Voràgine i Democràcia no son compatibles

Tenim pressa, diuen. Però no es possible prendre decisions de forma democràtica amb un ritme tan vertiginós i kaòtic dels esdeveniments, en un món tan efímer i mutant com una actualització de Twitter. Ens trobem davant d’un escenari polític efervescent i imprevisible, on resolucions d’extrema transcendència pel futur col·lectiu es prenen en cimeres secretes, sense rodes de premsa, d’esquenes de la ciutadania i en nom d’un procés presumptament popular. Canvis, però, estètics que no varien en res les condicions objectives de la misèria popular, com una politja boja que fa molt soroll però no es mou del lloc.

Tenim pressa, diuen. Però de tant reclamar una Democràcia Real hem caigut just a les antípodes, on ni el més assembleari dels partits es pren la lleugera molèstia de sotmetre a un debat calmat, serè i tranquil les decisions que pren. Ens fem un fart d’anunciar l’arribada imminent d’una Nova Política i de moment només veig un replegament dels vicis més vells, antics i foscos que recordo. Una democràcia fast food de baixa qualitat, no apte per les digestions calmades. Es normal que m’hagi d’assabentar dels canvis constants de criteri i opinió del partit en el qual milito a través dels titulars de la premsa?

Tenim pressa, diuen. Però la propaganda ha substituït la informació objectiva i la visceralitat gutural de la massa enfurismada, a qui la histèria ha convocat, arracona tota possibilitat d’una dialèctica basada en l’intercanvi d’arguments i no d’escopinades de bilis. El buit que ha deixat la racionalitat s’omple de dogmes infal·libles,  no hi ha lloc pel dubte o pel matís, i els dissidents que tenim el vici de qüestionar-ho tot som arraconats per hooligans del maniqueisme que somnien en blanc i negre.

Tenim pressa, diuen. Però els que de debò tenen pressa, perqué no tenen feina, menjar o casa han d’esperar. Els problemes reals de la classe obrera no son prou interessants com per destorbar al relat mediàtic, al servei d’unes classes mitges i altes que no tenen res més a fer que barallar-se per les essències de la seva identitat. La xusma proletària d’extraradi i les seves misèries de desnutrició i atur desllueixen alegres actes plens d’il·lusió i somriures. En el mateix moment que es publicarà aquest article estan programats 16 desnonaments només a Nou Barris.

Tenim pressa, diuen. Igual resulta que ens hem cregut la profecia mil·lenarista segons la qual en el moment que el comptador de Plaça Sant Jaume arribi a la seva fi, s’obriran els cels i esdevindrà un Apocalipsi regenerador. I total, perqué? Si ja sabem tots que fins que no hi arribin les Eleccions Generals no hi haurà el menor canvi ni el remot trencament de l’statu quo. O igual per aquest motiu alguns tenen tanta pressa, no fos cas que desaparegui Rajoy – el malvat enemic necessari, sobre el qual descansa el mite de la malèfica Espanya intolerant amb la qual és impossible dialogar-  i arribi una veritable Revolució que posi en perill els privilegis de la casta nacionalista catalana.

El noble art de Criticar.

La xarxa Global ha obert la Caixa de Pandora de la rancúnia i l’odi. Veritables exèrcits de Trolls esputen  i blasmen la seva esquírria pels racons, desfogant així la seva frustració personal per una vida  fracassada, alliberant  la seva insípida mediocritat  en forma de crítiques buides de tot contingut més enllà de l’atac i la desqualificació personal de l’adversari.

Una llàstima, doncs criticar és un veritable art, una noble virtut per la qual es requereixen amplis coneixements sobre el tema sobre el qual es fiscalitzen defectes i virtuts. Jo adoro criticar i em causa una profunda llàstima que aquest recurs dialèctic s’hagi desdibuixat, derivant en una simple col·lecció de pàrvules grolleries que no van més enllà de regurgitar convulsivament “esto és una mierda”.

Jo sempre llegeixo la crítica d’un film abans d’apropar-me a la cartellera, tot i que sovint el meu criteri no coincideixi amb les fílies i fòbies del col·lumnista (o blogger) de torn; però es evident que no disposo de tota la eternitat per deglutir sense pausa totes les produccions audiovisuals que es projecten a les pantalles d’arreu i s’agraeix que algú separi el gra de la palla. La crítica és absolutament necessària per tal que el consum de totes les arts estigui orientada envers la qualitat i les tendències estètiques.

Suposo, doncs,  que aquesta degeneració de la crítica és la merescuda conseqüència de la hiperrrealitat televisiva: aquest mon paral·lel que ha substituït la vida social on analfabetes mal operades competeixen en brams, renills i grunyits, com si d’una soll de truges posseïdes es tractés. Combats dialèctics sobre futileses esperpèntiques on s’erigeix vencedor qui alça més el to de veu i prostitueix millor els seus escrúpols.

Si una cosa he aprés en aquests anys de blogger és que intentar debatre amb aquesta mena d’infectes criatures, és una pèrdua de temps absolut. No val la pena rebaixar-se a xipollejar pels fangars de l’odi i la bilis, doncs la ignorància és sorda i no atén a raons. Molt millor atendre debats dialèctics i xocs de punts de vista dispars des de l’argumentació retòrica amb qui valgui la pena i a qui la crítica li serveixi per millorar com a persona.

Debat electoral a l’Hospitalet

Acabo de tornar extasiat d’un interessant i dinàmic debat on, els candidats a diputat  de la nostre ciutat pels partits amb representació, han contraposat les seves idees i propostes. És bo saber que el meu freakisme electorals és compartit,  doncs veient l’escassíssima afluència als mítings televisats ho començava a dubtar! Un Auditori Barrades ple de gom a gom per escoltar a Alfonso Samerón (ICV-EUiA), Meritxell Borràs (CIU), Anna Simó (ERC), David Pérez (PSC),Noemí de la Calle (Ciutadans) i Maria  de los Llanos Luna (PP), moderats pel periodista Ramón Miravitlles.

El primer que m’ha cridat l’atenció és la desconeguda Maria de Llanos: una pija recautxutada clònica de Carmen Lomana que semblava veritablement escapada de “Mujeres Ricas” o d’una tertúlia d’Intereconomía. Al igual aquesta senyora havia trepitjat mai Hospitalet abans d’avui! Cada cop que ha obert la boca, per defensar el videojoc nazi mata-immigrants o la retirada d’impostos als més rics, tot el públic (i jo el primer) l’hem escridassat de valent, mentre quatre iaios franquistes l’aplaudien a rabiar. El seus moments estelar han estat quan ha dit “nosotros los pobres…” o “tenemos un Consejero de Interior amigo de okupas  y delincuentes”. En fi!

