament, s’han perdut! Es al•lucinant veure amb quina normalitat accepten els diferències i han acabat amb qualsevol perjudici vers els altres. Us ho diu un monitor que mai ha hagut d’entrar en un armari davant els seus nanos!

6.- La droga e mu mala!!

Segons el Ministeri de Sanitat el consum de marihuana entre menors és l’únic estadísticament significatiu: el consumeixen un 29% segons dades de 2003(es a dir un 71% no ho fan!). La resta de substàncies no superen en cap cas un paupèrrim 5%.

L’augment del consum de maria amb prou feines ha augmentat un 4% des de que jo era adolescent, la resta ha variat dècimes, així doncs no veig jo que aquesta pugui ser precisment una causa global de la decadència juvenil. En tot cas ara tenen al abast una millor informació per saber-ne les conseqüències i fer-ne un bon us.

7.- Els joves son uns hedonistes que tan sols pensen en satisfer el seu plaer-> ergo: el sexe es pecat.

Disfrutar de la sexualitat amb precaució no suposa cap perill, en tot cas, el que cal és més educació sexual i superar els tabús. Ara ja no resulta necessari un matrimoni per tapar un embaraç no desitjat: aquesta és la única diferència intergeneracional real!

8.- Els nanos son uns individualistes que no es relacionen entre ells i estan tot el dia al sofà.

Segons dades de 2002 de la Generalitat de Catalunya: Un 56% de joves fa activitats extraescolars entre setamana (un 30% cada dia!!), un 38% forma part d’un esplai o cau escolta, un 64% es membre d’un club esportiu, un 23% realitza activitats musicals, un 7% es membre d’una associació juvenil i un 14% d’un centre parroquial. Home… està prou bé no?

Resumint: cada generació creu que amb ells es va trencar el motllo i que la sang nova que els ve a pendre el relleu son uns infames esbojarrats. Han oblidat la seva pròpia juventut, o és potser l’enveja i el rencor amb la que la troben a faltar el que els fa adoptar aquesta postura?

Dedicat a tots els nanos dels que jo he estat monitor, i que avui son uns admirables joves que treballen àrduament per millorar la realitat, molt millor del que jo els vaig ensenyar!

Insomni o la vulgaritat de dormir.

L’any 1963 el polifacètic geni i creador del Pop, Andy Warhol, va rodar un film que, sota el títol de “Sleep”, es podia veure a un home (John Giorno) com dormia durant 8h hores en diferents postures, ja que Warhol estava convençut que amb l’invenció de les amfetamines i l’speed dormir es convertiria en un acte ordinari i obsolet que acabaria desapareixent i, per tant, volia deixar-ho registrat a les futures generacions. De fet ell creia fermament que l’efervescència artística que vivia Nova York als 60’s era deguda exclusivament a que la gent dormia menys i, per tant, tenia més temps per crear.

Òbviament les prediccions del artista americà no es varen complir mai… o si?

Heu de saber que a mi cada dia em costa més dormir: ahir vaig arribar d’un sopar d’arqueòlegs a les 3:00h, després d’haver-me aixecat a les 5:00h per anar a treballar, i avui a les 8:15h ja estava amb els ulls com plats donant voltes al llit i a les 9:00h escrivint aquest post.

Abans que m’acuseu de ionki, sense ser jo res d’això, us diré que la única substància estimulant que consumeixo és la cafeïna i procuro controlar religiosament les dosis, ja que soc prou histèric i paranoic de mena com per accentuar gratuïtament aquests defectes. Però de veritat que necessito fer el meu cafè matutí de les 5:00h o em veig completament incapaç d’arribar al jaciment i distingir els estrats de la ceràmica prehistòrica.

I clar, quan arriba el cap de setmana, temps que se suposa destinat al descans, és quan a la meva agenda s’acumulen impacients les cites amb la societat, la festa i la cultura que, afortunadament, em concedeixen poc temps al avorriment, generant en mi un trastorn d’horaris que em deixa like a zombie, dead by the very first time.

Hauria d’estar content de que els meus dies tinguin moltes més hores o m’hauria de començar a preocupar per un insomni galopant? Pot tenir això repercussions en la meva salut? M’oblidaré algun dia de somiar?

PD: La fotografia es titula “Sleep to dream” i és de la fotògrafa Lissa Hatcher

ENTREVISTA EXCLUSIVA A BARBIE

En motiu del seu 50é aniversari l’arxiconeguda nina Barbie ha decidit coincidir la seva primera entrevista a un mitjà de comunicació, aquest blog, on ens destaparà tots els seus secrets sobre la seva vida privada al marge del aparentment fantàstic món de glamour i plàstic rosa.

Arqueòleg Glamurós– En primer lloc, felicitats per els teus 50 anys tan ben portats. Toca el moment de retirar-se?

Barbie- No veig perquè m’hauria de retirar jo quan Madonna encara és capaç d’obrir-se completament de cames, tan en sentit real com figurat, tenint un any més que jo.

AG- Molta gent insinua que la teva esvelta figura pot induir a l’anorèxia a moltes de els teves joves seguidores…

B- Jo cada dia m’esmorzo un entrepà de chopped amb foi-gras i durant el matí m’endrapo tots els kit-kats i phoskitos que em caben a la boca. I això per no parlar per la meva devoció per la botifarra amb seques!

AG– Així doncs, quin son els teus secrets de bellesa? Botox? Cirurgia? Una faixa?

B- Doncs no! Molt més senzill: em drogo i molt. Primer vaig provar tímidament els barbitúrics (que deuen el seu nom a la meva persona), després em fotia ketamina i tripis com lacasitos i darrerament ja m’he llençat en braços de l’heroïna. No vegis quins viatgets em foto cada vespre!

AG– Et consideres una icona del glamour?

B- Realment és tot una pose obligada pels meus tirans amos de Matel; en la meva vida privada vaig a comprar al Dia en xandall, tacons i mitjons blancs. Quan quedo amb les meves amigues anem a veure quintos en un bar de mala mort mentre veiem els partits del Betis i juguem al mus amb un escuradents a la boca.

AG- En quant al teu sonat divorci amb el Ken, em pots confirmar o desmentir els rumors de la seva suposada homosexualitat?

B- Molt pitjor que aixó!! No té polla!! Es un eunuc! Entre els seus pantalons hi ha una superfície plana! I mira, jo, per aquí no hi passo, a mi m’agraden les tranques que m’omplin la boca, tu ja m’entens! Així doncs varem aguantar la farsa durant un temps de cara al públic, mentre jo em traginava a tots els Gi-joes,i Masters del Univers sencer. Estic feta tota una barjaula desmelenada

AG- Aqua, Killer Barbies, Nancis Rubias… sembla que has estat una veritable inspiració per al món del pop…

B- Mamarratxes insolents! Jo tan sols escolto Richard Wagner, tota la meva vida m’he sentit identificada amb les Walquiries!

AG- Hi ha qui diu que les Bratz amenacen el teu imperi.

B- Aquestes aprenents no saben el que és la vida! Un dia les vaig portar de festa i al quart cubata ja anaven marejades, mentre que jo vaig tirar-me tota la nit ben amorrada a l’ampolla d’orujo galleg. Segur que no saben ni diferenciar entre la farlopa i l’speed. Aficionades! Duraran quatre dies!

AG- Com et defineixes políticament?

B- Soc completament neocon. Per mi Esperanza Aguirre i Sarah Palin son icones feministes a les que seguir en la vida. M’encanta el món de les aparences i les families felices de cara a la galeria mentre que a casa s’apallissen. Rihanna es l’exemple a seguir.

