Posts Tagged ‘debat’

h1

Voràgine i Democràcia no son compatibles

Novembre 3, 2014

la-esc-de-aristoteles

Tenim pressa, diuen. Però no es possible prendre decisions de forma democràtica amb un ritme tan vertiginós i kaòtic dels esdeveniments, en un món tan efímer i mutant com una actualització de Twitter. Ens trobem davant d’un escenari polític efervescent i imprevisible, on resolucions d’extrema transcendència pel futur col·lectiu es prenen en cimeres secretes, sense rodes de premsa, d’esquenes de la ciutadania i en nom d’un procés presumptament popular. Canvis, però, estètics que no varien en res les condicions objectives de la misèria popular, com una politja boja que fa molt soroll però no es mou del lloc.

Tenim pressa, diuen. Però de tant reclamar una Democràcia Real hem caigut just a les antípodes, on ni el més assembleari dels partits es pren la lleugera molèstia de sotmetre a un debat calmat, serè i tranquil les decisions que pren. Ens fem un fart d’anunciar l’arribada imminent d’una Nova Política i de moment només veig un replegament dels vicis més vells, antics i foscos que recordo. Una democràcia fast food de baixa qualitat, no apte per les digestions calmades. Es normal que m’hagi d’assabentar dels canvis constants de criteri i opinió del partit en el qual milito a través dels titulars de la premsa?

Tenim pressa, diuen. Però la propaganda ha substituït la informació objectiva i la visceralitat gutural de la massa enfurismada, a qui la histèria ha convocat, arracona tota possibilitat d’una dialèctica basada en l’intercanvi d’arguments i no d’escopinades de bilis. El buit que ha deixat la racionalitat s’omple de dogmes infal·libles,  no hi ha lloc pel dubte o pel matís, i els dissidents que tenim el vici de qüestionar-ho tot som arraconats per hooligans del maniqueisme que somnien en blanc i negre.

Tenim pressa, diuen. Però els que de debò tenen pressa, perqué no tenen feina, menjar o casa han d’esperar. Els problemes reals de la classe obrera no son prou interessants com per destorbar al relat mediàtic, al servei d’unes classes mitges i altes que no tenen res més a fer que barallar-se per les essències de la seva identitat. La xusma proletària d’extraradi i les seves misèries de desnutrició i atur desllueixen alegres actes plens d’il·lusió i somriures. En el mateix moment que es publicarà aquest article estan programats 16 desnonaments només a Nou Barris.

Tenim pressa, diuen. Igual resulta que ens hem cregut la profecia mil·lenarista segons la qual en el moment que el comptador de Plaça Sant Jaume arribi a la seva fi, s’obriran els cels i esdevindrà un Apocalipsi regenerador. I total, perqué? Si ja sabem tots que fins que no hi arribin les Eleccions Generals no hi haurà el menor canvi ni el remot trencament de l’statu quo. O igual per aquest motiu alguns tenen tanta pressa, no fos cas que desaparegui Rajoy – el malvat enemic necessari, sobre el qual descansa el mite de la malèfica Espanya intolerant amb la qual és impossible dialogar-  i arribi una veritable Revolució que posi en perill els privilegis de la casta nacionalista catalana.

h1

El noble art de Criticar.

febrer 8, 2012

La xarxa Global ha obert la Caixa de Pandora de la rancúnia i l’odi. Veritables exèrcits de Trolls esputen  i blasmen la seva esquírria pels racons, desfogant així la seva frustració personal per una vida  fracassada, alliberant  la seva insípida mediocritat  en forma de crítiques buides de tot contingut més enllà de l’atac i la desqualificació personal de l’adversari.

Una llàstima, doncs criticar és un veritable art, una noble virtut per la qual es requereixen amplis coneixements sobre el tema sobre el qual es fiscalitzen defectes i virtuts. Jo adoro criticar i em causa una profunda llàstima que aquest recurs dialèctic s’hagi desdibuixat, derivant en una simple col·lecció de pàrvules grolleries que no van més enllà de regurgitar convulsivament “esto és una mierda”.

