Posts Tagged ‘dialeg’

h1

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

Octubre 17, 2017

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

# Guerra Frances

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

# Llonch

 

h1

Filtrada la conversa entre Rajoy i Obama!

Agost 7, 2012

Hola bona tarda. Ha trucat a La Casa Blanca, l’atén Barack Obama. En què el puc servir?

-Bona tarda. Disculpi les molèsties. Soc Mariano Rajoy…

Miri, no estem interessats en cap promoció d’assegurances mèdiques, telèfons mòbils, pizzes, fregones ni cap altre oferta de telemàrketing, disculpi. Ja anem servits!

No! No! No! Que soc el president d’Espanya!

Espanya… Espanya… això no es una república bananera sud-americana?

Doncs no! jeje som una monarquia i estem a Europa. De bananers, però en som una estona. El trucava ja que no sé si coneix la dramàtica situació per la que estem passant…

– Alguna cosa havia sentit: han deixat de comprar els nostres productes oi? Quina colla de galifardeus entremaliats!

-Bé, de fet… no tan sols això. Tenim un atur galopant, la prima de risc desbocada, desnonaments hipotecaris, bancs en fallida, corrupció endèmica i jo vinga retallar serveis socials i apujar impostos, a veure si acaba de petar tot plegat.

– Oh quin crack! Bé, al gra que no tinc tot el matí per collonades! Que vol que hi faci jo? Que us aplaudeixi?

– Doncs bé, havia pensat que potser estaria interessat en apadrinar un infant espanyol, per tal que deixi de passar gana...

– Oh que tendre, que maco. Igual me’l podria endur aquí a la Casa Blanca per tal que les meves filles juguin amb ell!

– Quina bona idea! Jo havia pensat amb una nena que es diu Soraya. Es tota petitona i bufoneta! Un encant! Ni estudia ni treballa, la pobre, la viva imatge de la crisi. Si vol ara mateix li embolico per regal!

Miri, no se’n parli més. Cada cop que veig les esfereïdores imatges dels ni-nis espanyols al telenotícies se’m trenca el cor;  la meva consciència està negre i no puc ni aclucar un ull a la migdiada!

– Gràcies! No sap com d’apreciada serà la seva contribució pels ciutadans espanyols. Sempre estarem en deute amb vostè! Adéu i gràcies.