AG- Parlant de feminisme: moltes representants d’aquesta ideologia t’han titllat de frívola i de ser una transmissora dels valors patriarcals, segons els quals una dona tan sols és un bell objecte sexual al servei d’un mascle…

B- Aquestes reprimides el que necessiten és un bon polvo. Els hi trencaria la cara i, sobretot, el nas! Jo mai m’he sotmès a cap mascle, al contrari, m’agrada bastant més el rol de dominatrix sàdica. Tu no m’has vist quan em poso burra, tinc molt perill!.Més d’un se m’ha quedat estès al meu poltre de tortures. Ja no queden homes com els d’abans.

AG- Ja per acabar: quins projectes tens de futur?

B- Presentar la meva tesi doctoral en física atòmica sobre els impactes de les ondes lleugeres sobre els núclis moleculars, i aprovar el maleït curset de Sevillanes per correspondència que porto arrossegant des de fa lustres!

AG- Moltes gràcies per concedir-me aquesta exclusiva i fins la propera!

Metamorfosi

Jonathan va deixar anar un sonor i agut crit quan, horroritzat, va contemplar davant el ronyós mirall de la seva habitació com s’havia transformat, de la nit al dia, en una quarentona progre acabada de divorciar; amb el seu típic cabell curt tenyit de vermell i la roba minúscula i arrapada que escanyava cruelment els seus mitxelíns amb uns llampants colors que semblaven dir a crits “estic buscant pollón follón”.

Hi havia d’haver alguna explicació racional per aquell fenomen, tan desconcertant a primera vista. Potser si hagués prestat un xic més d’atenció a les classes d’ESO, en comptes d’anar-hi completament fumat o passant l’estona masturbant-se a les darreres files, ara entendria perfectament que aquella sobtada metamorfosi no era més que un dels típics efectes secundaris del còctel de pastilles de dubtosa procedència que havia ingerit la passada nit.

I encara havia tingut sort! La transformació hauria pogut donar com a resultat un ésser veritablement monstruós … com per exemple… la nova cantant de Presuntos Implicados!!.

Li esperava un futur d’allò més encoratjador: ja no hauria de continuar treballant de traficant d’heroïna en col·legis de primària, a partir d’ara obtindria ingressos de la pensió del seu ex, amb qui es barallaria constantment per la custodia d’una filla pija, que segurament s’hauria tornat anorèxica per cridar l’atenció dels seus progenitors.

I que dir dels seus nous hobbies! El tunning havia caigut sobtadament en l’oblit i ara sentia una inesperada motivació per organitzar trobades tupper-sex amb altres quarentones progres. S’apuntaria a un gimnàs per fer tai-chi o, per què no, a sortir de marxa, mig borracha, a qualsevol revetlla de poble amb orquestra d’organillo per tal de tirar-se el primer llenyataire despistat que trobés per davant.

Pum!!!!

Però de sobte, un tret sec i sonor va posar fi a les seves fantasies de feliç divorciada. La seva novia, una perillosa garrula violenta molt temuda al barri, havia acabat la seva dura jornada de caixera al prostíbul i, sense pensar-ho dos cops, havia volat el cap d’aquella estranya desconeguda que es mirava amb cara de viciosa al seu mirall, ara esquitxat dolçament per vísceres i sang.

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

Rodrigo de Santos: pepero, homòfob, hipòcrita, corrupte, pederasta, ionki…

OHHH! Pero quina joia d’home!! Es que ho te tot! Quina perla del Mediterrani!

Aquest que veieu a la foto és Rodrigo de Santos, regidor del Pp que va saltar a la fama després de gastar 50.804 euros dels presupostos públics del Ajuntament de Palma de Mallorca en prostituts masculins entre 2006 i 2007 (tot i militar en una organització ultracatòlica i participar en manifestacions contra el matrimoni gai), camuflant les factures com si fossin d’una suposada bugaderia nocturna.

