Posts Tagged ‘david lynch’

h1

“La Piel que Habito”: el veredicte!

Setembre 4, 2011

Fer una crítica mínimament objectiva sobre el darrer film del geni manxec resulta un veritable repte per mi, doncs la devoció incondicional que sento envers aquest creador resulta un punt patològica, però intentaré assolir aquest repte!


Normalment quan algú ha publicat la escandalosa xifra de 17 llargmetratges, té dos Oscars, és aclamat per la crítica internacional i ovacionat pel públic de mig planeta, la darrera cosa que se li passa pel cap és donar un gir copernicà a la seva carrera i endinsar-se en plenament un nou gènere. Doncs bé, ja sabíem que Almodovar no és gaire convencional, però amb aquest film ens ha deixat ben bocabadats.

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica.

Però tot i això no, Pedro pot evitar ser fidel a ell mateix i al seu univers particular,  amb  escenes d’humor absurd, personatges ultrafreaks i una història recargolada fins al deliri que culmina amb un final rodó i molt coherent amb la seva descomunal trajectòria artística.

La Piel que Habito” rep pinzellades de Hanecke, recreant-se en l’horror i el dolor sense ressentiment, crea una atmosfera molt pròpia del cinema negre amb algun punt de Lynch,  on un desquiciat doctor realitza macabres experiments genètics amb una noia engabiada, en un guió que en alguns moments recorda a “Hable con ella” i en altres a “Átame“.

Les interpretacions son magistrals: un pèrfid Banderas tètricament fred, quasi emulant a Hannibal Lecter, compensat per una Marisa Paredes que borda una gran expressivitat del dolor compungit i una Elena Anaya que despunta com a nova musa del director.

He devorat amb fruïció tota la obra d’Almodovar i puc dir que aquesta serà recordada com una de les seves millors pel·lícules, sense lloc a dubte. Aquesta magnànima obra d’art tan sols pot merèixer ressenyes negatives per part d’algú que tingui una mania obsessiva i persecutòria envers Pedro, com és el cas de Carlos Boyero, crític de cinema de El País. Ningú es profeta a casa seva, però que hi hagin aquestes mostres de rancor absurd, com les que també ha rebut per part del jurat dels Goya en altres ocasions, denota com l’enveja és el veritable motor d’Espanya.

h1

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Juny 20, 2010

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.


ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

h1

TOP: Els millors films de la dècada *Contessa L.S. vs. Arqueòleg*

Desembre 29, 2009

Escollir els millors films de la dècada és una àrdua tasca la dificultat de la qual radica en la insuperable subjectivitat del autor en un art on, establir paràmetres racionals, resulta més complex que en tots els altres, degut a la infinita varietat on escollir.

Així doncs, i per demostrar com de diferent pot ser un Top de films de dos profans en la ciència cinematogràfica, us deixo amb dues versions ben diferents de la llista de les millors pel•lícules dels darrers deu anys, no sense abans convidar-vos a donar la vostre opinió al respecte!

EL TOP DE CONTESSA LIVIA SERPIERI

5.Conociendo a Julia (Being Julia) István Szabó
Una clara radiografia sobre el món del teatre i dels actors. La pel•lícula és una digna successora d’”All about Eve” de Mankiewicz .

.

.

..

.


4.- El ladrón de orquídeas (Adaptation) Spike Jones
Spike Jones barreja realitat i ficció en aquest relat sobre els guionistes de Hollywood,. Té una estética de videoclip en certs moments. El film conté una excel•lent interpretació de la marvelous Meryl Streep.

.

.

.

3.- Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give) Nancy Meyers
Amb aquesta pel•lícula Hollywood torna a la comèdia sentimental tan fructífera als anys 80’s, de la mà d’una de les artífex d’aquella època.

.

.

.

.

2.- Oculto (Caché)Michael Haneke
Haneke torna a transgredir amb un film que parla sobre el sentiment de culpabilitat de l’home. Amb unes bones interpretacions de Daniel Auteil i Juliette Binoche, aquest film no deixa indiferent a cap espectador.

.

.

.

.

1.- Hace tiempo que quiero (Il y a longtemps que je t’aime) Philippe Claudel
Considero que aquest es el millor film de la dècada present, ja que es un retrat realista de l’esser humà i de les seves emocions. Philipe Claudel és un artista versàtil, (a part de dirigir films escriu llibres) i és un dels pilars de la nova generació d’escriptors francessos. La interpretació de Kristin Scott Thomas és de les millors que hem pogut gaudir en els darrers anys.

.

.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10- Salvador Manuel Huerga ex aequo La vida secreta de las palabrasIsabel coixet
Els dos llargmetratges espanyols que més m’han fet plorar dels darrers deu anys. A Salvador, fins i tot vaig hiperventilar i marejar en mig d’un cinema de Blanes! Emoció extremada i empatia total amb els personatges a través d’un realisme social que de tan verídic espanta.

.

9.- Match Point Woody Allen
No podia faltar el geni americà en el meu Top, amb una història protagonitzada per la meva icona Rys Meyers, on se’ns planteja un irresoluble dubte shakespearià: es millor tenir sort o talent? Allen ho resoldrà a través d’un elegant assassinat a la classe alta de Londres.

.

.

.

8.- Mi nombre es Harvey Milk Gus Van Sant
Una vibrant i èpica hagiografia d’un heroi i màrtir que va aconseguir desafiar l’heterosexisme i la homofòbia americana, esdevenint el primer polític obertament gai de la història, essent assassinat poc després. La interpretació de Sean Penn, premiada amb l’Oscar, es absolutament magistral.

.

.

.

7.-Litttle Miss Sunshine Jonathan Dayton & Valerie Faris
La comèdia indie de la dècada!! Una desternillant road movie protagonitzada per una destartalada família de freaks que travessa nordamèrica per tal que la seva petita filla participi en un concurs de bellesa infantil!

.

.

.

6.-Réquiem por un sueño (Requiem for a dream)Darren Aronofsky
La droga eh mu mala! Ja ens ho deien els nostres pares, però fins que Aronofsky no ens ho va mostrar amb aquesta crua i visceral cinta, no ens ho havíem cregut! Amfetamines al•lucinògenes, prostitució i punxades intravenoses en primer pla es donen cita en aquest carnaval esfereïdor.

.

.

5. Bailando en la Oscuridad (Dancer in the dark) Lars Von Trier
Una impossible barreja entre el cinema dogma danès i la estranyíssima música de la islandesa Björk dona lloc a aquesta tragèdia postmoderna on s’ens expliquen les desgràcies de Selma, una treballadora cega que imagina musicals indiepop per alienar-se de l’explotació laboral en una fàbrica.

..

.

4.-Hable con ellaPedro Almodovar
De totes les pel•lícules que el meu director espanyol favorit ha fet aquesta dècada em quedo amb aquesta fascinant i raríssima història que, a càrrec de Javier Cámara, Lolita i Leonor Walting, ens narra una tortuosa història d’amor i obsessió entre un infermer i una pacient en coma. De nou la transgressió i la sorpresa son els ingredients escollits pel cineasta manxec per cuinar aquest film, mereixedor d’un Oscar al millor guió, tot i haver estat injustament ignorat per l’Acadèmia espanyola.

.

3- Olvidate de Mi (Etrenal Sunhine of the Spotless Mind) Michel Gondry
Mai hauria imaginat que una història protagonitzada per Jim Carrey em podria agradar, i molt menys que fos capaç de transmetre emocions tan bé, juntament amb Kate Winslet. Gondry es va convertir en tota una revelació amb el guió més brillant i original de la dècada, una veritable orgia de flashbacks, on se’ns explica el romanç d’una parella que ha oblidat, gràcies a una teràpia d’amnèsia voluntària, que ja havien sortit junts en el passat.

