La Construcció Social de l’Enemic (I): de Roma a l’Inquisició

“Disposar d’un enemic és important, no tan sols per definir la nostra identitat, sinó també per dotar-nos d’un obstacle davant del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, al enfrontar-nos a ell, el nostre propi valor”

UMBERTO ECO

Des de l’Origen de l’Estat, institució política que regula la societat en una divisió de classes des de fa  uns 4.000 anys, totes les civilitzacions han buscat la seva legitimació social en funció a l’existència d’un enemic comú extern, envers el qual canalitzar l’odi i la frustració social, evitant així que la població es revolti envers les elits locals que exerceixen l’explotació de les seves plusvàlues.

Així doncs, com més forta sigui la crisi social i major l’explotació a la qual es sotmet la societat, més intensament sorgirà la creació, dins l’imaginari col·lectiu, d’un enemic exterior a qui convertir en ase de cops, desviant així l’atenció del problema.  És el que anomenarem la “Construcció Social de l’Enemic” i, com veurem a continuació, és una constant de totes les societats de caràcter estatal, en totes les cronologies i llocs.

Aquesta construcció sempre es basa en tòpics, rumors, llegendes negres inventades, conspiracions ocultes i difamacions gratuïtes, així com un assetjament públic dirigit, de forma més o menys directe per la classe dirigent política i econòmica. Normalment també es segueix el principi platònic de “kalokaghatia” segons el qual la bellesa és una manifestació de la bondat i, per tant, a l’enemic sempre se’l presenta com esser monstruós i absolutament lleig.

IMPERI ROMÀ

Els romans, durant l’Alt Imperi, construeixen aquest enemic envers els seguidors de Jesucrist: La Religió Cristiana és declarada estranya i il.lícita (decret senatorial de l’any 35), exitialis, perniciosa (Tàcit), prava et inmódica, malvada i desenfrenada (Plini), nova et malèfica, nova i malèfica (Suetoni), tenebrosa et lucífugs, tenebrosa i enemiga de la llum (del Octavi ​​de Minuci) i detestábilis, detestable (Tàcit), per això va ser exclosa de la legalitat i perseguida, considerada l’enemic més perillós del poder de Roma, que basava la legitimitat de la seva explotació econòmica i política en l’antiga religió nacional i en el culte del emperador, instrument i símbol de la força i de la unitat de l’imperi. Des del segle I al III es procedeix a perseguir als cristians de forma generalitzada, i cruel llençant-los públicament als lleons al circ.

Un lider i escriptor cristià del segle II-III anomenat Tertulià narra quin son els delictes dels quals s’acusa als seguidors de Crist, per part de les autoritats romanes:

“Que en la nocturna congregació sacrifiquem i ens mengem un nen. Que en la sang del nen degollat ​​mullem el pa i xopat en la sang mengem un tros cadascun. Que uns gossos que estan lligats als candelers els derroquen forcejant per aconseguir el pa que els llancem banyat en sang del nen. Que en les tenebres que ocasiona el forcejament dels gossos, alcavots de la malaptesa, ens barregem impia amb les germanes o les mares. D’aquests delictes ens pregona reus la veu clamorosa popular, i encara que ha temps que la fama els imputa, fins avui no ha tractat el Senat de esbrinar “

EDAT MITJANA i MODERNA

Un cop el cristianisme arriba al poder passa d’enemic perseguit a poder públic perseguidor. El feudalisme medieval generarà una construcció social de l’enemic envers aquells a qui consideraven reductes de l’anterior  règim de paganisme i llibertat sexual  (heretges, bruixes i homosexuals), així com de la resta de religions monoteistes (jueus i musulmans).

Com ja he parlat de la persecució i dimonització de la Homosexualitat a l’Espanya medieval i moderna en un altre post, aquest cop em centraré en jueus i bruixes.

