Posts Tagged ‘courtney love’

h1

TOP: Millors àlbums internacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

gener 7, 2011

Aquest blog, que avui compleix el seu tercer aniversari a WordPress amb un augment del 30% de l’audiència respecte al curs passat, us mostra (per fi!) el darrer dels posts musicals on, un cop mes, jo i Rafa exposem quin son els àlbums que més ens han agradat d’aquest 2010. Doncs res! Espero que els reis us hagin portat moltes coses! La setmana vinent tornaré amb la meva acidesa habitual!

TOP DE RAFA

5.- KE$HA – “Animal”

Ke$ha ha tingut, segons com es miri, la bona o la mala sort de sortir poc després que Lady Gaga arrassés com a nova reina del pop comercial i, de fet, la major part del món la veu tan sols com una Lady Gaga de segona fila. Però després et trobes amb anècdotes reveladores, com que a last.fm, la ràdio dels indies, Ke$ha s’hagi fet amb el número 1 en escoltes mentre que Lady Gaga ni tan sols surt al top 40. I és que Ke$ha, aquesta mena d’Avril Lavigne o Hanna Montana en versió perversa i etílica, ha aconseguit el que no aconseguirà mai Lady Gaga ni cap pseudodiva de l’encarcaradíssim R&B americà: convertir-se en el “guilty pleasure” comercial dels amants de la música indie a totes dues bandes de l’atlàntic. Un animal amb bon instint musical. Perquè aquí sabem treure’ns el barret davant la música comercial ben feta i ben ideada.

4.- THE DIVINE COMEDY“Bang goes the Knighthood”

Heus aquí al veritable “last of the great romantics”. Podria escriure línies i línies sobre el nordirlandès Neil Hannon, la persona que s’amaga sobre el pseudònim The Divine Comedy. Potser basta dir que probablement sigui el més gran crooner contemporani, sense que faci falta per això demanar perdó a Morrissey, a qui per cert es menciona en el single “At the indie disco”, una revisió autoparòdica de l’elitisme indie, l’improbable hit que mai sonarà en cap discoteca. La resta del disc oscil·la entre l’easy listening i la inevitable dosi de tipisme tan British que amaga que ens trobem davant un dels artistes més cosmopolites, oberts de mires i complerts del pop europeu.

3.- TEENAGE FANCLUB“Shadows”

Teenage Fanclub sempre aniran units, per mal i per bé, als records d’aquells que en la primera meitat dels 90 érem adolescents i ens consideràvem indies. Disc a disc, han crescut amb els que ara rondem els trentamasses i ja pintem canes. Ja no fan discos d’aquells que et canvien la vida com Bandwagonesque (1991), un disc a l’alçada d’altres fites musicals d’aquell any com Nevermind o Loveless. Però porten ja uns lustres fent obres d’artesania pop si cap cada cop més depurades, senzilles i emotives. Perquè l’emoció sovint està en la simplicitat.

2.- TRACEY THORN “Love and its opposite”

Tracey Thorn sempre ha tingut una veu personalíssima i única, però amb els anys, ha unit a la bellesa i la fragilitat la serenor i cinisme de l’experiència. És molt interessant per analitzar aquest disc prescindir de tota la (sempre recomanable) carrera d’Everything But The Girl, i anar-nos encara més enrere per comparar-lo amb la Tracey adolescent que liderava les pioneres Marine Girls o la que va signar un impressionant debut en solitari només amb 19 anys i en una data tan primerenca com 1982. Tracey continua sent la veu de la dolça melangia, l’únic que abans s’imaginava l’amor i el desamor i ara, a punt d’arribar a la cinquantena, parla de parelles en crisi, divorcis, incertes segones oportunitats i desolats bars de solters. Ignorem si amb coneixement de causa, perquè oficialment continua sent parella amb Ben Watt, el seu company sentimental i musical a Everything But The Girl.

1.- EDWYN COLLINS – “Losing sleep”

5 anys després de patir una hemorràgia cerebral que gairebé l’envia a l’altre barri, Edwyn Collins ens lliura novament un disc ple de joies pop, a l’alçada dels seus millors discos de fa 30 anys al front d’Orange Juice, quan, reaccionant contra l’obscuritat i la seriositat postpunk, va revolucionar el pop anglès a base de guitarres funky plenes de color, vitalisme i fina ironia. Collins perd salut i perd hores de son, però l’energia i facilitat per crear melodies infal·libles d’aquest gran mestre del pop continua intacta, com ho mostren grans cançons com “In your eyes” o “Losing sleep”.

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- SCISSOR SISTERSNight work”

EL tercer àlbum de Jack Shears, Ana Matronic i companyia és una enginyosa demostració de talent musical, amb una producció a carreg de Stuart Price, que signa aquí el seu millor treball des del Confessions de Madonna. Tot i no comptar amb singles tan radiables, com en anteriors ocasions, cal destacar que “Invisible light” és una de les seves millors cançons everrr! Imprescindibles, com no, tots els seus videoclips i la posada en escena.

4.- ROBYN “Body Talk (I, II i III)”

Aquesta prometedora cantant sueca de technopop, a qui vaig descobrir telonejant a Madonna a València, ha publicat l’escandalosa xifra de tres àlbums en un sol any (editats per ella mateixa), que en realitat són una trilogia musical imprescindible. No he pogut parar d’escoltar  en tot l’any “Dancing on my own” o “Love Kills”, veritables hits rebentapistes.