Ara resulta que, a més, alguns dels tios que es va tirar eren menors. Ell ha declarat publicament que ho va fer sota els efectes de la droga (“es que me hecharon unos polvillos en el colacao…” ) i que  no sabia l’edat dels xaperos ja que aquests no li mostraven el DNI. Vaja que només li ha faltat dir la mítica frase de Santiago Segura a Airbag “¿Como iva a saber que tenia 12 años? La culpa és de las madres que las visten como putas!“.

Tot aixó em suggereix un grapat de preguntes retòriques i reflexions atzaroses: 

– Com cony et pots gastar 50.000 euros en xaperos en dos anys? Va convidar a mitja illa? Els tios eren esculturals, en plan Jonathan Rys Meyers? Que li van fer?

– Quan l’alcaldesa Caterina Cirer va veure factures de 5.000 euros d’una bugaderia a les 5:00 del matí no va sospitar res? Al igual!

– Com ha recuperat tan ràpid els diners, que ja ha tornat? I com ha aconseguit que aquest cas passés tan ràpidament desaparcebut per els mitajns de comunicació generalistes? Si, ja sé que aquí afortunadament no tenim una premsa tan inquisidora com als EUA i no ens escandalitzem tan fàcilment però… no pot ser que en realitat estigui encobrint a algú més poderós? Algú del PP amb un càreg més elevat, també armaritzat.. tipu… no sé… a mi s’em en ocurreix un… a vosaltres no? Una pista: el seu nom comença per “mari” i acaba per “ano“! De fet De Santos era un protegit d’Ana Pastor, ma dreta de la Trotona… que cosas!

– I la dona? Pobre! Imagineu-vos per un moment que vosaltres sou una senyorona burgesa que es rodeja de l’alta alcurnia mallorquina en clubs i festes elitistes: Amb quina cara la deuen mirar quan entra? I això per no parlar de les bromes als fills que deuen anar a escoles privades ultres; no hi deu haver un altre tema al pati!!! Una amiga meva sempre diu que a Mallorca es coneix tothom!

– Es demostra un cop més la relació entre homofòbia i homosexualitat encoberta; així com entre depravacions sexuals, pederastia i autorepressió sexual.

A Rodrigo i a tots els acolits armaritzats del seu PPartit, els hi dedico aquest genial video: “El chiquifacha”!!

Perqué Courtney Love NO va matar a Kurt Cobain

Avui fa 14 anys que un jardiner va trobar el cos sense vida del mític lider de la millor banda de rock dels 90’s, Nirvana, després de que aquest s’hagués disparat un tret al cap quan duïa a sobre una alta dosi d’heroïna, tal com molt bé ens mostra l’excel·lent film de Gus Van Sant “Last Days“.

I coïncidint amb l’efemèride vull dedicar el meu post a trencar un fals rumor que es va escampar com la pòlvora, a partir de la publicació del documental de Nick Broomfield “Quien mató a Kurt Cobain?” en el que acusava obertament a la meva idolatradíssima diva i esposa del màrtir, Courtney Love, d’estar darrere del assasinat del seu difunt marit.

Obviament darrere d’aquesta teoria conspiranoica tan sols hi ha una mentalitat ultramasclista que no pot entendre com una dona amb un discurs feminista radical pugui tindre èxit  en un terreny exclusivament reservat per a hetero-mascles, com és el rock. Com veurem a continuació, les proves en que es basa el documental no tenen cap tipus de consistència:

– Els suposats testimonis: El film entrevista a un grup de ionkis penjats de sota un pont que bàsicament es dediquen a repetir “La Courtney és una paya mu mala, pasame un pico“; la credibilitat que tenen es nula. El fet que durant el transcurs del rodatge un d’ells morís, no té res a veure amb una ma negre de la cantant de Hole, obviament els ionkis moren, és el que té la heroïna!

– El fet que el pare i un ex-nòvio de Courtney l’acusin d’estar desquilibrada mentalment: El que no explica Nick Broomfield és que el pare de Courtney la va abandonar en una comuna hippie als 5 anys i aquell nòvio no li va durar ni 2 mesos. Un altre cop testimonis patilleros trets de la màniga exclusivament per embolicar la troca.

