Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

Seriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.

Anàlisi de la Conferència del PSOE: No han entés Res!

Aquest cap de setmana una de les meitats del sistema bipartidista, la que ara fa d’oposició, ha fet una conferència política per renovar (?) les seves idees. M’he llegit els documents polítics i us en faig un resum per tal que us feu una idea aproximada del que s’hi ha parlat

–  Més Tercera Via: La crisi ha estat una malèfica conspiració del neoliberalisme. No hi ha tingut res a veure la Tercera Via d’Anthony Giddens mitjançant la qual els socialistes europeus (amb Zapatero al capdavant) van assumir els principis econòmics de la des-regulació del mercat financer i immobiliari. El text aposta per “un nuevo modelo económico para sumar libertad de mercado y cohesión social” Nou? Però si aquest liberalisme progre de Blair i Schroeder es just el que ens ha dut fins aquí!

– Autocrítica Zero: Les dures mesures austericides de Zapatero entre 2010-2012 on es va carregar el pes de les retallades sobre les rentes del treball i no del capital eren necessàries per responsabilitat, però no es van saber explicar prou bé a la ciutadania. Ah clar! Dediquen 4 pg a explicar perqué era impossible preveure l’esclat de la bombolla immobiliària i bancaria abans de 2009 i dues línies a dir que “quizá faltaron medidas fiscales y persecución de responsabilidades en el ámbito financiero“. Amnistiar el diner negre i a banquers “quizá” tampoc va ser gaire bona idea. Ni mu.

– Amb el bipartidisme, contra el 15M: El text fa una defensa aferrissada de l’actual democràcia representativa titllant als nous moviments socials de “neopopulistas que se dedican a criticar el sistema sin dar soluciones que son inútiles en su anarquía“. Segons ells el millor model polític es el bipartidisme ja que “la fragmentación política no favorece la estabilidad econòmica“. I quines son les seves propostes responsables per retornar la confiança en les institucions? Reforma de les administracions públiques acordada amb el PP,que permetin una mica més de transparència, llistes obertes i primaries. Iupii!

– Monarquia (pseudo)Federal: Els socialistes volen modificar la Constitució per incloure tractats europeus i un model federal, basat en les actuals Comunitats Autònomes però amb un millor model de finançament, consensuat amb el PP. Amb això creuen que aturaran la crisi territorial amb Catalunya, si.. clar. En quant a la Monarquia, l’únic canvi seria igualar el dret de les dones per accedir al tron. Sincerament per aquests petits retocs, no cal embarcar-se en un canvi constituent.

– Unió Europea-> Syriza en el discurs, SPD en la praxi: La UE es ““el mejor modelo en dignidad laboral, protección social, igualdad de oportunidades y servicios públicos del mundo“. Tan sols passa que els tractats (que van fer ells) han quedat una mica obsolets, es dona massa pes als plantejaments tecnocràtics de Merkel i caldria fer un nou Tractat Constituent. Apunten (a bones hores!) cap algunes de les mesures econòmiques imprescindibles (unió bancària i fiscal, governança econòmica de l’euro i redistribució del deute). Llàstima que després donin suport a Martin Schulz com a candidat de la socialdemocràcia a la comissió europea, membre del SPD, partit que governarà amb Merkel a Alemanya. Credibilitat nul·la!

– Laïcisme si, Conconrdat amb el Vaticà, també: El text aposta per recuperar una Llei de Llibertat Religiosa que el PSOE va aparcar el 2008, treure els crucifixos d’alguns espais públics, tot reconeixent la gran aportació moral del cristianisme. El Concordat amb la Santa Seu no es derogarà sinó que s’actualitzarà i adaptarà a aquesta nova llei. Salto d’emoció!

– Decreixement? Ni en somnis: Proposen un creixement econòmic “sostenible” , però ni pensaments en redistribuir el treball, posar mesures d’economia del bé comú, o explorar models no basats en el creixement infinit de la producció. Algunes propostes de keynesiamisme en energies renovables i gràcies. El peak oil deu ser un rumor i de l’energia nuclear es proposa no allargar més de 40 anys el temps de vida de les centrals nuclears. Tot un detall!

– Migració: Reconeixement gradual del dret a vot per persones migrants, reagrupament familiar per cohesionar els ciutadans amb permís de residència vinculat al de treball. Aquesta és la única idea destacable. Els CIEs només cal regular-los, defensen les expulsions excepte en aquells casos que sigui “desproporcionada, injusta o impracticable“. A saber a criteri de qui.

CONCLUSIONS

Retocs cosmètics i suaus reformes per maquillar la pitjor crisi de la història. Una cosa es ser realista i l’altre es la por congènita als canvis, com si estiguessin més preocupats en impedir transformacions de gran envergadura que els acabin d’acorralar en l’ostracisme, que no en solucions estructurals de fons. Cap de les mesures d’aquesta Conferència impliquen un trencament amb la dinàmica que ens ha sumit en la crisi política, econòmica i territorial, son tan sols pedaços lampedusians perqué tot segueixi més menys com estava el 2007, amb petits retocs progressistes que mitiguin el sofriment, però sense atacar l’arrel dels diversos conflictes. No es estrany, doncs, que Bono prefereixi un pacte amb e PP que amb IU.