Jo sempre llegeixo la crítica d’un film abans d’apropar-me a la cartellera, tot i que sovint el meu criteri no coincideixi amb les fílies i fòbies del col·lumnista (o blogger) de torn; però es evident que no disposo de tota la eternitat per deglutir sense pausa totes les produccions audiovisuals que es projecten a les pantalles d’arreu i s’agraeix que algú separi el gra de la palla. La crítica és absolutament necessària per tal que el consum de totes les arts estigui orientada envers la qualitat i les tendències estètiques.

Suposo, doncs,  que aquesta degeneració de la crítica és la merescuda conseqüència de la hiperrrealitat televisiva: aquest mon paral·lel que ha substituït la vida social on analfabetes mal operades competeixen en brams, renills i grunyits, com si d’una soll de truges posseïdes es tractés. Combats dialèctics sobre futileses esperpèntiques on s’erigeix vencedor qui alça més el to de veu i prostitueix millor els seus escrúpols.

Si una cosa he aprés en aquests anys de blogger és que intentar debatre amb aquesta mena d’infectes criatures, és una pèrdua de temps absolut. No val la pena rebaixar-se a xipollejar pels fangars de l’odi i la bilis, doncs la ignorància és sorda i no atén a raons. Molt millor atendre debats dialèctics i xocs de punts de vista dispars des de l’argumentació retòrica amb qui valgui la pena i a qui la crítica li serveixi per millorar com a persona.

h1

Debat electoral a l’Hospitalet

Novembre 18, 2010

Acabo de tornar extasiat d’un interessant i dinàmic debat on, els candidats a diputat  de la nostre ciutat pels partits amb representació, han contraposat les seves idees i propostes. És bo saber que el meu freakisme electorals és compartit,  doncs veient l’escassíssima afluència als mítings televisats ho començava a dubtar! Un Auditori Barrades ple de gom a gom per escoltar a Alfonso Samerón (ICV-EUiA), Meritxell Borràs (CIU), Anna Simó (ERC), David Pérez (PSC),Noemí de la Calle (Ciutadans) i Maria  de los Llanos Luna (PP), moderats pel periodista Ramón Miravitlles.

El primer que m’ha cridat l’atenció és la desconeguda Maria de Llanos: una pija recautxutada clònica de Carmen Lomana que semblava veritablement escapada de “Mujeres Ricas” o d’una tertúlia d’Intereconomía. Al igual aquesta senyora havia trepitjat mai Hospitalet abans d’avui! Cada cop que ha obert la boca, per defensar el videojoc nazi mata-immigrants o la retirada d’impostos als més rics, tot el públic (i jo el primer) l’hem escridassat de valent, mentre quatre iaios franquistes l’aplaudien a rabiar. El seus moments estelar han estat quan ha dit “nosotros los pobres…” o “tenemos un Consejero de Interior amigo de okupas  y delincuentes”. En fi!

L’altre que s’ha endut fortes crítiques de l’audiència ha estat la joveneta inexperta representant de Ciutadans que ha comparat la política lingüística de la Generalitat amb la Gestapo… desconeixent que entre el públic hi havien supervivents de la repressió franquista, als que no els hi ha fet cap mena de gràcia el símil, com han expressat al torn de preguntes del públic. Per desgràcia meva tenia asseguts a la meva filera un grup de talifans seus que l’animaven a viva veu.

En quant a política econòmica i social s’ha pogut veure clarament com el bloc del Govern Tripartit defensava àrduament la tasca feta, mentre la dreta (CIU-PP) clamaven per la rebaixa d’impostos i funcionaris, així com el suposat despilfarrament dels recursos públics, tot i que, com ha apuntat brillantment Simó (ERC), és impossible baixar impostos i no retallar l’Estat del Benestar. Salmerón (ICV-EUiA) ha fet una defensa de l’administració pública per sobre del mercat que semblava plagiada d’alguns articles del meu blog. Em copia ell o soc jo que he mimetitzat el seu discurs? Meritxell Borrás (CIU) ha fet un discurs liberal light i s’ha proclamat “busines friendly” i Pérez (PSC) ha justificat les retallades de ZP, advertint del programa ocult del PP. De la Calle (C’s) ha explicat una anécdota d’una amiga seva perruquera… cal?