Els jueus, tot i que se’ls permet practicar la seva religió (fins que son expulsats de la península el 1492) son confinats a viure en barris separats (Papa Eugeni IV, s.XIV), amb vestits distintius (Concili de Letran , s.XIII) i pagant impostos especials. Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna pateixen diversos atacs i matances per part de la població que els acusa d’enverinar l’aigua dels pous, segrestar nadons per beure’s la seva sang i crucificar-los com van fer amb Jesucrist  així com una infinitat de ficticis crims abjectes.

El millor exemple d’això és el text De operatione daemonium de Michaelle Psello, del segle XI on descriu així els rituals hebreus:

“Per la nit (…) apaguen les llums perquè no volen testimonis de les impudícies que succeiran, desfogant el seu propi vici en qui sigui, germana o filla. De fet, estan convençuts que fan quelcom grat pel diable si violen les lleis divines que prohibeixen l’incest. (…) Passats nou mesos arrenquen els miserables fills de les seves mares, marquen amb un ganivet afilat els seus  tendres membres, recullen en una copa la sang que n’ha brollat, cremen als nadons mentre encara respiren i els llencen a la foguera. Posteriorment barregen en una copa la sang i la cendra, obtenint una horrible poció amb la que contaminen el menjar i la beguda (…). Aquesta és la seva comunió.”

En quant a la Bruixeria aquesta és entesa com el conjunt de creences i rituals de caire pagà que sovint es relacionen amb dones rurals. A la Dinamarca medieval trobem ja al segle XI la costum de culpar a les bruixes de les catàstrofes naturals i, posteriorment, matar-les de forma salvatge. Tenim documentada la primera cremació d’una bruixa el 1275 a Tolouse en mig de la persecució contra l’heretgia càtara, acusada d’haver tingut relacions sexuals amb un dimoni.

El punt més àlgid de la construcció social d’aquest enemic el trobem al llibre Malleus maleficarum, un extens tractat escrit a finals del s.XV per dos monjos dominics alemanys, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els quals asseguraven tenir poders especials per combatre les bruixes, atorgats pel Papa Innocenci VIII. El llibre es pot llegir olnline AQUÍ però us en ofereixo un extracte suculent:

“Les accions de les bruixes són tals, que no poden dur a terme sense l’ajuda dels dimonis, com es mostra per la descripció d’elles a San Isidoro, Ètica, VIII. Les bruixes són anomenades així per l’enormitat dels seus encanteris màgics; doncs pertorben els elements i confonen la ment dels homes, i sense cap poció verinosa, sinó que només en virtut de encanteris, destrueixen ànimes, etc.”

Finalment fer esment a la Santa Inquisició, una institució creada per l’església  al s.XIII per tal de construir socialment un seguit d’enemics, ficticis o reals, a qui es combatia mitjançant la tortura com a mètode de confessió, d’aquesta forma qualsevol persona innocent acabava acceptant com a veritables tots els rumors i difamacions dels que se l’acusava.  És indubtable que la Inquisició va suposar el gènesis d’un veritable totalitarisme polític basat en un règim de terror , violència i repressió pública, mitjançant el qual la religió i, molt especialment la Corona d’Aragó i de Castella, van utilitzar-la per tal de crear els fonaments de l’estat a l’Espanya Moderna, basats en una identitat nacional cristianofeixista d’odi profund envers qualsevol element que pogués distorsionar aquest sentiment (jueus, musulmans, homosexuals…).

Arrels de la homofòbia a l’Espanya medieval i moderna

La homofòbia és un mètode per impulsar el creixement demogràfic que sorgeix dins la cultura jueva i es generalitza a tot Europa a partir del segle IV dC arran de la pujada al poder del cristianisme mitjançant l‘Edicte de Milà, posant fi a la tolerància i fins i tot institucionalització envers a les pràctiques homosexuals que es vivia en l’època clàssica i prehistòrica a Europa.

