Perqué els tios Heteros no ballen?

Existeix una misteriosa força gravitatòria, desconeguda encara per les Lleis de la Física, que atrau als nois heteros irremeiablement a no moure cap múscul del seu cos en el moment que trepitgen una discoteca. Es limiten a aguantar una cervesa amb una ma i a repassar amb la mirada de llop famolenc les fembres del indret amb la inexpressivitat i hieratisme d’una escultura egípcia.

Tampoc dic que hagin d’emular a Mijaíl Baryshnikov i interpretar una escena del Llac dels Cignes cada cop que el Dj canvia de tema, però no estaria de més que donessin alguna pista sobre les seves constants vitals, doncs a voltes sembla que estiguin participant en un concurs d’estàtues humanes de la Rambla.

I això quan es dignen a aparèixer en una pista de ball, ja sigui arrossegats per la insistència de la seva xicota, o bé per la fam derivada de l’abstinència sexual; doncs el seu hàbitat natural sol estar en un bar on les taules i cadires siguin la perfecta excusa per evitar qualsevol temptació de coreografia.

El més paradoxal de tot és que a les classes de gimnàs del institut era just al contrari! Aquests mateixos heteros feien piruetes i acrobàcies sobre el poltre, mentre jo acabava esberlat o mig inconscient pel terra cada cop que intentava la proesa de fer una voltereta o, no diguem ja, una vertical.

On han quedat aquells Tony Manero dels Saturday Night Fever als 70’s? O els rapers break-dancers dels 90’s? Eren tots gais armaritzats? Doncs ho dissimulaven amb molta astúcia!

Tenen por aquests mascles heterosexuals de canviar sobtadament de vorera si els seus músculs segueixen durant uns instants el ritme de la tornada? O potser és que les femelles d’avui dia busquen mascles encartonats i reumàtics? Quin misteri!

CRÒNICA DE SITGES’08 (III i final)

Divendres 10

Zombie Walk

Després d’una breu pausa a Hospitalet varem tornar a aterrat al Festival on, en homenatge al aniversari del arxiconegut film “La nit dels morts vivents“, s’havia congregat un veritable carnaval ambulant caracteritzat pel gore més extrem i uns maquillatges impossibles, recarregats d’efectes especials per simular la putrefacció més horrenda.

Nosaltres no anàvem caracteritzats ja que varem arribar a les mil, però el nostre amic “El niño del Exorcista” (a la foto) ho va fer per tots nosaltres! La festa va consistir en una tètrica rua i un concert de psicobiily amb grups de pintorescos noms com “Eyaculación Postmortem”.

MY DREAM OF LONELINESS NEVER WALKS ALONE

No quedaven entrades per quasi res, però com teníem el mono cinèfil varem cometre el terrible error d’entrar a veure aquesta freakiada de peli: una cinta alamana experimental, amb escenes inconnexes, sense cap mena d’argument ni sentit, on s’anaven succeint versions pornogràfiques de la caputxeta vermella amb monòlegs d’Adolf Hitler explicant acudits.

El millor: ehhmmm… bé… pasapalabra!

El pitjor: Veure aquest toston a mitjanit va resultar una àrdua lluita contra la narcolèpsia!

Nota: 2/10

Dissabte 11

PRIME TIME

Un film espanyol que parteix d’una idea prou bona, tot i que no gaire original: Un grup de persones son tancades contra la seva voluntat en un reality show extrem on el públic decideix a qui maten. Tot i així no acaba de ser una peli excepcional, degut al seu amateurisme interpretatiu i de realització. Em va deixar un regustet a “Cube” i a “El método Grolhom”.

El millor: Quan maten al fatxa, amb tot el cine aplaudint!

El pitjor: Els actors venen tots d’UPA Dance i “Al salir de classe”: no tenen credibilitat!

Nota: 7/10

Aps! A la sortida em van entrevistar de la tele, però no sé de quin canal, si algú em veu que m’avisi.Gràcies!

FESTA!

Finalment hem aconseguit descobrir una discoteca gai a Sitges que no sigui leather ni bear! Era força petita, amb una mitjana d’edat elevadísisma i les meves amigues eren les úniques noies, però ens van oferir un genial espectacle d’streap-tease integral amb un boy vestit de poli by the face!

I res, fins aquí la crònica d’aquest Festival. Per les estadístiques i els comentaris, veig que no ha despertat cap mena d’interés en vosaltres: que hi farem!! Ja sabeu que escric el que em rota independentment del seu èxit!

