La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

1912– “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

1914– “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

1923– “Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

1928- “Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

1940– “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

1950– “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

1966– “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

1967- “Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

1967– “Mujeres Prehistóricas”– Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

1971– “Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

1971– “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

1981– “En Busca del Fuego”– Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

1985– “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

1996- “Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

2010– “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

TOP: Les dones més influents a la política catalana.

Reconeguem-ho! La política catalana ha estat històricament cosa d’homes! El sexe femení pràcticament ha brillat per la seva absència, tan als moviments noucentistes, com a la República, la resistència antifranquista o la llarga i soporífera era pujoliana.

Amb excepcions comptades, com la ministra anarquista Federica Montseny , la regidora ecosocialista Eulàlia Vintró o la delegada del Govern Júlia Garcia Valdecasas, la dona sempre havia exercit de simpàtic florero, disposada a ensenyar al seva casa al Hola!, però castigada contra la paret cada cop que obria la boca per vomitar despropòsits racistes (òbviament estic parlant de Marta Ferrussola)

Però sembla que els coses estan canviant i un grup nodrit de fembres, de les que n’he seleccionat les 5 més importants sota el meu criteri, tenen a les seves mans la clau per que la Catalunya del futur deixi de ser un club de camioners. Aquí el meu top!

Nº5 Anna Simó (ERC)
Va començar la seva carrera política esdevenint la única política electe que ha tret una regidoria per ERC al ajuntament de l’Hospitalet de Llobergat (ciutat on visc) des de 1939. Posteriorment va ser cridada a formar part del primer govern d’esquerres de Catalunya des de la República, com a Consellera de Benestar Social ,des d’on va impulsar l’adopció homoparental abans que el govern central. Actualment es portaveu parlamentaria d’ERC i membre de diverses associacions culturals i feministes. El fet que estigui a la òrbita inmediata de Pugcercós li augura un llarg camí per recorrer.

Nº4 Monsterrat Tura (PSC)

Injustament apartada a una conselleria amb poc pes mediàtic, com és Justícia, l’anterior responsable dels Mossos d’esquadra riu pacient veient el descontrol caòtic en que s’ha sumit Interior rere la seva marxa. Mentre estant, l’exalcaldesa de Mollet inaugura feliçment la faraònica Ciutat de la Justícia, a salv de tot desgast polític, esperant la menor relliscada política de Montilla per esdevenir la propera candidata socialista a la Generalitat.

.

Nº3 Monserrat Nebrera (PP)

Actualment a la sucursal de la dreta espanyola a Catalunya es viu una aferrissada lluita de gates maules entre la mel•líflua atontada de llavis siliconats Alicia Sanchez Caradecavall Camacho, representant de la línia moderada rajoyil del partit, i aquesta guineu astuta que espera pacient la seva oportunitat per convertir-se en emuladora d’Esperanza Aguirre. En el darrer congrés nacional va sortir sobre les espatlles dels seus fans després de quedar-se a un 7% de vots de ser la presidenta del seu partit. Es una veritable diva, maquiavèlica, narcisista i ambiciosa que va entrar al partit com a independent de la ma del Piqué i que donarà molt a parlar!

Nº2Carme Chacón (PSC)
La carrera política d’aquesta ex-regidora d’Esplugues de Llobregat és fulminant! Després d’arribar com a diputada al congrés, forma part del entorn d’un desconegut Zapatero que, un cop escollit líder socialista, la nombra portaveu del PSOE a la oposició. D’allí va ser castigada a vicepresidenta del Congrés, després d’insinuar que Maragall estava gagà a un periodista. Un cop el Pasqual ja estava fulminat, es va reciclar com a Ministra de Vivenda arreglant els despropòsits de la seva predecessora, la garrula extremenya Trujillo, a cop de donar ajudes al lloguer. De cara a les eleccions generals de 2008 va ser cap de llista pel PSC aconseguint el seu millor resultat electoral de la història del partit, èxit que la convertí en la primera Ministra de Defensa, dona i per postres embarassada. Imbatible a les enquestes de popularitat tot apunta a que si la crisi avança, més aviat que tard, pot ser LA SUCCESSORA.

Nº1 Pilar Rahola (Inclassificable)
Paradoxalment la dona que més influència té ara mateix sobre la política catalana  ja no milita a cap partit, sinó que és una simple tertuliana en un programa matinal i col•lumnista en diversos diaris; però ,sense lloc a dubte incideix més que les altres quatre juntes. Després de ser diputada al Congrés i regidora del Ajuntament de Barcelona per ERC, va intentar aventurar-se en un experimental partit independentista (PI) en que l’únic mèrit que tenia és que tots els seus militants eren gais (ho vaig veure amb els meus propis ulls). Però com aquest pes pesat de la política, de llengua afilada i opinió contundent, es negava a donar-se per vençuda, després de donar un brusc gir a la dreta, és va reciclar a creadora d’opinó. Famosa pels seus deliris pro-sionistes, que li han valgut premis dels col•lectius jueus i amenaces dels pro-palestins,  s’ha convertit en la veu crítica amb tot i tothom. Podem estar d’acord amb ella o no, però com a provocadora política mereix un 10!