Anàlisi de la Conferència del PSOE: No han entés Res!

Aquest cap de setmana una de les meitats del sistema bipartidista, la que ara fa d’oposició, ha fet una conferència política per renovar (?) les seves idees. M’he llegit els documents polítics i us en faig un resum per tal que us feu una idea aproximada del que s’hi ha parlat

–  Més Tercera Via: La crisi ha estat una malèfica conspiració del neoliberalisme. No hi ha tingut res a veure la Tercera Via d’Anthony Giddens mitjançant la qual els socialistes europeus (amb Zapatero al capdavant) van assumir els principis econòmics de la des-regulació del mercat financer i immobiliari. El text aposta per “un nuevo modelo económico para sumar libertad de mercado y cohesión social” Nou? Però si aquest liberalisme progre de Blair i Schroeder es just el que ens ha dut fins aquí!

– Autocrítica Zero: Les dures mesures austericides de Zapatero entre 2010-2012 on es va carregar el pes de les retallades sobre les rentes del treball i no del capital eren necessàries per responsabilitat, però no es van saber explicar prou bé a la ciutadania. Ah clar! Dediquen 4 pg a explicar perqué era impossible preveure l’esclat de la bombolla immobiliària i bancaria abans de 2009 i dues línies a dir que “quizá faltaron medidas fiscales y persecución de responsabilidades en el ámbito financiero“. Amnistiar el diner negre i a banquers “quizá” tampoc va ser gaire bona idea. Ni mu.

– Amb el bipartidisme, contra el 15M: El text fa una defensa aferrissada de l’actual democràcia representativa titllant als nous moviments socials de “neopopulistas que se dedican a criticar el sistema sin dar soluciones que son inútiles en su anarquía“. Segons ells el millor model polític es el bipartidisme ja que “la fragmentación política no favorece la estabilidad econòmica“. I quines son les seves propostes responsables per retornar la confiança en les institucions? Reforma de les administracions públiques acordada amb el PP,que permetin una mica més de transparència, llistes obertes i primaries. Iupii!

– Monarquia (pseudo)Federal: Els socialistes volen modificar la Constitució per incloure tractats europeus i un model federal, basat en les actuals Comunitats Autònomes però amb un millor model de finançament, consensuat amb el PP. Amb això creuen que aturaran la crisi territorial amb Catalunya, si.. clar. En quant a la Monarquia, l’únic canvi seria igualar el dret de les dones per accedir al tron. Sincerament per aquests petits retocs, no cal embarcar-se en un canvi constituent.

– Unió Europea-> Syriza en el discurs, SPD en la praxi: La UE es ““el mejor modelo en dignidad laboral, protección social, igualdad de oportunidades y servicios públicos del mundo“. Tan sols passa que els tractats (que van fer ells) han quedat una mica obsolets, es dona massa pes als plantejaments tecnocràtics de Merkel i caldria fer un nou Tractat Constituent. Apunten (a bones hores!) cap algunes de les mesures econòmiques imprescindibles (unió bancària i fiscal, governança econòmica de l’euro i redistribució del deute). Llàstima que després donin suport a Martin Schulz com a candidat de la socialdemocràcia a la comissió europea, membre del SPD, partit que governarà amb Merkel a Alemanya. Credibilitat nul·la!

– Laïcisme si, Conconrdat amb el Vaticà, també: El text aposta per recuperar una Llei de Llibertat Religiosa que el PSOE va aparcar el 2008, treure els crucifixos d’alguns espais públics, tot reconeixent la gran aportació moral del cristianisme. El Concordat amb la Santa Seu no es derogarà sinó que s’actualitzarà i adaptarà a aquesta nova llei. Salto d’emoció!

– Decreixement? Ni en somnis: Proposen un creixement econòmic “sostenible” , però ni pensaments en redistribuir el treball, posar mesures d’economia del bé comú, o explorar models no basats en el creixement infinit de la producció. Algunes propostes de keynesiamisme en energies renovables i gràcies. El peak oil deu ser un rumor i de l’energia nuclear es proposa no allargar més de 40 anys el temps de vida de les centrals nuclears. Tot un detall!

