La Confessió de Pujol i la Màfia Convergent

El 31 de Maig de 1984 una embogida massa enfurismada formada per Consellers, Regidors o simples Cacics, així com simpatitzats de la seva crossa i fidel palangana ERC, es van manifestar des de Plaça Sant Jaume fins al Parlament per demanar que la justícia no investigués i deixés impune la corrupció del patriarca nacionalista Jordi Pujol, pel cas Banca Catalana, on havien desaparegut centenars de milions de pessetes. Es van dedicar a escridassar i agredir amb insòlita violència a diputats del PSC i del PSUC. Ningú va ser detingut, a diferència del Setge al Parlament de 2011. Pujol es va dirigir a la massa de lobotomitzats seguidors que esperaven assedegats les paraules del seu Messies, com si fos un Bukake,  amb aquests mots:

“Som una nació, som un poble i amb un poble no s’hi juga. A partir d’ara quan algú parli d’ètica i moral serem nosaltres”

El Padrí

El Clan Pujol havia aconseguit que els seus mesquins i corruptes interessos particulars s’identifiquessin amb els d’un suposat poble-nació, embolcallant-se d’una mística màgico-religiosa plena de romanticisme decimonònic. Segons aquesta irracional lògica pre-il·lustrada (inspirada en el sionisme), som un poble escollit, suposadament ocupat, i el messies (Pujol, llavors, Mas ara) que ens ha de dur a la terra promesa està per sobre de la llei i la justícia, ja que atacar-lo a ell es atacar al conjunt del poble.

Excepte en els 7 anys d’honradesa i decència que va durar el Gloriós Govern d’Esquerres, lloada sigui la seva memòria, Catalunya ha estat en mans d’una màfia que bàsicament operava de la forma següent:

1) Xarxa Caciquil: Convergència va reciclar el caciquisme rural de la dictadura franquista, rehabilitant en democràcia a molts alcaldes de Franco. Un cas molt exemplar seria el del alcalde de Montblanc, Josep Gomis, qui va ser  batlle amb la Falange el 1966 i ho va continuar sent amb CIU fins al 1988, quan va ser designat per Pujol Conseller de Governació, des d’on dirigia el tràfic de favors i inversions a canvi de vots, amb la resta de cacics rurals. CIU a dia d’avui té una tupida estructura de poder en 433 petites alcaldies. En la majoria és la única llista que es presenta als comicis, en mans de les mateixes famílies i clans que han manegat el poder ininterrompudament des de la fi de la Guerra Civil. Aquesta forma de treballar seria similar a la Cosa Nostra siciliana, una estructura amb una forta base rural,  per tal d’aconseguir favors a canvi de garantir una bossa de votants fidels.

2) Trama de Concessions Públiques: A nivell urbà funciona un xic diferent. El “Sector Negocis” de CIU bàsicament opera des dels despatxos de les Conselleries de la Generalitat, on donen concessions a determinades empreses a canvi de comissions irregulars (Trama ITV, Cas Turisme, Cas Treball, Cas Palau), condonar deutes al partit (Trama ABERTIS- Peatges) o blanquejar diner negre provinent de la especulació (Cas Pretòria). Aquí ens trobaríem amb una forma de treballar ja estaria més a prop de l’actual Camorra napolitana, casos similars son descrits per Roberto Saviano al llibre “Gomorra”, on es difícil separar que es estat, que empresa i que màfia. Es per aquest motiu que quan el Tripartit va pujar al poder, Marta Ferrussola va dir que es sentia com si li entressin a robar a casa: la Primera Dama havia perdut completament la noció del límit entre Família-Partit-Generalitat-Nació.

La base de que tot aquest entramat criminal funcioni, a part de tota la litúrgia nacionalista que aliena a la població, es la Omertà. Es tracta d’una Llei del Silenci o Codi d’Honor sicilià que impedeix denunciar públicament aquests crims encara que n’hagis estat testimoni, si no vols rebre conseqüències. A Catalunya funciona un conglomerat de mitjans de comunicació públics o subvencionats per la trama mafiosa que ni informen, ni investiguen ni denuncien cap d’aquestes pràctiques, sinó que les justifiquen i aplaudeixen amb entusiasme. Així com tota una cort de paràsits apoltronats i mesells bufons que, davant el temor de ser apartats de la mamella, corren a mostrar la seva adhesió al règim, com el cas d’aquesta paparra agraïda:

I quan un professional o mitjà s’atreveix  a trencar aquesta Llei del Silenci, a part de veure’s privat de tota subvenció pública, immediatament  se l’acusa de ser un traïdor a la pàtria (es a dir al Clan que l’ha convertit en el seu negoci), sobreactuant un lacrimogen i penós discurset victimista. Això per no parlar dels atacs i pressions envers la Justícia, de la que en poden donar fe Carlos Jimenez Vilalrejo o Jose Maria Mena fiscals del Cas Banca Catalana.

