8 Reflexions d’urgència sobre el NO de la CUP

NOTA: Aquest text es va escriure abans del pacte de Govern amb el que la CUP es va llençar als braços de Convergencia

1 -> He estat (i serè) el primer en criticar a la CUP quan toqui. Però ara no és el moment. Davant el Tsunami i la fúria masclista, etnicista i racista que ha sorgit a les xarxes socials provinent de les entranyes guturals de l’ultranacionalisme català més repugnant, unitat i solidaritat absoluta per part de tots els demòcrates. I sé que ells probablement no ho farien per nosaltres i alguns potser fins i tot hi col·laborarien. M’és igual! L’odi que estem veient a les xarxes supera tots els límits permissibles. Prou!

2-> Es cert. Em vaig equivocar. Em vaig deixar dur pels meus prejudicis creient que tota la CUP era tan dòcil i mesella com David Fernàndez. I no. Segueixo dient que només encerto auguris quan ho faig amb el Tarot i no amb la raó. Quina creu per a un materialista! Però bé es cert que ha anat d’un sol vot; de fet moltíssima gent va creure que el pacte amb Mas seria bufar i fer ampolles durant la campanya del 27S. Ni de lluny he estat l’únic.

3-> Un cop més ha quedat perfectament demostrat que el Procés no és més que un moviment social reaccionari, una estratègia de l’oligarquia catalana per mantenir Mas al poder a costa d’agitar el populisme identitari entre les classe mitges espantades per la crisi. En el moment que ANC i AMI s’han agenollat davant Mas, han demostrat que mai han tingut ni el menor interès real en la independència sinó en acabar amb tota la oposició democràtica a Convergència.

4-> La CUP ha acosneguit resistir la temptació de deixar-se seduir per la oligarquia corrupte perquè, a diferència d’ERC, no te cap interès en el poder polític; és més: li te por. Mas no els ha pogut subornar amb quatre poltronetes ja que la CUP no vol governar, vol mantindre la seva immaculada puresa ideològica i superioritat moral enfront a la resta de la humanitat. Té tant terror a trencar un plat que no s’atreveix a fregar-ne cap. Amb aquestes premisses arribar a cap pacte de Govern amb ells es un veritable suplici. Us ho asseguro jo, que vaig malgastar 7 mesos tractant de fer una confluència amb ells a les passades municipals de l’Hospitalet. La pèrdua de temps més inútil de la meva vida. Mai m’hauria imaginat que, al cap d’un any, estaria celebrant amb xerinola la seva intransigència!

5-> Seria un error pensar que el Procés ha acabat. Tot i la orgàsmica estocada que li ha donat la CUP, aquest segueix reptant moribund, amb la ràbia d’una bestiola malferida. Ara han passat de la fase del pensament màgic a l’odi hiperventilat i poden ser perillosos. Es segueixen auto-enganyant, buscant traïdors i caps de turc a qui culpar de que les seves fantasioses profecies mil·lenaristes mai es diguin a terme. Fins que no hi hagi un Referèndum legal i acordat amb Espanya, on els poguem derrotar de forma neta i contundent, no despenjaran les estelades deixant-nos fer política racional en pau.

6-> La CUP acabarà rebentant. I es sa, bo i democràtic que això passi. La CUP era una UTP (Unió Temporal de Partits) que no tenien res a veure entre ells (de fet eren antitètics), però que havien trobat alguns punts en comú per anar junts a les eleccions. A les municipals de L’Hospitalet la seva llista era una tuti fruti d’allò més variat on hi podíem trobar des de nacionalistes addictes a les marxes de torxes i els concerts de Núria Feliu, fins a activistes del 15M castellanoparlants que no han vist una estelada a la seva vida i no coneixen ni un mot dels Segadors. De moment ja ha marxat Antonio Baños, imitant així a Raül Romeva, pel fet de veure’s obligat a complir una promesa electoral. Quan trigarà a tindre un càrrec mediàtic o polític? Hores? Dies? Espero que la resta de talps processites dins de la CUP vagin desfilant. I llavors parlarem, si cal, de ponts i aliances.