3.-GOLFRAPPHead First”

Golfrapp s’han tornat a cansar de les melodies oníques i chill out, per crear un disc ben ballable i electropop, recuperant una sonoritat i una estètica molt 80’s. Allison ja no és la més moderna de la disco, peró sens dubte és la que té més talent. Un disc perfecte que vam poder gaudir de la seva espectacular presentació en directe al BAM passat.

2.- BRANDON FLOWERS“Flamingo’s”

Aquest home no sap fer una cançó dolenta, ni que s’hi esforci. Normalment els discs en solitari dels cantants de grans bandes, solen ser mediocres sortides de to per passar l’estona entre gira i gira; doncs bé, no és el cas ni de conya. En aquest àlbum Flowers s’allunya del glamrock accessible del darrer treball de The Killers per esdevenir un crooner rocker sense res a envejar al mateix Morrissey.

1.- HOLE “Nobody’s Daughter”

Onze anys hem hagut d’esperar els soferts fans de la banda de Courtney Love per tal de poder escoltar quelcom nou d’aquesta deesa incombustible i el resultat no podria ser millor. Amb una producció molt polida, juga a trobar el mig camí entre el folk acústic de Dylan i l’agressivitat grunge vocal que tant la caracteritza, al llarg d’un disc memorable on se’ns narra la seva davallada als inferns de l’autodestrucció, la rehabilitació pels seus vicis o la superació de la mort de Kurt Cobain, amb unes cançons demolidores a l’alçada del mateix Live Trogh This, tot i no comptar amb sigles tan clars com “Violet” o “Celebrity Skin”

h1

“Nobody’s Daugther”, el retorn de HOLE i Courtney Love

Abril 26, 2010

Si hagués de triar un grup del qual he estat fan tota la meva vida aquest sens dubte seria Hole i la seva diva absoluta Courtney Love. La seva barreja perfecte entre el grunge dels 90’s, rock femení agressiu i glamour pop es va apoderar de mi amb 14 anys i ja mai m’ha abandonat!

He llegit dues biografies de Courtney, he vist tots els seus films, adquirit tots els seus àlbums (inclosos els singles més rars), tinc concerts gravats en cintes VHS que vaig comprar en una botigueta del barri de Candem a Londres i vaig estar a punt de saltar-me la selectivitat per anar al seu darrer concert que van fer a Espanya el 1998.

I si, després de 12 anys sense cap àlbum d’estudi de Hole i 6 des del fracàs en solitari de Courtney amb “American Sweethearth”, per fi avui es posa a la venta “Nobody’s Daughter”, un disc que s’ha estat polint 5 anys en tres estudis i productors diferents. De fet, després de tant de temps la majoria de fans havíem perdut ja la fe en que el dia d’avui arribés mai a succeir i ens conformàvem escoltant les diferents “demos” de les cançons, que s’anaven filtrant a la xarxa.

Realment aquest es el segon disc en solitari de Courtney, ja que la resta de la mítica banda (Eric i Melissa) han quedat exclosos del projecte, però Miss Love va decidir recuperar el nom del grup, per distanciar-se dels diferents escàndols mediàtics relacionats amb ella (la custodia perduda de la seva filla, la mort de Kurt, les drogues..). I s’ha esforçat prou en ressuscitar l’esperit original de Hole, recuperant la mateixa tipografia de lletra, el mateix productor o una portada (amb Maria Antonietta decapitada) que ja havia emprat dins l’art-book d’un recopilatori de rareses del 1996.

El disc en si pretén narrar el procés d’auto-superació de l’espiral de drogues i depressions en que va caure Love el 2004, renaixent com un au fènix de les seves pròpies cendres. Les cançons suposen un retorn al só grunge-pop de la banda, peró amb unes clares influències de Bob Dylan, Rolling Stones i Patty Smith, indicant al oient que ella ja es considera a si mateixa un clàssic del rock i que ja està de tornada de tot.

Dins “Nobody’s daughter” trobem:

Nobody’s Daughter: una extranyissima cançó indierock, que encara no m’ha convençut del tot, peró té un hipnòtic riff de guitarra força contundent.

Skinny Little Bitch: el primer senzill, una oda grunge que ens transporta als millors temps del “Live Trough this”, tot i no ser tan tan bona com “Violet”.

Honey: La meva cançó favorita, de moment. Pop rock amb una deriva desgarradora i una tornada brutal, en memòria de Kurt, que m’ha seduït des de la primera escolta.

Pacific Coast Highway: La cançó més popi, AOR i comercial del àlbum, una veritable segona part de Malibú; tot i així es un hit en potència.

Samantha: rock clàssic, en un tema molt treballat i contundent. Un dels punts àlgids del disc.

Someone Elses Bed: Una brutal cançó estranya, original i captivadora, a mig camí entre el folk acústic i el grunge, on Courtney fa una veritable demostració dels seus dots vocals.

For Once in your Life: Un tema pop rock menor, que no m’acaba d’entrar gaire, peró que no està del tot malament.

-Letter to God: Un altre meravella oculta, on Love es dirigeix a Deu per que l’ajudi a superar els seu infern personal. Comença sent una balada acústica i acaba en un apoteòsic deliri rocker.

Loser Dust: Punk rock un tant teenager, en un tema del tot prescindible i avorrit. El pitjoret del àlbum.