Es per això que ha causat tan rebombori que el mateix Patriarca, el fundador de la trama, s’hagi atrevit a trencar la seva pròpia Omertà. Suposadament per regularitzar una herència del seu pare (mentida, els herències no declarades prescriuen en 5 anys, no en 35) que en realitat es una minúscula part del botí que es va endur de Banca Catalana, del “Correo catalán”, del Cas Casinos o ves a saber de quina constructora o empresa depenent de la Generalitat i que ha deixat en herència a les seves cries, un cop el delicte ha prescrit.

Sento molta vergonya de tot plegat. Una Vergonya en majúscules, concretament amb una “V” molt gran, enorme i que em distancia, amb més força encara, de tot aquest submón de pàtries, banderes i himnes que no son més que un atrezzo d’aquesta pudenta claveguera mafiosa que algún dia trobarà la seva llosa de marbre per sempre més.

Perquè es millor un President de la República de dretes a una Monarquia?

L’argument més absurd i hipòcrita amb que alguns suposats progressistes defensen la corcada institució monàrquica es la possibilitat que amb un règim republicà la Presidència recaigués en el PP i Aznar, per exemple, fos escollit en el carreg.

I jo em pregunto: No està la dreta governant ja a Europa, Espanya, Catalunya i a gairebé tots els Ajuntaments, excepte alguna vil·la gala com L’Hospitalet? No té la oligarquia financera el poder executiu, legislatiu, judicial i mediàtic al seu servei? I evidentment que em puc imaginar a Aznar al capdavant del Estat: exactament això mateix va ocórrer entre 1996 i 2004 i amb l’actual règim constitucional en vigor. Així doncs pitjor no ens podria anar!

Però la part més retorçada i escabrosa de l’argument es el raonament de fons: preferim una institució hereditària i vitalícia, medieval i pre-il·lustrada a acceptar un resultat desfavorable en unes eleccions lliures? Però quina merda de demòcrates estem fets?

Seguint aquest fil argumental podríem adduir que, davant la possibilitat que la dreta pugui guanyar eleccions municipals, autonòmiques o generals, seria millor re-establir un règim polític nobiliari i feudal en tot el seu esplendor alt-mitjeval. Retornem al segle X i substituïm alcaldes i diputats per marquesos, barons i comtes; els parlaments els transmutem pels furs i els drets humans dels ciutadans pel vassallatge dels territoris. De ben segur que els nacionalistes conservadors, que no deixen de ser una versió moderna del carlisme, saltarien d’alegria, doncs la seva utopia romàntica passa, precisament, per reinstaurar les fronteres i les institucions d’aleshores.

Sempre serà millor un President de la República de dretes, algú a qui se’l pot fer fora en els propers comicis, a un Rei que es propietari del càrrec fins a la seva mort o abdicació voluntària. Sempre serà preferible un polític antipàtic, a qui se’l pot seure davant un tribunal, a una figura que és inviolable davant qualsevol delicte que pugui cometre. Sempre serà una opció més òptima que hi hagi una rotació política al Cap d’Estat a que aquest títol passi de pares a fills, indistintament de la capacitat, preparació o ideologia de l’hereu.

Es necessari un àrbitre supra-partidista en el nostre sistema parlamentari? Home, doncs podria arribar a acceptar que en el convuls període de la Transició, en un moment on sortíem d’una dictadura feixista, amb els militars nerviosos, els comunistes com a gran força de la oposició i dues bandes terroristes molt actives (ETA i GRAPO), gran part de la població penses que un Rei apolític podria fer de balança entre els dues  Espanyes evitant un nou conflicte bèl·lic civil.

Afortunadament aquest context es història i ara ens trobem dins la voràgine d’una crisi on els Borbons no son solució sinó problema, mostrant obertament el que sempre ha estat aquesta família des dels temps de Lluís XVI: una casta parasitària de lladregots, amb les seves capacitats intel·lectuals obturades per dècades d’endogàmia matrimonial. I ara tan sols cal que ens indiquin si volen acabar els seus dies com Maria Antonieta o com Alfons XIII: guillotina o exili.