7-> En quant a Anna Gabriel la gesta d’aquesta heroïna mereix figurar entre els grans mites catalans, junt a Sant Jordi, matant aquest malèfic drac que ha estat Artur Mas, el polític que més he odiat en tota la meva vida junt a Aznar i Bush. Es la nostre Joana d’Arc, sacrificada pel país en la foguera de la intolerància. No la votaré, seguim estant ideològicament molt lluny, però s’ha guanyat el meu respecte etern i un lloc en el meu cor. Sense ella la CUP seria el dòcil i mimós aliat de Procés que va ser l’anterior legislatura.

8-> De que aniran les eleccions al Març? A mi em fan una mandra infinita, porto un esgotament mental de campanyes que no us podeu imaginar. Amb quin discurs il·lusori ens vindrà ara la dreta nacionalista? Que es una segona volta de “El Vot de la teva Vida“? Que hem de re-desconnectar de la desconnexió? Serà un referèndum sobre Artur Mas? Serà capaç l’esquerra no nacionalista de repetir l’heroica gesta del 20D?

… i 9 (de propina)-> La forma assembleària de prendre decisions de la CUP es absolutament vàlida i respectable. Tant com qualsevol altre: vots en urnes, vot telemàtic o debats locals i posteriorment elevats a un Consell Nacional. No han inventat res que no fem la resta de partits des de fa llargues dècades. Un dels problemes de l’adanisme es que constantment descobreix el Mediterrani, que hi farem!

Una tarda amb Alfons López Tena

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra“) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

– El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum…

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

– Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

– Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

– Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

– Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

Quant hauria de cobrar un Polític?

Perquè aquest debat ara?

Mai abans aquest tema havia tingut la menor importància dins el debat públic, fins ara. Però davant les retallades draconianes que apliquen, o han aplicat, PP, PSOE i CIU, la opinió majoritària creu que el primer a rebaixar son els seus privilegis no els de la resta.

A això hi hem de sumar l’auge del populsime antipolític, una ideologia sorgida a les fundacions d’extrema dreta del Partit Republicà als anys 80’s, i que pregona acabar amb les ideologies i la lluita de classes i substituir-les per un individualisme absolut. La manca de consciència de classe i el declivi del socialisme científic ha impedit fer una lectura correcte de l’origen de les desigualtats socials, situant el problema en la democràcia i no en la relació capital-treball.

Que representa el sou d’un polític dins dels Pressupostos Públics?

– Mariano Rajoy,  78.185 e/any, 0,00002% de 382.000.000.000 euros de tot el pressupost estatal de 2013.

– Artur Mas 144.030 e/any, 0,00038% dels 37.024.000.000 pressupost de la Generalitat per 2012.

– Xavier Trias 143.000 e/any, 0,006% dels 2.328.000.000 del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per 2013.

Es a dir, es tracta d’un tema ètic sense cap mena de repercussió pressupostaria mínimament rellevant. La xocolata del lloro, una minúcia ínfima sense la menor importància objectiva a nivell macroeconòmic. Podríem eliminar el 100% del sou de tots els polítics i l’austeritat o la crisi del deute seguirien exactament igual, ja que no tenen res de res a veure amb aquest debat.

Realment beneficia en res al contribuent que un polític s’abaixi el sou?

Cap diputat pot decidir de forma individual baixar-se el sou, ja que aquest va marcat per llei segons el seu carreg. El que fan es decidir quina part de la quantitat que reben va a parar directament a la seva butxaca i quina donen al partit o a altres causes, com porten fent totes les formacions des de fa dècades. Per exemple:

– David Fernandez (CUP) cobra cada més una nòmina de 5.802,68 euros, però ell ha decidit lliurement donar 4.402 euros al seu partit (el 76,1%) i quedar-se tan sols 1.400.

– Pablo Iglesias (Podemos) ingressa cada més 8.020 euros (sense comptar els 4.300 euros en despeses d’oficina), dels quals es queda 1.930 euros i en dóna 6.090 (el 75,9%) a diverses causes, com per exemple a finançar la seva pròpia empresa audiovisual, La Tuerka.

