Posts Tagged ‘Deborah Harris’

h1

MASCLISME I ROCK

Abril 19, 2010

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre