Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

Gràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

– Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

– Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

– Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

– Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d'”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?