Al contribuent li es igual que els diners vagin al diputat, al partit, a una ONG o que se’l gastin en droga i putes. La qüestió es que li costa exactament el mateix mantindre un diputat de CUP, PP, Podemos o CIU. Però això no impedeix la temptació populista de fer postureig amb el tema, presumint de qui cobra menys. A Guanyem L’Hospitalet una persona va arribar a proposar un mètode per fer primaries basat en una subhasta personal, on cada candidat deia quant volia cobrar i la llista s’ordenava de menys a més. El neoliberalisme salvatge en estat pur. Us imagineu per un moment que això ho fes un empresari amb el sou dels obrers?

Quin salari ha de cobrar un gestor públic?

En els albors de la democràcia contemporània, els polítics no cobraven i per això tan sols s’hi podien dedicar els burgesos i nobles que podien viure de rentes; la política remunerada es una victòria de la classe obrera. Un polític es un gestor d’una empresa pública amb un alt grau de responsabilitat. Per fer-nos una idea comparem amb altres sous amb responsabilitat dins l’administració:

– Director d’institut molt gran: 3.371 e./mes
– Inspector del cos de bombers: 3.450 e./mes
– Director gerent d’un hospital públic tipu A: 4.737 e/mes
– Comissari Tipu C Mossos d’Esquadra: 5.562 e/mes
– Catedràtic de departament universitari amb antiguitat: 5.714 e/mes

I quan es cobra dirigint una empresa privada? Segons les estadístiques publicades per la web de feina Laboris, avui dia a Espanya, les mitjanes son les següents:

– Director d’una empresa petita (<30M de facturació): 5.583 e/mes
– Director d’una empresa mitjana (>30M i <500M ): 9.000 e/mes
– Director d’una empresa gran (>500M): 14.250 e/mes

Doncs bé, després de moltes assemblees i reunions, l’espai de confluència municipal Guanyem, va proposar que l’Alcalde d’una ciutat com Barcelona, on hi viuen 1.621.000 persones i gestiona un pressupost de més de 2.000.000.000 euros, ha de cobrar una xifra tan extremadament austera i moderada de 2.200 e/mes, 130 euros menys del que cobra un professor de secundària sense antiguitat. La CUP de Barcelona, que proposava la insultant i demagògica xifra de 1.400 e/mes, va trencar les negociacions i un dels seus hooligans més exaltats va dir això a les xarxes socials:

Qualsevol gestor públic o privat amb una responsabilitat mínimament destacada en direcció d’empreses que vulgui saltar a la política, es veu forçat a renunciar a la seva carrera professional i a gran part del seu sou. Ens trobem davant d’una meritocràcia inversa que desincentiva i fagocita l’experiència. Això es bo pels ciutadans? Per altre banda, uns sous tan baixos en persones que gestionen pressupostos tan elevats, afavoreix l’aparició de corrupteles i comportaments delictius. Entenc, però, que en una situació tan extrema i excepcional com l’actual es necessari un ajust dur en les retribucions polítiques però sense caure mai en la burda apologia de la precarietat salarial, com han fet alguns.

El finançament dels partits: el veritable debat de fons

En realitat aquest debat es tan sols la punteta del iceberg d’un tema molt més complexe i espinós que absolutament ningú s’atreveix a tocar: com es financen els partits polítics. Com ja hem vist, fins i tot els partits més radicals i alternatius necessiten desesperadament el finançament que reben indirectament a través dels seus càrrecs públics per poder pagar campanyes i locals. De fet, la immensa majoria d’escàndols de corrupció recents tenen el seu origen en el finançament dels partits, com el cas de les dietes a la Federació de Municipis o la Trama Gürtel. Partint de l’evidència que es impossible tenir un sistema democràtic sense partits i que deixar-los en mans del finançament privat, degeneraria en un sistema de lobbismes (com als EUA), serem capaços d’augmentar dràsticament les aportacions públiques als partits, per tal de separar-ho clarament dels sous i dietes personals?