2.- Las Horas Stephen Daldry
Tres dives absolutes del cinema, Meryl Streep, Nicole Kidman i Julianne Moore, regalen als nostres sentits una demostració d’interpretació dramàtica absolutament brillant gràcies a un retorçat guió que aborda el lesbianisme a través de diferents èpoques del s.XX i que gira entorn al llibre “ Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf.

.

.

1.- Mulholland Drive David Lynch
Obra mestra absoluta i la demostració més perfecta mai feta d’avantguardisme cinematogràfic contemporani on es dona cita el surrealisme oníric, el simbolisme críptic, l’automatisme dadaísta o el neo-cinema negre psicològic. Originalment concebut com el capítol pilot d’una sèrie impossible, el millor director viu, Lynch, ens explica les truculències del món de Hollywood a través dels somnis, els temors i les fòbies imaginàries de dues actrius perdudes dins l’embogit laberint d’odis i passions de la indústria cinematogràfica americana.

I ELS VOSTRES???

h1

Marilyn Manson està acabada

Mai 31, 2009

marilyn-manson

En un temps molt remot, anomenat anys 90’s, la transgressió tenia un nom propi: Marilyn Manson.

Acompanyada d’una estètica gòtica-trash va calar perfectament dins el nihilisme grunge, autodestructiu i teeanger del moment, tot i que en el fons no era més que un potipoti de The Cure, Bowie i Alice Cooper.

La seva filosofia nietzciana en extrem, anticristiana i apocalíptica va escandalitzar totalment a la societat americana, fent manifestacions de grups religiosos davant de cada un dels seus concerts, donant bombo i plateret a la seva imatge, i fent córrer tot tipus de falses llegendes urbanes sobre ella, des de que s’havia arrencat una costella per fer-se autofelacions, a que matava pollets als concerts i tenia bebès tancats en gàbies, així com que, de petita, havia estat la protagonista de “Aquellos maravillosos años”.

Musicalment es va donar a conèixer amb una versió del clàssic dels 80’s “Sweet dreams” que va arrassar a la MTV, cridant l’atenció de Trent Reznor de Nine Inch Nails amb qui va produïr el mític “Antichrist Superstar”, un disc ple de hits de metal i balades gòtiques prou comercials com per aparèixer dia i nit a tot programa de clips que se les donés de modern.

glammansonLa sorpresa més gran va venir quan, decidida a provocar als seus pròpis fans, publica el desconcertant “Mechanical Animals”, on apareixia tenyida de rosa, amb pits de noia, roba ultraglam i un so technopop, en un dels millors àlbums d’aquella dècada (vegeu aquest brutal video). No contenta amb això, va sortir de gira amb Hole, la banda de Courtney Love, que es convertí en una guerra de dives i va acabar en un veritable rosari de l’aurora retransmès en directe per la MTV. Els seus fans heavies heteromachos encara s’estiren avui dels cabells.

Quan jo vaig tenir el plaer de veure-la en directe, amb 18 anys, va ser l’únic cop que he sentit pànic en un concert. Hi vaig anar sòl i estava rodejat de milers de freaks sinistres completament embogits amb corones d’espines sagnants i maquillatges impossibles. L’espectacle va ser una performance brutal: vestida de Papa de Roma arrencant pàgines de la Bíblia a mossegades, simulant la violació d’una fan que va pujar del públic, agredint als seus pròpis músics amb les seves xanques, cremant una bandera dels EUA…

Poc després de la gira va participar en una de les millors pel•lícules de tots els temps, “Carretera Perdida” de David Lynch, fent d’actor d’una snuff movie.

I allí es va acabar la provocació i tota espurna d’originalitat. Musicalment va caure en una repetició cansina dels mateixos esquemes del Antichrist i versionant, un cop i un altre, hits dels 80’s (“Personal Jesus”, “Golden Years”, “Tainted Love” i “Like a Virgin”) i la major transformació estètica que va sofrir va ser tallar-se els cabells un xic.

mansonliveLi vaig perdre totalment la pista fins que fa poc per la tele la vaig veure en un concert, contemplant horroritzat com seguia fent exactament les mateixes poses i numerets que al show que havia anat jo… el 1999! Amb prou feines havia canviat lleugerament el vestuari en 10 anys!