How dirty girls get clean: Una bona cançó que podria haver estat mooolt millor, si en comptes de repetir la mateixa estrofa 3 cops, hagés optat per incloure una tornada a l’alçada.

Never Get Hungry: una balada acústica en plan Dylan on, emulant a Scarlett O’Hara, ens promet no tornar a caure en l’autodestrucció ionkarra. Ens la creiem aquest cop?

Un excel·lent disc que encara estic paladejant al que tan sols cal retreure que s’hagi oblidat d’una genial cançó anomenada “Car Crash” que s’havia filtrat entre les demos previes o que no tingui hits tan trencapistes com “Miss World”,”Violet” o “Celebrity Skin”. I resaré perquè la nova gira de la banda, que està arrasant per allí on passa, es deixi caure per algun festival estiuenc a la península!

h1

MASCLISME I ROCK

Abril 19, 2010

El Rock, i molt especialment el Heavie Metal, és el darrer reducte del androcentrisme patriarcal, un terreny vedat a la presència de fèmines on es reprodueixen els esquemes d’explotació sexual més decimonònics i passats de voltes; un club exclusiu per a la testosterona on la dona es veu reduïda a ser una mera groupie calenta-braguetes.

 La guitarra elèctrica és un tòtem fàl·lic, una projecció psíquica de la polla, que garanteix la supervivència d’un ancestral ordre sagrat immutable a través dels temps.

Encara recordo quan tocava la bateria a un grup punk amb 17 anys: els músics érem tot tios i les novietes dels meus amics (molt hippies i alternatives elles) assegudes al sofà del local, veient-nos assajar i reproduint, sense saber-ho, el ritual androcèntric que garanteix la supervivència de la divisió sexual del treball i la consagració de la vagina com un mer mitjà de reproducció social de l’herència, al que cal controlar per tal que la propietat privada es perpetuï a través de les generacions.

El sistema masclista musical tan sols ha reservat dos rols possibles per a la dona dins del univers rocker, tal com ressenya Lucia Etxebarria en un dels capítols de la biografia de Courtney Love:

La maruja: Aquella esposa fidel sacrificada i submisa al seu popular marit, a qui esperen a casa a que acabi el tour, com una versió moderna de Penèlope. L’adoren cegament i li perdonen totes les infidelitats; sense ell, no es consideren persones. Exemple: Priscila Presley, es va morir de tristesa després de la desaparició d’Elvis.

La groupie: Es la femella que no aspira a rés més a la vida que a follar amb el mascle central del grup i pot seguir-lo de gira al voltant del món tan sols amb aquest objectiu. Exemple: Nancy Spungen, va anar fins a Londres amb l’únic objectiu de tirar-se al Sid Vicious (Sex Pistols); anys més tard apareixeria morta a ganivetades a l’habitació del hotel d’aquest. Un film que explica molt encertadament aquest fenomen és “Almost Famous”.

I que succeeix quan una dona s’atreveix a desafiar l’establishment patriarcal i pujar sobre un escenari violant aquest sagrat tabú? Doncs que immediatament la caverna masclista genera una etiqueta negativa on tancar-la, per tal de que esdevingui un exemple negatiu i no sigui capaç de qüestionar l’ordre establert:

La viuda negra o mantis religiosa: La dona alliberada sexualment amb talent i caràcter propi, a la que generalment se l’acusa d’acabar amb la carrera del seu marit o d’induir-lo al fracàs, talment com si de l’Eva bíblica es tractés. L’exemple més descarat, a part de Yoko Ono, és la meva adorada Courtney Love a la que se l’ha arribat a acusar de l’assassinat de Kurt Cobain i de que aquest havia composat totes les cançons del seu grup Hole.

 La “front woman”: Solen liderar grups amb tots els components masculins i generalment se les presenta com un cos bonic amb veu, incapaces de compondre una sola nota per elles mateixes, tot i que la realitat demostri exactament el contrari. Exemples: Deborah Harris (Blondie), Gwen Stefani (No Doubt), Dolores O’Riordan (The Crawnberries) o Shirley Manson (Garbage), totes elles composen cançons i porten el pes del grup, peró se les segueix veient com meres nines inflables amb veu.

 La “lesbiana cabrejada”: En alguns casos és indubtable que les cançons d’un grup les ha composat una dona, perquè aquest és íntegrament femení. Aleshores es fa servir el típic argument fàl·lic i homòfob per depreciar el feminisme: “bah, és una lesbiana cabrejada que odia als tios“, tot i que la heterosexualitat de la fémina en qüestió estigui més que demostrada. Exemples: Patti Smith, Bikini Kill, Babes in Toyland, L7, Le Tigre

h1

TOP II: Àlbums internacionals de la dècada *Rafa vs Arqueòleg*

Desembre 23, 2009

Aquesta dècada passarà a la història com la època en que el pop va derrotar finalment al avorridíssim rock patriarcal heteromasclista de grenya i testosterona (rapcore o rapmetal, tan de moda a finals dels 90’s) ; així com la socialització gratuïta dels arxius musicals gràcies a Internet, tot i la resistència ludista dels enemics de la tecnologia ($GAE).

Però quins son els àlbums que han orquestrat aquesta revolució planetària sexual i econòmica? Descobriu-ho amb aquesta brillant segona part de l’àcid, irònic i punyent duel dialèctic entre un humil servidor i Rafa! Sens dubte ens hem quedat a gust tirant-nos ganivets!