Una Valoració Crítica del Concert per la Llibertat

Davant el dilema de convèncer als dubtosos o cohesionar als convençuts les diverses entitats sobiranistes catalanes han escollit clarament la darrera opció. El seu subjectivisme, triomfalista i endogàmic,  els ha dut a creure que tenen a tot el poble al darrere i que no val la pena malgastar esforços en atreure o seduir federalistes, internacionalistes, apàtrides o indiferents en la qüestió nacional, doncs simplement creuen que no existeixen.

El “Concert per la Llibertat“, celebrat al Camp Nou, va atreure a 90.000 persones, poc més que les dues celebracions del Orgull LGTB (La Manifestació i el Pride), però la seva presència als mitjans ha estat totalment desigual. Mentre el Concert era retransmès en directe per TV3 i sortia ahir en la portada de tots els diaris, els esdeveniments per l’alliberament sexual amb prou feines eren una noticia d’un parell de minuts i ni tan sols tenien esment algún a El Periòdico.

Mentre jo gaudia de la transgressió i la modernitat queer, al so de Dj’s techno-pop, els meus pares assistien entusiasmats al Concert, doncs per un moment podien reviure tots els mites musicals de quan festejaven: un túnel del temps ple de Lluís Llach, Electrica Dharma, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet o Núria Feliu, velles glòries supervivents d’una anacrònica i obsoleta “nova cançó“.

En mig de tanta resta arqueològica, el destacat membre de la SGAE Ramoncín (esbroncat per parlar en catsellà), així com grups del mal anomenat “rock català” dels anys 80’s (en realitat pop naïf i comercial): Pep Sala, Sopa de Cabra o Gossos.  I finalment alguna aïllada espurna alternativa com Fermín Muguruza, Titot, Lidia Pujol o Cesk Freixas el mateix que es preguntava a que es destinaran els beneficis de l’esdeveniment (tenint en compte el reguitzell de casos de corrupció i malversament de l’ANC, es una qüestió força inquietant) .

Poc més. Ni rastre de Mishima, Manel o de tants altres grups independents i emergents actuals. Ni una mísera engruna de modernitat. Una exhibició de nostàlgia i folklore que deixa a “Murcia que Hemosa Eres” a l’alçada del Sonar o el Primavera Sound.

Tot amenitzat en exaltacions patriòtiques, himnes nacionals corejats a l’uníson, mosaics d’estil nord-coreà…  Sentiments, emotivitat i romanticisme en estat pur, evitant cap mena de racionalisme ni contacte amb la realitat social. Vaja tots els perjudicis, tòpics i estereotips que precisament a mi em generen rebuig del sobiranisme, elevats a l’enèsima potència. L’individu anul·lat en la massa nacional, com en un partit de futbol.

Mentre estant a les grades podíem contemplar perplexes com el portaveu del Govern, Quico Homs, el mateix que setmana rere setmana anuncia draconianes retallades, saltava emocionat al ritme de Elèctrica Dharma.

I en aquesta curiosa imatge el corrupte imputat per la trama de les ITV, Oriol Pujol, fent broma amb el diputat de la CUP David Fernandez. Si es que ja ho deia Madonna en el seu celebèrrim single: “Music mix the bourgeoisie and the rebel“. El nacionalisme ha aconseguit que explotats i els explotadors oblidin per un moment les seves diferencies i facin xerinola junts. Entranyable.

Estic completament a favor del Dret a Decidir i que es faci una Consulta i com més aviat millor. No per que cregui que vivim en un poble ocupat, ni que estiguem sent víctimes de cap espoli fiscal, ni per cap idea etnicista o res per l’estil. Simplement desitjo que el meu País, Catalunya, torni a ser l’indret de glamour, pluralitat i debat crític que existia abans del darrer 11S, desperti d’aquest segrest intel·lectual que n’ha fet l’Antic Règim i acabi d’una vegada aquest malson antimodern i pre-il·lustrat.