VALORACIÓ D’URGÈNCIA DE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

El Triomf de la Veritat de Hans Von Aachen

Finalment el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, complint escrupolosament les seves obligacions democràtiques de control legislatiu establertes a la Constitució Espanyola, aprovada amb el 61,4% del cens a Catalunya, un 24,9% més que al Estatut de Catalunya 2006, per cert.

La sentència arriba molt tard, amb un Tribunal deslegitimat per la caducitat del mandat de quatre dels seus membres i amb seriosos dubtes sobre les pressions polítiques que han enterbolit el procés, allargant-lo fins a la extenuació. I si, es cert que retallar una llei que ha estat refrenada en dos parlaments i en un plebiscit sempre es un plat de mal pair, però com deien els romans “dura lex, sed lex”.

Però deixem-nos de distreure pel paisatge dels voltants, que és que pretenen els nacionalistes d’ambdues bandes i centrem-nos en la sentència:

VALORACIÓ QUANTITATIVA: El Tribunal ha retallat 15 articles de 223, es a dir un 6% del total, molts menys dels que pretenia el PP. Ha estat, doncs, una victòria del sector progressista sobre el conservador i la millor sentència de les que es podien aprovar dins de l’actual marc legislatiu i constitucional. Els únics derrotats són aquells que volien una sentència abominable, els ultres de la sardana i el chotis respectivament, que ja treuen foc pels queixals, (llegiu els comentaris a Libertad Digital, aquí) doncs pretenien abocar-nos a  un conflicte entre sentimentalismes patriòtics tocant el terme “nació” del preàmbul, cosa que no s’ha fet.

VALORACIÓ QUALITATIVA: Els únics articles retallats son mers detalls insubstancials, anècdotes legislatives que en absolut modifiquen cap mena de relació administrativa, ni sentimental Espanya-Catalunya: Llei de caixes (uii com m’afecta!!), preferència del català en alguns usos a l’administració pública (l’únic punt mínimament discutible) i les competències exclusives del Síndic de Greuges, punt en el que estic absolutament d’acord en la retallada: com més control extern tinguin els funcionaris i els càrrecs polítics millor!

Es a dir: Espanya reconeix en si el gruix de l’Estatut: plurinacionalitat, federalisme i autogovern. Un triomf victoriós de l’entesa entre el Govern Zapatero i l’excel·lent tripartit, artífex màxim d’aquest històric text que posa punt i final per sempre més a les bizantines, estèrils i absurdes discussions nacionalistes entre les dues cavernes folklòriques patroterils entre aquells que no accepten la legitimitat de la Constitució o l’Estatut, quan els dos textos son la màxima expressió del mateix concepte: el marc de la democràcia, imprescindible per a que un sistema parlamentari funcioni.

Ja sé que superposar la objectivitat racional al sentimentalisme patriòtic és difícil en un cas com aquest, però proveu-ho! No es tan difícil. Jo vaig votar SI a l’Estatut i considero que el Tribunal ha respectat plenament el sentit del meu vot.

Òbviament durant els propers dies tots els partits d’esquerres catalans interpretaran el paper de la planyidera somicona, fent veure que no ens agrada una sentència pràcticament immaculada i objectivament immillorable. I és el que han de fer! O potser algú pensava que regalaríem el monopoli del catalanisme a la burgesia folclòrica convergent, desitjosa d’arribar al poder per tronar a facturar el 3% de les obres públiques a la seva faixa?

NO al Senat!!

No us heu preguntat mai quin sentit té mantenir, en ple s. XXI una cosa tan obsoleta com el sistema polític bicameral? No? Doncs tranquils perquè jo si i ara mateix us en faig 5 cèntims!

La nostre Constitució ens diu que el Senat existeix perquè…

1.- Està dintre de la tradició política espanyola

Doncs no! En tot cas està dintre de la tradició del liberalisme conservador i caciquil!

La Constitució de Cadis de 1812 era unicameral; el primer lloc on apareix la figura del Senat és al Estatut Reial de 1834, una espècie de constitució light feta als primers anys de la regència de Maria Cristina per calmar a carlins i moderats, i és una cambra formada per aristòcrates amb la única finalitat de limitar el poder de la cambra depositaria del sufragi popular: el Congrés.

La resta de constitucions espanyoles redactades al s. XIX (1834, 1845, 1869 i 1876) en règims polítics caciquils burgesos mantenen aquesta institució en mans de senadors vitalicis designats a dit pel Rei com a instrument de control legislatiu sobre el Congrés per part de la Corona. La única que pretén convertir-lo en una cambra territorial és la constitució de 1873, durant l’efímer període de la I República.

Un cop al s.XX veiem com durant l’únic període històric de veritable sobirania popular i democràcia abans de l’actual, la II República, òbviament estableix un sistema monocameral, eliminant aquesta antidemocràtica i obsoleta institució.

Amb quina tradició ens vol enllaçar, doncs, l’actual Constitució espanyola? Amb la Restauració d’Alfons XII???

2.- Es una cambra de “segona lectura” de les lleis aprovades pel Congrés

I per que li cal a una llei una “segona lectura”??? Per corregir les faltes d’ortografia? Quina bestiesa! No es el Congrés suficientment democràtic i representatiu de la sobirania popular?
I a sobre, per postres, qualsevol modificació o esmena legislativa introduïda en el Senat, pot ser rebutjada en una tercera lectura pel Congrés! Es a dir, que en el fons la única funció real que té es marejar la perdiu i allargar el procés d’aprovació d’una llei!

3.- Es una cambra de representació territorial.

Mentida! Es una cambra formada per grups parlamentaris d’estricta obediència al seu respectiu partit polític: es dir, un “Congrés bis”. La única cosa que el diferencia és que el procés d’elecció dels senadors és menys democràtic (tot i les llistes obertes), ja que una part dels senadors es designada a dit pels parlaments autonòmics i la resta per una llei d’Hont elevada a l’enèsima potència, on la província de Barcelona i la de Lleida tenen el mateix pes polític.

I com ja us vaig dir, el sistema d’elecció dels senadors amb aquell full-llençol enorme, es un embolic que cap elector entén i l’únic que serveix es perquè aquells que, com jo, hem treballat d’interventors electorals a les eleccions generals acabem els recomptes a les 2 del matí.

I, si això fos poc, la brometa ens surt per un ull de la cara! Un senador cobra 2.918,67 euros/mes, amb un plus de 811e pels de Madrid i 1.700e per la resta; el President del Senat 11.197 i la resta de membres de la mesa i portaveus uns 2.800! Total, per no fer res més que rellegir les lleis que fa el Congrés!