Com en el darrer post els enllaços a Spotify no van tenir gaire èxit, aquest cop us en deixo un de sol al final del post(bé, de fet dos: versió light i hardcore)!

EL TOP DE RAFA

10. Depeche ModePlaying the angel
Cada disc que treien els Depeche presumia de ser el seu millor disc des de “Violator”. Vam haver d’esperar al 2005 aquesta afirmació es fes realitat, però l’espera ha valgut la pena.

Arqueòleg– Sort que Dave Graham ni Martin Gore mai llegiran aquest Top i no hauran de veure consternats com el seu millor álbum dels darrers 20 anys es veu miserablement relegat cinc llocs per sota de Paris Hilton!

9. Franz Ferdinand Franz Ferdinand
The Strokes van obrir la veda, però Franz Ferdinand, amb la seva facilitat per fer cançons addictives i la seva particular revisitació del postpunk van posar la cirereta al pastís.

Arqueòleg- Franz Ferdinand son com una paperina plena de xurros: el primer el menges amb delit, però quan en portes deu d’iguals et comencen a entrar ganes de cagar. Això si, en directe son inigualables!

8. The Strokes Is This It
Només per ser el disc més copiat de la dècada mereixen un lloc en aquesta llista. El seu “back to guitars”, que passava per una apropiació postmoderna dels Ramones i la Velvet, explica tots i cadascun dels ‘hypes’ que després han estat encumbrats per la premsa: Libertines, Arctic Monkeys, Franz Ferdinand…

Arqueòleg– Sobrevalorats? Hype? Overplayed? Mmm no acabo de trobar la paraula que defineix a un grup que semblava que havien d’esdevenir els Nirvana d’aquesta dècada i han acabat mig oblidats. Tot i que sonaven prou bé se’ls hauria d’haver tractat amb la seva justa mesura.

7. Roisin MurphyOverpowered
Roisin Murphy ressucita, amplifica i millora l’esperit cosmopolita i petardo de Moloko. Un disc tan cool i amb tanta classe és tota una anomalia en el despistat pop britànic d’aquesta dècada. La pregunta que encara es fan productors i premsa musical és per què aquest disc no va tenir més repercussió i no va enterrar definitivament la carrera de Kylie Minogue i altres eternes aspirants a diva gai.

Arqueòleg-Bon disc i bon intent de successora de diva gai… si Lady Gaga no hagués existit mai, igual hauria tingut alguna possibilitat com a delfina de Madonna, “Movie Star” es un temazo!

6. The pains of being pure at heart – The pains of being pure at heart
Intel•ligent i, sobretot, emocionant revisitació del shoegaze i el twee pop de finals dels 80 i principis dels 90. Guitarres distorsionades i sorolloses però amb tal saturació de sucre que només són aptes per a romàntics empedernits.

ArqueòlegNo els havia escoltat mai, poso el seu disc a Spotify i descobreixo que son un clon de The Raveonettes, que al seu temps son un tribut a The Jesus & The Mary Chain! Sonen bé, ara, originals, originals no serien!!

5. Paris HiltonParis (2006).
La celebrity que resumeix la dècada i, probablement, el millor disc de mainstream dels 2000. No jutgis mai un disc per lo petarda o tonta o els pocs mèrits vocals de la cantant (i menys des que es va inventar el miracolós autotune). Potser millor que et fixis en qui és l’autor de les cançons i la nòmina de productors. De fet, tan sols el recent adveniment de Lady Gaga pot fer ombra a l’hereva més famosa i artísticament incompresa del món.

Arqueòleg- Nome hagas reir que me salen patas de gallo! Si Paris fa música, Curry Valenzuela fa periodisme i la Terremoto de Alcorcón ballet clàssic! Rafa, la persona que va posar a Paris Hilton 5 llocs per sobre de Depeche Mode en un Top i no va ser detingut i empresonat immediatament davant aquest flagrant atemptat.

4. Hidden CamerasThe smell of our own
El folk més queer, guarro i explícit, però a la vegada més melòdic ens va arribar del fred Canadà. El disc més gai i sexual de la dècada va resultar ser un disc inspirat en el folk cristià d’arrel cumbaià! Cançons despullades que arriben a l’essència del pop que només saben trobar uns pocs. Una celebració del sexe i de la vida.

Arqueòleg- La versió gai, cutre i petarda d’Arcade of Fire! Si, molt bé, estan desarmaritzats peró… a part de menjar polles quina altre raó explica la seva presència en aquest Top en el que no està la banda original a la qual imiten, plagien i copien sense cap mena de complex?

3. Daft PunkDiscovery
[…]Daft Punk més que un grup són un univers estètic total, una mena d’òpera-tecno, […] amb “Discovery” fan un pas endavant presentant-nos per primer cop cançons amb lletres i una estructura (aparentment) pop i elaborant un concepte visual propi a través de la pel•lícula animada Interstella 5555, realitzada íntegrament a partir de la música de l’àlbum. El que de veritat compta […] és que els ritmes i bases et transportin i et facin venir unes ganes irresistibles ballar (fins i tot a algú tan poc ballador com jo!). […] “Discovery” redefinició del concepte “retrofuturista”.

Arqueòleg- Aquest treball es una sola cançó, molt bona, es cert, peró repetida 14 vegades, one more time, one more time, one more time!! Arriba un punt que ja cansa no? Si volien fer un single, ningú els obligava a treure un LP! Aixó si: La peli dels videoclips i els seus directes del milloret de la dècada!