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

Petites coses que em treuen de polleguera

 No, avui no us parlaré sobre cap dels meus grans odis, els que tant m’enerven quan els poso a parir i que els lectors fidels ja coneixen de sobra (feixisme, vulgaritat, cristianisme, intolerància…). El post d’avui versa sobre aquells petits detallets de la vida quotidiana que em sulfuren sense  cap causa racional aparent, aquelles xorradetes a les que procures no donar importància fins que un dia esclates i acabes clavant una forquilla al ull d’algú:

                                   

 · Que m’esclafin la mà per saludar-me: Vale, tu ets un hetero molt orgullós de la teva hipermasculinitat viril, d’acord, em sembla perfecte, tranquil que no et tiraré els trastos… Però les meves falanges i els meus metacarps no en tenen cap culpa!!! Amb lo maco que es donar-se dos petons…homee

.

.

·Que la gent no sàpiga ballar correctament la coreografia de YMCA (Village Peolple): A veure si fos el “Vogue” de Madonna, ho entendria! Però per favor, que només es tracta de deletrejar quatre lletres amb els braços, no costa tant fer-ho bé! Si jo tingués una discoteca faria immediatament fora a qui no en fos capaç!!!  Quina ofensa al glamour! 

.

·Els tuneros: Aquesta subespècie humana ha sobrepassat qualsevol límit racional del horterisme tant en la seva  espantosa forma de vestir (mitgetes blanques, a mitja cama? Capes verdes?…horribleee) com en la seva cruel manera d’atemptar contra les nostres oïdes amb himnes al holocaust musical com “Clavelitos, clavelitos” o “No te vayas de Navarra”.

.

………………..

·Que la gent m’expliqui tan alegrement les seves experiències escatològiques amb merdes, tampons, regla… De veritat: NO M’INTERESSA saber si aneu restrets, teniu morenes, o si us suqueja la compresa, guardeu-vos aquesta part de la vostra experiència vital per explicar-li al coixí, al vostre confessor o al  psiquiatra si ho preferiu, però jo crec que puc seguir vivint perfectament sense esdevenir partícep d’aquestes prescindibles intimitats! 

·Demanar la tanda a les botigues: No, no puc! De veritat que tinc una fòbia irracional a la expressió “Qui és la última?” , és una cosa que em supera! Sempre que les inevitables circumstàncies del destí no m’han deixat més remei que pronunciar la  frase maleïda, ho he fet tan fluixet que realment ningú m’ha escoltat i m’ha tocat fer el doble de cua… Però es que em dona la sensació que la marabunta marujil es girarà de cop, començarà a riure’s violentament  a la meva cara  i en dirà “Tu no ets de les nostres! Que fas aquí, intrusa??” Aggghhh!!

.

Això em passa per agafar flyers!

Heu de saber que jo, sempre que surto de festa per Barcelona acabo amb les butxaques plenes d’invitacions i propaganda de locals als quals mai asistiré, però com em sap greu per els pobres proletaris que ho reparteixen sempre els acabo acceptant. Fins que un bon dia, que no teniem plans, s’ens va ocorrer la meravellosa idea d’anar a explorar una nova disco… total, estavem a prop i amb entrada lliure! Que ens podia passar?

 Tot i que quan em van dir el nom de la sala a mi em va sonar a quelcom familiar…. en aquell moment no hi vaig caure.

A l’entrada dos segurates negres i quadrats com armaris ens van registrar i ens van donar pas cap a un seguit de foscos passadissos industrials que donaven a una estança enorme presidida per una acordonada “Zona VIP” amb sofàs blancs i ampolles de cava on un grup de nois vestits amb impolutes camises Armani i corbates obsrevaven impassibles el panorama… en plan: “nenitas venid a follarme que soy un VIP!”.

Com la música era horrible (Hip hop i R&B) i no teniem ni la més remota idea de com es ballava, vàrem decidir sortir a investigar la resta d’aquella miteriosa contrada. I tot apartant a pijes amb tacons i quarentones borratxes buscant follón vàrem ecoltar a la llunynia la tonada d’una cançó coneguda: “Another one bits the dust” de Queen! 

Així que, seguint aquesta melodia arribàrem a un dels llocs més extranys que recordo haver vist mai…. una grotesca sala tota vermella, plena de cortines, miralls i sofas d’skye que talment semblava com si ens haguessim transportat dins l’escenari oníric d’una peli de Davd Lynch. Jo ja m’esperava trobar-me en qualsevol moment el cadàver de la Laura Palmer tota embolicada amb plàstics o que de sobte aparegués un nan transvestit parlant al revés intentant-me convencer que tot era ficció i que jo, en realitat, mai havia estat allí.

Quan va sonar per tercer cop “Stayin’ alive” dels Bee Gees i veient l’astronòmic preu de la beguda la nostra paciència va arribar a un límit i, a més, no teiem cap ganes de lligar amb ningú que hagués anat mai conscientment a aquell lloc.

Però no va ser fins al matí següent, quan em vaig llevar entre suors i malsons, que vaig lligar caps… el nom de la disco  era clavat al d’un famós militar nazi de la IIa Guerra Mundial… on cony ens haviem fotut??

ALGU ENDEVINA DE QUINA FAMOSA DISCOTECA BARCELONINA ESTIC PARLANT?