Els 10 encerts de la PAH

1.- Qüestionar que  la propietat privada estigui per sobre del dret a l’habitatge:  La clau de volta del model neoliberal de creixement insostenible que hem tingut a Espanya des de 1996 ha estat la creença irracional que el dret a la propietat privada està per sobre del de l’habitatge. Sobre aquesta idea s’ha sostingut el sistema financer, productiu i laboral els darrers 20 anys duent-nos a la pitjor crisi de la nostre història. Donar-li la volta és fonamental per tal de generar un nou mode de producció just i sostenible.

2.- Assenyalar als veritables culpables: Mentre alguns desorientats rodegen Parlaments, deslegitimant la democràcia i no el capitalisme,  preparant així el terreny a l’arribada dels Tecnòcrates, la PAH entra dins els òrgans legislatius per posar l’economia i no la democràcia al punt de mira, mentre ha empapera  i ocupa seus bancaries.

3.- Negar la legitimitat d’un deute irracional: A diferència de la resta de països a Espanya entregar un habitatge no és suficient per pagar el deute hipotecari. Evidenciar aquesta absurda legislació i fer que la societat es vagi qüestionant la base de l’austeritat i la dictadura del deute, no ja a nivell familiar, sinó estatal o europeu, es fonamental per sortir de l’espiral de crisi i retallades i engegar un cicle de keynesianisme i creixement social en benestar i treball.

4.- No deixar-se instrumentalitzar per cap partit polític: A diferència d’altres moviments socials, que han acabat esdevenint mers tentacles d’unes sigles determinades vetant a qui no hi combregui (com l’ANC entre altres) , la PAH s’ha mantingut com una força transversal defugint el tacticisme curt de mires per afavorir a una opció política, amb la qual cosa les simpaties envers aquest moviment han crescut en totes direccions. Ada Colau va fer molt bé de rebutjar les ofertes tant de ICV-EUiA, com de CUP-AE per anar a les seves llistes. Tot i que ens hem perdut una excel·lent diputada, hem guanyat un moviment social unitari i veritablement plural.

5.- No caure en l’Antipolítica: A diferència del sectari Moviment Okupa dels 90’s, que es va tancar a en si mateix renunciant a transformar la societat, la PAH ha optat per emprar totes aquelles eines de la legislació vigent que li permetien aconseguir els seus objectius, entrant dins les institucions, buscant aliats entre els diputats afins, intervenint en el Congrés, presentant ILP o mocions als ajuntaments, assenyalant a aquells polítics veritablement culpables dels desnonaments en comptes de posar-los a tots al mateix sac.

6.- Fer d’Oposició al carrer: Mentre Junqueras, Rubalcaba o Navarro fan una submisa oposició basada en el palanganerisme mesell a la dreta amb complicitat a les retallades i la veritable esquerra parlamentària encara no té suficients mitjans de comunicació per fer-se escoltar, la PAH ha desfermat la ira de la caverna mediàtica. Tants lladrucs no son fruit del atzar: la PAH ha donat al clau i ha trepitjat l’ull de poll de les classes dirigents qüestionant l’origen de la riquesa basada en l’especulació immobiliària i està fent trontollar algunes bases del discurs del Govern a peu de carrer.

7.- Empoderar a les persones desnonades: Quan algú queda a l’atur i es expulsat de casa seva, deixant la seva família al carrer i un deute per tota la vida, cau en una situació psicològica de destrucció total de l’autoestima, augmentant les possibilitats de suïcidi o de violència desfermada. La PAH ha socialitzat aquestes persones, els ha tornat l’orgull i canalitzat la seva ràbia no contra ells mateixos, sinó contra un objectiu comú.

8.- Cohesionar la classe obrera nacional i les persones d’origen migrat: Un dels grans perills de la crisi es que s’estableixi una competència pels recursos escassos (especialment treball i ajudes socials) entre treballadors migrats i nascuts aquí, augmentant el racisme i donant espai a forces polítiques d’ultradreta que proposin com a falses solucions mesures de discriminació ètnica dins l’economia. Cal reconèixer a la PAH un gran mèrit en aquest aspecte, doncs la participació de ciutadans migrats es altíssima a diferència del que varen suposar les assembles del 15M en el seu dia. Trencar fronteres culturals envers un objectiu comú es el millor antídot al racisme!

9.- Evidenciar la violència estructural davant la simbòlica: La criminalització per part del PP i UPyD de la PAH, comparant els seus “escraches” amb el terrorisme, ha estat tan barroera i fal·laç que hom s’ha acabat adonant com aquests escarnis públics son detalls superficials en comparació a la brutal violència que empra el sistema capitalista i les polítiques neoliberals fent fora a les persones de casa seva al quedar-se a l’atur.

10.- Polititzar i mobilitzar la societat: Davant un 15M que dona evidents senyals d’esgotament i que ja no té la força de les macro-movilitzacions de 2011, la PAH té cada cop més múscul i força, amb noves assemblees i accions diàries, presència mediàtica constant, fent un bon ús de els xarxes socials i marcant l’agenda política. De ben segur que la clau del seu èxit resideix en centrar-se en una qüestió molt concreta en comptes de divagar en mil assumptes alhora.