Tens un missatge no llegit…

La Irene va obrir l’ordinador per primer cop en dues setmanes, el mateix temps que portava de baixa per depressió, ficada dins un llit, plorant i dormint, sense més companyia que les caixes d’orfidal i diacepan que s’amuntegaven sobre l’escriptori.

 Amb tota la desgana del mon va mirar els mails que tenia pendents a la seva conta de correu electrònic, tot i que es temia que fossin xorrades infumables, bajanades inútils i propaganda que en cap moment havia demanat. Sabia que dificilment n’hi hauria cap  d’un amic preguntant pel seu estat de salut, o d’un company de la feina o familiar preocupat.

Però de que s’extanyava?  Durant aquell any en que havia sortit amb l’Alex s’havia distanciat totalment del seu cercle d’amistats fins al punt que els qui un dia foren inseparables havien passat a ser simples coneguts o saludats, testimonis d’un llunyà i oblidat passat en el que ella havia estat la més  popular de la facultat.

No va ser fins el dia en que l’Alex la va deixar que  es va adonar de fins a quin punt s’havia tornat absolutament adicte a la seva parella, una droga que ara li era impossible d’aconseguir i que li estava causant un mono d’imprevisibles conseqüències.

El mateix dia en que va llegir aquella maleïda noteta mal garabatejada a llapis, agafada amb un iman sobre la porta de la nevera… això era forma de trencar una relació? Sense cap mena d’explicació racional? Segur que s’havia enrollat amb una d’aquelles meuques jovenetes de la seva feina i no havia tigut el valor de confesar-li, ni d’agafar-li el telèfon un sol cop. L’odiava tant…

“Té 1 missatge no llegit“

Com? No entenia Res! La Irene es va tornar boja mirant la seva conta de correu. Aparentment ja havia obert i esborrat els 34 mails carregats d’absurd SPAM i no trobava quin era el misteriós missatget que li quedava per llegir. 

Així que va començar a tirar enrere i enrere, rebuscant entre els arxius de feia setmanes, mesos i fins i tot anys: això ja era una questió d’orgull! Fins que al final va localitzar aquell maleït correu, que els atzarosos designis del destí s’havien encaregat de mantenir ocult fins aquell moment. 

Hola Irene!

Soc l’Alba, la germana del Alex. Demà marxo a Australia a fer un màster i dubto que ens tornem a veure en molt temps. Tan sols dir-te que admiro el teu valor i coratge d’iniciar una relació amb el meu germà, sabent que els metges amb prou feina li han donat una esperança de vida d’un any. De ben segur que no hi ha millor forma disfrutar aquest efímer perìode que al costat de qui estimes.

Alba 

 

Farmacoadictes

Abants quant un crio era molt mogut, els seus professors i pares intentaven educar-lo, amb més o menys fortuna, per tal de que s’adequés a les normes de conducta en una aula. Però darrerament els mestres i familiars han trobat la panacea a tots els seus mals: que el nano és un gamberro indomable? Doncs se li diagnostica un TDAH (Transtorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat), l’inflem a base de dextroamfetamina i psicoestimulants convertint al alumne en un dòcil zombie i problema resolt.

I no parlem ja dels casos d’ansietat i depresió! En comptes de buscar l’arrel psicològica del problema que causa aquesta reacció, és molt més fàcil drogar al pacient a base d’ansiloítics i antidepresius (benzodiacepinas com diacepan, quant no prozac), per tal d’alienar-lo temporalment del seu infern personal fins que, passat l’efecte, necessiti una nova dosi.  

No serè jo qui posi en dubte la ciència ni la medicina: estic absoltuament en contra de les posicions postmodernistes de la dreta creacionista i, per altre banda, el hippisme new age (teràpies alternatives i orientals) no em mereix gaire confiança; però tinc la lleugera sensació que darrere  de l’actitud pastillera no s’hi amaga el mètode hipotètico-deductiu si no més aviat l’allargada ombra de la industria farmacèutica, el grup empresarial i econòmic més poderós del món.

Sabieu que la empresa de medicaments Pfizer cotitza 10.000 milions de dolars anualment, més que les 500 empreses més grans de costrucció dels EUA juntes? O que les inversions en publicitat d’aquestes empreses triplica la seva inversió en receca médica? O que les seves donacions econòmiques varen resultar claus per finançar la campanya electoral de Georges Bush? O que la patronal de la farmàcia va presionar perqué s’eliminessin dels temàris de la carrera de medicina qualsevol referència a les teràpies naturals? 

Si us interessa el tema us recomano la peli “Prozac Nation” dirigida per Erik Skjoldbjærg i protagonitzada per Cristina Ricci i Jonathan Rhys Meyers.

“All the drugs in this world
won’t save you from yourself”

Marilyn Manson a Coma White