Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

– Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

– Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

– Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934– DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936– UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937– DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997– DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?