Durant la Hispània Visigoda ja apareixen les primeres normatives prohibint i castigant la homosexualitat passiva, peró degut a la invasió islàmica de la Península el verí de la homofòbia va trigar més en calar. Encara que sembli inversemblant, degut a la contaminació islamofòbica en la que vivim avui dia,  el domini d’Al-Andalus va suposar un període de respecte absolut envers les pràctiques homosexuals i diversos governants com Abderramán III, Al-Hakem II, Hisham II i Al-Mutamid van mantindre obertament relacions amb persones del seu mateix sexe.

No serà fins a la reconquesta cristiana i, sobretot, amb l’aparició de la Inquisició quan l’odi envers la homosexualitat anirà  arrelant dins la societat poc a poc esdevenint un principi hegemònic, que no serà qüestionat fins a finals del segle XX.

         Inquisidors torturant un homosexual, gravat del segle XVIII

A continuació faré un petit repas a com el cristianofeixisme medieval va engendrar la homofòbia:

– Al segle XII, el català Sant Ramon de Penyafort estableix la definició del terme “contra natura” com tot aquell acte carnal que no es faci entre un home i una dona, definint-ho com a pecat que ha de ser durament rebutjat. Arrel d’això s’estableix la pena de mort contra la sodomia, tot i que aquesta llei no es farà servir massivament fins al segle XV.

– Las “Siete Partidas“, un compendi legal aprovat a Castella sota el regnat d‘Alfons X (1252-1254), estableix que els desastres naturals son una evidència del disgust de Deu enfront les practiques homosexuals, prohibint aquestes sota càstig de castració.

– EL “Directorium Inquisitorium” (Avinyó, 1376), un influent manual redactat per Nicolau Eimeric, inquisidor general de Catalunya, estableix el procediment de persecució contra la sodomia basant-se en el passatge del Gènesi on s’explica el càstig diví envers Sodoma. Eimeric estableix que el Papa, com a representant de Deu sobre la terra ha de prendre el seu exemple i exterminar als homosexuals, no només de l’Europa cristiana, sinó en totes les civilitzacions.

– L’any 1494 es publica a València el “Diccionario de los inquisidores” on es planteja una estranya llegenda segons la qual tots els homosexuals varen morir el dia que Jesucrist va néixer. Aquest mite està basat en  presumptes cites de Sant Agustí i Sant Jeroni que mai han estat localitzades i, per tant, ens fan sospitar que es tracta de pura invenció. Cito textualment:

“La llum d’aquella nit va ser tan potent que va destruir a tots aquells que havien estat practicants d’aquell vici; aquest va ser el treball de Crist, portant a l’extirpació d’aquesta immundícia de la capa de la terra”

– El 1495 un viatger alemany, anomenat Hieronymmus Münzer, descriu en una crònica com en una localitat d’Almeria es tortura fins a la mort a sis persones sospitoses d’homosexualitat arrencat-lis els testicles i col·locant-los sobre el seu coll.

– Els Reis Catòlics estableixen a la Pragmàtica Sanció de 1497 un enduriment de la persecució envers la homosexualitat, equiparant-la a l’heretgia i establint la tortura com un mecanisme de persecució contra sodomites, inclús si aquests son nobles o clergues.

– L’any 1519, a València un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a diversos ciutadans i nobles sospitosos de sodomia, fet que es considera un dels desencadenants de la Revolta de les Germanies.

– L’any 1524 el Papa Clement VII atorga una “llicència de caça” en contra dels homosexuals als tribunals inquisitorials  dels territoris de la Corona d’Aragó, associant la sodomia a l’islam i als moriscos de ser els culpables de la seva expansió, així com de la decadència de la humanitat.

– Els Tribunals de la Santa Inquisició dels territoris de la Corona d’Aragó, els més cruels i obsessionats amb la  sodomia, varen condemnar a més de 1000 homosexuals a la foguera entre els segles XVI i XVII, un 12% del total de casos tractats.

“Agora” i el fanatisme cristià avui.

No tinc cap mena de dubte: si els manifestants cristianofeixistes que aquest cap de setmana han desfilat pels carrers de Madrid en contra del dret del avortament haguessin tingut davant la Biblioteca d’Alexandria l’haurien tornat a destruir, tal com ja varen fer al s.IVdC.