Com tapar la Corrupció amb una Bandera (en 5 fàcils passos)

Darrerament han esclatat flagrants casos de corrupció i vergonyosos escàndols que han posat contra les cordes a molts polítics espanyols i catalans. Afortunadament l’erudita burgesia decimonònica va torbar un savi remei casolà tradicional per tal de desviar l’atenció, alienar la població i despitar al personal  estalviant qualsevol dimissió: el victimisme nacionalista. A continuació en farem un ràpid curset accelerat!

Suposem per un moment que tu és un simple regidor d’urbanisme en un poblet imaginari, que anomenarem Matalescanyes, i que en el full parroquial del poble del costat (Vilafàstigs) s’ha publicat que cobres sobresous en negre d’una màfia ucraïnesa a canvi de construir una macrourbanització en mig d’un paratge natural protegit.

Doncs bé, segueix atentament els següents passos:

1) El Màrtir: En un primer moment nega-ho tot, acusa als mitjans que han destapat el cas de ser uns enemics de la pàtria i que t’ataquen a tu com a gran messies de Matalescanyes. Surt al balcó de l’Ajuntament vestit de folklòrica, rodejat de banderoles, amb veu tremolosa i llàgrimes als ulls, acusa a la premsa de Vilafastigs d’ordir un fosc complot contra la llibertat i la identitat nacional matacalanyí.

2) La Cortina de Fum: Els rumors son insistents i comencen a aparèixer algunes proves del teu desfalc. Tranquil! Es el moment de l’il·lusionisme i la prestidigitació. Convoca als teus familiars i amics que organitzin una manifestació per l’alliberament matalacanyí, fes una pomposa declaració pseudohistòrica on es declarin que tots els terrenys de la Comarca pertanyen al teu consistori en funció d’alguna batalla medieval, romana, ibera o, si cal, paleolítica i promet un horitzó de plenitud nacional on brollarà mel de les fonts, es lligaran els gossos amb llonganisses i la corrupció no existirà.

3) La Corrupció son els altres: La teva imputació resulta imminent i les proves que ets un mangant surten cada dia a dotzenes Es hora de passar a l’atac! Porta al Tribunal Constitucional el limit del terme municipal i planteja posar un mur entre els pobles ja que la corrupció es un defecte propi de Vilafàstgs que clarament t’ha contaminat a tu, pobre innocent, per osmosi ambiental.

4) La Corrupció com a acte de sobirania fiscal: Bé, estas imputat i dissimular ja no cola. Es el moment de dir que Vilafàstigs us roba. Aconsegueix que el pregoner municipal difongui que Matalascanyes paga més impostos i rep menys recursos, per tant quan tu defraudaves diners a l’administració pública, en realitat estaves impedint l’espoli fiscal al que es veu sotmesa la teva vil·la des de que els Neandethals d’una cova de Vilafàstigs robaven sílex de les vostres vetes.

5) La Confessió: Ja estas condemnat i sentenciat tot i que, gràcies a un generós indult, has tornat a casa on gaudeixes dels comptes corrents en un paradís fiscal.  Ara pots dir que si, que ets un lladre que vas cobrar en negre i, de pas, et pixes sobre els teus veïns des del campanar. Però ep! Ets un patriota i això no t’ho treu ningú. La teva aureola de gran líder messiànic et rodejarà per sempre. Nomena al teu propi fill com a successor al Ajuntament i a les trames corruptes, que això es vida!!!

TOP CONSPIRANOIA: Qui està filtrant els Papers de Barcenas?

1.- LUIS BARCENAS: Qui millor que ell mateix? Sens dubte si algú va tenir accés a la comptabilitat en negre del PP va ser ell, que n’era el màxim responsable! Motius? Bé, arrel de la trama Gürtel Cospedal el va acomiadar i podria ser una venjança personal. Pegues=> A sobre que li paguen cotxe oficial i despatx, tot i haver-lo acomiadat, i li fan una amnistia fiscal a mida per tal que regularitzi els 22 milions d’euros de dubtosa procedència que tenia a Suïssa, s’hauria de ser ben burro per llençar-se aquestes pedres tan grans sobre la teulada.

2.- ESPERANZA AGUIRRE: Derrotada al Congrés de València per l’equip de Mariano Rajoy, va abandonar molt sospitosament del govern autonòmic de Madrid, just abans de que tot aquest escàndol comencés. Es una dels pocs dirigents populars que no apareix a la llista de pagaments en negre, ha estat una de els veus més crítiques amb Rajoy i amb la corrupció dins de l’executiva del seu partit i, en cas de dimissió, seria una de les candidates més fermes a la successió. Pegues => I el diari El Pais, que es porta a matar amb Aguirre, que pinta com a principal mitjà on s’ha filtrat la informació? I si, ella podria ser una candidata a rellevar Rajoy, però sens dubte qui té més números és el seu arxi-rival Gallardón.