– Migració: Reconeixement gradual del dret a vot per persones migrants, reagrupament familiar per cohesionar els ciutadans amb permís de residència vinculat al de treball. Aquesta és la única idea destacable. Els CIEs només cal regular-los, defensen les expulsions excepte en aquells casos que sigui “desproporcionada, injusta o impracticable“. A saber a criteri de qui.

CONCLUSIONS

Retocs cosmètics i suaus reformes per maquillar la pitjor crisi de la història. Una cosa es ser realista i l’altre es la por congènita als canvis, com si estiguessin més preocupats en impedir transformacions de gran envergadura que els acabin d’acorralar en l’ostracisme, que no en solucions estructurals de fons. Cap de les mesures d’aquesta Conferència impliquen un trencament amb la dinàmica que ens ha sumit en la crisi política, econòmica i territorial, son tan sols pedaços lampedusians perqué tot segueixi més menys com estava el 2007, amb petits retocs progressistes que mitiguin el sofriment, però sense atacar l’arrel dels diversos conflictes. No es estrany, doncs, que Bono prefereixi un pacte amb e PP que amb IU.

Alló que la premsa no ha explicat de la X Assemblea Nacional d’ICV

La dictadura mediàtica convergent, que domina i controla quasi tots els mitjans de comunicació en llengua catalana, ha venut una imatge absolutament esbiaixada, desdibuixada i distorsionada de la X Assemblea Nacional d’ICV. Qualsevol que llegeixi els titulars o vegi les noticies pensarà que ens hem passat tres dies parlant de la pàtria i la independència, quan resulta que aquest tema no ha durat ni un 1% del espai, no ha donat lloc a gaire crispació, hem dit el mateix que hem dit sempre (dret a decidir, punt de trobada entre federalistes i independentistes i quan sapiguem la consulta ja veurem que fem, crear un grup de treball per proposar una pregunta a la consulta, rebutjant independentisme màgic i tot identitarisme excloent) .

L’Assemblea s’ha realitzat a Viladecans per reivindicar la victòria sobre Eurovegas i Sheldon Adelson, així com el Baix Llobregat, el territori on més va punxar CIU a les darreres autonòmiques, demostrant que allí més que enlloc “Catalonia is not CIU“. I, tot i que tan sols ha durat tres dies, ha estat el fruit del treball de debats i fòrums oberts amb militants i ciutadans de més d’un any.

Aquests han estat els veritables punts on s’ha centrat el debat ideològic:

– Activisme: L’assemblea va començar amb una trobada oberta d’Herrera i Camats amb activistes dels moviments socials de tota mena. Allí es van posar en comú moltes experiències, explicant que cal anar a aquest espais de lluita amb la cara ben alta i al costat, sense ser avantguarda ni instrumentalitzar res, com fan altres.

– Valoració del Tripartit: Diferents intervencions van reivindicar les grans conquestes socials del Govern d’Entesa (tan de bo tinguéssim encara la Llei d’Expropiació de Pisos Buits!!)però també en va assenyalar les seves mancances, diferenciant entre tenir el govern i tenir el poder, la falta de relat comú o la impossibilitat de derrotar l’hegemonia mediàtica convergent. També es va afrontar la tensió interna que va provocar la gestió d’Interior.

–Comiat a Joan Saura: Saura s’acomiada definitivament com a President del partit i, tot i els seus errors que jo vaig ser el primer en criticar en el seu dia, es indubtable que ha estat l’artífex de la reunificació de l’esquerra, que va agafar un partit amb 5 diputats i el deixa amb 13 i que sense el seu esforç mai hauria estat possible desnonar a CIU de la Generalitat. Podeu veure aquí el vídeo d’homenatge que se li va fer

– Assemblearisme: Les Assemblees Nacionals han de estar composades per delegats de cada agrupació territorial i sectorial (com ara), o per tots els militants que ho desitgin? El vot a les comissions va ser molt generacional (com més joves més assemblearis) i finalment es va transaccionar amb una formula mixta: hi hauran delegats però tots els militants hi podran participar i votar tots els òrgans de direcció. També s’ha aprovat fer una Convenció Nacional cada 2 anys, que seria com una Assemblea però sense renovació de càrrecs, a menys que es rebutgi l’informe de gestió.

