L’any 1963 el polifacètic geni i creador del Pop, Andy Warhol, va rodar un film que, sota el títol de “Sleep”, es podia veure a un home (John Giorno) com dormia durant 8h hores en diferents postures, ja que Warhol estava convençut que amb l’invenció de les amfetamines i l’speed dormir es convertiria en un acte ordinari i obsolet que acabaria desapareixent i, per tant, volia deixar-ho registrat a les futures generacions. De fet ell creia fermament que l’efervescència artística que vivia Nova York als 60’s era deguda exclusivament a que la gent dormia menys i, per tant, tenia més temps per crear.
Òbviament les prediccions del artista americà no es varen complir mai… o si?
Heu de saber que a mi cada dia em costa més dormir: ahir vaig arribar d’un sopar d’arqueòlegs a les 3:00h, després d’haver-me aixecat a les 5:00h per anar a treballar, i avui a les 8:15h ja estava amb els ulls com plats donant voltes al llit i a les 9:00h escrivint aquest post.
Abans que m’acuseu de ionki, sense ser jo res d’això, us diré que la única substància estimulant que consumeixo és la cafeïna i procuro controlar religiosament les dosis, ja que soc prou histèric i paranoic de mena com per accentuar gratuïtament aquests defectes. Però de veritat que necessito fer el meu cafè matutí de les 5:00h o em veig completament incapaç d’arribar al jaciment i distingir els estrats de la ceràmica prehistòrica.
I clar, quan arriba el cap de setmana, temps que se suposa destinat al descans, és quan a la meva agenda s’acumulen impacients les cites amb la societat, la festa i la cultura que, afortunadament, em concedeixen poc temps al avorriment, generant en mi un trastorn d’horaris que em deixa like a zombie, dead by the very first time.
Hauria d’estar content de que els meus dies tinguin moltes més hores o m’hauria de començar a preocupar per un insomni galopant? Pot tenir això repercussions en la meva salut? M’oblidaré algun dia de somiar?
PD: La fotografia es titula “Sleep to dream” i és de la fotògrafa Lissa Hatcher