3.- LA TROIKA: Tenim el precedent d’Itàlia, quan la Troika va obligar a posar al tecnòcrata Monti al front d’un govern d’unitat, just després de que es publiquessin un bon nombre d’escàndols de corrupció del llavors President Silvio Berlusconi. Sense lloc a dubtes tenen poder i influència suficients per ordir una trama i posar un buròcrata a la Moncloa. Pegues=> I per quin motiu voldria la Troika rellevar Rajoy? Mariano obeeix cegament els seus designis i ara mateix la Prima de Risc es troba bastant estable, dins del que cap. Si li volen imposar alguna mesura econòmica tan sols ho han de suggerir, no cal aquest truculent culebrot!

4.- AZNAR: Aquesta es la teoria que ha presentat el periodista Luis Maria Anson, ex-director de La Razón, en un article al diari El Mundo on afirma que Aznar és la única persona amb prou autoritat dins el partit per unir-lo i rellançar-lo i, fins i tot, afirma que Rajoy no tindria cap problema per apartar-se del poder en aquest cas. I, sospitosament, l’ex-president tampoc apareix en els papers filtrats. Pegues=> En el mateix text Anson reconeix que Aznar no te cap mena d’intenció de tornar al poder. Així doncs, sembla clar que ell no seria la ma negre que ha tramat les filtracions

5.- RUBALCABA: Aquesta és la teoria que defensa el PP de portes en fora. Els populars sempre han vist en l’actual líder de la oposició un obscur Maquiavel, un pervers conspirador capaç d’aliar-se amb ETA per volar els trens d’Atocha i dur a Zapatero a la victòria el 14M. En un sistema quasi bipartidista com el nostre el desgast del govern dona rèdits automàticament al primer partit de la oposició, així que ell sembla el principal beneficiari de les filtracions, de fet les enquestes els hi donen un tímid avanç de 10 diputats. Pegues=> I que fa El Mundo i Intereconomia col·laborant amb PRISA i el PSOE? No cola! I com ha aconseguit Rubalcaba tenir accés als comptes més secrets del seu partit rival?

6.-NINGÚ: Els principals diaris del estat han aconseguit, sense ajuda de cap talp polític, tenir accés a arxius d’alguna forma, per exemple mitjançant un “hacker” tipu Lisbeth Salander o Julian Assange, un espia que va entrar dins la mateixa seu del PP o directament els han falsificat. Els rotatius més destacats de la dreta i el centre-esquerra s’han aliat, sense cap estratègia política comuna, pel simple afany de vendre més exemplars, tot i posar en risc tota l’estabilitat política del país. Pegues=> Els Papers de Barcenas no estaven digitalitzats, per tant resulta difícil imaginar que es van piratejar o copiar sense el permís d’algú que hi tingués accés directe. També resulta poc realista una inèdita aliança de la premsa, des de El Pais a la Gaceta, per causar un terrabastall tan gran, tan sols per incrementar les seves ventes.

Proposta temàtica pels 6 Parcs d’atraccions al Barcelona World

Artur Más avui està molt trist! Finalment el milionari sionista Sheldon Adelson no es veurà obligat a finançar irregularment a CIU per tal que li deixin fer un macrocasino a sobre d’un Parc Natural.  Adelson, prou conegut per regalar milions de dòlars a la extrema dreta nord-americana i jueva, de ben segur hauria estat ben generós amb el partit de Javier de la Rosa, Macià Alavedra o Lluís Prenafeta.

La màfia dels Casinos, com molt bé destaca el mateix New York Times, s’ha fet enrere per la fèrria oposició que ha fet ICV-EUiA i els moviments socials al respecte, tot i la submissió absoluta del Govern dels Millets. Si! Finalment els ecosocialistes ja sortim més a la premsa nord-americana que la La Vanguardia i a la resta de mitjans parasitaris convergents, mantinguts amb els pressupostos de la Generalitat, cosa que tampoc era gaire difícil.

Però no patiu pubilles catalanes del meu cor! El nostre Messies Salvapàtries no s’arronsa davant la primera dificultat que troba pel camí. Que s’ha de finançar irregularment un partit? Doncs aquí està la servil xusma financera de ABERTIS-La Caixa per donar un cop de ma amb el que calgui! Empreses d’investigació biomèdica? NOOO Tecnologia Punta? NOOO Cultura i patrimoni històric NOOO Sis parcs d’atraccions!!

