Metamorfosi

Jonathan va deixar anar un sonor i agut crit quan, horroritzat, va contemplar davant el ronyós mirall de la seva habitació com s’havia transformat, de la nit al dia, en una quarentona progre acabada de divorciar; amb el seu típic cabell curt tenyit de vermell i la roba minúscula i arrapada que escanyava cruelment els seus mitxelíns amb uns llampants colors que semblaven dir a crits “estic buscant pollón follón”.

Hi havia d’haver alguna explicació racional per aquell fenomen, tan desconcertant a primera vista. Potser si hagués prestat un xic més d’atenció a les classes d’ESO, en comptes d’anar-hi completament fumat o passant l’estona masturbant-se a les darreres files, ara entendria perfectament que aquella sobtada metamorfosi no era més que un dels típics efectes secundaris del còctel de pastilles de dubtosa procedència que havia ingerit la passada nit.

I encara havia tingut sort! La transformació hauria pogut donar com a resultat un ésser veritablement monstruós … com per exemple… la nova cantant de Presuntos Implicados!!.

Li esperava un futur d’allò més encoratjador: ja no hauria de continuar treballant de traficant d’heroïna en col·legis de primària, a partir d’ara obtindria ingressos de la pensió del seu ex, amb qui es barallaria constantment per la custodia d’una filla pija, que segurament s’hauria tornat anorèxica per cridar l’atenció dels seus progenitors.

I que dir dels seus nous hobbies! El tunning havia caigut sobtadament en l’oblit i ara sentia una inesperada motivació per organitzar trobades tupper-sex amb altres quarentones progres. S’apuntaria a un gimnàs per fer tai-chi o, per què no, a sortir de marxa, mig borracha, a qualsevol revetlla de poble amb orquestra d’organillo per tal de tirar-se el primer llenyataire despistat que trobés per davant.

Pum!!!!

Però de sobte, un tret sec i sonor va posar fi a les seves fantasies de feliç divorciada. La seva novia, una perillosa garrula violenta molt temuda al barri, havia acabat la seva dura jornada de caixera al prostíbul i, sense pensar-ho dos cops, havia volat el cap d’aquella estranya desconeguda que es mirava amb cara de viciosa al seu mirall, ara esquitxat dolçament per vísceres i sang.

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

Tens un missatge no llegit…

La Irene va obrir l’ordinador per primer cop en dues setmanes, el mateix temps que portava de baixa per depressió, ficada dins un llit, plorant i dormint, sense més companyia que les caixes d’orfidal i diacepan que s’amuntegaven sobre l’escriptori.

 Amb tota la desgana del mon va mirar els mails que tenia pendents a la seva conta de correu electrònic, tot i que es temia que fossin xorrades infumables, bajanades inútils i propaganda que en cap moment havia demanat. Sabia que dificilment n’hi hauria cap  d’un amic preguntant pel seu estat de salut, o d’un company de la feina o familiar preocupat.

Però de que s’extanyava?  Durant aquell any en que havia sortit amb l’Alex s’havia distanciat totalment del seu cercle d’amistats fins al punt que els qui un dia foren inseparables havien passat a ser simples coneguts o saludats, testimonis d’un llunyà i oblidat passat en el que ella havia estat la més  popular de la facultat.

No va ser fins el dia en que l’Alex la va deixar que  es va adonar de fins a quin punt s’havia tornat absolutament adicte a la seva parella, una droga que ara li era impossible d’aconseguir i que li estava causant un mono d’imprevisibles conseqüències.

El mateix dia en que va llegir aquella maleïda noteta mal garabatejada a llapis, agafada amb un iman sobre la porta de la nevera… això era forma de trencar una relació? Sense cap mena d’explicació racional? Segur que s’havia enrollat amb una d’aquelles meuques jovenetes de la seva feina i no havia tigut el valor de confesar-li, ni d’agafar-li el telèfon un sol cop. L’odiava tant…

“Té 1 missatge no llegit“

Com? No entenia Res! La Irene es va tornar boja mirant la seva conta de correu. Aparentment ja havia obert i esborrat els 34 mails carregats d’absurd SPAM i no trobava quin era el misteriós missatget que li quedava per llegir. 

Així que va començar a tirar enrere i enrere, rebuscant entre els arxius de feia setmanes, mesos i fins i tot anys: això ja era una questió d’orgull! Fins que al final va localitzar aquell maleït correu, que els atzarosos designis del destí s’havien encaregat de mantenir ocult fins aquell moment. 

Hola Irene!

Soc l’Alba, la germana del Alex. Demà marxo a Australia a fer un màster i dubto que ens tornem a veure en molt temps. Tan sols dir-te que admiro el teu valor i coratge d’iniciar una relació amb el meu germà, sabent que els metges amb prou feina li han donat una esperança de vida d’un any. De ben segur que no hi ha millor forma disfrutar aquest efímer perìode que al costat de qui estimes.

Alba