2. Madonna Music
La majoria de la humanitat es va quedar amb el hit més evident de Madonna […] aquest és el disc que ens mostra la diva més insospitada: ¿qui anava a imaginar que la crisi dels 40 i aquesta bizarra encarnació “electrocowgirl” li escauria tan bé a la reina del pop? […] de la mà del músic francès Mirwais on radicalitza el que ja s’entreveia en l’anterior disc, gràcies a una mescla hàbil d’ingredients que no podien semblar més discordants (country acústic, indietrònica, electro i “vocoders” a dojo). Resultat: Madonna mai ha sonat tan contemporània i a la vegada sincera com en aquest estrany i únic disc ple de hits ocults […].

Arqueòleg- Mai entendré com Warner va poder treure com a singles “Don’t tell me” “Amazing” i “What it feels for a Girl” amb la de temazos que hi havia epr escollir!! “Impressive Instant” hauria arrasat!!

1. The postal service – Give up
Hi ha discos que, de forma inintencionada, subtil i subterrània, constitueixen el retrat ocult d’una dècada […]. Una col•laboració que es volia puntual entre Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i Jimmy Tamborello (Dntel) […] va ser possible gràcies al servei postal dels Estats Units amb què els dos membres d’aquest grup s’enviaven mútuament les maquetes[…] el resultat supera exponencialment tot el que aquests dos artistes havien fet per separat. Un àlbum inusualment profund i ric en matisos en aquesta dècada tan donada a textures i estètiques que es queden en la superfície[…]

Arqueòleg- Un grup d’un sol àlbum, un àlbum d’una sola cançó destacable. El “One hit wonder” de la dècada, sense la més remota influència musical, ni transcendència alguna, més enllà de l’anècdota.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10.- Courtney Love “American Sweethearth”
Un disc depreciat per la crítica, ignorat pel públic, odiat per la mateixa Courtney que ha reconegut anar completament drogada mentre el gravava i que es incapaç d’escoltar-lo sencer, però que a mi m’encanta! Trobo que és la síntesi perfecte entre l’agressivitat grunge de “Live trogh this” i el glamour pop de “Celebrity Skin” on, a més, les lletres arriben al deliri absolut on Love s’autoproclama salvadora del rock i el feminisme mundial. Imprescindible el brutal videoclip de “Mono”

Rafa – Ufff…. quina mandra em fa escoltar qualsevol disc sencer de Courtney Love que no sigui “Live through this”! Aquest disc no em provoca més que sensació a “dejà vu”: Courtney, maca, no pots ser reina del grunge ni del rock perquè el grunge i el rock estan morts! Bé no tot és dolent, cal reconèixer que “Mono” és un bon single, però és que és tan 90’s! Només espero que si arriba a primera dama de Veneçuela, no es proposi competir amb Shakira pel títol de diva llatina!

9.- The Killers “Day & Age”
Un àlbum odiat pels seus fans més indies ja que va suposar una renuncia radical a la sonoritat rockera típica tòpica i trillada per mil altres bandes per llançar-se de cap a un POP amb majúscules que els ha obert de bat les portes de la comercialitat de la mà del seus megahits “Human” i “Spaceman”, amb tocs d’U2, Bowie o Pet Shop Boys.

Rafa – La superficialitat absoluta com a artefacte pop ja va tenir la seva època daurada als 80. Ull que no tinc res contra la superficialitat ni la vacuïtat ni contra l’indie recuinat per fer-lo apte per a les masses. A més, pel que fa a la manera de cantar, Brandon Flowers fa una interessant adaptació als anys 00’s i a l’Amèrica profunda de divos oblidats del pop britànic com el malaurat Billy Mackenzie de The Associates.

8.- The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto es per mi la diva revelació dels ’00! Lesbiana radical i obesa sense complexes, amb una veu a mig camí entre el blues i les riot grrls, ens ha fet saltar com a possessos amb el seu rock ballable i reivindicatiu.

Rafa – Llàstima que aquesta veu es desaprofiti entremig de tanta instrumentació estil “refregit postpunk” de la qual ja ens hem cansat per sobreexposició: Franz Ferdinand, Bloc Party…

7.- Placebo “Black market music”
Tot i ser una banda inexorablement lligada als anys 90’s, el seu millor àlbum es va publicar a la present dècada. La inconfusible veu de Brian Molko i el seu estil a mig camí entre Nirvana i Bowie donen lloc a una genial experimentació amb la música elecrònica (Taste in Man), el punk rock (Days before you came) o fins i tot el hip hop (Spite and malice)

Rafa- Només diré una frase que odies: “És taaaaan 1998!”

6.- Mika Life in catoon motion”
Com vendre 6.000.000 d’àlbums del teu debut? Doncs amb la veu de Fredy Mercury, el piano d’Elton John, les melodies de Bowie, la petarderia dels Scissor Sisters i 4 singles rebentapistes! Una veritable llàstima que el seu segon disc hagi estat el flop de la dècada, abocant aquest artista a una desaparició imminent si ningú ho impedeix!!

