GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

25N: Anàlisi Comparatiu dels diferents Programes Electorals

Ja saps que votes? Saps quines son les propostes concretes de cada opció política en cada àmbit de l’administració pública? Doncs bé, jo que soc una mica freak de la política me’ls he llegit tots (per sobre) i n’he fet un anàlisi comparatiu per tal de facilitar la feina a totes aquelles persones indecises que encara no han decidit en ferm la seva opció pel 25N

LINKS ALS PROGRAMES-> CIU, PSC, PP, ICV-EUIA, ERC, C’S, SI i CUP

Llargada dels programes en Número de Pàgines

En aquest gràfic podem veure clarament com es distingeixen dos grups de partits: els que han tingut experiència de govern a Catalunya i els que no. Resulta comprensible, fins a cert punt, que C’s, SI i CUP,  al estar al grup mixt o fora del Parlament, hagin presentat un pamflet molt simple amb un esquema bastant genèric de les seves principals idees, sense detallar les seves propostes en  cada àmbit de l’administració, però que el tercer grup del Parlament (PP), que governa a la majoria de comunitats sigui el que té el programa més curt es imperdonable!

Espai que dediquen al Eix Nacional-Social, en % del nombre de pàgines

Resulta ben curiós que el partit que destina més espai a parlar de l’eix nacional sigui Ciutadans (quan se suposa que estan en contra del nacionalisme) o que CUP sigui el 2n partit que menys parla de l’eix social (quan se suposa que son l’extrema esquerra) o que SI tingui més propostes socials que el PP. També destaca el poc espai que destina CIU a l’eix nacional al seu programa, quan en campanya no parlen d’una altre cosa! Que ICV-EUiA sigui l’abanderat de les propostes socials, en canvi, es d’allò més previsible; també és l’únic partit que no situa la relació amb Espanya en el primer capítol.

Model de Referèndum

CIU: Un Referèndum per que Catalunya sigui un nou Estat dins Europa quan hi hagi una majoria qualificada i es garanteixi que Catalunya no sortirà d’Europa; mentre estant es crearan estructures d’estat.

PSC: Referèndum sobre una reforma federal de la Constitució Espanyola per donar noves competències a Catalunya, sempre dins la legalitat vigent.

PP: Oposició total a qualsevol referèndum.

ICV-EUiA: Referèndum per tal de crear un Estat Català que podria estar federat o confederat amb Espanya (sempre que es reformés la Constitució i hi hagués una veritable voluntat de federació a Espanya) o bé directament independent. Rebuig a tota posició etnicista o ultra-nacionalista.

ERC:Referèndum convocat pel Parlament perquè Catalunya sigui un estat dins Europa, dins la legalitat espanyola o europea. Proposen que el nou parlament es centri exclusivament en aquest tema.

C’s: Reformar la Constitució Espanyola per eliminar el Senat, coordinar les administracions per evitar duplicitats, delimitant competències. No especifiquen si caldria un referèndum.

SI: Proclamació unilateral de la independència al Parlament de Catalunya o celebració d’un referèndum (o les dues coses alhora). Posteriorment es negociaria bilateralment amb Espanya la secessió. Es buscaria el suport de la UE i de la ONU. Son els únics que posen una data màxima: el 11 de Setembre de 2014. Mentre estant hi hauria d’haver un Govern d’unitat amb tots els partits favorables a l’autodeterminació.

CUP: Un referèndum a tots els “Països Catalans” (incloent Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Franja d’Aragó),  amb vot a partir dels 16 anys i un sol estat que quedaria immediatament fora de la Unió Europea i de la OTAN.

Posició davant l’Austeritat i el pagament del Deute

CIU: Pagar el deute, obeir les polítiques d’austeritat de la UE, política de Dèficit Zero. Que l’estat avali el deute de els CCAA

PSC: Pagar tot el deute, però en comptes de fer polítiques d’austeritat i retallades, recuperar impostos de successions i donacions, així com taxes en sanitat, educació, transport o medi ambient.

PP:Defensa a ultrança de l’austeritat i de pagar el deute als mercats, limitant per llei l’endeutament públic.

ICV-EUiA:Acabar amb la política d’austeritat, promoure una agència pública europea de qualificació del deute, fer una auditoria sobre el deute públic i privat, no pagar els interessos del deute als bancs ni aquell deute que es declari il·legitim, tal com proposa la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

ERC: El deute de Catalunya es culpa de l’Estat Espanyol i de l’espoli fiscal. Proposen una hisenda catalana amb més impostos progressius , mesures keynesianistes en comptes d’austeritat.