Com ja és habitual, la dòcil minyona Oriol Junqueras, després de fer els banys i treure la pols a mitja Generalitat ja ha anunciat el suport entusiasta al projecte especulatiu per part de Ex-querra Republicana. Es desconeix pel moment si, en aquest cas, Joan Laporta hi te terrenys implicats a la zona, com en el cas d’Eurovegas.

Per si de cas van escassos d’idees, m’he llençat a suggerir una proposta temàtica sobre la qual podrien versar els sis parcs d’atraccions en qüestió:

1) TÚNEL DEL TERROR DE LA CORRUPCIÓ DE CIU: Us imagineu a Félix Millet sorgint d’entre les ombres d’un Palau de la Música en ruïnes? A Macià Alavedra intentant xarrupar-vos la sang? A Jordi Pujol apareixent com una ànima en pena de la seva tomba a Banca Catalana? Jo no torno a tancar un ull en un any!

2) LA MUNTANYA RUSSA DELS PEATGES D’ABERTIS:  Que millor que pagar un peatge cap per avall, en mig d’un revol de 180º, per descobrir com CIU es lucra irregularment a costa dels nostres conductors?

3) EL PARC AQUÀTIC DE LES RETALLADES: Un parc aquàtic amb un sol socorrista a mitja jornada per cada 25.000 banyistes! Que us ofegueu? No passa res! Sempre podeu trucar a una asseguradora privada que us vingui a rescatar!

4) EL SAFARI DEL GRUP GODÓ: Passegeu en cotxe per la feréstega natura de La Vanguarda i 8TV mentre diverses feres salvatges i monstruoses criatures sorgides dels averns infernals supuren bilis pels ullals: Rahola, Barbeta, Cuní…  Si aneu vestits de verd o roig potser no en sortiu vius!

5) EL CASTELL DE L’OPUS DEI: Genial Palau de conte de fades, ambientat en les escoles privades i elitistes de l’Opus Dei que reben milions d’Euros de subvenció pública per part d’Irene Rigau. Per accedir al recinte, però, ho haureu de fer amb uniforme i per portes separades segons si sou nens o nenes.

6) LA GIMCANA DELS DESNONAMENTS HIPOTECARIS: Aquesta divertida aventura familiar consisteix en aconseguir que els Mossos no us facin fora de casa vostre, per ordre de La Caixa, mentre aquesta us estafa amb Prestacions Preferents!

Es trenca el Tabú de la Monaquia?

La Transició espanyola es va basar en un pacte mitjançant el qual cada una de les dues espanyes acceptava un “tabú inqüestionable” de l’altre: mentre els partits de dretes (UCD i AP) s’empassaven una estructura democràtica de l’estat que, en allò fonamental, era idèntica a la II República; les dues formacions polítiques de l’esquerra (PCE-PSUC i PSOE) claudicaven davant la bandera bicolor i una monarquia “light” sense cap poder executiu. En aquell moment històric no es podia demanar més: s’havien de fer concessions davant l’estructura militar franquista, que es mantenia intacte i sempre a punt per fer un cop d’estat; acceptar una Família Reial com a figura ornamental va ser un mal menor.

Des d’aleshores es va imposar una “omertà” periodística entorn a tot allò referent a la Casa Reial; una mordassa de silenci que impedia parlar obertament en els mitjans de comunicació de temes com el fratricidi que va cometre l’actual Rei quan va assassinar al seu propi germà (i veritable hereu al tro), de quin va ser el veritable paper del monarca en el 23F, quines relacions van mantenir els Borbons amb sonats escàndols de corrupció com el cas Kio o Mario Conde ; la possible implicació de la monarquia en la creació del terrorisme d’estat (GAL), els rumors insistents sobre els que s’han emprat fons reservats de l’estat per pagar xantatges a les amants del monarca, els  caríssims regals que rep la Casa Reial per part de destacats empresaris i dirigents de la Patronal, o de com es gestionen les partides pressupostàries destinades a aquesta família (uns 8 milions d’euros anuals), entre molts altres exemples.

Des de la coronació de Juan Carlos I, s’han vist casos flagrants d’atemptats contra la llibertat d’expressió per tal de protegir aquest tòtem sagrat:

– 1994: Mikimoto apartat de TV3  per un divertit  monòleg sobre el treball de la monarquia  i s’anul·la el seu programa “Persones Humanes“. Vegeu el vídeo a continuació

– 1994: “El peor programa de la semana“, genial espai humorístic  de TVE dirigit per David Trueba i el Gran Wyoming, es cancel·lat per pressions de la Casa Reial després d’entrevistar a Quim Monzó i parlar obertament sobre “Persones Humanes” i la Infanta.