– Limitació de càrrecs i sous: No es podran acumular càrrecs a temps complert, amb excepcions justificades per pobles molt petits i es crea un grup de treball per establir un límit clar als sous dels càrrecs institucionals que haurà de presentar les conclusions en 3 mesos.

– Abandó de l’Euro?: Després de molt debat es va acordar que la nostre posició d’entrada seria la mateixa que Syriza (renegociar l’impagament del deute dins la UE i l’euro), però no es descarta haver de sortir en un futur i s’emplaça a fer un grup de treball per valorar les conseqüències de fer-ho.

– Anticapitalisme: Hi va haver cert debat sobre si volem una alternativa al neoliberalisme o al sistema capitalista en si, guanyant aquesta segona opció; tot i aprovar una resolució a favor de l’Economia  del Bé Comú, que planteja un model de capitalisme social alternatiu, però també molt interessant.

– Més coalició:En tot moment s’ha llençat un missatge d’unitat a EUiA, amb records cap a Miralles, intervencions de Nuet, de la direcció nacional d’IU i de l’ex-coordinador Llamazares (el més aplaudit) i coincidint amb la voluntat d’obrir la coalició a altres formacions. També s’ha convidat, però, a Equo, al Partit Verd Europeu i a Compromís, llençant un missatge d’unitat cap a les dues parts.

– Decreixement vs Keynesianisme: Com ja vaig anunciar aquest ha estat un dels debats més pol·lèmics, arran d’una resolució molt favorable al decreixement que ha aixecat suspicàcies entre feministes i sindicalistes, especialment per la idea de repartir el treball fent jornades partides, que es veu com un empobriment i amb el risc que siguin només les dones qui  ho duguin a terme.

– Procés Constituent: Arcadi Oliveres va intervindre al Plenari final, pujant a l’escenari de forma espontània (ningú tenia clar si realment estava convidat a parlar) i llençant una invitació a ICV a sumar-se a la seva proposta de candidatura unitària de l’esquerra amb el missatge de “Vosaltres i nosaltres som el mateix, doncs hem estat companys en totes les lluites” i acabant amb una aclaparadora ovació. Aquest també ha estat el missatge principal llençat per Herrera i Camats en el discurs de Cloenda. Tot i això, uns que porten la paraula “unitat” a les seves sigles son els únics que han declinat enviar delegació alguna a l’Assemblea, tot i estar convidats; comencem, doncs, amb mal peu.

–Unitat contra el Feixisme i el Racisme: Tant al document polític, com a les resolucions o al discurs final de Camats es va llençar un contundent missatge contra el racisme i la ultradreta, donant ple suport a UCFR i demanant el tancament de tots els Centres d’Internament d’Estrangers o la plena ciutadania per les persones migrants.

–Moviments Socials convidats: Després de les ja clàssiques intervencions dels sindicats de classe hem pogut escoltar als representants d’Aturem el Fracking, Aigua es Vida, Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), així com la Comissió Promotora de la ILP per la Renta Garantida de Ciutadania que va aixecar grans aplaudiments per la seva contundència dialèctica. Als debats previs d’alguna localitat, com a l’Hospitalet, també ha participat la PAH

–Intervencions d’altres partits: L’Assemblea ha comptat amb intervencions dels representants de EUiA i IU, Syriza (Grecia), Sinistra Ecologia Liberta (Itàlia), el Partit Verd Europeu, Equo, Compromís (València), Iniciativa Verds (Mallorca), Izquierda Abierta, Nueva Canaria (Canàries), Primavera Andaluza (Andalusia) el Partit dels Treballadors (Brasil), Alianza País (Equador), Frente Amplio (Uruguay),  Alternativa Galega d’Esquerda (Galícia), Aralar (Euskadi) i Chunta Aragonesista (Aragó).

Us deixo amb el vídeo de l’Assemblea, a veure si m’hi trobeu!

PD: Podeu llegir altres cròniques alternatives i blocaires de l’Assemblea AQUÍ i AQUÍ

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.