L’altre que s’ha endut fortes crítiques de l’audiència ha estat la joveneta inexperta representant de Ciutadans que ha comparat la política lingüística de la Generalitat amb la Gestapo… desconeixent que entre el públic hi havien supervivents de la repressió franquista, als que no els hi ha fet cap mena de gràcia el símil, com han expressat al torn de preguntes del públic. Per desgràcia meva tenia asseguts a la meva filera un grup de talifans seus que l’animaven a viva veu.

En quant a política econòmica i social s’ha pogut veure clarament com el bloc del Govern Tripartit defensava àrduament la tasca feta, mentre la dreta (CIU-PP) clamaven per la rebaixa d’impostos i funcionaris, així com el suposat despilfarrament dels recursos públics, tot i que, com ha apuntat brillantment Simó (ERC), és impossible baixar impostos i no retallar l’Estat del Benestar. Salmerón (ICV-EUiA) ha fet una defensa de l’administració pública per sobre del mercat que semblava plagiada d’alguns articles del meu blog. Em copia ell o soc jo que he mimetitzat el seu discurs? Meritxell Borrás (CIU) ha fet un discurs liberal light i s’ha proclamat “busines friendly” i Pérez (PSC) ha justificat les retallades de ZP, advertint del programa ocult del PP. De la Calle (C’s) ha explicat una anécdota d’una amiga seva perruquera… cal?

Al darrer bloc s’ha tractat l‘encaix Catalunya – Espanya, cosa que m’avorreix sobiranament, on Simó (ERC) s’ha quedat sola defensant la independència, mentre que la resta marcaven distàncies des del ambigu “dret a decidir” convergent, el federalisme d’ICV i PSC o l’espanyolisme ultra de PP i C’s ; com no, la pija clon de Lomana i la ciutadana han aprofitat per advertir de l’inminent apocalipsi i trencament d’Espanya.

Finalment un torn de preguntes on els fans del PP i C’s han monopolitzat el micròfon atacant a Pérez (PSC) per l’elecció d’idioma a les escoles i les multes lingüístiques, mentre que Salmerón (ICV) ha hagut d’explicar el perquè mediambiental dels 80km/h.

Una experiència molt enriquidora! Molt millor que un míting pels ja convençuts! Sens dubte la dialèctica ideològica  i la oratòria és la part més dificultosa de la política i avui hem demostrat que a Hospitalet tenim un nivell molt alt, especialment Simó i Salmerón, bravo!

LA CRISI A DEBAT: Rosa de Sang vs. Arqueòleg Glamurós

Dames i Cavallers, passin i vegin el combat més esperat dels segle! Per primer cop en aquest blog es batran en duel dialèctic les propostes sobre la política econòmica i la crisi dos pesos pesats de la xarxa digital en català: a la dretaRosa de Sang defensarà una visió més propera al liberalisme, mentre que a l’esquerra els eu arxienemic, l’Arqueòleg Glamurós, lluitarà amb unes armes discursives properes al socialisme democràtic. Banca, empresaris, reformes laborals, mercat… tots els temes seran emprats en aquesta sanguinària batalla sense cap resquill de pietat, amb un sol objectiu: generar una síntesi des de postures aparentment oposades per tal de generar noves propostes!

Preparats, llestos i… JA!

Arqueòleg Glamurós (AG)– Qui és el culpable de la Crisi per tu: el terrorisme financer internacional, o bé els desmesurats drets dels treballadors? En coherència: qui n’hauria de sofrir les conseqüències?

Rosa de Sang (RS)– La crisi actual és una crisi larvada fa molts anys quan vam descobrir que endeutar-nos era el camí fàcil per mantenir els nivells de vida, augmentar el consum més enllà de les nostres possibilitats o fins i tot, si ho sabíem fer bé, enriquir-nos. Les ganes de guanyar molt i de forma molt ràpida per part de grans grups financers, un sistema de retribució d’alts directius que primava els resultats a curt termini junt amb l’assumpció de riscs desorbitats, i el risc moral associat a un sector “too big to fall” va acabar de fer saltar l’invent pels aires. Però com dic més amunt el problema és anterior, perquè si bé és cert que es va fomentar (i es fomenta) el consum a qualsevol preu, la propietat immobiliària i el crèdit ràpid i fàcil, a mi ningú m’obliga a endeutar-me si no vull, i l’endeutament sobre la renda disponible a l’Estat Espanyol passa del 69% l’any 2000 al 130% l’any 2008. Hem viscut en una bombolla de crèdit que ens ha acabat explotant a la cara.

Rosa de Sang (RS)– Com entens el concepte de responsabilitat aplicada als següents sectors implicats en l’economia, govern, empresaris, treballadors i consumidors?

Arqueòleg Glamurós (AG)– Els empresaris no han de buscar grans  plusvàlues a curt termini, ni competir a la baixa amb els països del tercer món retallant sous i preus, sinó invertir en I+D i en qualitat del producte. Els treballadors han de reciclar-se, adaptar-se als canvis del sistema i ser conscients dels seus drets i mobilitzant-se per defendre’ls, sempre dintre de la legalitat i sense violència, però sense abaixar la guàrdia. Els consumidors no han d’estirar més el braç que la màniga, ni deixar-se temptar per hipoteques i crèdits trampa. El Govern, t’ho responc a la següent pregunta!

AG –L’especulació cerealística ha generat onades de fam a Àfrica, la bombolla immobiliària ha destruït irremeiablement el medi ambient a la costa mediterrània… ha de tenir algun límit el mercat? Hi ha alguna ètica al capitalisme, o bé l’obtenció de beneficis és un fi que justifica tots els mitjans?