-2001: El jutge Baltasar Garzón ordena la clausura de la revista d’investigació Ardi Beltza, just després que publiqui el llibre  “Un Rey golpe a gople: biografia no autorizada de Juan Carlos de Borbón“. El seu director Pepe Rei (i autor del llibre) és acusat de formar part de l’entramat d’ETA. Cinc mesos més tard l’Audiència Nacional el deixa en llibertat per manca de proves.

-2007: L’Audiència Nacional prohibeix la venta d’un número de la revista satírica “El Jueves” després que aquest posés a la seva portada una caricatura del Príncep i Letícia follant.

-2010: El setmanari Època (del grup Intereconomia) es condemnat a pagar una indemnització milionària a Jaime de Marichalar per haver-lo acusat de consumir cocaïna.

-2010: Tv3 suspèn la emissió del documental “Monarquia o República”. Segons la directora  Mònica Terribas, calia donar-li un enfoc diferent; mai més se n’ha sabut res.

Doncs bé, sembla que finalment arran de la investigació del cas Palma Arena  ha posat al descobert la pútrida màfia corrupte que s’amaga al darrere d’aquesta casta de paràsits, que xuclen els nostres pressupostos sense mesura. Els periodistes, increïblement, s’han atrevit per fi a estirar d’aquest fil i no passa un dia sense que es descobreixin en tot tipus de mitjans (premsa seria i del cor, tant d’esquerres com de dretes) nous i foscos episodis sobre els negocis fraudulents d‘Iñaki Urdangarín. Sembla, doncs, que s’ha obert la veda, s’ha trencat el mite, s’ha desemmascarat el tabú.

En certa forma em recorda al conte infantil de “El Vestit de l’Emperador“, tothom sabia perfectament que el Rei anava despullat, però ningú s’atrevia a cridar-ho en públic.

PD: Per cert, avui és el 80é aniversari de la Constitució de la II República!

El dia després de l’Apocalipsi

Ahir va ser, sense cap mena de dubtes, el pitjor dia per la història de l’esquerra catalana des de que el 21 de Febrer de l’any 1939 les tropes franquistes fessin el “Desfile de la Victória” pels carrers de Barcelona. Mai abans en unes eleccions plenament  democràtiques els partits que defensen a les classes socials oligarques i als principis ideològics del conservadorisme havien obtingut una quantitat de vots tan impressionant: sumant CIU, PP, C’s, SI, PxC i R.Cat arriben casi al 60% de vot!! Això no és una derrota, és un Holocaust.

La dreta guanya a llocs tan insòlits com Badalona, Sant Boi, Barberà del Vallés ,el Prat de Llobregat o Sant Feliu, fins ara feus inexpugnables de les diferents formacions d’esquerres. I, per acabar-ho de rematar el feixisme racista i populista de l’Anglada, com ja us vaig advertir, s’ha quedat a les portes del Parlament. Hauríeu d’haver vist  el meu nivell d’histèria quan van començar els recomptes que els atorgaven 3 diputats! A la meva ciutat ja superen a ERC i, estic convençut que entraran a  moltíssims ajuntaments.

La classe explotadora ja torna a posseir l’estructura de l’Estat, aquest invent que va ordir fa 3.000 anys per perpetuar els seus privilegis i que ha governat ininterrompudament durant aquests tres mil·lenis, a excepció dels breus parèntesis de la República i el Tripartit

I això tan sols és l’aperitiu del que ens espera a les Municipals i a les Generals. La dreta està arrasant Europa i EUA. Quines son les causes d’aquesta hecatombe política sense precedents a la democràcia? Aquí algunes reflexions…

1.- L’hegemonia cultural de la dreta: Els mitjans de comunicació, les tertúlies del TDT o tots els diaris s’han encarregat de difondre una nova forma de pensar que rebutja tot el pensament políticament correcte, que havia regit la nostre convivència  fins ara, i presenta com a revolucionaris i trencadors aspectes repugnants i reaccionaris: la llibertat és poder insultar a un immigrant o a un gai, els sindicats son uns dropos, les ONG agències de viatges, la pederàstia i el masclisme son divertits, ser analfabet és estar a la moda, la cultura no serveix per res, pagar impostos és una tirania, els pobres ho son perquè volen…

2.- La crisi global provoca desafecció, però només a l’esquerra: Els més afectats per les retallades socials son les classes populars i aquestes perden la fe en la democràcia, que veritablement ha esdevingut una titella davant el mercat. En canvi, la dreta està més mobilitzada que mai, excitada per la demagògia populista xenòfoba i patriotera. La corrupció desmoralitza als treballadors, però excita sexualment als burgesos que ho veuen com un signe de virilitat. Francesc Camps , Berlusconi o Esperanza Aguirre de ben segur que no tindran la mateixa sort que Montilla.