I avui em trobo amb aquest videoclip del seu nou àlbum en que sembla que s’estigui autoparodiant, com si d’un imitador de Muchachada Nui es tractés. Més que una terrorífica cantant satànica sembla una mamarratxa sortida del tren de la bruixa i dubto que escandalitzés ni a la meva àvia!

Cliqueu AQUI per veure el video, ja que han bloquejat l’embded!

PD: Que lluny quden els dies de les mítiques performances com aquesta…

 

h1

TOP DE FILMS 2008

Desembre 26, 2008

Seguint amb el tema Tops, que tant em motiva, us deixo amb la meva edició anual dels Glamboy Movie Awards, un referent virtual dels Oscars, on enumero quines son les pel·lícules que més m’han marcat aquest curs: quines son els vostres? (Vegeu edicions de 2006 i 2007)

xxyNº6 XXY (Lucía Puenzo)

Un adolescent hermafrodita es amagat per la seva família en les entranyes rurals d’Argentina, en un film que no arriba a desenvolupar tot el seu potencial. Recordeu aquí la meva crítica més minuciosa.

.

.

juno-posterNº 5 JUNO (Jason Reitman)

La comèdia independent del any que ha donat la campanada gràcies a un guió desternillant que gira entorn un embaràs adolescent no desitjat, la interpretació magistral d’Ellen Page, a qui ja havíem pogut idolatrar a “Hard Candy” i una BSO senzilla i orginial. Molt recomanable per passar una tarda entretinguda.

.

THISISENGLAND_quad_newNº4 THIS IS ENGLAND (Sheane Meadows)

La versió en comèdia d’”American History X” on se’ns narren les terribles peripècies d’un nano de 12 anys per convertir-se en skin head nazi en la Gran Bretanya tatcheriana.
Trobo que és una equilibri perfecte entre la reflexió sobre la violència, el feixisme, l’humor i el drama, amb una BSO de luxe ambientada al pop i punk anglès dels 80’s.

.

the-bubble255228Nº3 THE BUBBLE (Eytan Fox)

Com? Que encara no us heu baixat aquest excel•lent film que narra l’amor homosexual entre un terrorista palestí i un soldat hebreu? A que esteu esperant?? (Llegiu aquí la meva crònica més detallada).

.

.

.ktsurveillanceposNº2 SURVEILLANCE (Jenifer Lynch)

La guanyadora del Festival de Cinema de Sitges, no podia ser altre que la filla del meu idolatradissim i vencedor de la passada edició d’aquest Top, David Lynch per si algú ho dubtava. En aquest film, on s’investiga un serial killer en una comissaria rural, ens demostra que el talent cinematogràfic és hereditari (llegiu aquí una crítica més minuciosa). En quan s’estreni als cinemes no us la perdeu!

.

.

.

000Nº1 NO ES PAÍS PARA VIEJOS // QUEMAR DESPUÉS DE LEER (Germans Cohen)

El nº1 dels Glamboy Movie Awards 2008 es per la doble dosi de germans Cohen, que s’ho han currat amb escreix demostrant-nos que tan son capaços d’aterrir-nos amb un despietat assassí en sèrie interpretat per un esplèndid Javier Bardem, com de fer-nos partir de riure amb una comèdia d’espies amb Bradd Pitt fent de musculoca.

Tots els films del top s’han de veure en VOS i son d’obligatori visionat si voleu que la èlit mariculta no us mirem per sobre de les espatlles amb cara de fàstig!

Mereixen Menció d’Honor

Aparecidos– Terror en vena! No us la perdeu! Jo ja la vaig veure l’any passat a la premiere, on vaig conèixer al director, i per això no la he inclòs al Top d’enguany!