Ho heu endevinat! He anat a veure “Àgora” el darrer film d’Amenabar, una pel·lícula que ens fa de lupa sobre el més gran error de la Història Universal: l’adopció del cristianisme com a religió oficial del Imperi Romà.

Si els Emperadors Constantí i Licini no haguessin signat l’any 313 dC l’Edicte de Milà, deixant als lleons del circ fer la seva noble labor, ens hauríem estalviat mil anys de foscor i obscurantisme medieval, on la superstició i la metafísica varen suplir el menor rastre de ciència i progrés, inventant la homofòbia i agreujant el masclisme.

Tot l’esforç de la filosofia grecorromana per arribar a plantejar les bases per un proto-empirisme deductiu va ser engolit per el fanatisme i la infal·libilitat dels dogmes de fe, oblidant els progressos en química, astronomia, física, geometria o, perquè no, escultura: us heu parat mai a comparar la perfecció del cànon praxitel·lià amb les aberrants mesures d’una Verge romànica?

Aquells deu segles que separen Constantí del Renaixement, son els mateixos que porta d’endarreriment la societat occidental per tal de vèncer el pensament idealista i metafísic, la veritable àncora per al progrés social i científic.

La fúria i l’odi del fanatisme sempre han estat superiors als arguments de la raó i és per això que no podem baixar la guàrdia ni un instant, no fos cas que un dia d’aquests ens trobem les nostres biblioteques i museus en flames!

Es el suïcidi un acte de valentia?

Arran de la mort d’una de les components del grup de música petarda Nancys Rubias, que es va llençar daltabaix d’un pont, m’he plantejat obrir un debat moral sobre el suïcidi i si aquesta pràctica ha de seguir sent tipificada com a delicte al nostre codi penal (fins i tot està penalitzat no evitar que un altre ho faci) o bé hem de canviar la percepció sobre aquest fet i entendre-ho com un sublim acte d’extrema valentia.

Al Japó els samurais practicaven un ritual anomenat “seppuku” (Biel, corregeix-me si vaig errat), on voluntàriament acabaven amb la seva pròpia existència mitjançant l’eviscerament amb una daga, després de veure sake i llegir un poema de comiat anomenat zeppistu. Aquesta pràctica es considerava la més honrosa forma de morir i, tot i que va caure en desús per la seva prohibició legal l’any 1873, encara al 1990 un alt directiu d’una empresa ho va practicar davant l’anunci de la seva jubilació forçada.

El cristianisme considera el suïcidi un pecat horrible, equivalent al assassinat i en prohibeix l’entrada al cel a qui l’hagi practicat, ja que entén que aquesta persona ha renunciat a la salvació oferta per Deu. A la Bíblia trobem diversos exemples de suïcides, tots ells persones cruels i malvades com Saúl, Ahitofel o el mateix Judes.

En quant a altres religions, per a Budistes o Hindús, el suïcida es reencarnarà en una altre vida on sofrirà exactament els mateixos problemes que l’han dut a la seva tràgica mort (ja és mala sort, eh). Els jueus, tot i que no tenen cap prohibició expressa dins les normes del Talmud, les autoritats rabíniques postalmúdiques varen establir lleis penalitzant l’acte i considerant-lo un atemptat contra la creació de Deu a partir d’una cita del Gènesi “El Creador declara así que castigará a toda aquella persona que derrame su propia sangre” (Génesis 9:5).

Però i l’Islam? Son els terroristes suïcides uns pecadors o uns màrtirs divins? El Corà prohibeix explícitament posar fi a la pròpia vida i és un mite completament fals la promesa d’un paradís ple de verges disponibles als suïcides per la causa. Per tant podem concloure que els atemptats terroristes suïcides NO es fan en cap moment per ordre religiosa ni emparada sota aquesta, sinó exclusivament per finalitats polítiques.