Rafa – Mika és una petarda amb tantes ínfules de superestrella com absurda ambigüitat i recat a l’hora de reconèixer la seva veritable sexualitat, i mira que per falta de ploma no serà! Mira, maca, si imites a Freddy Mercury o Elton John em sembla bé, però no els imitis també en armariament, que ja no estem als 80 i ser a l’armari ja no es porta! A més segur que d’aquí a 20 anys serà tan poc recordat […] com, per posar un exemple, Martika o Paula Abdul, de qui el 1990 es deia que anaven a desbancar Madonna![…]

5.-David Bowie “Heathen”
Sabieu que Bowie ha publicat el seu segon millor àlbum (després del mític Ziggy Stardust) aquesta dècada? No oi? Doncs doneu una oportunitat a aquesta magistral obra amb la que torna al seu classicisme glam amb tocs electrònics, fa versions dels Pixies, duos amb Moby… un veritable diamant en brut que ha passat injustament desapercebut!

Rafa – Apa, què exagerat! Millor que “Low”, “Heroes” o “Scary Monsters”? Vols dir? De fet, del que ha fet Bowie aquesta dècada m’agrada més “Reality”!

4.- Patrick Wolf “The Bachelor”
Patrick Wolf es, sens dubte, una de les millors adquisicions de la dècada a la meva discografia, amb 4 àlbums indispensables i que qualsevol d’ells podrien estar en aquest top. Un artista que composa, produeix, toca tots els instruments i canta des dels 11 anys i encara no ha fet cap cançó que no m’agradi. He triat el seu darrer àlbum ja que considero que és on es mostra amb tot el seu esplendor creatiu i fa un repàs a tots els estils que l’han influenciat, des del folk celta, al technopop sinistre, passant pel rock anglès.

Rafa – Patrick Wolf, és, després de Mika, l’armariada amb més ínfules de diva de la dècada. Ara que ja és més grandet, ja no pot continuar anant de nen prodigi! Ara seriosament, em sembla un bon artista (millor que la Mika) i el més important, amb bons temes, però el seu barroquisme a vegades és difícil d’empassar!

3.- Antony & the Jonhsons“I’m a bird now”
Gràcies a la BSO de “La vida secreta de las palabras” vaig descobrir un àlbum perfecte fet a base de balades a piano amb una dolça veu de vellut i duos amb tots els artistes gais o bisexuals de l’escorça terrestre: Boy George, Lou Reed, Rufus Wainwright…

Rafa – Típic entretinent de temporada per gafapastas que van al cinemes Verdi i tenen deliris de suposada profunditat. Si als 90 t’havia de molar Björk, en aquesta dècada que ara tanquem és obligat que flipis amb Antony! Això sí, no negaré que té una veu fantàstica i que la sap usar, però… el virtuosisme a mi no m’inspira massa, la veritat. Per altra banda se li ha de reconèixer que fa una música que és completament carn de banda sonora!

2.- Madonna – “Confessions on a dancefloor”
Confessions o Music? Davant el bizantí dubte he optat per triar el disc que no havia escollit Rafa, doncs ambdós treballs son obres mestres del pop, gegantines demostracions de la infinita capacitat de reinvenció de la diva, aquest cop fent un tribut global a la història de la música de ball, amb homenatges a ABBA o Jackson Five i una solidesa global del àlbum que sembla una sessió de Dj més que 12 cançons separades. Molt recomanable també el tema que es va incloure a la edició especial “Fighting Spirit”.

Rafa – Evidentment no criticaré aquesta obra mestra que està a la par amb “Music” en quant equilibri entre comercialitat i avantguarda. La Madonna d’aquesta dècada només per aquests dos discos mereix ser igual de ben considerada que la de les dues dècades anteriors! Tota una lliçó a eternes aspirants com Britney Spears o Kylie Minogue, condemnades al paper de princesa pop, doncs reina tots sabem que només hi ha una.

1.- Morrissey “You are the quarry”
Quan em vaig proposar fer aquest Top, tan sols tenia una cosa clara, el nº1 havia de ser per Morrissey. Amb aquest disc vaig descobrir a un grandíssim artista, […] que no s’havia deixat ancorar al passat, sinó que presentava batalla per tornar a primera línea de la fama indie amb un disc colossal, ple de hits, cançons perfectes, lletres iròniques que he emprat en 1001 posts i una producció magistral a mig camí del grunge i el pop. Al assabentar-me que tocaria a Madrid, em va faltar temps per agafar l’Ave […].

Rafa – Si hagués sortit 5 anys abans aquest disc hagués passat sense pena ni glòria […] El gran misteri ocult d’aquesta dècada, que els de “Cuarto Milenio” farien bé d’investigar, és com un decrèpit Morrissey amb pose de diva amargada que es queixa per tot i que porta 15 anys repetint-se en les lletres com l’all, hagi pogut conquerir una nova generació d’oients! I més quan el veritable problema […]són els seus mediocres i oportunistes col•laboradors i la producció en plan “rock californià”, completament dissonant amb la dicció britànica del divo!

ESCOLTA AQUÍ UN PUPURRI DELS DOS TOPS (VERSIÓ LIGHT SENSE PARIS HILTON)

VERSIÓ HARDCORE EXTREM AMB PARIS HILTON*

* Escolta’l … si creus que la vida no té sentit i ha arribat el moment de posar-li fi de la forma més cruel i sàdica possible.

h1

L’Arqueòleg presoner (II): el desenllaç

Octubre 29, 2009

Curry Valenzuela ese monstruoako

La ombrívola figura va començar a reptar lenta i llefiscosament entre la foscúria de l’habitació, murmurant guturals xiscles i esgarips incomprensibles a la oïda humana. Aparentment semblava, per la seva encorbada silueta, una innocent i decrèpita anciana del tot inofensiva.