RS– L’Àfrica és per desgràcia un continent riquíssim en matèries primeres i metalls industrials i preciosos que es veu permanentment explotat. Ara l’explotador de torn és la primera potència comunista mundial, la Xina.Sobre l’especulació immobiliària tens raó, però pensa una cosa, sense demanda, o almenys sense demanda potencial, no hi ha oferta i al costat d’un constructor que destrossa un paratge o omple de ciment una platja hi ha milers de petits propietaris potencials que volen el seu apartament a primera línia de mar. Altra vegada, cada u ha d’assumir la seva responsabilitat. El capitalisme és un sistema econòmic i un sistema econòmic no pot ser ètic o no ètic, les que han de tenir un comportament ètic són les persones que se’n serveixen.Si l’ètica d’aquestes és la del treball, l’esforç, l’estalvi, la dedicació, l’excel.lència i l’esperit de superació, tenim un tipus de sistema capitalista; si les persones només aspiren al diner fàcil i ràpid, tenim un altre tipus de sistema capitalista. De nou apel.lo a la responsabilitat individual

RS– Fins a quin punt creus necessària la intervenció del sector públic a l’hora de regular el funcionament econòmic en general i a l’hora d’aconseguir sortir d’aquesta crisi en particular? Per què?

AG- El Govern (és a dir, la democràcia) ha d’exercir d’àrbitre i motor de la recuperació econòmica reduint el dèficit en inversió i investigació militar, propaganda institucional, així com inversions  objectivament inútils; incentivant la contractació i no l’acomiadament; lluitant amb duresa contra la corrupció i la evasió d’impostos amb tots els instruments legals, judicials i policials que tingui al abast i dotant-se de nous efectius; intervenint activament en el mercat si aquest genera noves bombolles especulatives; creant noves infraestructures que generin riquesa a llarg plaç, captin la inversió estrangera i fomentin un medi ambient sostenible; incrementant la pressió fiscal a les SICAV i obligant als aturats de llarg temps a fer cursos de reciclatge, entre altres mesures.

AG– Hi han dues paradoxes del pensament liberal que mai he acabat d’entendre, a veure si me les pots aclarir: Com es pot reduir el dèficit baixant els impostos? I com es pot baixar l’atur subvencionant els acomiadaments?

RS- El primer és un tema que ha generat sempre molta polèmica. No se’n pot fer una categoria perquè al final hi acaben influint moltes més variables que les de blanc o negre que a tu t’apassionen tant, però teòricament menys impostos suposa més consum, més inversió i millor assignació dels recursos, per tant més creixement i un pastís més gros. Si el pastís és més gros, amb un tipus impositiu menor es pot obtenir una recaptació superior i per tant reduir el dèficit: 100×15% > 50×20%.Crec que subvencionar l’acomiadament és un pedaç, penso que les empreses, sobretot les petites i mitjanes haurien de poder acomiadar a un cost raonable si està en perill la seva supervivència present o futura o la seva capacitat de competir. Una empresa que acomiadi la meitat de la plantilla genera menys atur que una que ha de tancar. El “cost raonable” és un tema que donaria per un altre debat.

RS- Tenint en compte una situació com l’actual en la que els estats es troben en una situació d’endeutament explosiu i en unes economies  amb la demanda estancada (és a dir, la producció no es ven) què proposaries per evitar la destrucció de més ocupació i la seva creació a mitjà termini

AG– La única forma de generar consum és fomentant la contractació, és un peix que es mossega la cua! Un aturat consumeix molt menys que un treballador. Per tal que tothom pogués accedir a curt plaç al mercat laboral prohibiria les hores extra o les dobles contractacions, fomentaria els contractes a mitja jornada o per hores i subvencionaria la contractació, lligada a la condició de que no s’acomiadi a ningú de forma improcedent. Això generaria un augment immediat de la demanda i reactivaria l’economia.

AG- Molt s’està parlant darrerament d’un impost sobre la banca, que a mi em recorda bastant a la proposta de gravar les transaccions financeres internacionals que feia la organització d’esquerres ATTAC. Estàs a favor d’aquestes mesures? Donaries suport a una banca pública que gestionés els crèdits a les empreses? Creus que els bancs tenen alguna obligació respecte a l’Administració Pública, després de la ingent quantitat de diners rebuts del Govern?

RS– Estic a favor d’un sistema de regulació bancaria que faci que si un banc és massa gran per permetre’n la fallida, aquest banc estigui sotmès a una estricta supervisió, fins al punt d’haver de finançar algun tipus de fons de rescats en funció dels riscs que decideixi assumir. Els diners que han rebut els bancs no són donacions a fons perdut, són préstecs que hauran de tornar com alguns ja han començat a fer. En alguns casos els diners que s’han injectat no només s’hauran de tornar sinó que permeten la presència de l’estat corresponent al Consell d’Administració del banc.L’obligació dels bancs després de rebre els diners que han rebut és el de gestionar el risc de tal manera que puguin tornar els diners que els han estat deixats per part dels estats el més aviat possible i que a través d’un sistema de supervisió com els que ja s’estan dissenyant no sigui necessari ajudar-los més.

RS- Quina és per tu la finalitat del sistema financer i com hauria de contribuir a la sortida de la crisi?

AG- Crec fermament en la creació d’una Banca Pública, en competència amb la Privada, per tal que el govern pugui fer arribar, sense mitjancers usurers, el flux de crèdit a les empreses, autònoms i consumidors, amb dificultats conjunturals per sortir del pas. Aquesta Banca estaria estrictament controlada per una comissió parlamentària, que vetllaria per la solvència i l’ètica de les seves inversions financeres. Aplicaria un impost sobre totes aquelles banques privades amb elevats beneficis, així com a les transaccions financeres internacionals, sempre i quan s’adoptés a nivell global. Crearia mecanismes reguladors de la Borsa per impedir moviments especulatius curtplacistes.

AG– I per concloure: Per tu, en una democràcia, on recau la Sobirania Popular: al Parlament o a la Borsa? En coherència, qui hauria de regular a qui: l’Estat o el Mercat?

RS– La sobirania popular recau en el poble i en els seus representants, però més enllà de la demagògia imperant aquests dies sobre aquest tema, el problema és un altre: si els fonaments del teu bloc de pisos estan podrits és igual qui mani a l’escala, cal arreglar els fonaments, perquè si hi ha un terratrèmol (fortuït o provocat) s’esfondrarà l’edifici. Podem posar-nos d’acord tots, fins i tot amb els representants de la resta d’edificis de la barriada que estan tots en la mateixa situació, podem sortir al carrer, fer vagues i manifestacions per aturar els terratrèmols que per alguna cosa som els dipositaris de la voluntat popular, però el problema no són els terratrèmols, són els fonaments.

RS– Com arreglem els fonaments? Què fem a curt termini i què fem a llarg termini?

