El sentit de la història i altres monstres.

Excavar un jaciment arqueològic al bell mig de Barcelona comporta un gran risc: estar sotmès durant 8h al dia als abruptes improperis i delirants comentaris que els vianants constantment regalen gratis et amore als pobres arqueòlegs que prou feina tenim ja lidiant amb l’estratigrafia o els promotors immobiliaris.

Que si estem perdent el temps, que si fem pena, que si allí no trobarem cap tresor, que si nosaltres som els culpables de la crisi i del preu dels pisos… Realment resulta desesperant contemplar com la població no iniciada en els estudis històrics té un desconeixement i un menyspreu tan insultant cap al nostre patrimoni cultural que, segons la legislació catalana,espanyola i europea, és una propietat col•lectiva de la que tots en som responsables de la seva conservació per a les generacions futures.

Mentre que els biòlegs han aconseguit transmetre una sensació global de proteccionisme cap al medi ambient, he de reconèixer els arqueòlegs i historiadors hem fracassat estrepitosament a l’hora d’implicar a la societat en una consciència de respecte i revalorització del medi cultural.

Podria fer un post carregant tintes, com ja he fet en altres ocasions, contra els nostres eterns arxienemics: expoliadors, els despietats constructors, la despreocupada administració, el món de la obra, el sistema educatiu o els horribles films de Hollywood i les seves monstruoses i prescindibles seqüeles, però no, avui toca entonar un mea culpa i pensar en que hem fet malament els professionals del patrimoni històric, entre els que a dia d’avui em trobo.

L’únic sentit que té estudiar el passat és comprendre el present per transformar el futur, així doncs tots aquells estudis endogàmics i ensimismats que tan sols serveixin per autoexplicar remotes anècdotes, son com una bombolla que poc o res aporta a la societat.

Evidentment que hem de recuperar totes dades i objectes, però sempre tenint en compte que aquests estudis, mancats d’un discurs històric que esdevingui didàctic socialment, poc aporten al conjunt global de la societat. La veritat és revolucionaria, no cal edulcorar, falsificar o sobreactuar un estudi històric per que aquest tingui transcendència, tan sols canalitzar-lo correctament, alliberant-lo de la endogàmica terminologia científica per fer-lo més digerible.

Per a que volem conservar un mur medieval sense posar un planell explicatiu al costat? Per a que acumulem milers peces idèntiques en soterranis de museus,  sense  que ningú en pugui treure cap conclusió explicativa o en pugui fer un ús didàctic? Per a que volem tonelades d’informes i memòries que ningu llegirà mai? Tan costa d’entendre la indestructible relació dialèctica entre investigació i difusió?

Segurament si les dones que passegen al voltant del nostre jaciment sabessin que a la prehistòria hi ha la clau per entendre totes les desigualtats entre sexes, s’ho mirarien amb més interès, o, potser, si els mateixos paletes que tenen tanta pressa per fer-nos acabar, entenguessin que totes les tècniques del seu ofici, així com les relacions d’explotació laboral, tenen l’origen en els pedres i els ossos que excavem, ho veurien amb altres ulls.

Però no, els arqueòlegs i historiadors no tenim temps per aquestes futileses, doncs ens trobem massa enfeinats afilant els punyals par a la propera batussa de pati de parvulari.

PD: Si, el de la foto soc jo (el que està viu, no l’altre!)