“Una castanyera?? Els meus arxienemics pretenen derrotar-me amb una vetusta rèmora senil, representant d’un tradicionalisme caduc de moniato i panellet??

Però no, l’Arqueòleg no va trigar a comprendre que s’havia precipitat subestimant aquell monstre: un cop la claror de la bombeta va il•luminar les seves faccions pogué contemplar com davant seu es trobava en persona la carronya humana Curri Valenzuela, amb la indòmita circumstància que en comptes d’extremitats inferiors tenia verds tentacles supurants.

Aha, per aixó a Telemadrid sempre l’enfoquen de mig cos en amunt!!!”

Catalanesss, quero comer catalanesss terroristass ! Ven aquí pequeñín que te voy a hacer un hombre. Toca mis flácidas tetas y te convertiras en un verdadero macho españoooooool

El dantesc espectacle era molt pitjor del que el sofert presoner havia pogut témer: sota la rebequeta de castanyera, Lady Valenzuela duia un ajustat corsé de làtex, a punt per desvirgar forçosament la heterosexualitat de la seva víctima.

Ja ho tinc!! Li cantaré cançons catalanes!! Segur que la llengua de Martí i Pol li rebenta el pàncrees

-Ningú ho ha demanat però fa bon diaa…llençat, molt tocat per la tramuntana el meu avi va anar a cuba i tornarà a ser triomfant, morena de la serra, si tu l’estires fort per aquí, oh gavina voladora, el gegant del pi treu banyaaaa…

“Merda! Perquè en comptes d’escoltar música moderna i de qualitat no em vaig estudiar daltabaix el cançoner de campaments??”

Massa tard! El Monstre Curry envalantida per les desafinades tonades de l’Arqueòleg, com si estigués posseïda per l’esperit de Michael Jackson, va començar a ballar el “moonwalking” i la coreografia de “trhiller” pel sostre de l’habitació, cada cop més excitada sexualment.

BOOOOOOM!!!

Desconcert, terrabastall, núvols de pols, confusió, caos, guirigall, sorolls estrepitosos, un mur que s’ensorra … que estava succeint? Era, potser, l’apocalipsi anunciat en temps pretèrits per Sant Joan? NO! Un raig de claror va enlluernar la cara del esmaperdut Glamurós, que contemplava bocabadat com un tanc de les Forçes Armades de Veneçuela irrompia, com un elefant en un garatge, dins aquella minúscula habitació i sobre el qual cavalcava una familiar valquíria grunge: Courtney Love!!

-En quan he sabut que el més acèrrim dels meus fans estava en perill he corregut a socorre’t, Arqueòleg. Em va faltar temps en veure l’anunci de la teva desaparició en un tetabreak per demanar al meu amant Hugo Chàvez que l’Exèrcit Bolivarià acudís fulminant a la teva busca!

– Gràcies oh deessa! Sabia que no em fallaries! Però… on som ara? Que se n’ha fet del Monstre Curry?

Òbviament aquell engendre mutant no era un esser humà,  es tractava d’una maquiavèl•lica creació genètica fruït dels coneixements de medicina i química de Carretero i Heribert Barrera per tal de generar enfrontament entre nacionalistes catalans i madrilenys, catapultant així la demagògia populista de Reagrupament a la majoria absoluta. Ara mateix som en un laboratori clandestí a Puigcerdà on tenien tancat al monstre que alimenten amb gais, catalans, bloggers i comunistes: tu eres el seu plat fort!

– Aha! Ara ho entenc tot… excepte una cosa… Courtney, tu des de quan parles català amb accent de Reus?

ALTRES FINALS PER AQUESTA HISTÒRIA…

RS – …amb moviment lent i arrossegant una cama va començar a acostar-se. Era petit, no m’arribava més amunt de la cintura. No em feia por però sentia certa repulsa, més que per la seva imatge per l’olor fètida que em pujava fins al nas. O era un ésser repulsiu o un nan que no s’havia dutxat en tres setmanes. Poc a poc vaig anar-me apartant fins que la paret em va impedir ja qualsevol altre moviment. El tenia al davant i amb les seves mans llefiscoses em tocava la cara, i amb una veu abarrufada em deia: “ajuda’m, sóc un ultraliberal que necessita redempció, sóc l’esperit del liberalisme que vol la salvació, sóc l’home del neo-liberalisme que necessita el teu perdó”.

CONJUNT BUIT – L’ombra seguia sense moure’s, immòbil completament, però tenia una estranya sensació de tindre-la vista per alguna banda. Paralitzat per la por d’allò desconegut, vaig començar a pensar, però sols podia estreure de la meva imaginació pensaments nyonyos cent per cent heterosexuals.- Glam, ho estan aconseguint, no et deixis, sigues fort- em diguè la ombra. Pel meu cap van passar aleshores les 103.000 visites i l’ombra va començar a crèixer. Ara ho entenia tot! El meu ego havia vingut a salvar-me, sols havia de pensar en autoalimentar-lo encara més. Però la cosa no era senzilla, els decibels retronadors em pertorbaven cada cop més i l’idealisme més dogmàtic començava a penetrar dins el meu cos fins al punt de creure que tenia ànima i que allò no era real, si no fruit d’un somni.