AG– Quan un edifici té els fonaments podrits o mal construïts, els responsables van a la presó i l’empresa constructora n’ha de pagar una elevada multa. Doncs aquí es tracta del mateix: s’ha demostrat que la llibertat de mercat és la responsable d’aquest caos financer, hem d’avançar progressivament cap a un Govern Global que reguli els fluxos de diners planetaris, impedint que un broker de Nova York pugui enfonsar l’IBEX 35 en 20 minuts, que una agència de qualificació del deute redacti els Pressupostos públics o que les polítiques proteccionistes de l’agricultura del primer món sumeixin en la fam a Àfrica i Amèrica Llatina. La política s’ha d’imposar a l’economia creant un nou model econòmic, que no pot ser una ultra-planificació estalinista, però tampoc l’actual llei de la selva neoliberal. Un model econòmic basat en el sector serveis:  educació, cultura, investigació, turisme, sanitat, dependència i protecció del medi.

I ara us toca a vosaltres ficar-hi cullerada!

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.

ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

Ser polèmic o no ser

Jo sempre he dit que prefereixo una crítica àcida, mordaç, però ben argumentada, abans que un piloteig descafeïnat i per compromís. No se’m cauen els anells per reconèixer els meus errors, limitacions i ficades de pota i mai he censurat o esborrat cap comentari, a menys que aquest traspassés els límits de la educació formal i caigués en l’insult personal o en l’amenaça.

El motiu? Doncs que com a marxista crec fervorosament que el coneixement es fruït del diàleg i el debat, mai de la repetició d’un dogma inqüestionable i preconcebut.

Ai dels que es neguen a parlar amb qui no pensa com ells o que davant la menor dissidència t’acusen de traïdor, que pobres els qui es creuen en possessió de la veritat absoluta, doncs es tancaran en una bombolla inexpugnable aliena a la realitat i viuran immersos en la seva pròpia mentida.

A mi em podreu acusar de provocar gratuïtament, de passar-me quatre pobles en les meves desmesurades crítiques o elogis, però mai d’escriure un text neutre, insípid o mel•liflu per por a ofendre algú o a rebre una opinió diferent a la meva.

Tots odiem a Jimenez Losantos per la seva agressiva radicalitat dretana, però li hauríem d’estar eternament agraïts per activar-nos la consciència, obligant-nos a qüestionar i replantejar els nostres ideals. Sempre preferiré a un feixista que a un neutre apolític, doncs la reacció que generarà el fatxa sempre serà molt superior a les seves adesions.

A l’antiga Grècia un pensador anomenat Heràclit de Fes ja ens va advertir que tota la realitat està formada per conceptes oposats que es mantenen en tensió dinàmica; és el que, posteriorment, Sòcrates va anomenar “dialèctica”, proposant que tot el coneixement sorgia de la discussió i el debat entre diferents subjectes. Aristòtil va anar més enllà, afirmant que la ciència  mateixa tenia una base completament dialèctica.

Ja a la era contemporània l’idealisme alemany de Hegel va sistematitzar això, plantejant que l’acte del coneixement era la contradicció entre tesi i antítesi, de la que en sorgia una síntesi. Marx va portar aquesta terminologia al materialisme, quan es va adonar que el mètode científic en el fons no deixava de ser un diàleg entre empíria i teoria, entre la matèria i l’abstracció d’aquesta en lleis físiques.

I això és una cosa que haurien de tenir present tots els artistes, escriptors, cineastes, bloggers i altres creadors; abans de mostrar les seves obres al públic s’haurien de plantejar si el seu treball servirà per crear opinió, si serà un revulsiu i activarà les ments d’aquells que ho consumeixin, provocant així una reflexió transformadora i seran capaços d’aguantar les crítiques i el debat que ells mateixos hauran iniciat….

…perquè si no es així més val que es quedin a casa i no facin res. Una societat que no pensa ni debat, està morta.

Consumeix i calla!

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip

– Perdoni senyoreta, em deixa veure el seu bolso?

– Li juro que no he robat res, tan sols venia a mirar!! De debò!

– Doncs precisament per això!! A vostè no li fa vergonya no consumir? No es faci la ingènua! Potser no sap que estem en una crisi econòmica i que el sistema comercial necessita una injecció de capital per tal de reactivar la producció?

-Es que jo… pensava estalviar…

– ***scrough*** Mossos? Tenim un possible cas de terrorista econòmica! Si, un 486 de manual a la porta 5, vingueu immediatament i porteu reforços ***scrough***

(Hores més tard al soterranis d’una comissaria qualsevol)

-Ho faig pel teu bé, si a mi em fa mes mal que a tu… que et costaria confessar-ho tot i jo deixo d’aplicar-te elèctrodes als pits? Creus que a mi m’agrada fer-ho? Es que m’hi estàs obligant!!

– Prooou!! Li juro que jo no formo part de cap organització terrorista!! No sé de que m’està parlant!!

-Així que no vols xerrar eh puteta? Ara em diràs que se t’ha acudit a tu soleta aquesta idea de no comprar res durant les entranyables festes, posant en dubte tots els principis del nostre sistema econòmic, social i familiar. Vinga confessa!! Qui es el vostre lider? On us reuniu? Quina és la propera acció? No hipotecar-vos fins als 30? Confessa!

-… jo es que… de veritat…

-Electrodes!!!

Bones Festes a tots els lectors d’aquest blog!!

Entrevista a un nazi adolescent… *by Anònim*

Per fi tenim aquí un nou “cameo”!!! Després d’una temporada de sequera, un nou col•laborador ens sorprèn amb aquesta esfereïdora entrevista. L’autor del post (un comentarista habitual del blog) ha preferit quedar-se al anonimat per la seva seguretat personal i al final del article he afegit una reflexió personal meva que, espero, serveixi per obrir un debat sobre el tema

Presentat:
Soy un chico español de 17 años de Barcelona y estoy estudiando 2º de Batxillerato.

Que opines de la immersió lingüística del català a l’educació?

Ese es un tema. Yo digo: si Cataluña es España ¿porqué un español de Sevilla, por ejemplo, no puede sacarse una carrera aquí? Por qué los alumnos menores debemos estudiar por obligación el catalán? Debería de ser optativo, creo. Al fin y al cabo el catalán es una lengua prácticamente muerta, y quién quiera aprenderla, que la aprenda, y quién no, que aproveche el tiempo estudiando otras materias. Aquí nos obligan a prender éste dialecto que no sirve para nada. No es justo. Es una imposición.