3.- El nacionalisme identitari i xenòfob: Davant l’atur i la misèria la gent necessita recuperar la fe en quelcom, sentir-se part d’un col·lectiu superior a un altre, buscar enemics imaginaris a qui culpar (Madrid, els immigrants, Catalunya..), discursos simplistes (Barça – Madrid). No és estrany doncs que, al Parlament, el nombre de partits nacionalistes catalans o espanyols hagi augmentat molt davant els que centraven el seu discurs en el terreny social. Espero que els tres partits governants s’hagin adonat, per fí, que la campanya de referèndums farsa o la desfilada folklòrica del 10-J només formaven part del pla urdit per la dreta, exclusivament per acabar amb ells.

4.- El Messianisme Populista: En una situació de crisi total la gent tendeix a desconfiar de els estructures col·lectives i les institucions democràtiques, buscant refugi en líders salvadors que els guiïn cap a la llum. No és el moment, doncs, dels gestors silenciosos i explicacions complexes i raonades,  sinó dels venedors de fum, falses promeses buides i solucions immediates.

5.- La desorientació ideològica de l’esquerra: No existeix un discurs valent, clar, coherent i definit que suposi una alternativa clara al neoliberalisme, tot i que ja sabem que aquesta ideologia és la que ens ha dut a la bancarrota i al nivell de desigualtats socials més extrem des del s.XIX.  Cal una resposta realista, pragmàtica i coherent que presenti una utilitat real a la ciutadania, allunyada de tota utopia o dogma obsolet. O ho fem ja o ens en anem de cap al feixisme anarcocapitalista. No és d’estranyar, doncs, que el partit amb les idees més clares hagi estat el que ha resistit millor el cop, ICV-EUiA.

No busqueu a la derrota de l’esquerra motivacions de caire local o anecdòtic. No té res a veure amb el disseny dels cartells d’ICV, la oratòria de Montilla o el sectarisme de Puigcercós, això pot moure un escó amunt o avall, no provocar l’arribada de l’Apocalipsi!

Per la meva banda, celebro que per primer cop des de que escric un blog pugui criticar al Govern sense haver-me de mossegar la llengua! Si!! Per fi podré fer oposició total, radical, mordaç i amb tota la meva acidesa des del minut zero. Mas, ves-te calçant!

CONVERGÈNCIA I CORRUPCIÓ

A Catalunya la corrupció té premi: a la dreta li excita sexualment robar, sempre i quant es faci en nom de la pàtria i es tapi  darrere d’un bon nombre de senyeres. I pobre de tu que gosis criticar-los, doncs seràs un anticatalà. El folklore al servei de la màfia i el crim organitzat, igual que a València, igual que Italia.

“Algun dia, i aquest dia pot ser que no arribi mai,
acudiré a tu i m’hauràs de servir.
Però fins aleshores, amic, accepta la meva ajuda
en record del casament de la meva filla”

CAS BANCA CATALANA: Aquesta entitat bancària, creada dins el franquisme, estava dirigida per Jordi Pujol fins a 1976; era la 10 entitat bancaria espanyola i la 1a catalana en temps de la dictadura feixista. Quan Pujol deixa la presidència bancària,  té un dèficit de 11.086 milions de pessetes, però tot i així reparteix un benefici entre els seus socis de 516 milions de pessetes. Segons va afirmar la fiscalia, les comptes estaven totalment falsejats, tenien una “caixa b” amb diner negre i 27 entitats fantasmes; Pujol va pagar sobresous pel valor de 76 milions, va comprar valors bancaris i immobiliaris irregularment, com la urbanització de Montigalà-Batlloria. de 195 hectàrees, o la empresa Tuneles y Autopistas de Barcelona SA. (13 milions), Bolsa de Vivienda (28 milions), Asturiana de Valores (40 milions), Sociedad de Expansión Europea (102 milions), Inversora del Duero (12 milions) i FECSA (179 milions). La entitat es va declarar en suspenisó de pagaments el 1982. Jordi Pujol, principal implicat, va ser interrogat pels Fiscals a la Casa dels Canonges. L’Audiència General de Barcelona, va decidir arxivar e cas l’any 1990, en contra del criteri de la fiscalia i de 8 jutges. CIU va arribar a convocar manifestacions de suport al cap de la màfia, Jordi Pujol.