Films que no he vist encara i que possiblement estarien al Top: Com “Camino”, “Gomorra” o “Vicy, Cristina, Barcelona

h1

CRÒNICA DE SITGES’08 (II)

Octubre 12, 2008

Diumenge 5

SURVEILLANCE

A les 9:30 del matí, i havent dormit amb prou feines 3 hores, ens varem dirigir al Casino del Prado per veure el film que ha resultat guanyador del Festival: el segon llargmetratge de Jenifer Lynch, filla del meu director de cinema viu favorit, David Lynch.

I la veritat es que el galardó el té més que merescut: una terrorífica història sobre un serial killer, que s’explica fragmentada segons la versió de cada un dels testimonis de la matança, en un claustrofòbic interrogatori policial. La cinta sap mantenir de forma magistral la intriga i la tensió en cada moment  i ha resultat el milloret de tot el Festival, sense lloc a dubtes! (Vegeu trailer)
El millor: Jenifer ha sabut heretar les millors virtuts dels films del seu pare, sense caure en les paranoies surrealistes d’aquest (encara…)
El pitjor: NO aneu a veure aquesta peli a les 9:30 del matí!!
Nota: 9/10

SESSIÓ DE BRIGADOON

Com no teníem entrades per la tarda ens varem estar un parell d’horetes en aquesta sala gratuïta, pixant-nos de riure amb els curtíssims efectes especials i la pèssima interpretació d’un film de vampirs mexicà dels anys seixanta. Els ratpenats eren de peluix i aguantats per fils!!

ROCKANROLLA

Si, Guy Richie, a part de ser el marit de Madonna, es un reputat director de cinema que va saltar a la fama amb “Snatch, cerdos y diamantes”. Aquest cop torna al atac amb una altre història d’acció delirant entre mafiosos corruptes i divertides situacions còmiques, sense gaires pretensions més (Vegeu trailer)
El millor: Quan un dels mafiosos a punt de morir surt del armari.
El pitjor: La trama és tan absolutament complicada i succeeix tot tan ràpid que resulta impossible no perdre el fil.
Nota: 6/10

Dilluns 6

LA POSSIBILITAT D’UNA ILLA

Per mi la gran decepció d’aquest any. Després de llegir-me apassionadament la novela en el que es basa el film, em vaig convertir en un gran fan de Miquel Houellebecq, autor del llibre i director de la peli i, quina va ser la meva sorpresa quan em vaig trobar amb aquesta veritable MERDA. Imagino que a Houellebecq li ha succeït el mateix que a Paul Auster amb “La vida interior de Matrin Frost”: un escriptor que sense tenir ni puta idea de cine es posa a rodar, creient que això de les càmeres no té cap misteri.

Però realment no entenc com ho pot haver fet TAN malament! Sembla talment com si no hagués entès el seu propi llibre oblidant tota la ironia i provocació, que són la única gràcia de la seva obra. No recordava mai haver vist un film on la gent xiulés en comptes d’aplaudir al final.
El millor: que s’acaba…
El pitjor: TOT. Realment és un desastre absolut de peli: mal gravada, pèsimament realitzada, mal actuada, avorrida, lenta fins al sopor… crec que jo ho hagués fet bastant millor!
Nota: 1,5/10

Vaig sortir tan decebut del cinema que vaig abandonar la idea d’anar a veure “Blindness“, l’adaptació de “Ensayo sobre la ceguera” de Saramago: amb un llibre que m’hagin destroçat ja n’he tingut prou!

(Continuarà… i tranquils que ja tan sols queda una part!)

h1

Estiu Don’t Stop

Juliol 24, 2008

Des de fa 9 anys aquest és el primer estiu en que no invertiré les meves vacances en treballar de voluntari en una excavació arqueològica programada ni en fer de monitor d’esplai en rutes, campaments, ni colònies de cap tipus.