Com a nazi, que penses del Holocaust?

Los judíos tenían el poder y el dinero en Alemania, y los demás eran pobres. Yo no sé si habría matado a tantos, pero Hitler hizo lo correcto. Eran y son una amenaza para nosotros. Hoy en día, los judíos acaparan mucho dinero, y manipulan la televisión. Además: si te fijas, se habla de 6 o 7 millones de judíos muertos, pero nadie los encuentra. Dónde están? Esto es una conspiración, aquí la gente exagera muchísimo lo que en verdad ocurrió. Esa es una mentira que tenemos interiorizada. Si te fijas, los profesores de historia suelen ser rojos.

Quina opinió tens sobre el dictador Francisco Franco?

El Caudillo hizo bien en alzarse, para evitar una revolución roja. Ahora la gente se queja mucho de Franco y Hitler y Mussolini, pero nadie habla de Stalin o de Mao. Franco estabilizó el país. Ahora es un caos: hay casi más inmigrantes que españoles. No digo que no fuera duro, pero al menos era justo.

Creus en la superioritat de la raça blanca?

La raza blanca está demostrado científicamente que es mejor que la negra. Esto es así. Europa siempre ha sido blanca y tiene que seguir siendo blanca. Hay que salvar la Vieja Europa. Nuestro deber es tener más hijos blancos, o estaremos condenados. Ahora ya hay demasiados negros, morors, judíos y sudamericanos. ¿Sabes que en Europa dicen que somos el norte de Africa?
Por las pateras. Los españoles no tenemos dinero para mantener a nuestros hijos porque se ayuda demasiado a los inmigrantes. Por eso, nuestra raza se está muriendo y mezclando. En Italia, Berlusconi va a prohibir la entrada a los inmigrantes, y eso está bien. Aquí, el PP son unos patrioticuchos de mierda que traicionan al país y no saben luchar. Los partidos patriotas de verdad (extrema dreta) están demasiado divididos. El voto útil español va al PP. Eso es un error. Ahora un partido que te recomiendo los está juntando y organizando, es “Alianza Nacional”.

Concretament que opines dels negres?
Son inferiores a los blancos, está demostrado. Estan a medio camino entre el hombre y el primate, Huelen mal, hablan mal…

Dels Moros?:
Parecen mierdas. Su religión es una mierda. Vienen a joder. Son los que más hijos tienen en España, y esto es muy muy preocupante.

Dels Jueus?:
Manipuladores ricos. Tienen más dinero que los españoles de verdad. Que se vayan a Israel y nos dejen en paz de una vez. Manipulan la televisión, los periódicos… Si te fijas, Cuándo algún skin mata a un judío, es noticia en todas partes. Será que no hay cosas más importantes de las que informar. No te dicen que el paro sube y el trabajo de los inmigrantes se multiplica, pero te machacan la cabeza con UN SOLO MUERTO JUDÍO. Que si no fuera judío ni lo pondrían en los periódicos. Lo que te digo, manipulan.

Dels Sudamericans?:
Indígenas que les dimos la cultura y ahora se aprovechan de nosotros y de nuestro país. Hacen bandas y matan a nuestros hijos. Los cogía y los mandaba de vuelta a sus miserables países.

Dels Masons?:
Hay muchos, pero no sé demasiado de ellos. Sé que también manipulan como los judíos, pero sin que se note.

*by Anònim*

____________________________________________________

I a mode de reflexió personal meva, tan sols apuntar que llegir aquesta entrevista m’ha dut records inesborrables del meu inconscient, quan a finals dels 90’s es va posar de moda ser nazi i skin als instituts del extraradi barceloní.
Tothom vestia amb pantalons Adidas i jaqueta Bomber, amb el cap rapat i una ideologia calcada a la que hem vist.
Recordo perfectament com a la meva classe varem formar un heterogeni grupet de resistència al garrulisme fatxa, format per una estranya amalgama de hippies, punks, heavies i gais. Quins temps aquells!
Creieu que amb la crisi tornaran un altre cop les ideologies d’extrema dreta a ser una moda teenager?

És l’anarquisme una ideologia de dretes? *Llibreria llibertària vs Me*

EL dia 26 de Desembre del 2006 vaig publicar un artícle molt mal redactat al meu anterior blog titulat “Per qué l’anarquisme és una ideologia d’extrema dreta” en  el que exposava , segons el meu punt de vista, com aquesta ideologia ultraidealista tenia molt més  aveure amb el neoliberalisme que practica Georges Bush o que predica la COPE, que no amb cap tipus de lluita obrera.

Doncs bé ahir, uns quans anys més tard, vaig rebre un mail signat per una Llibreria Llibertaria  en la que ,punt per punt, es dedica a rebatre els meus arguments. M’he decidit a publicar la resposta per tal de que vosaltres jutgeu qui s’apropa més a la veritat! Tingueu en compte que quan vaig escriure aquell post dedicava 2 min. al meu blog i tenia una mitjana de 10 lectors diaris!!

Resposta a l’article “L’anarquisme una ideologia d’extrema dreta”

Bé, abans de res aclarir que jo personalment hem considero anarquista i per tant aspiro a viure en un sistema comunista llibertari. També dir obertament que l’anarquisme té una arrel comuna amb el liberalisme, d’alguna manera són dos cares de la mateixa moneda, i aquest fet pot donar lloc a confusions paradigmàtiques com la que expresses en el teu article.

Tot seguit passo a comentar punt per punt els diferents arguments que dones. També voldria diferenciar entre les concepcions dels anarquistes històrics, del moviment obrer, i els anarquistes contemporanis. Finalment adjunto unes breus conclusions sobre els aspectes que més valoro de l’anarquisme i que, al meu parer, són els que més necessitem en el nostre malaurat món actual.

1- Per que defensa l’eliminació total del Estat del benestar: es a dir, la fi de l’educació pública, la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’atur, la jubilació, les beques, els museus, les biblioteques, la justícia i les obres públiques, igual que el neoliberalisme més ultra americà.