C’s: Pagar tot el deute i aplicar les mesures d’austeritat que siguin necessàries, retallant l’administració pública fins on calgui

SI: El deute és culpa d’Espanya. Una Catalunya independent tindria un Banc Públic que rebria crèdit directe del BCE. Una Catalunya independent tindria un equilibri perfecte entre pressió fiscal i serveis públics, sense retallades.

CUP: Impagament total de tot el deute i abandó immediat del euro.

Valoració subjectiva i personal

CIU: El millor Abandonen els tics racistes i xenòfobs del passat, proposant mesures d’acollida i integració a les persones migrades; així com defensen la igualtat total de persones GLTB, situant-se en el terreny d’una dreta europea liberal i no ultra-conservadora o populista. Per fi! Benvinguts al segle XXI! El pitjor Tot el programa és just el contrari del que han fet aquests dos anys de retallades draconianes. Culpen de tota la seva desastrosa gestió de govern al Tripartit i a Espanya, com si ells no haguessin fet res.

PSC: El millor Està basat el el programa keynesianista moderat de François Hollande i no tant en el del fallit PASOK de Grècia de “no hi ha alternativa a les retallades” El pitjor Una reforma constitucional que no es creu ni el PSOE. Reivindica propostes fiscals que ells mateixos es van carregar. La moderació i la timidesa de les reformes plantejades fa pensar en que els hi sàp greu ser massa agosarats.

PP:El millor Planteja derogar l’euro per recepta. El pitjor Assumeix plenament l’extremisme racista de Garcia Albiol en immigració, amb controls i expulsions. Es curt, mal redactat i inclou una foto d’Alicia Sanchez Camacho al mig sense motiu aparent.

ICV-EUiA: El millor Es l’únic programa que incorpora eixos transversals de política de gènere i joventut, totes les propostes van sorgir de els sectorials i se’n van recollir 1.118, ni més ni menys que es van sotmetre a consulta i deliberació a tota la militància, votant les 30 prioritàries en referèndum. Son d’un rigor i pragmatisme impol·lut, tot i que plantegen una transformació radical de tota la societat. El pitjor Tot i ser ultra exhaustiu, la part d’arqueologia i patrimoni es molt breu a diferència del Programa de 2010. Mea culpa per no haver-m’hi fixat a temps i haver-ho esmenat!

ERC: El millor Han agafat com a pròpia la proposta del Partit Verd Europeu de fer una “Green New Deal”, amb creixement econòmic sostenible impulsat per l’estat envers llocs de treball en economia verda i energia alternativa. Llàstima que després pactin amb CIU tramitar la Llei Òmnibus. El pitjor Es basa amb la hipòtesi de que Catalunya esdevendrà un estat independent inmediatament i ens pinten una Arcàdia feliç on gairebé brollarà mel de les fonts. No hi ha cap crítica a les retallades de Mas i tot és culpa d’Espanya.

C’s: El millor Es l’únic partit que denuncia obertament la manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats per part de CIU. El pitjor: El populisme antipolític ultra-demagògic que ocupa quasi la meitat del programa. Per ells tota la crisi s’acabaria eliminants càrrecs polítics, subvencions i, per tant, deixant la democràcia en mans de menys persones. El seu programa econòmic es molt neoliberal, defensant una gestió privada dels serveis públics, les retallades o acabar amb el PIRMI si no hi han diners

SI: El millor Acabo de descobrir que tenen una ideologia i propostes més enllà del independentisme i que, a més, son bastant d’esquerres i estan en contra de els retallades El pitjor Igual que ERC ens presenta un paradís meravellós i completament inversemblant per la Catalunya independent.

CUP: El millor Reivindica el decreixement, el cooperativisme i la sobirania alimentària, així com moltíssimes propostes dels moviments socials alternatius. El pitjor No és un programa electoral, és un pamflet ple d’objectius màxims i utòpics a llarg plaç. No explica quines lleis o mesures pressupostàries volen dur a terme, sinó com és el món que somien; destil·lant infantilisme i amateurisme per arreu, comprensible ja que és el primer cop que es presenten en unes eleccions autonòmiques. Les seves propostes nacionals son tan tan tan maximalistes que podríem qualificar-les d’imperialistes, al reivindicar un sol estat per tots els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al segle XIII.