Al darrer bloc s’ha tractat l‘encaix Catalunya – Espanya, cosa que m’avorreix sobiranament, on Simó (ERC) s’ha quedat sola defensant la independència, mentre que la resta marcaven distàncies des del ambigu “dret a decidir” convergent, el federalisme d’ICV i PSC o l’espanyolisme ultra de PP i C’s ; com no, la pija clon de Lomana i la ciutadana han aprofitat per advertir de l’inminent apocalipsi i trencament d’Espanya.

Finalment un torn de preguntes on els fans del PP i C’s han monopolitzat el micròfon atacant a Pérez (PSC) per l’elecció d’idioma a les escoles i les multes lingüístiques, mentre que Salmerón (ICV) ha hagut d’explicar el perquè mediambiental dels 80km/h.

Una experiència molt enriquidora! Molt millor que un míting pels ja convençuts! Sens dubte la dialèctica ideològica  i la oratòria és la part més dificultosa de la política i avui hem demostrat que a Hospitalet tenim un nivell molt alt, especialment Simó i Salmerón, bravo!

h1

LA CRISI A DEBAT: Rosa de Sang vs. Arqueòleg Glamurós

Juliol 5, 2010

Dames i Cavallers, passin i vegin el combat més esperat dels segle! Per primer cop en aquest blog es batran en duel dialèctic les propostes sobre la política econòmica i la crisi dos pesos pesats de la xarxa digital en català: a la dretaRosa de Sang defensarà una visió més propera al liberalisme, mentre que a l’esquerra els eu arxienemic, l’Arqueòleg Glamurós, lluitarà amb unes armes discursives properes al socialisme democràtic. Banca, empresaris, reformes laborals, mercat… tots els temes seran emprats en aquesta sanguinària batalla sense cap resquill de pietat, amb un sol objectiu: generar una síntesi des de postures aparentment oposades per tal de generar noves propostes!

Preparats, llestos i… JA!

Arqueòleg Glamurós (AG)Qui és el culpable de la Crisi per tu: el terrorisme financer internacional, o bé els desmesurats drets dels treballadors? En coherència: qui n’hauria de sofrir les conseqüències?

Rosa de Sang (RS) La crisi actual és una crisi larvada fa molts anys quan vam descobrir que endeutar-nos era el camí fàcil per mantenir els nivells de vida, augmentar el consum més enllà de les nostres possibilitats o fins i tot, si ho sabíem fer bé, enriquir-nos. Les ganes de guanyar molt i de forma molt ràpida per part de grans grups financers, un sistema de retribució d’alts directius que primava els resultats a curt termini junt amb l’assumpció de riscs desorbitats, i el risc moral associat a un sector “too big to fall” va acabar de fer saltar l’invent pels aires. Però com dic més amunt el problema és anterior, perquè si bé és cert que es va fomentar (i es fomenta) el consum a qualsevol preu, la propietat immobiliària i el crèdit ràpid i fàcil, a mi ningú m’obliga a endeutar-me si no vull, i l’endeutament sobre la renda disponible a l’Estat Espanyol passa del 69% l’any 2000 al 130% l’any 2008. Hem viscut en una bombolla de crèdit que ens ha acabat explotant a la cara.

Rosa de Sang (RS)
Com entens el concepte de responsabilitat aplicada als següents sectors implicats en l’economia, govern, empresaris, treballadors i consumidors?

Arqueòleg Glamurós (AG) Els empresaris no han de buscar grans  plusvàlues a curt termini, ni competir a la baixa amb els països del tercer món retallant sous i preus, sinó invertir en I+D i en qualitat del producte. Els treballadors han de reciclar-se, adaptar-se als canvis del sistema i ser conscients dels seus drets i mobilitzant-se per defendre’ls, sempre dintre de la legalitat i sense violència, però sense abaixar la guàrdia. Els consumidors no han d’estirar més el braç que la màniga, ni deixar-se temptar per hipoteques i crèdits trampa. El Govern, t’ho responc a la següent pregunta!

AG L’especulació cerealística ha generat onades de fam a Àfrica, la bombolla immobiliària ha destruït irremeiablement el medi ambient a la costa mediterrània… ha de tenir algun límit el mercat? Hi ha alguna ètica al capitalisme, o bé l’obtenció de beneficis és un fi que justifica tots els mitjans?