Un bon punt per començar. Si repassem la història veurem com des del món obrer en general i des de l’anarquista en particular sempre s’ha impulsat la creació d’escoles, biblioteques (bona part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació prové d’aquest moment), sanitat i ajuts als més desafavorits. Però en el cas de l’anarquisme la voluntat és la de que tots aquests elements siguin gestionats per tots els individus de la ciutadania, i especialment els que hi treballen i hi estan directament implicats. Podria semblar que el neoliberalisme actua igual, quan el que busca és el major benefici econòmic per a una certa entitat privada (posem per cas un hospital privat que només curarà a qui pagui més per un millor servei), sense tenir en compte si tothom rep aquests beneficis socials, com es faria en el comunisme llibertari. A més una de les crítiques més punyents que fa l’anarquisme a l’Estat, és com aquest utilitza els diferents organismes, en principi comuns, per imposar una determinada manera de pensar i actuar, per exemple un determinat sistema escolar basat en el premi-càstig i els exàmens o una sanitat pública que recomani uns certs medicaments d’una certa indústria farmacèutica. Podríem repassar punt per punt, però encara queda molta feina. Així doncs dir que no crec que cap anarquista estigui en contra dels beneficis que tu esmentes, sinó que esta en contra de la forma en com es gestionen i amb quina finalitat funcionen (evidentment el sistema carcelari quedaria eliminat, i l’atur seria inexistent, doncs tothom treballaria).

2- Per que proposa acabar amb la democràcia parlamentària i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot (he participat en assemblees d’algunes cases okupes i ho he vist amb els meus propis ulls).

Bé no se pas a quin tipus d’assemblees has participat, però si realment creus que són un organisme vàlid en algun nivell (encara que no ho sembla pel que dius) espero que hagis lluitat per al seu correcte desenvolupament. Em voldria estalviar aquesta part però quan dius que volem “acabar amb la democràcia parlamentaria i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot” podries ser menys tendenciós i expressar la teva opinió amb paraules que no denotin tan clarament la teva postura (és tracta de la base del periodisme). En fi, passem al nucli d’aquest argument. Les assemblees han estat i seran sempre la base de la democràcia i aquesta no s’entén sense les altres. Una altra cosa és que ara tinguem un sistema que s’autodenomina democràtic per que podem elegir els nostres governants (gràcies a les campanyes electorals que ens guien pel camí correcte !), però no podem elegir com ens governen. La base de l’anarquisme és traspassar la capacitat de participació (opinió, debat i decisió) al conjunt de la població (més ben dit que aquest conjunt adquireixi per si mateixa aquesta capacitat, que no sigui concedida), fent que aquesta sigui conscient dels seus actes i de la seva responsabilitat en les decisions que pren. També afegir que no només d’assemblees viu l’anarquisme, doncs el comunisme llibertari també hauria de comptar amb òrgans representatius, lloc de trobada de les diferents assemblees de base. Però atenció, he dit representatius, no delegatius, i aquesta part deixo que la descobreixis per tu mateix. Un bon lloc és el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Ah! Per cert, no totes les cases okupades i els seus membres són anarquistes!

3- Per que proposa arribar al poder exclusivament mitjançant la violència: atemptats al Liceu, pistolerisme als anys 10/20, assassinats de diversos polítics i intel•lectuals, afusellaments i massacres indiscriminades a la reraguarda durant la guerra civil, en son un bon exemple.

Primerament: l’anarquisme NO proposa arribar al poder. De fet en el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 , quan es va desestimar proclamar una dictadura anarquista,  en benefici del diàleg i el consens amb la resta de forces politico-socials del moment, contra el feixisme)
Respecte a l’ús de la violència. L’anarquisme no només vol transformar el món a través de la lluita com hauràs pogut comprovar en el punt 1. Possiblement aquest és el punt més problemàtic des del punt de vista actual, doncs no podem arribar a copsar el nivell de conflictivitat social a que s’havia arribat, arrel de les infra-humanes condicions de vida. Actualment en la lluita contra el poder estatal-capitalista sembla impossible l’ús de la violència, però molts cops accions de força han donat resultats positius per al conjunt que possiblement tu mateix disfrutes. Per altra banda la democràcia parlamentària en els seus inicis històrics es va imposar per la força de les armes. (inclús aquí a Espanya podríem dir que la democràcia ha estat imposada per la força o el poder de les armes)
Per cert, t’haguessis alegrat si algun dels intents d’assassinat d’en Franco, per part d’anarquistes (o altres) hagués reeixit? Hem podries dir que potser hagués sorgit un altre caudillo. Certament hagués estat millor que els “aliats” i posteriorment els socialdemòcrates, haguessin forçat la seva caiguda des de dins i des de fóra, amb bloqueig econòmic o aixecament popular. Però en fi, sembla ser que preferien construir el seu Estat del Benestar i que cadascú s’espavili com pugui !

4- Per que és una ideologia que parteix del més absolut idealisme heguelià-nietzchià, en el que la voluntat del individu és superior a la igualtat col•lectiva, igual que totes les ideologies d’extrema dreta. De la mateixa forma dubta de la racionalitat empírica de la ciència i sol creure en conspiracions i paranoies, com per altre banda tan addictes hi son la COPE i el Mundo.

Aquesta és més fàcil de contestar. Començant pel final, l’anarquisme és positivista, però no a qualsevol preu (de fet és molt crític), i per tant confia en la ciència en la resolució de molts dels problemes de la humanitat. A més a nivell històric sempre ha defensat la lluita contra l’obscurantisme de l’Església, a promogut una educació racional, basada en l’experiència empírica, i a tall anecdòtic dir que, quan Albert Einstein va visitar Barcelona, a part de l’Ateneu Barcelonès, va realitzar una conferència als locals de la CNT.
Pel que fa al conflicte entre individu i col•lectivitat. El que jo he entès és que l’anarquisme vol conjugar, trobar l’equilibri, entre individu i societat. Per tant que la voluntat col•lectiva no esclafi la potencialitat d’un individu sa i que alhora l’individu no vagi en contra del benestar del conjunt social i ambiental. És difícil però és el que es diu, dir una altra cosa és falsedat. Molts individus lliures formant una societat lliure. I bé el que diuen els d’extrema dreta és que hi ha un individu cridat a liderar les masses per portar-les pel bon camí. Res més allunyat de l’anarquisme. I això de conspiracions i paranoies…, no pretendràs saber-ho tot del poder, o ets tan ingenu de creure’t el que surt a la tele!

5- Per que els seus plantejaments maximalistes i radicals dins negociacions col•lectives han portat el fracàs o a l’alentiment de l’elaboració convenis laborals, afavorint així interessos de la patronal.