– La nota del suicidi era incohertent i estava escrita amb tipus de lletra diferents: Quant Kurt la va redactar portava una dosi altíssima d’heroïna al cos, no voldreu que a sobre tingui bona caligrafia i sintaxi, no?

– Courtney Love va heredar tots els drets de les cançons de Nirvana: I quin sentit tenia matar la gallina dels ous d’or? No seria millor que seguís en vida composant més àlbums?

– Una persona amb una dosi tan alta d’heroïna no es pot disparar un tret: Oi tant que si! Lucia Etxebarria al seu llibre “Courtney y yo” cita diversos casos clínics semblants amb dosis encara més elevades.

Però a més, el film obvia dades tan rellevants com aquestes:

– Miss Love tenia coartada: Hole estava acabant de grabar el seu segón disc “Live trough this” a l’altra punta dels EUA i de fet va a arribar a  contractar un detectiu perqué descobrís on cony s’havia ficat el seu marit després d ela seva sobtada desaparicció en mig de la gira.

– Kurt Cobain ja s’havia intentat suïcidar dos cops al matèix més: de fet estava seguint una teràpia psicològica, per deixar la heroïna, ara considerada molt perillosa anomenada Love Hard, amb la que tots els seus àmics i familiars (inclosa la seva filla acabada de nèixer) no li podien dirigir la paraula fins que deixés la droga. Aquesta teràpia ja no s’utilitza ja que s’ha demostrat que pot provocar unes depresions brutals.

Així doncs, un cop netejat l’honor de la millor cantant de rock femení de tots els temps us deixo amb una cançó que Hole va composar en memòria del difunt Cobain, emprant fragments de la seva nota de suïcidi “Reasons to be beautiful“. 

 

 

  

Farmacoadictes

Abants quant un crio era molt mogut, els seus professors i pares intentaven educar-lo, amb més o menys fortuna, per tal de que s’adequés a les normes de conducta en una aula. Però darrerament els mestres i familiars han trobat la panacea a tots els seus mals: que el nano és un gamberro indomable? Doncs se li diagnostica un TDAH (Transtorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat), l’inflem a base de dextroamfetamina i psicoestimulants convertint al alumne en un dòcil zombie i problema resolt.

I no parlem ja dels casos d’ansietat i depresió! En comptes de buscar l’arrel psicològica del problema que causa aquesta reacció, és molt més fàcil drogar al pacient a base d’ansiloítics i antidepresius (benzodiacepinas com diacepan, quant no prozac), per tal d’alienar-lo temporalment del seu infern personal fins que, passat l’efecte, necessiti una nova dosi.  

No serè jo qui posi en dubte la ciència ni la medicina: estic absoltuament en contra de les posicions postmodernistes de la dreta creacionista i, per altre banda, el hippisme new age (teràpies alternatives i orientals) no em mereix gaire confiança; però tinc la lleugera sensació que darrere  de l’actitud pastillera no s’hi amaga el mètode hipotètico-deductiu si no més aviat l’allargada ombra de la industria farmacèutica, el grup empresarial i econòmic més poderós del món.

Sabieu que la empresa de medicaments Pfizer cotitza 10.000 milions de dolars anualment, més que les 500 empreses més grans de costrucció dels EUA juntes? O que les inversions en publicitat d’aquestes empreses triplica la seva inversió en receca médica? O que les seves donacions econòmiques varen resultar claus per finançar la campanya electoral de Georges Bush? O que la patronal de la farmàcia va presionar perqué s’eliminessin dels temàris de la carrera de medicina qualsevol referència a les teràpies naturals? 

Si us interessa el tema us recomano la peli “Prozac Nation” dirigida per Erik Skjoldbjærg i protagonitzada per Cristina Ricci i Jonathan Rhys Meyers.

“All the drugs in this world
won’t save you from yourself”

Marilyn Manson a Coma White