RSL’Àfrica és per desgràcia un continent riquíssim en matèries primeres i metalls industrials i preciosos que es veu permanentment explotat. Ara l’explotador de torn és la primera potència comunista mundial, la Xina.Sobre l’especulació immobiliària tens raó, però pensa una cosa, sense demanda, o almenys sense demanda potencial, no hi ha oferta i al costat d’un constructor que destrossa un paratge o omple de ciment una platja hi ha milers de petits propietaris potencials que volen el seu apartament a primera línia de mar. Altra vegada, cada u ha d’assumir la seva responsabilitat. El capitalisme és un sistema econòmic i un sistema econòmic no pot ser ètic o no ètic, les que han de tenir un comportament ètic són les persones que se’n serveixen.Si l’ètica d’aquestes és la del treball, l’esforç, l’estalvi, la dedicació, l’excel.lència i l’esperit de superació, tenim un tipus de sistema capitalista; si les persones només aspiren al diner fàcil i ràpid, tenim un altre tipus de sistema capitalista. De nou apel.lo a la responsabilitat individual

RS Fins a quin punt creus necessària la intervenció del sector públic a l’hora de regular el funcionament econòmic en general i a l’hora d’aconseguir sortir d’aquesta crisi en particular? Per què?

AG- El Govern (és a dir, la democràcia) ha d’exercir d’àrbitre i motor de la recuperació econòmica reduint el dèficit en inversió i investigació militar, propaganda institucional, així com inversions  objectivament inútils; incentivant la contractació i no l’acomiadament; lluitant amb duresa contra la corrupció i la evasió d’impostos amb tots els instruments legals, judicials i policials que tingui al abast i dotant-se de nous efectius; intervenint activament en el mercat si aquest genera noves bombolles especulatives; creant noves infraestructures que generin riquesa a llarg plaç, captin la inversió estrangera i fomentin un medi ambient sostenible; incrementant la pressió fiscal a les SICAV i obligant als aturats de llarg temps a fer cursos de reciclatge, entre altres mesures.

AGHi han dues paradoxes del pensament liberal que mai he acabat d’entendre, a veure si me les pots aclarir: Com es pot reduir el dèficit baixant els impostos? I com es pot baixar l’atur subvencionant els acomiadaments?

RS- El primer és un tema que ha generat sempre molta polèmica. No se’n pot fer una categoria perquè al final hi acaben influint moltes més variables que les de blanc o negre que a tu t’apassionen tant, però teòricament menys impostos suposa més consum, més inversió i millor assignació dels recursos, per tant més creixement i un pastís més gros. Si el pastís és més gros, amb un tipus impositiu menor es pot obtenir una recaptació superior i per tant reduir el dèficit: 100×15% > 50×20%.Crec que subvencionar l’acomiadament és un pedaç, penso que les empreses, sobretot les petites i mitjanes haurien de poder acomiadar a un cost raonable si està en perill la seva supervivència present o futura o la seva capacitat de competir. Una empresa que acomiadi la meitat de la plantilla genera menys atur que una que ha de tancar. El “cost raonable” és un tema que donaria per un altre debat.

RS- Tenint en compte una situació com l’actual en la que els estats es troben en una situació d’endeutament explosiu i en unes economies  amb la demanda estancada (és a dir, la producció no es ven) què proposaries per evitar la destrucció de més ocupació i la seva creació a mitjà termini

AGLa única forma de generar consum és fomentant la contractació, és un peix que es mossega la cua! Un aturat consumeix molt menys que un treballador. Per tal que tothom pogués accedir a curt plaç al mercat laboral prohibiria les hores extra o les dobles contractacions, fomentaria els contractes a mitja jornada o per hores i subvencionaria la contractació, lligada a la condició de que no s’acomiadi a ningú de forma improcedent. Això generaria un augment immediat de la demanda i reactivaria l’economia.

AG- Molt s’està parlant darrerament d’un impost sobre la banca, que a mi em recorda bastant a la proposta de gravar les transaccions financeres internacionals que feia la organització d’esquerres ATTAC. Estàs a favor d’aquestes mesures? Donaries suport a una banca pública que gestionés els crèdits a les empreses? Creus que els bancs tenen alguna obligació respecte a l’Administració Pública, després de la ingent quantitat de diners rebuts del Govern?