JORDI – La petita i malèfica ombra tenia una lleu coixera que et feu identificar a les fosques que hauries de compartir cel.la amb en Fede, un cop apartat de les ones catòdiques (tant catoliques com caòtiques) restava com el Comte de Montecristo i tu mateix condemnat per tots els convencionalistes. Per sort en Federico tenia una “linterna” regal del seu amic Cesar Vidal i es feu de nou la llum. Ambdos acabarieu sent amics gracies a dos punts que us uneixen: l’odi a Aznar i la devoció d’Alaska que confieu us pugui rescatar amb l’ajuda de pegamoides, walpurguis i la seva Yoko Ono particular.

h1

EXTRA!! Courtney Love surt amb Hugo Chavez!!

Octubre 6, 2009

COURTNEY LOVE AND HUGO CHAVEZ

Atenció!! Aquest blog es veu obligat a interrompre momentàniament la crítica del Festival de Sitges davant una noticia bomba de darrera hora que us ofereixo en exclusiva!!

Com podeu veure a la fotografia de sobre la meva ultradiva absoluta Courtney Love ha conegut al meu adorat líder revolucionari Hugo Chavez a Nova York, concretament a la presentació del film d’Oliver Stone sobre la gloriosa i triomfant Revolució Bolivariana!

I segons sembla han congeniat molt bé i la deessa del rock ha estat convidada a visitar Caracas en breu!! Estem davant del romanç del any? Acabarà Chavez amb un tret al cap com Kurt Cobain?

hugo chavez kinderwhoreOH MY FUCKING GODDESS!

Ja em veig dintre de poc a la viudíssima del grunge convertida en una èmula veneçolana de Carla Bruni, assistint drogada a les convencions internacionals!! També podria tenir un espai pròpi al programa setmanal “Aló Presidente” i convencer al Suprem Lider Revolucionari que en comptes d’entonar rancheras, que ja cansa, podria fer-ho a ritme dels himnes de Hole (la banda de Courtney) “Violet” o “Celebrity Skin”!

Un imagineu a Chavez amb un look glamourós i kinderwhore? Seria quelcom així…

h1

40 anys de conspiranoies llunàtiques.

Juliol 20, 2009

conspiranoia

Tal dia com avui, fa 40 anys, la nau Apol•lo 11 aterrava a Mar de la Calma, al satèl•lit que orbita al nostre voltant des de temps immemorials, fet que originà la primera conspiranoia anticientífica dels nostres temps: segons apuntaven diversos grups de freaks il•luminats es tractava d’un muntatge televisiu per impressionar a la URSS i realment tot havia succeït dins un plató televisiu.

La conspiranoia és l’element més característic del postmodernisme, una ideologia que dubta del materialisme científic i de qualsevol veritat establerta a nivell social, posant de nou en boga l’idealisme platònic que creia que els sentits ens enganyaven i que hi havia una veritat més enllà.

Mentre que els científics estem obligats a demostrar qualsevol premissa amb proves reproduïbles i una metodologia estricta i coherent, els conspiranoics tan sols necessiten la ombra del menor dubte per edificar sobre ell la més barroca i surrealista de les teories. Els grupuscles d’ideologies extremistes i dogmàtiques (d’esquerra o dreta, tan es), en suposada possessió de la veritat absoluta, son el caldo de cultiu perfecte per al sorgiment d’aquests atemptats a la lògica empírica.

Darrere de qualsevol conspiranoia no poden faltar “ELLS”, els culpables de tot plegat. I qui son “ELLS”? Doncs depenen del cas pot ser la CIA, els alienígenes, la maçoneria, el comunisme internacional, els jueus, els historiadors, el President dels EUA o Carmen de Mairena, que sé jo!

A continuació veurem alguns dels exemples mes clàssics.

Conspiranoies de dretes

-L’11-M va ser preparat a Perpinyà per Zapatero, Carod Rovira i ETA per desallotjar al Pp de la Moncloa.

-L’Holocaust nazi mai va existir, és una patranya inventada pels historiadors del bàndol guanyador de la guerra.

-La guerra civil va començar l’any 1933 amb l’alçament a Asturies del PSOE i d’ERC a Catalunya, contra l’entrada de la CEDA al Govern central.

-El canvi climàtic és una mentida creada per Al Gore contra el capitalisme industrial.

Conspiranoies d’esquerres

-L’11-S va ser preparat a la Casa Blanca per Cheney i Bush, que en realitat son dos genis estrategs, per justificar les guerres d’Afganistan i Irak.

-Jonh F. Kennedy va ser assassinat per la CIA, que va abandonar la vigilància al president ja que aquest era massa d’esquerres per a “ELLS”.

-La policia secreta té uns radars amb ultrasons que els permet escoltar qualsevol conversa i uns satèl•lits caríssims amb els quals es dediquen dia i nit a espiar a les cases Okupes.

Conspiranoies anticientífiques

-El VIH no causa el SIDA. Aquesta teoria, anomenada “de la dissidència” va provocar milers de morts als països de Sud-àfrica on es va seguir, ja que la gent va deixar d’utilitzar preservatius.

-Els maies tenien pistes d’aterratge per a naus espacials extraterrestres, segurament els mateixos que varen ajudar als egipcis a fer les seves piràmides.

Conspiranoies musicals

-Elvis Presley viu amb Marilyn Monroe en una ïlla on, fa poc ha arribat Michael Jackson.

-Courtney Love  va assassinar al seu marit Kurt Cobain per cobrar l’herència. Com ja vaig explicar, aquesta bola es tractava d’un complot masclista.