El Dret a tenir Mal Gust i a la Vulgaritat.

Pot un Govern prohibir ser hortera, tenir mal gust o simplement la vulgaritat en si? Es pot aconseguir el glamour a cop de decret o sota pena de multa?

Sembla que en plena era de la globalització digital i hipermoderna això sigui una mesura tan absurda com posar portes al camp, però ahir el President de l’Institut Cubà de la Música, Orlando Vistel, va anunciar en una entrevista al diari oficial del règim, Gramma,  mesures jurídiques en contra del Reggeton, ja que aquest ritme tan grotesc es, segons el seu punt de vista,  banal, vulgar, mediocre, masclista i els seus ritmes son massa facilons respecte a la riquesa cultural caribenya.

No seré jo qui negui com de vomitiu, patriarcal i repugnant pot ser aquest infame estil, que tantes passions aixeca en els suburbis de la meva ciutat; però qui és un funcionari del Govern per vetar-me escoltar-ho? De fet, imagino que pel simple morbo de la prohibició els adolescents cubans, així com tota la dissidència, es passaran els propers mesos fent “perreos” com si no hi hagués un demà.

Més enllà de la legitimitat que pugui tindre per anar donant lliçons d’estilisme un Govern que va permetre ens anacrònics xandalls descolorits de Fidel Castro o de l’inquietant concepte de la llibertat individual que té certa esquerra paleolítica a qui el 15M o la democràcia real els deu sonar a futurisme visionari, quin sentit té imposar el glamour des de l’administració?

Es a dir: com podríem distingir a les persones que realment som glamuroses de les que simplement obeeixen una norma institucional? Com podríem saber si algú escolta Morrissey i no King Àfrica perqué el seu esperit el porta a explorar els racons de la cultura musical i no simplement perqué té por a que l’enviïn a un gulag?

I  si el que volem realment és viure en un país sense mal gust, amb una uniformitat de maricultes absoluta, no seria més eficient i eficaç que les prohibicions invertir en una cultura humanística sòlida i accessible per tal que les persones eduquessin el seu paladar i lliurement refusessin el reggeton en vers les òperes de Wagner? Vaja, dic jo…

Però encara diré més: qui no té un racó vulgar o una debilitat ordinària? Qui no ha ballat petardeo caspós de Camela en amunt en una nit boja? Qui no s’ha empassat capítols de els sèries adolescents més hortèrrimes? Qui no ha fet zàping a un programa del cor després d’estudiar durant hores filosofia existencialista? No tenim dret a un xic de desconnexió i superficialitat o estem obligats a ser absolutament profunds i transcendents tot el temps?

Recomanacions literàries per Sant Jordi 2012

Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.

Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!

“El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq

El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.

“La veu i la fúria” – Stieg Larsson

L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).

“Anatomía de un instante” – Javier Cercas

Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.

“Una novela francesa” – Frederic Beigbeder

En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.

“Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.

El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.

“Cuba Libre” -Yoani Sanchez

Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.

Hugo Chavez Superstar

Hugo Chavez és un home del Renaixement: no només ha impulsat la principal Renaixença política, econòmica i social sud-americana des de que els colonitzadors europeus hi varen posar els peus, sinó que, a més, canta, té un programa de televisió i, finalment, Oliver Stone l’ha convertit en una superstar del cinema, presentant en persona al Festival de Venècia un film sobre la Revolució Bolivariana, que ell protagonitza i que du per títol “South of the Border”.

El passat cap de setmana ja varem poder contemplar com les hordes dels llefiscosos deixebles del neoliberalisme es manifestaven arreu del planeta en contra de la Revolució Socialista a Venezuela que lluita cada dia contra la pobresa, la explotació dels recursos naturals per part de multinacionals, les desigualtats, la carencia de serveis bàsics o el latifundisme. Els manifestatnts estaven liderats, com no!, pel President golpista d’Hondures Micheletti.

Segurament enyoren els temps en que llatinoamèrica era el pati del darrere dels Estats Units, on el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional escanyaven els economies públiques amb el deute extern, les multinacionals xuclaven els recursos naturals d’aquests països sense pagar un cèntim a canvi, la misèria s’estenia com una marea en incontrolats camps de faveles i Henry Kissinguer posava a Pinochet al Palau de la Moneda.

Doncs no! Aquests foscos temps son part del passat i avui, els poble ha entès que les marees d’indígenes i antics esclaus, oblidats des de feia segles, son el motor de la història i no estan disposats a que ningú agafi el timó per ells. Si a finals dels 90’s Cuba es veia aïllada en un mar de capitalisme, és ara Colòmbia la que es veu tan acorralada per el nou despertar de l’esquerra marxista que ha demanat a la mama Hilary que els hi posi, ni més ni menys, que set bases militars, no fos cas que Uribe es llevi un bon matí amb un martell i una falç travessant-li el crani.