Dintre de la psicologia es distingeixen diferents tipus de suïcidis segons si la persona tan sols vol cridar l’atenció, però no té cap intenció real de dur-lo a terme (amenaça suïcida), segons si té un mètode planificat o li és absolutament igual la forma o si és accidental o intencional. Les idees suïcides son molt freqüents en l’adolescència sense que comportin un perill real; es calcula que tan sols acaba amb la seva existència un de cada 300 adolescents que s’ho ha plantejat.

Bé i finalment exposaré el meu particular punt de vista: jo crec, òbviament que el suïcidi és la darrera opció que un pot prendre i que no hi ha cap problema tan greu com per emprendre aquest camí sense retorn i, amb l’excepció de malalties terminals, estem amb la obligació legal i moral d’impedir que un altre ho porti a terme. Dit això crec fermament també en el dret al propi cos i que si finalment algú opta per aquest tràgic camí, no es pot penalitzar al supervivent ni estigmatitzar o avergonyir-se de qui ha tingut aquest infinit valor.

I vosaltres, que n’opineu?

PD: La fotografia es titula “Barbie suicide nº12” i es obra del fotògraf italià Roberto Roseano

PPD: Us deixo amb la millor cançó que s’ha escrit mai sobre el tema, “Rock & roll suicide” de Bowie.

Diàlegs imaginaris entre un ateu i Jesucrist

 

– Hola benaventurat germà, saps qui soc?

– Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta… no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?

– Soc Jesucrist

– Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m’apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t’havies mort ja?

– Soc una aparicció! He vingut a convertir-te!

– A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m’han parlat de la teva fama alchòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!

– No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!

– Ahajaj! Espera que m’ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l’evolució es va produïr per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per forrar-vos a  costa de les quatre iaies que temen la mort inminent !

– Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!

– A veure! Nem per pams! En primer lloc, dificilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que fornem la bíblia es van escriure seleccionar quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre  i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment exitís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l’eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!

– Jo curarè la cegesa de la teva ànima!

– Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i… soc fan de Marilyn Manson!!

– Ets una ovella descarriada, però encara ets a temps d’entrar al ramat i trobar el camí!

– Si, clar, ara em vindràs amb el cuento que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito tèmer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que començen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísere caritat per netejar la meva conciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diaria per un món més just i millor. Un món que, obviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.

– Saps que? Tinc una crisi de fé!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!

 

Heath Ledger i la homofòbia cristianofeixista

El mateix dia que la majoria de blogs i webs de temàtica homosexual ploraven la mort als 28 anys de Heath Ledger,  el mític protagonista de Brockeback Moutain,  em vaig assabantar via Ambiente G que una secta cristiana, l’eglesia baptista de Westboro, liderada per un ultra anomenat Fred Phelps, ha convocat una manifestació al seu funeral per denunciar que aquest actor “era un pervertit que ha promogut l’expansió de la homosexualitat i Deu ha fet bé castigant-lo amb la mort“(!!!). I aixó que ell era hetero!

Aqusta esglesia és la mateixa que va convocar també marxes de protesta durant els funerals dels soldats nordamericans morts al Irak, amb pancartes que donaven les gràcies a Deu pel càstig a la nació per permete l’existència de gais i lesbianes dintre d’una campanya titolada “Deu odia als gais” on acusen als homosexuals de ser els causants dels atemptats del 11S.

Amb tota la raó del mon fa poc Louis Therox va editar un documental sobre ells anomenat “The most hated family in America” que podeu veure aquí:

.

I per si no en tenieu prou mireu la foto que acabo de trobar mitjançant el Blog d’en Nemo: son els nostres cristianofeixistes particulars, un skin a la a una manifestació de “El Foro de la Familia” recolzada com no per el PP.

PD: Aquest blog va obtenir ahir 240 visites (sense comptar les meves) que es mooolt més del que mai havia aconseguit ni en els meus somnis més humits, alhora que va arribar als 50 comentaris en un sol post! GRÀCIES A TOTS I TOTES!!!

PPD:El proper post que publicaré dissabte serà el SEGON CAMEO!! wowowo