CAS TREBALL – PALLEROLS: Segons un informe de la Guàrdia Civil Unió Democràtica es va finançar irregularment, desviant subvencions de la UE per aturats cap al partit, des del Departament de Treball quan aquest estava en mans del democratacristià Ignasi Farreras. (1990-1995) El fiscal va demanar que la màfia convergent tornés 197.000 euros i  la jutgessa Teresa Cervelló va implicar dos alts càrrecs però no al conseller, que va sortir del judici plorant. Posteriorment es va descobrir, també, que s’emprava de mitjancer a un empresari; Fidel Pallerols, per obtindre les subvencions de forma fraudulenta. Pallerols era amic intim de Vicenç Gavaldà, secretari general d’UDC, qui rebia les comissions, per un valor del 10%.

CAS TURISME: Jordi Pujol va crear un consorci per gestionar les ajudes al Turisme, gestionat per Joan Cogul. Al morir  aquest en estranyes circumstàncies, es descobreix un entramat mafiós on Cogul va desviar més d’un milió d’euros, entre 1993 i 1995, a Unió Democràtica, a través d’un grup de 12 empresaris (9 dels quals militants d’UDC) que li pagaven comissions. Es van descobrir nombroses irregularitats en aquest Consorci, com ara prevaricació, malversació de fons i falsedat documental. UDC va ser condemnada, però va recórrer la sentència al Tribunal Constitucional.

JAVIER DE LA ROSA (Casos Kio, Grand Tibidabo i Hisenda)– De la Rosa, empresari corrupte, és un protegit directe de Jordi Pujol. De la Rosa va saquejar fons empresarials a Kuwait, mitjançant el grup KIO. Posteriorment va subornar diversos Delagats d’Hisenda per tal de desviar diner negre, amb l’ajuda del secretari de Pujol i Nuñez-Navarro, estafant més de 300 milions de pessetes a l’erari públic, cas pel qual va ser condemnat a tres anys de presó. De la Rosa va entregar 210 milions al Secretari de Pujol per finançar el diari El Observador, va requalificar terrenys a Sevilla pel valor de 700 a 1.300 milions de pessetes. Jordi Pujol el va anomenar “empresari model” i li va encarregar la construcció de Port Aventura, amb un pressupost de 33.000 milions, ell va aprofitar un aval de 1.000milions de la Generalitat per finançar el seu entramat corrupte anomenat Gran Tibidabo.

CAS PALAU: Possiblement un dels més coneguts, per la seva transcendència mediàtica. Bàsicament la cosa funcionava així:  El grup parlamentari de CIU a Madrid demanava grans subvencions pel Palau de la Música als Pressupostos Generals, Félix Millet ocultava els números, simulava pèrdues i passava comissions a la Fundació Trias Fargas, vinculada a CDC, com va demostrar una comissió parlamentària i la Fiscalia catalana. Félix Millet també va ajudar a pagar els deutes del PI, escissió d’ERC, pagant amb diner negre a Àngel Colom, actual Secretari d’Immigració de CIU, i imputat pel cas. Felix Millet va rebre la Creu de Sant Jordi de les mans de Jordi Pujol, com podem veure a la foto.

CAS PRETÒRIA: Trama corrupta mafiosa liderada per un ex-diputat socialista Luís Andrés Garcia “Luigi”, qua va implicar directament a dos pesos pesats convergents: l’ex-conseller de Finances Macià Alavedra i l’ex-secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, ma dreta i home de confiança absolut de Jordi Pujol. Segons el jutge Baltasar Garzón, es tractava d’una xarxa que desviava diner negre a operacions urbanístiques a Santa Coloma de Gramanet, Badalona i Hospitalet. Els delictes implicats son de suborn, corrupció urbanística i blanquejament de diners. Alavedra i Prenafeta van ser detinguts i deportats a l’Audiència Nacional; Prenafeta ha escrit un llibre-drama fet el típic paperot del victimista patriòtic.

Bé, crec que ha quedat definitivament clar que Convergència tan sols empra les banderes i la pàtria per tapar tota la porqueria corrupte que el seu tenebrós passat amaga i que tan sols vol més competències per la Generalitat per tal de tenir més llocs on furtar calers. Per ells Catalunya és com la criada submisa a la que el senyoret pot fotre ma i refregar-li les mamelles quan li vingui en gust. Curiosa forma de demostrat amor per la pàtria.

Coneixeu més casos? Potser a nivell local? Doncs compartiu-los aquí!!! Fem d’aquest fòrum una denúncia contra la corrupció mafiosa de la dreta folklòrica!