Evidentment no crec que ningú es pugui imaginar que hi hagi facilitats en una negociació entre patrons i sindicalistes anarquistes (posem que són de la CNT no?). Però no voldria entrar en debats en aquest punt doncs no sóc coneixedor del cas concret de que parles. Malgrat tot si aquestes reivindicacions són justes és normal la radicalització, i en tot cas el que afavoreix els interessos de la patronal és la mediocritat, el pacte de mínims i la poca voluntat combativa. Per altra banda si la teva voluntat és generalitzar, ens podríem remetre a les múltiples consecucions socials que s’han assolit gràcies a la col•laboració de tots els obrers, incloent-hi els anarquistes, des de les vuit hores fins a molts dels beneficis de l’Estat del Benestar que citaves al principi.

Bé arribem al final. No sé si la teva opinió haurà canviat en algun punt però et convido a que investiguis per tu mateix, indagant en la història, preguntat als actors i protagonistes. De totes maneres si creus necessària una rèplica no tinc cap problema en continuar discutint. Pel que fa als aspectes que més valoro de l’anarquisme, crec que són de sobra conegudes la seva voluntat de compartir-ho tot i de fer-ho tot entre tots. A més sempre ha estat una concepció del món i de la vida que sempre a cercat la veritat, ha estat molt crítica amb si mateixa i ha estat impulsora de l’ecologisme, el feminisme, la igualtat social (de drets i econòmica), el vegetarianisme, l’educació racional, la culturització de tota la població, el pensament lliure, la consciència moral i la llibertat d’expressió, i per sobre de tot de la lluita i l’acció directa emanades des de la base per aconseguir tots aquests aspectes plenament. La participació col•lectiva, la solidaritat, l’amistat són els valors, malgrat que molts s’hi han interposat amb gran violència i reacció, per alguna cosa serà !.
A més com suposo que deus tenir inquietuds socials, et convido a que m’expliquis que creus tu que s’ha de canviar del món i com fer-ho i jo t’ho explico des d’una perspectiva llibertària.

Atentament—-Llibreria Llibertària

COMBAT FILOSÒFIC: Conjuntbuit vs Arqueòleg

Senyores i senyors passin i parin atenció al que estan a punt de llegir! Per primera vegada, sobre el ring d’aquest blog, es batran en un duel intel·lectual a mort dues veritables eminències mundials:
A la meva dreta “Conjuntbuit” (blog aquí), un amic meu del esplai, estudiant de fliosofia i defensor acèrrim de Nietzche i del escepticisme postmodern!
I a la meva esquerra el ja sobradament conegut “Arqueòleg Glamurós” que defensarà amb ungles i dents la ciència, el progrés social i el materialisme històric!
Us convido a que excerciu de jutges objectius i proclameu al guanyador, o pel contrari fiqueu cullerada intervenint en la lluita !

                                           QUE COMENCI EL COMBAT!!

 

Arqueòleg – Quan a les escoles americanes es posa en dubte a Darwin i es planeja com a possible alternativa el Creacionisme: això és anticientifisme, relativisme o escepticisme?

Conjuntbuit – El creacionisme esta basat en la creença dogmàtica de que existeix un Dèu creador, omnipresent i perfecte que “està” més enllà de la física. Per tant no es pot considerar el pensament creacionista com a escèptic, ja que l’escepticisme està en contra del dogmatisme i, encara més, de la religió. La crítica que es fa a la teoria de Darwing des de la ciència mateixa, és l’anomenada “eslabón perdido”. Segons Darwing, les espècies evolucionen per esglaons i la matèria inanimada també. Aleshores durant la història la matèria inanimada va anant evolucionant i de cop i volta va passar a ser animada… Com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Conjuntbuit – Segons l’evolucionisme de Darwing, com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Arqueòleg – Charles Darwin no va estudiar el sorgiment de la vida, sinó la selecció natural de les espècies a partir de les teories demogràfiques de Malthus i l’observació de les tortugues a les ílles Galàpag. Ell en cap moment va defensar que l’evolució es fes a partir d’esglaons perduts! Al contrari!!! Era un ferm crític d’aquesta teoria tan idealista, alhora que falsa. No t’estaràs confonent amb Lamarck, o amb la teoria creacionista del “Diseny Intel·ligent”, por un casual?? 
El pas de la matèria orgànica  a la inorgànica es va produir a partir de la combinació d’àtoms de carboni amb hidrògen i oxigen, creant cadenes prismàtiques en forma d’anell que formen biomolècules (com els lípids, les proteïnes, els carbohidrats o els nucleòtids) que poden ralizar una combustió d’oxigen; de la combinació d’aquestes molècules es van originar les cèl·lules i d’aquestes els éssers vius. Com pots veure és un mer procés químic, producte del atzar, no de cap pla diví, ni de cap esgraó perdut.  

Arqueòleg – Series capaç de posar en dubte els principis de la medicina, com el lider teòric del escepticisme Focault, i deixar de pendre medicaments o precaucions contra enfermetats? (NOTA: Michael Focault va morir de SIDA després d’assegurar que tal enfermetat no existia i que tot era un complot contra els gais)

Conjuntbuit–  Michael Foucault no era escèptic, era Foucault… si va posar en dubte els principis de la medicina va ser que el seu pensament el va portar a això. No tinc el gust de conèixer Foucault, ja que no he pogut anar a cap classe sobre ell, l’únic que sé és que va ser dels primers en llegir Nietzsche des d’una òptica allunyada de la manipulació dels seus escrits per part del nazisme.Pel que fa a posar en dubte els principis de la medicina… Sext Empíric era un metge empirista i alhora escèptic. Gràcies a ell tenim els esbossos pirrònics, on s’explica tot el pensament del filòsof grec Pirrò d’Elis, que al cap i a la fi va ser el fundador d’aquesta corrent. No poso en dubte la medicina, encara que tampoc crec que sigui inamovible. A més, cal dir que a arribat un punt en aquesta ciència on el noble principi que la sustentava s’ha transformat en un fonament en pro del jugar a ser deus i l’horrible idea de que morir és dolent.

Conjuntbuit- Com pot ser que l’objectivitat sigui impossible en el periodisme o en altres professions i si en la ciència?

Arqueòleg – El periodisme, que jo sàpiga, no utilitza el mètode hipotètico-deductiu, ni l’experimentació, ni la dialèctica entre teoria i praxi a l’hora de redactar els seus titulars. El periodisme es troba condicionat per la opinió i la ideologia; hi pot haver quelcom més subjectiu? Llegeix alguna vegada un article científic, encara que sigui amb una pinça al nas, i després una notícia de El Mundo… qualsevol semblança pura coincidència! La ciència no utilitza ni la opinió ni la fé!