RS Estic a favor d’un sistema de regulació bancaria que faci que si un banc és massa gran per permetre’n la fallida, aquest banc estigui sotmès a una estricta supervisió, fins al punt d’haver de finançar algun tipus de fons de rescats en funció dels riscs que decideixi assumir. Els diners que han rebut els bancs no són donacions a fons perdut, són préstecs que hauran de tornar com alguns ja han començat a fer. En alguns casos els diners que s’han injectat no només s’hauran de tornar sinó que permeten la presència de l’estat corresponent al Consell d’Administració del banc.L’obligació dels bancs després de rebre els diners que han rebut és el de gestionar el risc de tal manera que puguin tornar els diners que els han estat deixats per part dels estats el més aviat possible i que a través d’un sistema de supervisió com els que ja s’estan dissenyant no sigui necessari ajudar-los més.

RS- Quina és per tu la finalitat del sistema financer i com hauria de contribuir a la sortida de la crisi?

AG- Crec fermament en la creació d’una Banca Pública, en competència amb la Privada, per tal que el govern pugui fer arribar, sense mitjancers usurers, el flux de crèdit a les empreses, autònoms i consumidors, amb dificultats conjunturals per sortir del pas. Aquesta Banca estaria estrictament controlada per una comissió parlamentària, que vetllaria per la solvència i l’ètica de les seves inversions financeres. Aplicaria un impost sobre totes aquelles banques privades amb elevats beneficis, així com a les transaccions financeres internacionals, sempre i quan s’adoptés a nivell global. Crearia mecanismes reguladors de la Borsa per impedir moviments especulatius curtplacistes.

AG I per concloure: Per tu, en una democràcia, on recau la Sobirania Popular: al Parlament o a la Borsa? En coherència, qui hauria de regular a qui: l’Estat o el Mercat?

RS La sobirania popular recau en el poble i en els seus representants, però més enllà de la demagògia imperant aquests dies sobre aquest tema, el problema és un altre: si els fonaments del teu bloc de pisos estan podrits és igual qui mani a l’escala, cal arreglar els fonaments, perquè si hi ha un terratrèmol (fortuït o provocat) s’esfondrarà l’edifici. Podem posar-nos d’acord tots, fins i tot amb els representants de la resta d’edificis de la barriada que estan tots en la mateixa situació, podem sortir al carrer, fer vagues i manifestacions per aturar els terratrèmols que per alguna cosa som els dipositaris de la voluntat popular, però el problema no són els terratrèmols, són els fonaments.

RS Com arreglem els fonaments? Què fem a curt termini i què fem a llarg termini?

AG Quan un edifici té els fonaments podrits o mal construïts, els responsables van a la presó i l’empresa constructora n’ha de pagar una elevada multa. Doncs aquí es tracta del mateix: s’ha demostrat que la llibertat de mercat és la responsable d’aquest caos financer, hem d’avançar progressivament cap a un Govern Global que reguli els fluxos de diners planetaris, impedint que un broker de Nova York pugui enfonsar l’IBEX 35 en 20 minuts, que una agència de qualificació del deute redacti els Pressupostos públics o que les polítiques proteccionistes de l’agricultura del primer món sumeixin en la fam a Àfrica i Amèrica Llatina. La política s’ha d’imposar a l’economia creant un nou model econòmic, que no pot ser una ultra-planificació estalinista, però tampoc l’actual llei de la selva neoliberal. Un model econòmic basat en el sector serveis:  educació, cultura, investigació, turisme, sanitat, dependència i protecció del medi.

I ara us toca a vosaltres ficar-hi cullerada!

h1

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Juny 20, 2010

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.


ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

h1

Ser polèmic o no ser

Abril 28, 2009

_dialectic_roger-copia1

Jo sempre he dit que prefereixo una crítica àcida, mordaç, però ben argumentada, abans que un piloteig descafeïnat i per compromís. No se’m cauen els anells per reconèixer els meus errors, limitacions i ficades de pota i mai he censurat o esborrat cap comentari, a menys que aquest traspassés els límits de la educació formal i caigués en l’insult personal o en l’amenaça.