I tot això gràcies a Chavez, aquest geni invencible de la democràcia popular que ha superat un cop d’estat de la patronal petrolera, ha guanyat totes les eleccions per golejada (i amb observadors internacionals que en garanteixen la seva transparència) i ha fet front a la campanya manipuladora més bèstia que es recorda per part la premsa internacional, que veu impotent com els seves inversions capitalistes en aquest continent trontollen.

Si borden tan fort, no en tingueu cap dubte, es que Hugo ha donat al clau, ell es la darrera esperança mundial de que encara hi ha alternatives a aquest capitalisme! I per saber que passa realment a Veneçuela, millor anar a veure el film de Stone!

UH AH! CHAVEZ NO SE VA!

Blogs gais de dretes: si, existèixen.

 

En un país en el que la dreta es troba representada per els elements més reaccionaris i ultres de les profunditats cavenàries, pot semblar extrany i estúpid que hi hagin persones obertament homosexuals que es posin al costat polític que ha destinat totes le seves energies a negar els nostres drets i ens ha tractat com a malalts mentals, però heu de saber que si alguna cosa ens agrada als gais és donar la nota i cridar l’atenciò.

I no estic parlant de sectors discrepants amb la línea oficial del PP, propers al sector moderat de Gallardón, no!! Les bitàcores que us presenaré a continuació son properes a la ala radical COPE- Mundo-E$peranza Aguirre. A vegades m’he arribat a plantejar si realment no pot ser tot un muntatge i en realitat son heteros camuflats o és el mateix Partit Popular fent una campanya d’imatge…    

· Fan fatal: Aquest blogger ha creat una cadena de sil·logismes a partir del fet que Alaska és amiga del talibán radiofònic ultra Federico Jimenez Losantos i col·labora en el seu programa fent una secció del cor, ergo-> es de dretes, ergo-> tota la “movida madrilenya” va ser un moviment neoliberal i els gais que segueixen les consignes de PSOE/IU en realitat estan alienats per els col·lectius GLTB que viuen de dels subvencions del Govern.
Pero a veure Reina… Alaska pot tindre les amistats que vulgui, però bé que es manifesta el dia del Orgull al costat dels teus teves odiades asociacions i dels partits d’esquerres, que han estat qui ha aconseguit que ens donin els nostres drets, mentre el teu estimadissim Federico deia aquella mítica frase de “este Gobierno solo habla con catalanes, maricones y terroristas, a ver cuando lo hace con gente normal“. I la movida, estimada, estava promoguda per Tierno Galvan alcalde socialista de la capital.

· Aquiles en Madrid: Un blog d’un gai ultraespanyolista que ridiculitza als homosexuals d’esquerres (“mariprogres” i “maris de Chueca“, ens anomena) i diu que ens hem venut a un president pro-etarra únicament a canvi del matrimoni, que ha estat com un xantatge emocional per segrestar la nostre conciència i comprar el nostre vot.  Segons ell fer lleis contra la homofòbia és atacar la llibertat d’expressió i els temaris a favor de la igualtat de drets a “Educació per la Ciutadania“, és manipulació pro-comunista.
En fi, hi ha d’haver de tot en aquest món, però realment sento pena i llástima veient com algú malgasta el seu temps i talent llençant-se pedres sobre la seva teulada amb tanta dedicació. Segurament Aquiles seria molt feliç al franquisme amb les Lleis d’escandol públic i de “vagos y maleantes” emprades per ficar a la presó a qui es saltés la moral cristianofeixista.

· El camino de la felicidad: Aquest blogger defensa que no s’haurien de destinar tants recursos a les campanyes contra el VIH dins la comunitat GLTB per tal que s’ens deixi d’equiparar amb malalts; creu que hauriem de trencar amb la  imatge de promiscus i donar un gir cap a la monogamia, alhora que condemna la persecució dels gais  Cuba, que utlitza com a paradigma per ficar al mateix sac a stalinistes, IU, PSOE i a tot aquell que no pensi com ell.
S’em posa la pell de gallina quan escolto arguments contra les campanyes de preveció sexual; els arguments pro-monogàmia em semblen respectables però és una opció personal igualment respectable que la promiscuïtat i finalment dubto que hi hagi ningú als partits d’esquerres que vulguin implantar res semblant al castrisme al nostre estat.

A veure, per una part m’en alegro que dins del PP hi hagin secotrs obertament gais, tan de bo algun dia aquest partit ens deixi de tractar com una lacra i no representi una violenta amenaça a la nostre dignitat, però es evident que avui no és així, ni molt menys.
No crec que calgi recordar les cosntants declaracions homofòbiques els liders populars (qué donaria tema per 20 posts) per evidenciar com d’errats estan aquests miserables traidors i quintacolumnistes. I jo com a gai no puc deixar de demanar el suport per els partits que han fet bandera de la nostre causa i recordar-vos que els drets es defenen amb el vot.

PD: Tinc un troll!! Siii! Llegiu els comentaris i ho veureu!