 Arqueòleg – En quin punt del sistema hipotètico deductiu s’empra la fé com a eina?

Conjuntbuit – El mètode hipotetico-deductiu basa la seva fe en el fet de que la conclusió que s’acaba extreient del mètode és objectivament certa fins que no sigui refutada. Com es pot afirmar que la ciéncia és objectiva? Això és una afirmació que em fa por, en tant que els cientifics són humans, també tenen cultura i aquesta afecta en les hipotesis que puguin fer. Si jo sóc ateu, un trekkie i cientific, intentará explicar l’inici de la vida a la terra des de l’impacte d’un meteorit amb microorganismes extraterrestres… si fos cristià, diria que sorgim d’una mena de sopa bacteriologica amb un alt component de fang.

Conjuntbuit – Si científicament l’amor es una reacció química que es produeix en els gens, l’homosexualitat esta en el ADN? Un neix homo o hetero o es fa?

Arqueòleg– L’amor no es produeix als gens: es un procés psicològic produït per una llarga llista de factors que son els que desencadenen reaccions químiques que EN CAP CAS es donen als gens, ja que aquests son cadenes de nucleòtids que s’encarreguen exclusivament de reproduir proteïnes per formar célules, no de generar setiments.  
En quant a si la genètica ens predisposa a ser hetero o homosexuals, la resposta es que segons els especialistes que han investigat en la matèria, com Simón Le Vay o Dean Hamer, creuen que els gens hi influèixen en una petita part, mentre que son les experiències viscudes a la infància-adolescència, l’entorn emocional i social, o la relació amb els pares, el que pot marcar de forma més detrminant la tendència sexual.  

Arqueòleg – Sabies que tots els plantejaments del escepticisme postmodern es basen en un error d’observació en la físisca subatòmica que afirma que les partícules inferiors al àtom no segueixn la física de Newton (per tant segons ells això demostraria que la part més petita de la materia no obeeix lleis racionals) i això s’ha demostart que és fals, ja que el que alterava les qualitats d’aquestes partícules era la llum amb que eren observades?

Conjuntbuit – La fisica subatomica esta mes a prop de la metafisica i la teologia que de la ciencia empírica. Com saben els atoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca? Que fa que els àtoms es mantinguin units? La resposta aristotelica seria que és una energia anomenada inteligencia pura, o sigui que l’anitga divinitat metafisica és ara una divinitat energetica introfisica.

Conjuntbuit – Com saben els àtoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca i que fa que es mantinguin units?

Arqueòleg– Els àtoms no “saben” per que no pensen! No son essers cognitius!!!!! Aquesta pregunta anava en serio o era per despistar???? Estic al·lucinant!!! Els àtoms es mantenen units única i exclusivament perquè s’atrauen les càrregues electromagnètiques dels electrons que es mouen en la òrbita de la seva darrera capa, tal com va descobrir Rutherford, gràcies a les lleis de Newton i les ecuacions de Maxwell. Tú a les classes de Ciències Naturals de primària… on eres? Diria que les teories d’Aristòtil sobre la matèria estan una miqueeeeta superades a les facultats de química ehh, pero no passa res! Potser és una conspiració mundial contra els aristotèlics!   

Arqueòleg– Que li diries a Mariano Rajoy i als directius de les multinacionals petroquímiques quan posen en dubte el canvi climàtic defensat a capa i espasa per tota la comunitat científica?

Conjuntbuit – Als politics del PP els diria que no es pot negar lo evident, es pot posar en dubte si realment aquests procés de canvi es nomes causa de l’esser humà, i si fos així, el remei que proposo es acabar amb tota la humanitat… la naturalesa muta el virus de la grip per poder acabar amb aquest tumor en que ens hem convertit i nosaltres proven escapar-nos sense gaire sort.

Conjuntbuit– Es possible crear una alternativa al capitalisme sense els principis d’aquest?

Arqueòleg– Si, clar! El veritablement complex seria crear una alternativa al capitalisme, basant-se en els principis capitalistes! Quina paradoxa de pregunta, no? En tot cas jo crec que en el moment històric en que estem vivint, des d’una perspectiva materialista i objectiva, el que resulta més urgent no és acabar amb el capitalisme, sinó impedir que aquest acabi d’aniquilar el que queda d’estat del benestar, deixem la revolució per quan es presentin les codicions objectives per dur-la a terme: una conciència general, uns valors socials, els mitjans per portar-la a bon port i unes cotradiccions brutals sorgides de les crisis del capital que la fàcin possible.

 Arqueòleg– Que opines de l’aplicació dels preceptes del postmodernisme a la macroeconomia, cosa que ha donat lloc a la darrera onada de neolliberalisme que ha posat en dubte el paper del treball dintre de la producció (com sempre havien defensat les diferents corrents de la economia política) i la necessitat de mantindre l’estat del benestar?

 Conjntbuit- L’estat del benestar és l’intent de fer callar el comunisme a dins del sistema capitalista. El problema d’aquest sistema és que quan la gent no aporta capital, ja que no treballa, l’estat es va fent cada cop més pobre. El treballar ja no dignifica, per tant l’alternativa al capitalisme no és el comunisme. Quines són les causes de la desmitificació del treball? L’antic artesà feia una cadira i veia la seva obra acabada i l’acceptava com a seva, ara un treballador del IKEA no veu el final de la seva obra… a part de que el treball cada cop es mes tecnificat, cosa que porta a aquella alienació de la que ens parlava Marx. Ara jo pregunto… el comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat? 

 Conjuntbuit– El comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat?

Arqueòleg– A veure! El comunisme basa el seu subjecte en la col·lectivitat, no en l’individu, però el marxisme, a diferència del que molts creuen, no vol aniquilar la propietat privada dels objectes personals que consumim o posseïm, sinó tan sols anhela que els factors de la producció (objecte de treball, mitjans de producció i força de treball) estiguin en mans de estat o d’una entitat comunitària que s’encarregui d’organitzar el treball i redistribuir el producte de forma igualitaria.

I quan parles de la resta de la humanitat a qui et refereixes?  A Cuba i als quatre indis que queden al Amazones? Perquè que jo sàpiga deuen ser els únics sers vius al planeta que no tenen un mode de producció capitalista. El terme globalització et suggereix quelcom?

 AND THE WINNER IS…