El motiu? Doncs que com a marxista crec fervorosament que el coneixement es fruït del diàleg i el debat, mai de la repetició d’un dogma inqüestionable i preconcebut.

Ai dels que es neguen a parlar amb qui no pensa com ells o que davant la menor dissidència t’acusen de traïdor, que pobres els qui es creuen en possessió de la veritat absoluta, doncs es tancaran en una bombolla inexpugnable aliena a la realitat i viuran immersos en la seva pròpia mentida.

A mi em podreu acusar de provocar gratuïtament, de passar-me quatre pobles en les meves desmesurades crítiques o elogis, però mai d’escriure un text neutre, insípid o mel•liflu per por a ofendre algú o a rebre una opinió diferent a la meva.

Tots odiem a Jimenez Losantos per la seva agressiva radicalitat dretana, però li hauríem d’estar eternament agraïts per activar-nos la consciència, obligant-nos a qüestionar i replantejar els nostres ideals. Sempre preferiré a un feixista que a un neutre apolític, doncs la reacció que generarà el fatxa sempre serà molt superior a les seves adesions.

A l’antiga Grècia un pensador anomenat Heràclit de Fes ja ens va advertir que tota la realitat està formada per conceptes oposats que es mantenen en tensió dinàmica; és el que, posteriorment, Sòcrates va anomenar “dialèctica”, proposant que tot el coneixement sorgia de la discussió i el debat entre diferents subjectes. Aristòtil va anar més enllà, afirmant que la ciència  mateixa tenia una base completament dialèctica.

Ja a la era contemporània l’idealisme alemany de Hegel va sistematitzar això, plantejant que l’acte del coneixement era la contradicció entre tesi i antítesi, de la que en sorgia una síntesi. Marx va portar aquesta terminologia al materialisme, quan es va adonar que el mètode científic en el fons no deixava de ser un diàleg entre empíria i teoria, entre la matèria i l’abstracció d’aquesta en lleis físiques.

I això és una cosa que haurien de tenir present tots els artistes, escriptors, cineastes, bloggers i altres creadors; abans de mostrar les seves obres al públic s’haurien de plantejar si el seu treball servirà per crear opinió, si serà un revulsiu i activarà les ments d’aquells que ho consumeixin, provocant així una reflexió transformadora i seran capaços d’aguantar les crítiques i el debat que ells mateixos hauran iniciat….

…perquè si no es així més val que es quedin a casa i no facin res. Una societat que no pensa ni debat, està morta.

h1

Consumeix i calla!

Desembre 23, 2008

papa-y-el-consumismo

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip

– Perdoni senyoreta, em deixa veure el seu bolso?

– Li juro que no he robat res, tan sols venia a mirar!! De debò!

– Doncs precisament per això!! A vostè no li fa vergonya no consumir? No es faci la ingènua! Potser no sap que estem en una crisi econòmica i que el sistema comercial necessita una injecció de capital per tal de reactivar la producció?

-Es que jo… pensava estalviar…

***scrough*** Mossos? Tenim un possible cas de terrorista econòmica! Si, un 486 de manual a la porta 5, vingueu immediatament i porteu reforços ***scrough***

(Hores més tard al soterranis d’una comissaria qualsevol)

-Ho faig pel teu bé, si a mi em fa mes mal que a tu… que et costaria confessar-ho tot i jo deixo d’aplicar-te elèctrodes als pits? Creus que a mi m’agrada fer-ho? Es que m’hi estàs obligant!!

– Prooou!! Li juro que jo no formo part de cap organització terrorista!! No sé de que m’està parlant!!

-Així que no vols xerrar eh puteta? Ara em diràs que se t’ha acudit a tu soleta aquesta idea de no comprar res durant les entranyables festes, posant en dubte tots els principis del nostre sistema econòmic, social i familiar. Vinga confessa!! Qui es el vostre lider? On us reuniu? Quina és la propera acció? No hipotecar-vos fins als 30? Confessa!

-… jo es que… de veritat…

-Electrodes!!!

00mani_panic

Bones Festes a tots els lectors d’aquest blog!!