I clar, heu de saber que jo sofreixo un terrible “Horror Vacui” agut, es a dir,  pànic al no-res, a la sensació d’estar malbaratant la meva vida en un sofà, un intens terror al previsible aburriment soporífer en que es transforma al agost la ciutat dormitori en la que visc. Així doncs el primer que vaig pensar és que el meu estiu esdevindria una lenta i macàbra tortura xinesa: més de dos dies seguits tancats a casa sense fer res i ningú amb qui quedar i ja em veia embotit en una camisa de força camí cap al psiquiàtric samboià.

Però no!! Al contrari! Encara no sé ben bé com, però miraculosament he omplert la meva agenda de forma que, si tot va bé, del 4 d’agost al 12 d’octubre no estaré ni una setmana seguida dormint a casa!! wooo hooo!

En primer lloc el meu devenir em durà a dirigir un importantissim i apassionant projecte arqueològic al costat del poble de ma mare i, aprofitant la benetesa, m’hi instalaré a viure durant la primera quinzena d’agost coincidint, a més, amb la Festa Major. El millor de tot és que es quedarà a dormir amb mi una companya de feina diferent cada setmana, la qual cosa pot provocar la divertida situació en que totes les iaies tafaneres del poble arribin a la conclussió que jo en realitat soc un “Don Juan” hetero que cada dos dies es lliga a una tia diferent. Can you believe it? Muahaha! Pot ser molt divertit!

Després de descansar un sol dia a casa, agafo el primer vol cap a Irlanda on em passaré 5 dies a Dublín i 5 a Galway. I de nou em permeto el luxe d’invocar el vostre consell, oh, estimats lectors! Per un casual de la vida algú de vosaltres ha estat en aquetsa bonica illa i em pot aconsellar que cony hi ha d’interessant per anar a visitar, tenint en compte que ni jo ni cap de les meves amigues disposem de carnet de conduïr?. Perqué un cop vàrem adquirir impulsivament els bitllets ens vam adonar que realment no tenim ni zorra de que dimonis hem d’anar a veure! A Madrid em vaig guiar quasi exclusivament per els vostres consells i em va anar molt bé!

Un cop aterri de nou a Barcelona tindré 3 dies per descansar i tornar a la feina, on es bastant possible que m’enviin un més (entre setmana) a viure a un poble de la costa catalana conegut sobradament per la seva massificació turística da baixíssima qualitat. Però clar! El dia 17 de Septembre m’en vaig cap a València, concretament al putu poble de Cheste, on Sa Majestat Madonna realitzarà el, de moment, únic macro-espectacle al nostre estat (com ara vingui a Barcelona us juro que la mato!!, tot i que sí, vale, em fa ilu veure les terres valencianes!).

I Octubre? Doncs el dia 2 comença, un any més, la cita amb el glamour cinèfil: el Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. És evident que jo no hi puc faltar ja que, de nou, l’apartament dels meus pares es convertirà en una comuna hippie plena de sacs de dormir i, un any més, ens haurem de decidir entre les desenes de films que es projecten, si es millor anar a veure el debut de la filla de David Lynch, l’homenatge a Kubrick o la adaptació de Miquel Houquelbeq de la seva mítica novela “La possibilitat d’una ïlla“. El programa ja s’ha publicat, consulteu-lo AQUÍ.

I clar, com molt bé haureu pogut deduïr, les possibilitats que durant aquests dies jo em pugui conectar a internet i, per tant, actualitzar aquest blog, son més aviat escasses. De veritat que intentaré, per poc que pugui, anar publicant de forma imprevissible i quasi aleatòria!! Us demano tan sols que no m’oblideu i que us aneu passant de tant en quan per aquesta humil web, encara que sigui per comprovar si he conseguit sobreviure a la  meva voràgine estiuenca.

PD: La gent em pregunta que perqué no m’independitzo i jo els somric maliciosament… la meva veritable llibertat es basa en tenir un compte corrent que em permeti anar a un congrés a León avui, a un festival a Madrid demà o a adorar a la meva deesa del Pop demà passat, encara que sigui al indret més rebuscat de la nostre geografia. Una vivenda pròpia? Pa’ que? Si jo a casa quan menys hi sigui millor!